e_640

Angelina Ubach _3r D INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Per fi ha arribat el dia, tan esperat i a la vegada tan temut: l’examen per entrar a la universitat. Me l’he estat preparant gairebé des que tinc consciència. Encara recordo totes aquelles tardes quan anava a la petita biblioteca del poble, o les nits que els meus amics anaven de festa i jo em quedava a casa, entre aquelles quatre parets tan conegudes de la meva habitació. Tinc un munt de nervis a sobre, però també sé que estic preparada. Veig com entra una multitud d’estudiants a l’edifici, ha arribat l’hora. Faig un últim repàs als meus apunts i travesso la gran porta de fusta que d’aquí a poc se’m farà coneguda. Desitgeu-me sort!

Nil Dilmé _3r A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Hi havia una vegada, fa molts i molts milions d’anys, que es van aproximar dos meteorits molt grans cap a la Ter­ra, un per cada costat de la Terra. A dins d’un meteorit hi havia una substància molt rara, era com tinta indeleble. Quan van arribar a la Terra van xocar a uns 16.000 metres de la superfície i a 1.000 km/h aproximadament. El xoc va ser tan fort que la tinta es va escampar per tota la Terra. Llavors els animals que van quedar afectats es van quedar sempre amb taques.
Com per exemple les vaques, els guepards, les girafes…

Luisa Da Silva _3r A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Mai us heu preguntat per què diuen que quan morim hi ha un túnel amb una llum? I si aquesta llum és la de l’hospital en el qual estàs naixent i aquell túnel és la teva nova mare per dins?
I si naixem plorant perquè aquell és l’únic moment en el qual recordem la nostra vida anterior i volem tornar-hi?
I si mai morim realment? En realitat, mai esperem la mort, però estem tota la vida preparant-nos per a la mort, encara que li tinguem pànic.

Ainhoa da Silva _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi havia una vegada un nen que plorava. Una nena li va demanar què tenia. Els seus pares havien mort i ara estava sol. La nena va treure un anell daurat i platejat i li va regalar. Ella li va dir que les fades l’havien fet, que era màgic i que el protegiria. Després li va fer un petó a la galta i va marxar. El temps va passar i el nen, que ja era un home, havia guardat preciosament l’anell per al dia del seu matrimoni. La noia va riure i li va demanar d’on l’havia tret. El noi li va dir que li havia donat la seva salvadora. La noia va somriure i va dir: “Vaig regalar aquest anell a un nen, quan tenia 8 anys.”

Eric Breil _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Tenir un germà és un privilegi ja que és la persona més propera. Amb ell, jugues, rius, comparteixes el bo i el dolent de la vida. És el meu confident, el meu millor amic. Només amb una mirada endevino si alguna cosa no funciona. Si necessito ajuda sempre hi és. Això no impedeix baralles, enveges. Sempre un dels dos ajudarà l’altre, passi el que passi. A vegades són els pares els que posen ordre. La tossuderia és sovint causa de discòrdia. Aquests inconvenients tenen finalment solucions i fem les paus, el més sovint. No puc pensar d’estar separat del meu germà. Sense la seva presència la meva vida seria molt avorrida.

Javier Robinat _3r SAGRADA FAMíLIA

En Jaume es despertava un dia normal del llit i de sobte va veure que estava en un altre món, estava al mig de la selva, amb tot d’animals: dinosaures, zebres, lleons i sobretot tigres… El més estrany de tot era que els animals parlaven i, de cop i volta, tots els animals es van girar cap a ell. El volien matar! Es va espantar moltíssim, i de cop i volta un dinosaure va agafar un ganivet i el va matar. De sobte es va despertar a casa seva i es va adonar que havia estat un malson, que res havia passat en realitat i va anar cap al lavabo a netejar-se com cada dia feia i… li va aparèixer el mateix dinosaure del malson!

Laia Garcia _3r  SAGRADA FAMILIA

La noia, avorrida, caminava pel carrer sense saber on anar. Ella només podia recordar els problemes que tenia. En aquell moment va decidir oblidar-se de tot i posar-se a ballar, a pujar i a baixar els bancs que hi ha a la Rambla de Barcelona, al ritme d’una música que s’escoltava de fons. Era una cançó acompanyada d’una guitarra que tocava un noi que devia tenir la mateixa edat que la noia. En aquell moment la noia va veure el noi que tocava la guitarra i va parar de ballar. El noi no deixava de mirar-la i ella, avergonyida, se li va atansar. El noi la va agafar per la cintura i van començar a ballar junts sota la pluja d’estiu.

