Kathleen Naval_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX
La música és un art. És l’art de crear una melodia, un ritme, una sonoritat… És el simple fet d’una successió de notes musicals escrites en unes cinc línies. És el simple fet de transmetre emocions, sentiments i missatges a través de la combinació de sons per veus i instruments. La música és una companyia, tant com la naturalesa que sempre ha estat amb l’home. La música és única
Raquel Cornejo_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Recordo la història d’un jove que surt de festa i lliga amb una noia. Surten a fora, la noia té fred i ell li deixa la jaqueta. Al final de la nit agafen el cotxe i l’acompanya a casa, però no se’n recorda de demanar-li la jaqueta. L’endemà torna a casa d’ella amb la intenció de recuperar la seva jaqueta i aprofitar per veure-la de nou. Però quan truca a la porta i demana per ella surt una dona gran que li diu que s’equivoca, que la seva filla fa més d’un any que va morir. El noi, molt desconcertat, se’n va al cementiri per comprovar si li deia la veritat i un cop allà no només troba la tomba, sinó que també troba la seva jaqueta.
Andrea Dobarro Fernández_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
A mi, sempre m’havien dit que els petits detalls marquen la diferència. És cert que de vegades els ignorem, però sóc una persona que els aprecia. Un petit moment seria, per exemple, esprémer una taronja. És realment especial tallar-la per la meitat i comprovar com un líquid entre àcid i dolç surt com si fos una gota d’aigua. Quan l’esprems notes com les teves mans fan pressió sobre aquell instrument tan peculiar per a les taronges. El millor, però, no és esprémer-la, sinó abocar el contingut en un got i notar el suau contrast entre els teus llavis i el nèctar, aquell tan àcid i dolç, que desitges que sigui etern en el teu paladar.
Clàudia Riera_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX
Un altre públic, unes altres veus que exclamen frases incomprensibles, en les quals coincideix un únic nom, un nom cridat amb força i bogeria, pronunciat amb un accent peculiarment estrany. Ella surt a l’escenari, porta un vestit negre de cuir i unes botes altes, la seva cabellera ondulada i llarga està com sempre, solta, acariciada suaument per la lleugera brisa que corre per la ciutat ja fosca. Mira fixament el bateria, que ja ha començat a fer el compte enrere. El públic embogeix i crida d’una manera excessivament desesperada. Agafa el micro, dedica un somriure al públic i deixa sortir aquella veu melodiosa que tanta gent adora.
Adrià Pifarré Ros_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX
Una colla de contrabandistes han baixat, arrossegats per un gran jeep, amb destí a ser sentenciats per un jutge i un fiscal, sent defensats per un advocat de pobres ben gandul. Interrogat, l’amic “Sis dits”, cap de colla, ha sigut; i explicant la seva pobra vida ha acabat. Registrat un fardell, uns sostenidors i unes calces n’han sortit. D’acord amb els articles de la Constitució, els pobres han estat acusats i el jove advocat ha reaccionat: -Amb la vènia, senyoria, el dia de Carnaval no es condemna, sols es convida per fer ximpleries, senyor general.
Alba Parra_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL
Estic en l’agonia de la vida. Tinc leucèmia. Em llevo cada dia a les sis del matí perquè he d’aprofitar el poc temps que em queda. Cada instant és important per a mi. Sé que em moro. Sé que estic moribund. La vida m’ha donat una sola oportunitat. L’he viscuda poc i ara m’adono de tot. La pel·lícula de les meves vivències em sorprèn i em desvetlla un interès enigmàtic per una vida que ja s’ha acabat. Us ho dic, és difícil acceptar una mort anunciada. No hi vull pensar. No ho vull sentir. Crido dins meu, no vull escoltar més aquesta melodia que em provoca ofec i poques ganes de seguir endavant.
Adam Martin_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL
Una matinada em vaig desvetllar. No podia dormir més. Em vaig llevar i vestir tan de pressa com vaig poder. Era un dia alegre, amb un aire fresc que despertava els instints. Tot passejant vaig trobar una dona que caminava a la vora, molt més ràpid que jo. De sobte un paquet li va caure. Em vaig ajupir per recollir-lo, recolzant tot el cos amb una sola mà. El paquet pesava, no el podia alçar de terra. Necessitava les dues mans. La dona s’allunyava. Volia cridar perquè s’aturés. No em va sortir cap crit. La veu es va transformar en un ofec llarg i lleuger. El desig de poder fer recuperar el paquet a aquella dona no es va acomplir.
