e_640

Un dia més 

Ona Calmauta Molina_3ème G Lycée Comte de Foix

Ho he de dir: soc un noi de setze anys a qui li agrada la vida que té i no es queixa. És a dir, tinc amics, els meus pares estan pendents de mi, estic en bona forma física i m’encanta esquiar. Però hi ha un problema i són els meus amics… No és que me’n faltin sinó que me’n sobren: el seu comportament, les seves accions, tot el que fan per divertir-se no encaixa amb mi. Abans no em jutgeu, he de dir que no em puc quedar sol, això em convertiria en un rarito per sempre, així que aquesta no és una opció. Entro a classe i ho faig tot amb la màscara que porto, una màscara que ningú pot veure, tothom menys 

JOAN CABALLOL LASSO_3ème G Lycée Comte de Foix

Estàvem desil·lusionats, sense esperança, però amb ganes de fer història, d’entrar als llibres d’història del futbol. Tothom pensava què es podria fer per aconseguir aquell acte històric. L’estadi era ple a vessar, gairebé cent mil persones pendents del que passava aquell dia. Tothom estava nerviós, impacient, sobretot els jugadors. Els jugadors van entrar al terreny de joc morts de por. Els minuts passaven molt lentament, semblava etern, com si no s’acabés mai. Però, per què tants nervis, tanta tensió i desil·lusió, si al final vam guanyar sis a un?

IZAN CORTÉS AZORÍN_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un dia anava pel parc amb la bicicleta. A prop hi havia un altre parc però no em deixaven anar-hi perquè havia de creuar la carretera; per això aquell dia vaig anar el més ràpid possible des del restaurant passant pel passeig fins la carretera. Vaig començar a córrer i vaig voler passar per un lloc molt estret, però vaig acabar a terra perquè sense voler gairebé vaig xocar amb un home que escombrava el carrer i de sobte… Pum! Quan em vaig despertar, em vaig adonar que hi havia una ambulància i la meva mare perquè sense adonar-me havia caigut i m’havia desmaiat. Per sort no em va passar res, només em feia mal el cap i anava una mica coix.

CLARA CONDAL PONS_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Em vaig posar nerviosa buscant la sortida, però no la trobava. És horrible aquesta sensació d’angoixa, de no poder escapar. Fa anys que intento trobar una sortida. L’habitació no està malament, té totes les comoditats imaginables, però m’agradaria sortir i veure el món real. La porta s’obre, però res del que m’esperava és a l’exterior. Ja aquí soc conscient de tots els problemes: el clima, la pobresa, la tristesa, no hi ha colors ni alegria. Ara veig que estava millor abans. Mentre estiguem dins la bombolla de comoditat no farem res per solucionar els problemes de fora, però el privilegi durarà poc i no estarem preparats per quan s’acabi.

NOA ANTUNES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una persona que treballa sense repòs és una persona que no té vida. Aquesta és la moral de la història que explico. Willow escrivia relats amb una màquina d’escriure antiga, però vivia en un forat sense fi, flotant entre fulles de paper que ella mateixa havia escrit. Sempre tenia idees noves i originals, però un dia es va quedar sense cap idea. Desesperada, va mirar al seu voltant, però no hi havia res d’especial: tot era negre, sense llum ni amunt ni avall. Va tancar els ulls plens d’esperança i es va rendir. Tot es va aturar al seu voltant  fins que, de sobte, va caure al fons del fons d’aquell forat fosc. Com pot tenir fons un forat? 

BRANDO BATISTA_3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, jo estava menjant un gelat quan una persona d’uns 70 anys em va dir que em donaria el millor gelat del món si només guanyava un concurs de tir amb arc. Jo tenia molts dubtes, no sabia si em volia robar, segrestar, pegar o moltes coses que ni vull imaginar… O potser no, perquè ell només era un jubilat avorrit que feia bromes a la gent. Deia la veritat? Em va costar respondre uns vint segons abans de dir alguna cosa, però ell em va comentar que si guanyava, la meva família estaria molt orgullosa de mi i també tindria un gelat. Al final li vaig dir que no, però em vaig quedar amb el dubte tota la vida, si era real o no.

SOFIA FERNÁNDEZ ACEVEDO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

No m’ho podia creure, tot el meu voltant s’havia paralitzar, només érem jo i el meu pensament rumiant en el pitjor que podia passar. Jo estava de peu tremolant, les llàgrimes s’apoderaven dels meus ulls, mentre sentia la notícia que va canviar la meva vida. Només podia pensar en el meu avi, la meva persona preferida, en tot el que hauria de lluitar per guanyar aquella maleïda malaltia. Volia estar al seu costat i fer-li sentir que estaria amb ell fins al final. Desitjava que tot sortís bé i que el càncer no guanyés. No podia parar de sobrepensar-ho tot, però el que més por em feia era perdre’l per sempre.