Cristina Rozados _3r D EA 2A SANTA COLOMA

M’allunyo de tu, perquè tinc por, estic jugant amb foc, el cor em diu que segueixi, el cap em diu que m’allunyi, a qui faig cas? Finalment obeeixo el meu cap i és dur però si no em cremaré. T’ignoro, em fa mal. Davant de la gent ens fem els forts però quan ens quedem sols; el món s’ensorra i les llàgrimes regalimen per les galtes. Els records s’acumulen, aquells somriures que em regalaves cada dia, quan m’abraçaves com si fóssim els últims habitants en aquest món. Doncs ara decideixo que ja és hora de deixar l’orgull de banda. Caure en la temptació de cremar-nos en el foc etern.

Yuney Aguilar _3r D EA 2A SANTA COLOMA

Totes aquelles persones que creuen que madurar és només de fruites s’equivoquen. Tots els humans ho fan. Al principi neix i a mesura que passa el temps va creixent fins a una edat on ja has crescut i només et queda anar fent-te més petit, quan et surten les arrugues, taques a la pell i els cabells es comencen a quedar blancs. Exactament com una fruita. Primer neix, i a mesura que passa el temps es va fent més gran i agafa color. Fins que un dia es va podrint i alhora fent-se més petita. Fins que només en queden les llavors, el que amb els humans arribarien a ser els ossos.
En aquesta vida tot ésser viu és com una fruita.

Keilani Borel _3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre heu estat al meu costat, m’heu fet ser com sóc. Quan us vau separar em feia la forta exteriorment però en realitat estava trista. Sort que gent que m’estima em va ajudar: germans, amics… Vau tornar a fer la vostra vida, cadascú pel vostre costat i llavors tot va canviar. Ja no em calia fer-me la forta. Era forta! Em va costar adaptar-me a la situació, tan diferent de les meves amiguetes que vivien amb tots dos. Em sentia diferent i única. Però llavors, tot i que m’hauria agradat més no haver de canviar de casa setmanalment, hi vaig trobar un costat positiu: el cercle de gent amb qui podia comptar anava més enllà dels meus pares.

Xènia Rodriguez _3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

En arribar al restaurant de menjar ràpid, ens va sorprendre la cua i vam haver d’esperar, cansades com estàvem. Perquè només portava deu euros que si no… Mentre esperàvem la safata, la meva acompa­-nyant em parlava, però jo l’únic que tenia en ment era el meu gran amor, que em tenia bojament enamorada. Quan, llavors, vaig veure que m’estava esperant allà. Em vaig posar nerviosa, vaig començar a suar. La bava em regalimava mirant les seves corbes arrodonides, seductores. Sense adonar-me’n ja el tenia a les mans, desembolicant-lo. La mescla de carn i salsa dins d’aquell pa em feia perdre el sentit. I ja sé prou que hi ha amors que maten…

Lara Túnez _3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Sense saber-ho em vaig endinsar en un món ple de felicitat, un món de colors vius, un món inexistent. Semblava increïble, quan avui això resulta impossible, quan en aquests moments a les notícies només es parla de guer­res, morts i polítics corruptes.
Però el que més em sorprèn és que només es difonen les males notícies. I de les bones? I dels polítics que no roben? D’ells no se’n parla, no tenen interès mediàtic. Quin goig suposaria viure en aquest món anhelat per tothom, en el qual fóssim capaços de distingir-hi els colors. De sobte, vaig obrir els ulls i el món seguia essent el mateix, un món trist, un món sense ànima, sense color.

Laia Pons _3r B COL·LEGI ANNA M. JANNER

Només porta dues línies. No sap què posar a la carta. No vol incloure coses tan típiques i evidents com: et trobo a faltar, m’agradaria ser amb tu… Continua escrivint. Escriu sobre les tragèdies que ha viscut aquests dos darrers mesos a la guerra, sobre els companys, i els dies en aquell poblat. El temps sembla no haver passat, aturat en aquell punt intangible. Aquests dos mesos han estat com una llarga colla d’anys. Està cansat. Deixa la carta sobre el llit, com volent donar-li repòs abans de la partida. Aquella carta serà la primera i l’última que enviarà. El combat començarà i la sort, sempre tan fugissera, no l’acompanyarà.

