Menors de 15 anys

David Fernandes_3ème C Lycée Comte de Foix

La sensació de ser cada dia més inútil em recorria tot el cos, i això era el més detestable: no tenir consciència d’on estàs, del que fas en aquest moment, del que faràs el dia de demà o fins i tot d’on es troba la teva habitació. Abans era una filòsofa, amb un alt nivell d’oratòria, i ara quan converso les paraules fugen de la meva ment. On són aquells dies de glòria? Em van dir que la meva malaltia progressaria ràpidament en persones d’un alt nivell intel·lectual. Jo, malauradament, era una d’aquestes ànimes. És el primer cop que em penedeixo de la meva saviesa. Va arribar el diagnòstic: es tractava de la malaltia d’Alzheimer.

Alejandro Domingues_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Ja sortíem del vestuari amb la tàctica de l’entrenador a la ment. Érem al túnel preparats per entrar. Era el meu moment. M’havia estat preparant tota la vida per a això. Ja podia escoltar els crits de la gent que estava boja i volia que sortíssim. Era la meva oportunitat, demostraria el que soc i el que puc fer. Comencem a sortir, trepitjo la gespa que és ben tova, sento la gent que coreja el meu nom. És una sensació molt nova per a mi. Ens col·loquem en línia, ens saludem tots. Fem tots un cercle i el capità fa la xerrada. Fem el crit de guerra. Me’n vaig al centre i sona el xiulet d’inici. Aquí comença la meva vida en 90 minuts.

Agustín Corrales_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Un dissabte al matí vaig quedar amb uns amics per anar a l’skatepark a patinar, practicar trucs i alguns salts, i després enregistrar-ho. Els meus amics eren l’Àlex, el Julio i l’Alberto. El Julio i jo anàvem amb skate, l’Àlex amb escúter, i l’Alberto amb la BMX. Vam decidir pel grup de WhatsApp que quedaríem a dos quarts de quatre al Roure. Eren tres quarts de tres quan em vaig començar a preparar, em vaig dutxar i canviar, i vaig sortir de casa a les tres. A les tres i deu vaig arribar al Roure. Cinc minuts després van arribar ells. Vam fer alguns trucs i els vam gravar. Jo vaig pensar de saltar unes escales, i quan les anava a…

Carlota Málaga_3r Col·legi Sagrada Família

Els somnis, tothom demana quin és el teu somni, tots els adolescents, vaja, quasi tots tenen el mateix objectiu, tenir una parella, ser rics, viure a Califòrnia, tenir una vida perfecta… No ho sé pas, suposo que alguna cosa així. Jo, tinc les coses clares i sé el que vull ser en un futur. El meu objectiu, anar a uns Jocs Olímpics, requereix esforç, sí, per això ja m’estic privant de moltes coses que fan les noietes en aquesta edat, sortir amb nois, voltar per l’Illa… Jo no tinc temps per a això, he d’entrenar dur per arribar a la meva meta. Per complir un somni s’ha de patir, perquè si no pateixes en aconseguir-ho, realment és el que vols?

Alba Gil_3r Col·legi Sagrada Família

A la meva àvia li han detectat Alzheimer. Encara no és greu, però saps què et dic àvia? Que no vull que arribi el moment que no ens recordis, ni a mi, ni a la teva filla, ni a ningú; però sobretot no vull que oblidis cap dels moments que hem passat junts. Només et dic, àvia, que quan l’oblit t’envaeixi i comenci a esborrar els teus records, jo estaré amb tu. Quan em miris als ulls i no sentis res, estaré amb tu. Quan no reconeguis la meva veu tampoc no et deixaré, perquè encara que tu no em puguis recordar, jo mai no t’oblidaré, no et deixaré mai d’estimar. Sé que serà dur, però no permetré que l’oblit et separi de nosaltres.

Andrea da Silva_3ème I Lycée Comte de Foix

Miro al meu voltant i no reconec a ningú. Els cotxes passen i m’esquitxen. Plou, fa fred, i una tristesa cada cop més gran m’envolta. Estic perdut. Trobo a faltar molt la meva família. La gent no es porta gaire bé amb mi. M’insulten, em fan fora dels llocs… Encara recordo com em mirava l’Alícia el primer cop que vaig arribar a casa. Tots érem feliços! Però malauradament he crescut. Jo em pensava que em considerarien com un membre més de la família. Però no… Només he sigut una joguina. Mai oblidaré el dia que vam anar a passar el dia a la muntanya. Baixava d’una furgoneta… I de cop… Pum! Van tancar la porta i van marxar!