NICOLÁS ESCUDERO ÁLVAREZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic adormit al cotxe… Sento els meus pares parlar i la vibració d’un camí de terra. A l’última corba em desperto. Veig casa meva, o millor dit, la casa dels meus records: on tantes hores he jugat, rigut i gaudit, on tant d’amor he rebut i on tant he après. Els cosins grans ja no hi venen, jo tampoc hi vaig gaire i els avis es fan més grans. Em venen ganes de tornar-hi, però penso que no ho he de forçar: no vull espatllar el record. Observo el jardí i m’assalten milers de records passats. Em juro que tots aquests records continuaran amb mi, i penso que potser no es tracta de tornar-hi, sinó de recordar-ho de la millor manera. 

JOEL BONET_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, un dia de la setmana, un dia del mes, un dia de l’any, una vaca, una vaca menjant herba en un camp, va caminar per menjar més herba i va pujar a un patinet elèctric per anar al centre i comprar-se 2 parells de sabates. No eren sabates normals, eren unes Crocs. Volia estar més còmoda per menjar més herba. La vaca es deia Josefina. També volia tallar-se els cabells, i va tornar al centre per comprar un microones per escalfar la llet per al seu fill petit, el Josep. El seu fill Josep se l’estimava molt a la seva mare i més encara quan li va comprar el microones per escalfar la llet.

JAN MAJORAL_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest microrelat parla d’un país, un de molt bonic. Envoltat per les muntanyes recobertes de llacs i nevades durant l’època d’hivern. Amb les seves pistes nevades i els esquiadors relliscant per elles. Amb els ciutadans respectuosos i simpàtics, les seves set parròquies: Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. La vall del Madriu-Perafita-Claror, la vall de Sorteny i la d’Incles, el Roc del Quer, el Pont Tibetà. Amb la seva identitat i la seva cultura pròpia, les seves tradicions, com les falles. Conclusió, Andorra és un dels països més bonics i turístics del planeta Terra.

JOFRE CASAL ARENY_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Era l’hora de la competició i faltava la persona més important; pel que es veia, era qui comptava. Però ningú sabia què comptava. Els minuts passaven i no apareixia. Tothom es preguntava el mateix: per què no arriba? On és?… Al cap d’una hora, finalment, va aparèixer i tot va començar. Al final va resultar que tot era un partit de futbol, i l’àrbitre va a un dels equips. En acabar, va continuar comptant. Però no comptava gols, sinó els segons que faltaven per al final. La gent va començar a notar el cel fosc i un soroll profund que creixia. L’àrbitre, amb el xiulet penjant del coll, va aixecar el braç i va assenyalar el rellotge. Quan va arribar a zero, tot va quedar en silenci. 

DANIEL AGUILAR QUINTANILLA_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tots els pilots d’elit s’han d’entrenar molt i molt dur. Han de passar hores d’entrenament. En les curses han de suportar fins a 50 °C, a més la calor de l’asfalt, les caigudes, les operacions i el dolor, tot per fer el que els agrada. Ell avui s’aixeca i comença a entrenar dur per a la cursa d’aquest cap de setmana. En els entrenaments lliures, s’asseu, mira el casc i pensa en tot el perill que hi ha fora, en la possibilitat que potser no torni. Agafa aire, es posa el casc i puja a la moto. A la classificació passa el mateix: s’asseu i pensa. Aquell dia s’emporta la pole. A la cursa passa igual, però quan s’apaga el semàfor… 

AGATHA DE ARAUJO LOPES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Any 1918, una noia està passejant pel tren i veu una àvia. Aleshores decideix anar a veure-la. Com més s’apropa a ella, l’àvia es va allunyant. Una dona la mira i té la genial idea de demanar-li que s’apropi a l’àvia per esbrinar qui és i per què l’observa tant. La dona accepta ajudar la noia i va cap a l’àvia, que ara sembla immòbil. L’àvia es queda sorpresa de poder comunicar-se amb la dona, ja que fa anys que el món s’ha oblidat d’ella. La dona li demana qui és i ella respon: Soc la noia del tren que m’està mirant projectada en un futur no gaire llunyà. La vida és això que passa quan estàs esperant que passi alguna cosa…

GUILERME MARQUES PEREIRA_3ème A LYCÉE COMPTE DE FOIX

Acabo de sortir de casa per jugar un partit o, més ben dit, el partit més important de la meva vida. Arribo al camp de futbol, estic nerviós i amb ganes de donar-ho tot. Entro al vestuari i saludo els meus companys, anem sortint del camp amb la intenció de derrotar el rival. Comencem perdent 0-1, arriba la mitja part. Després de la pausa tothom entra al camp furiós i amb ganes de guanyar. Arriba l’oportunitat i marquem el gol de l’empat. Minut 93, robem la pilota, correm desesperadament i finalment marquem el gol de la victòria. La vida va passant, els anys van desfilant, i el futbol aquí està, emocionant-nos i alegrant-nos la vida!!!