Jessica Pina _3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella m’ha tingut en els seus braços quan he plorat, ella m’ha ajudat quan he viscut els pitjors moments de la meva vida, ella m’ha acompanyat en les millors estones, ella sap quan la necessito, ella… Sense ella no sabria què fer, sense ella no sóc ningú. A ella li dec la vida i no la canviaria per res ni per ningú. Sempre sé que és a prop i que hi puc comptar. Què faria jo sense ella?
Li dono les gràcies per tot l’amor que m’ha donat fins avui, i dono les gràcies per ser com és i fer-me com sóc. Dedico el microrelat a la meva mare, que és la persona que em fa costat incondicionalment. Tot el que sóc, li dec a ella. T’estimo mare!

David Teixeira _3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava tan tranquil, a la meva habitació, quan entra la meva mare d’una revolada i sense picar a la porta. Ja va entrar demanant-me si tenia alguna idea d’allò que havíem parlat feia un parell de dies. Jo, sense tenir idea de què m’estava parlant, li vaig respondre amb un tímid i càndid “no”. Llavors, va ser quan sense adonar-me’n, em vaig trobar immers en un dels sermons èpics que et solen engegar els pares. S’avorreixen i et repeteixen temes ja discutits fa dies o simplement et cau aquell sermó que et mereixes? En el meu cas, ho accepto i ho confesso, era per ambdues raons. Havia oblidat fer allò que m’havia demanat feia uns dies.

Renzo Martínez _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ja havien passat gairebé tres anys des que el vaig veure. No podia esperar més temps. Tots els records d’aquests 10 o 11 anys són inesborrables. En el moment que ens tornéssim a veure, estic segur que totes les rialles dels anys anteriors tornarien en forma de llàgrima, mentre donava una forta abraçada al meu millor amic. La distància és un enemic mortal per a qualsevol relació. Bé, ho era almenys uns anys enrere, però amb les noves tecnologies ja no és un gran impediment, la veritat. Fa uns dies em va dir pel Facebook que a l’estiu tornaria. Em vaig il·lusionar molt: per fi tornaríem a fer-ne de les nostres com en els vells temps!

Inés Januario _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ella sempre portava un somriure a la cara, mai estava trista, però quan arribava a casa seva la situació canviava. Aquell somriure que tenia sempre a la cara ja no hi era. I això era perquè la seva vida no era tan perfecta com la gent pensava. Els seus pares sempre estaven discutint. I gairebé totes les nits ella sentia els crits de la seva mare quan el seu pare l’estava pegant. Ella ja hi estava gairebé acostumada. Per això, només arribar a casa, pujava a la seva habitació i es posava música, per no haver de sentir les discussions dels  pares. Tot i així, per encarar el dia següent, tornava a posar-se aquell somriure a la cara.

Carla Anguita _3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Ja fa quatre mesos que estic en coma i sembla que no però ho escolto tot. Els meus pares vénen cada dia després de la feina i el meu germà quan pot. Jo crec que ells saben que els escolto perquè sempre m’expliquen coses, m’informen de tot el que passa. Els meus amics vénen de tant en tant, però no gaire. La meva millor amiga plora quan em ve a veure i jo em sento fatal. Els altres vénen però no m’expliquen la seva vida, crec que es pensen que no em despertaré mai. Em passo el dia escoltant la vida de l’altra gent, els trobo molt a faltar. Un moment… veig una llum… una cara! És la meva millor amiga! Però on sóc? Què ha passat? Qui sóc?

Adrián Da Cunha_3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Recordo aquell dia quan la final estava a prop. Estava molt impacient però també, nerviosa. Els dies van passar ràpid i, per fi, va arribar el dia. Em trobava al mig del camp i va començar el partit. No parava de fer voltes pel camp fins que, de sobte, van xiular falta. Estava marejada. De sobte, sento un xiulet i començo a volar. Tothom estava callat, vaig entrar dins la porteria i tothom va començar a cridar. Va acabar el partit i em van xutar cap al cel. Vaig veure bones vistes, em vaig sentir orgullosa però al caure, em vaig fer molt de mal. Un jugador em va agafar i em va donar a un nen. Ara, el nen i jo mai ens separem.

Jennifer Freitas _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig començar amb 12 anys en un equip d’iniciació de futbol.
Molt emocionant. Veure com vas millorant. Fer sortides fora d’Andorra amb les noies. Sempre anava amb por, pors que no sempre surten bé. Però tot es pot fer, gràcies a les entrenadores, al suport dels pares i de les compa-nyes. Ho fan tot per fer-nos sentir bé. M’agrada i em fa seguir lluitant. Em sento orgullosa d’estar envoltada de la meva gent i poder fer el que m’agrada a mi. Em sento afortunada. Al futbol, no aprens només a jugar, també aprens què és estar en equip, i que no sempre es guanya. Ens van ensenyar que totes les formigues juntes ens mengem l’elefant.