Josep López Guitart_3r ESO B_COL·LEGI JANER
En Jan era un noi molt actiu, i un jove molt fort, li encantaven els esports de risc, i sí, és aquell xicot que gemega ajagut a terra després d’haver tingut un accident de moto, reposava el casc sobre l’asfalt, mentre notava com tot el cos li bullia i les costelles se li clavaven als pulmons, abandonat a la seva sort, el conductor havia fugit al veure el penós estat en què es trobava el noi, i ell, ni tan sols havia pogut apuntar-se’n la matrícula. No sabia si se’n sortiria, tot i que de lluny podia sentir el soroll d’una ambulància que s’apropava ràpidament, però ja era massa tard, en Jan va aclucar els ulls per últim cop.
Àurea Domínguez_3r ESO B_COL·LEGI JANER
Una, dues, tres… Anava la Dana comptant les flors del jardí de la casa dels seus avis. De sobte: ‘‘PIMBAA!’’ una abella li passà per sobre el nas. La coneixia. Era l’abella Maia. Havia crescut mirant l’abella Maia a la televisió. Aquell fou el primer cop que la veia volant pel jardí, però no l’últim. De tant en tant la Dana anava veient la Maia, però mai aconseguia tocar-la. Anaren passant els anys i la Dana seguia veient l’abella Maia en el mateix raconet del jardí. Va intentar recordar quan fou la primera vegada que l’havia vist. Llavors recordà que l’havia vist als dotze anys, quan havia provat per primer cop l’alcohol.
Fermin Martija Cerqueira_3 G_LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan tenia 7 anys tornant de vacances de Portugal a l’autopista de Burgos, un porc senglar va sortir del bosc saltant a la carretera entravessant-se davant nostre. Llavors el meu pare va frenar en sec igual que els cotxes que anaven darrere nostre. Poc després es van formar retencions en tota l’autopista i va aparèixer la policia, els bombers i les ambulàncies. Una exageració i només per un porc senglar. A causa d’això vam haver de passar més d’una hora a l’autopista de Burgos. Em vaig endur un gran ensurt, però la sort va ser que ningú va sortir ferit i el porc senglar es va escapar. Vam arribar sans i estalvis.
Sabria Silva Guimaraes_3 G_LYCÉE COMTE DE FOIX
La mare, el pare, els germans pensaven que era una mala influència, sempre tenia problemes amb la policia. Jo em divertia fent patir els altres. Em tractaven com si fos una noieta de 5 anys. N’estava farta. Els meus pares m’angoixaven. En veure el meu xicot a fora amb el cotxe, vaig sortir i vaig encendre una cigarreta. M’agradava sortir i viure la vida a la meva manera. Al cap d’un any, em vaig quedar embarassada. Seria mare. Els meus pares van quedar-se bocabadats en rebre la notícia. No m’importava el que pensava ma mare. La nena ja té 1 any i el seu pare ens ha abandonat. Ara sé que la vida no pots viure-la com vols.
Celia Ramírez_3 B_LYCÉE COMTE DE FOIX
“Estudia per poder fer quan siguis adult allò que t’agrada”. Aquesta frase m’amoïna. El futur, aquesta paraula és la més temuda, perquè no sabem el que ens espera. “El futur depèn de tu”. No m’agrada que els meus pares m’estiguin repetint sempre el mateix. Ja sé que no sóc una alumna exemplar, però ningú és perfecte. Tinc molt clar el que vull fer, m’agradaria estudiar disseny. Però no cal que em repeteixin constantment: “estudia, concentra’t, no xerris tant…” No s’adonen que també patim i que som conscients que allò que ens espera no serà fàcil. M’agradaria que en lloc de corregir-me tant, em recolzessin més.
Miquel Manzano_3 B_LYCÉE COMTE DE FOIX
Visca el metal! El metal és un estil de vida. Fins i tot hi ha pel·lícules metal i actors com Jack Black que s’han tornat heavys. Jo no sóc famós, ni ric, però tinc una cosa que no tots tenen, un profe que es diu Mark, que és la canya, i unes ganes immenses de fer metal amb el nostre grup. Som quatre nois: el Xavi, l’Adri, el Dani i jo. La crisi ens ha separat, el Dani ha marxat a Portugal, però quan torni a Andorra l’estarem esperant amb els braços oberts i lluitarem per ser un bon grup de metal. I així, quan ens escoltin, diran: “jo també vull escoltar i sentir el metal”. És el nostre destí i ningú ens podrà parar.