Alexandre Foix_3ème I Lycée Comte de Foix

En Joan s’aixeca com cada matí per anar al col·legi, es renta les dents amb el raspall elèctric, es dutxa, es vesteix, esmorza un Cacaolat i un croissant. Surt de casa directe cap a la parada d’autobús. És un trajecte curt, arriba de seguida. Espera a l’entrada els seus amics per entrar tots junts. Una vegada pujades les llargues escales que condueixen cap a les classes entra dins de la sala, s’asseu i treu la feina que havia fet el dia anterior. Entrega el seu treball a la professora i deixa passar les hores sense res interessant que passi al seu voltant fins a l’hora del pati. Com qualsevol dia de la seva rutina diària.

Lara Costa_3r A EA Segona Ensenyança Encamp

M’he despertat, tot és fosc, borrós i ple de sang. Estic al llit i no em puc moure, només veig ombres i a les parets hi ha alguna cosa escrita, m’he d’esforçar per saber què diu, però finalment ho aconsegueixo: “MEREIXES MORIR”. No entenc, no entenc res, però em miro, miro el meu cos i em torno a mirar. Quin horror! No tinc braços ni cames, les tinc al costat però no unides a mi. Torno a aixecar el cap i el veig, el veig tan definit…
Mort a les 3.30 AM, causa: assassinat.

Ainhoa Moraguez_3r A EA Segona Ensenyança Encamp

Ell estava plorant i jo li demanava què li passava… No em contestava i li vaig dir que em mirés quan li parlés, que ja no estava enfadada, que sentia haver marxat amb el
cotxe. Ell feia veure que jo no plorava, deia que ho sentia, que no hauria d’haver
passat això, que si no haguéssim discutit encara jo estaria aquí. Jo no entenia res…

Fausto Marrero Fletcher_3r B C.E. María Moliner

S’escolten sorolls, murmuris i rialles des de l’interior. Un estrany instint ens fa entrar. Ens tenim l’un a l’altre. Em diu: “no tinguis por, jo estic amb tu.” Una cosa estra-nya passa. S’encenen i s’apaguen els llums. Els sorolls envaeixen el silenci i ens porten a una sala. Ens acostem, i oculta en un racó, l’ombra d’una nena apareix. No se li distingeix la cara. Va vestida amb una camisa de dormir blanca, i duu el cabell llarg que li cobreix la cara i les espatlles. “No tinc por, però tu creus en els fantasmes.” Sí. I m’esvaeixo…

Ainhoa Zurano Pubill_3r B C.E. María Moliner

Aquí sóc, esperant que arribis, així com t’esperava la primera vegada. Al mateix lloc, amb la mateixa impaciència i inquietud, tan emocionada com sempre; amb una diferència, però, vindries aquesta vegada? Sabries que encara t’espero? Recordo el teu somriure, les teves mans càlides, els teus ulls; oh, com podria oblidar-los? I la teva forma d’il·luminar els dies grisos. Recordaries tu la meva mirada de l’últim cop que ens vam veure? M’hauries oblidat ja? Ja no em somiaves com jo a tu?  No ets aquí, no estàs amb mi, ja no som, ara ets i sóc, dos mons a part i llunyans així com Venus i Saturn, només amb un sol i un espai en comú.

Karim Taouil _1ère Commerce  Lycée Comte de foix

La meva gran passió són els cotxes. Des de ben petit he crescut sobre quatre rodes. Vaig començar utilitzant un cotxet per a bebès que m’agradava molt portar. M’hi sentia tan bé i era molt feliç! Va ser una experiència que recordaré tota la meva vida. A mesura que vaig anar creixent, els meus pares van anar adaptant els vehicles a la meva edat. Cada cop manipulava vehicles més potents i més difícils de conduir. Ara que tinc 17 anys, m’estic traient el carnet de conduir i em sento impacient de tenir 18 anys per poder conduir el cotxe que sempre he somiat: aquell Mercedes CLA 45 amb què jugava quan era petit. És la meva gran passió!

Alexandra De Sousa _1ère Commerce Lycée Comte de Foix

Fa dos anys que jugo a rugbi i m’encanta. Quan vaig començar no m’agradava gaire, més que res perquè no coneixia ningú i perquè jo era la novella; però a poc a poc vaig guanyar una família, molts partits i valors humans. El rugbi és conegut com un esport violent, però en realitat no ho és; només és un esport de contacte vigilat i reglamentat. A Andorra, el meu equip ha fet història perquè hem aconseguit crear un equip sub-18 femení amb noies valentes. També hem aconseguit fer el nostre primer Europeu femení i jo em sento orgullosa d’haver format part d’aquesta experiència. Gràcies a aquest esport m’he convertit en una millor persona.