JANA GONZÁLEZ MARSAL_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Fa anys, de jove era acròbata en un circ. Jo feia part de l’últim número, em penjava d’un trapezi subjectat al sostre. L’últim cop que vaig actuar portava un llarg vestit de color blau, aquest tenia tot de volants i trossos de tela molt llargs. Aquella actuació va ser una de les millors que havia fet mai. Aleshores, el vestit em va fer relliscar. Les meves mans es van desenganxar del trapezi que em feia volar. Vaig anar caient lentament. Em sentia com un ocell al qual li estaven tallant les ales. Van ser els segons més llargs de la meva vida. És així com vaig acabar enganxada per sempre a una cadira, sense poder volar. 

ELISABET CASANOVAS DA COSTA_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un divendres a la tarda ja era de nit. Quatre amics –l’Edu, la Jana, en Joan i en Pau– jugaven a l’Uno, el pitjor joc del món. Tots estaven nerviosos i pensant quin moviment fer, perquè qualsevol tirada podia acabar en una tercera guerra mundial. A en Joan li quedava  una carta, l’Edu s’havia amagat les cartes, la Jana tenia un +4 i en pau ja s’havia retirat.Tots sabien que en qualsevol moment s’acabaria la seva amistat. I va ser en aquell moment que va esclatar la guerra, quan en Joan va trobar les cartes amagades de l’Edu i va començar a cridar. Més tard, tots van començar a cridar i a discutir, semblava que estigués enmig d’un camp ple de bombes.

GADEA bLANCO_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan em vaig llevar aquell matí tot estava cobert d’una manta blanca i brillant. Vaig obrir la finestra, per sentir la freda brisa de gener, els flocs de neu se’m fonien a la cara, cadascun de formes diferents i tots tan fantàstics. Em vaig ficar les botes i els guants ràpidament, vaig baixar les escales sense fer gaire soroll. Vaig obrir delicadament la porta per no despertar la família. Al jardí la neu havia cobert totes les flors i arbres. Estirat a terra dibuixant àngels de neu, congelant-me l’esquena perquè no portava cap jaqueta. La mare em va cridar a esmorzar, amb una manta i xocolata calenta vam passar el matí.        

Èlia Juarez_3ème C Lycée Comte de Foix

Aquella nit va tenir el mateix somni, aquell que havia tengut des dels 5 anys. De petit tenia un somni estrany, i l’únic que recordava era ell tornant de l’escola, però a l’entrar a casa veia el seu pare plorant al sofà, se’l sentia des de la porta de l’entrada. Sempre igual, amb les mans a la cara, assegut a la punta del sofà. No entenia per què aquell somni era dels pocs que recordava. A sobre en Marc mai havia vist el seu pare plorar ni molt menys d’aquella manera tot vermell i tan desesperat. El que el Marc volia saber era per què el seu pare plorava. Mai ho ha sabut perquè quan s’acostava al seu pare les paraules no li sortien.

MARTINA POL ROCA_3r B Col·legi Mare Janer

La família és com una llar que t’abraça enmig del fred, un grup d’amics que et consola quan el dia és dolent, un coixí que t’escolta quan no pots més. No la canviaria per res. La meva mare m’escolta quan al cel no es veu el sol. El meu pare, si pogués, m’ho donaria tot. Amb la meva germana gran sempre hi puc comptar. Els meus germans petits, simplement em fan riure, sabent que aquell dia no ha estat el millor per a mi. Però una família no és només qui t’ha vist créixer, sinó qui et veu millorar. I aquestes són les meves companyes d’equip, que m’abracen si tinc el cap en un altre lloc o perquè estic cansada i no faig més d’un gol. 

ROI GIL SIMÓN_3r B COL·LEGI MARE JANER

Soc de mena avorrit. Tinc tendència a no fer res. Soc més que oblidadís, fins a l’últim moment, llavors me’n recordo. Solc ser perfeccionista, busco la perfecció. Soc lent. Tinc tendència a pensar massa. Normalment, soc de confiança per a tothom. Tinc tendència a organitzar-me, per mai seguir l’horari. Soc de mena així, però també soc de mena el contrari. Tinc tendència a distreure’m fàcilment. Sempre solc estar ocupat. Soc algú que s’equivoca. Tinc tendència a anar de pressa. De normal no m’escalfo el cap. Pot ser que alguns no confiïn en mi. Soc desendreçat, fins que m’organitzo. També tinc tendència a no tenir escrit el meu guió.