Patrick Quella_4 ESO A_COL·LEGI SANT ERMENGOL
640 caràcters a realitzar en una hora justa, ni més ni menys. Havia d’escriure un microrelat. Convençut que no sabria sobre què escriure, el cap em donava voltes i voltes. Senzillament no em venia res al cap. Ni una miserable idea. Amb prou feina recordava què era un microrelat. De què anava allò? El final de l’hora s’apropava. No sabia què fer ni per on començar. M’estava posant molt nerviós. S’acabava el temps i també els meus recursos mentals. M’acabava de despertar, havia tingut un malson, només es tractava d’això; però ben mirat m’ho mereixia. Tot havia estat culpa de la meva obsessió per voler ser el millor.
Sandra Herver_4 ESO A_COL·LEGI SANT ERMENGOL
Sensació de malestar, de por i d’angoixa. Sensació d’haver perdut el temps amb la persona que al principi et va prometre el cel i que només ha dut a terme la promesa d’estar amb tu fins a la mort, que està a punt d’arribar-te perquè t’està matant. Sensació de desesperança, perquè desitges que tot canviï, però res varia i segueixen les pallisses, els cops i el menyspreu vers la teva persona. Sensació de repetició contínua que causa danys psicològics. Sensació que hauria de desaparèixer el més aviat possible ja que s’esvaeixen persones que es mereixen viure en el món igual que els seus maltractadors.
Xavi Menéndez Ríos_3r B ESO_INSTITUT ESPANYOL
Chang-seng-yo està pintant un drac en una paret del temple. Gairebé acabat, Lu-Shi s’adona que li falten els ulls i pregunta a l’artista per quin motiu no els ha pintat. Chang-seng-yo respon: “la mansió del drac es troba al cel, entre els núvols. Si aquest drac sagrat hi pogués veure, res li impediria d’anar a buscar la seva llar”. A la nit l’aprenent decideix anar al temple i pintar els ulls al drac. Aleshores sent un tro eixordador. El drac es desprèn de la paret. L’endemà, l’emperador arriba al Temple de la Pau i la Felicitat acompanyat dels seus ministres i el pintor. Es troben el temple en runes i Lu-Shi carbonitzat.
Iván López_3r B ESO_INSTITUT ESPANYOL
Quan estava esperant el meu torn a la cua de la carnisseria, vaig notar la presència d’una senyora gran, d’ulls foscos i pell bruna, tota vestida de negre. Se’m va apropar i em va dir: “T’assembles tant a la meva filla!” “Un cotxe me la va matar”. Va treure una foto vella i arrugada de la cartera i me la va ensenyar. “El mateix cabell ros, els mateixos ulls”, va dir. Vaig sentir llàstima per la pobra dona, li vaig somriure tot assentint. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en aquella pobra dona. Apareix en els meus somnis i m’ensenya la foto de la seva filla que diu que se m’assembla. A mi, que sóc d’ulls foscos i pell bruna.
Berta Bigordà_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX
Ell estava estirat. Jo me’l mirava asseguda des d’una pedra. Vaig veure que em feia signes. M’hi vaig apropar, en aquells moments era la persona més feliç, més nerviosa o més enamorada del planeta. Sincerament desconec quin era el millor sentiment per definir-me, però em vaig estirar igualment al seu costat, sobre la llosa freda del teulat de la borda on ens havíem vist per primer cop. Jo no tenia fred perquè a la seva vora tot era perfecte. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. De sobte vam aixecar la mirada cap al cel, i estic segura que la màgia dels estels ens dibuixava un cor, el cor més brillant que havia vist mai.
Joan Recasens_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX
No l’he trucada dient-li que l’estimo, ni li he fet un regal d’enamorats, és més: em va agradar la seva manera de riure. Penso en ella quan em desperto, quan estic trist, quan no sé què fer i quan se m’il·luminen els ulls contemplant els petits detalls que fan especials cada un dels meus dies: un sol radiant, una lluna trista. Però només he estat 2 minuts per escriure això, però només he tingut un segon en el qual li he demanat que m’estimi. Després seguiré somiant en ella, esperant que algun dia em dediqui una de les seves mirades, com jo quan dono un motiu a cada estrella pel qual t’estimo. Saps què? Em falten estrelles.
Laia Alonso Puig_3 ESO A_COL·LEGI JANER
Obrí els ulls en un tres i no res i tot havia desaparegut. Res era al seu lloc, un món ple de màgia envaí el seu interior. Tot era nou, mai havia vist res igual, de sobte es preguntà on era la llar, la família i els amics. Estava desorientat i no sabia què fer i on anar. Seguidament, va veure un home que estava assegut en un banc llegint un diari, li cridà l’atenció per la seva espessa i blanca barba, que indicava que ja deuria tenir els seus anys. “Bon home, em podria dir on he anat a parar? No entenc res del que m’està passant!” L’home el mirà detingudament i li respongué amb una veu ronca: “Fill meu, benvingut al regne de Déu”.