Arnau Gómez_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma

En Víctor havia fet aquest mateix camí centenars de vegades, però aquest cop seria el més llarg de tots perquè, quan arribés, havia de donar una tràgica notícia a la seva família: s’havia quedat sense feina. Durant tot el trajecte, va estar pensant i repensant com els explicaria allò que tant l’angoixava, però de sobte, i sense adonar-se’n, ja estava al portal de casa seva. Va picar a la porta tres o quatre cops i la seva dona el va obrir. Va entrar tot pàl·lid, blanc com un fantasma. Va reunir tota la família i els va dir la notícia amb veu tremolosa. En Víctor, que només esperava un retret, va rebre una forta abraçada.

Dídac Torra_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma

Era un dia de pluja, més o menys eren dos quarts d’onze de la nit. Al carrer no hi havia ningú, i a més, feia molt fred. Caminava per un carrer molt estret, tornant cap a casa. De sobte, em va sonar el mòbil. Vaig pensar: “qui em truca a aquestes hores?”. Vaig rumiar el fet de no contestar, però al final, vaig clicar el botó verd i me’l vaig posar a l’orella. “Si?” vaig preguntar expectant. “Què hi ha algú?” vaig insistir. Quan estava a punt de penjar, una veu ronca, com si ja no tingués forces ni per parlar, va dir: “Corre, escapa, fuig!” De cop, em vaig adonar que algú estava respirant darrere meu. Ja era massa tard per córrer.

Ariadna Rossell _3r A Col·legi Anna Maria Janer

Tothom crea a la seva ment un món de fantasia, tot posant-se al cap una idea fantàstica de vida. Una vida perfecta, una vida reeixida, sortosa, sense desventura. Però cada matí, la majoria de gent, esmorza cafè mirant les notícies. Cafè amb desgràcies humanes, cafè amb problemes econòmics, cafè amb desavinences polítiques, cafè amb morts. Les notícies ja es podrien dir males notícies. I així, un món blau el convertim en un món vermell. Tacat. Posar sucre al cafè pot dissimular el seu gust amarg, però el cafè sempre continuarà essent amarg. Igual que els problemes, si els en poses, de sucre, continuen essent problemes.

Sandra De Sousa _3r A Col·legi Anna Maria Janer

Tothom li té por, la veu com quelcom aterridor. I potser ho és. Ens serà difícil aclarir la incògnita. Normalment, la gent la viu com una circumstància negativa. Jo, depèn de la situació, puc arribar a ser molt pessimista; encara que em costa trobar-hi la part fosca. Pot, inclús, representar un deslliurament del sofriment de la vida, un descans del patiment diari. I si t’espera alguna cosa millor i tu ho estàs menyspreant perquè és quelcom inexplicable? Pot ser tant o més fascinant que la pròpia vida. Sempre ens ho han presentat com una cosa espantosa. Segons et vagi la teva vida, en podràs fer una valoració més o menys favorable.

Anais Celie _3ème H  Lycée Comte de Foix
Vull marxar? Marxar sense dir adéu? Sense donar explicacions? Em faig moltes preguntes de les coses, però al final sempre acabo amb la mateixa conclusió: que de totes maneres, tot­hom marxarà. L’ésser humà creu que ho domina tot, però no és així, ja que ningú domina el temps, ningú sap què passarà demà ni d’aquí a vint anys. La gent vol ser coneguda, que la gent parli d’ells, però les coses no són així, ja que aquestes persones no canviaran el món. També hi ha la imatge que tenim d’algunes persones, però tampoc s’adonen que això no farà que siguin els millors. La gent vol ser estimada però han de pensar que algun dia marxaran…

Alexandra Segura _3ème H Lycée Comte de Foix
Sempre desitjava tornar a casa, tornar a gaudir d’aquella terrassa. Allà tot era diferent, tot m’inspirava, ja fos el soroll lleuger de les fulles durant l’època de tardor o el suau cant dels ocells. Dibuixava, llegia, en aquell lloc podia fer el que volgués. En acabar l’escola corria per arribar.hi, i relaxar-me. Res m’ho impedia, per molt fred o per molta calor que fes, jo estava allà asseguda a la meva còmoda cadira de fusta. Era una addicció, hi podia passar minuts, hores… Sempre hi passaven coses diferents, algun ocell diferent, algun núvol amb forma estranya… Jo obria el meu diari, i escrivia tot el que em passava pel cap.

Txell Escoda_3r D  EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

En un món egoista que veia la felicitat en els diners, la gent creia que com més diners tenia més coses podia obtenir. El que no sabia aquella gent, és que en baixar d’aquell tren cap a un univers desconegut, el Tercer Món, on creien que la felicitat no existia, trobarien individus més units i feliços que en el seu propi món. Va ser llavors quan van veure que en aquell Tercer Món, fins ara aliè, la societat gaudia del que tenia sense pensar en tot allò que no posseïa. En aquells instants, van prendre consciència per primera vegada que realment els diners no poden ser la base d’una societat.