Un secret trasbalsador

per

JORDI BRILLAS_Tle SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Abans de marxar cap a l’escola me la mirava cada matí i m’envaïa una sensació estranya. Aquella fotografia me l’havia regalada una dona vella del poble i al donar-me-la em va dir que havia de ser com un secret entre ella i jo. Aquella foto no era d’un paisatge, ni d’una persona, no. No hi apareixia res, era buida. Un matí va entrar el meu germà a l’habitació i em va despertar tot content dient-me que havia nevat. Tot seguit la meva mare em va dir que una persona del poble havia mort aquell matí… espantat em vaig girar i allà, a sobre de la taula, hi havia la foto, sí, aquella foto, però ja no era buida…

Malentès

per

Moises Miret_Tle SA  LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia molts anys que no explicava aquesta història… Un dia, estava en un bar prenent un refresc, em vaig aixecar per dirigir-me al lavabo, quan de sobte vaig ensopegar amb un home. Ens vam disculpar tots dos i vàrem seguir. Quan vaig tornar, aquell home continuava assegut en una taula tot sol. Una estona més tard, l’home es va aixecar de cop i volta rebuscant les seves butxaques. “La meva cartera!”, va cridar. Va venir a acusar-me, a mi, dient-me que l’hi havia robat. Jo li ho negava però ell va trucar a la policia, als meus pares, i allà em teniu, enmig d’un interrogatori. Una estona després, el van trucar: s’havia oblidat la cartera a casa.

En un món diferent

per

Sheyla Barragán_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

Marxava a Londres, estava il·lusionada, amb les maletes preparades i el bitllet d’avió a la mà. Vaig pujar, vaig seure i vaig veure un noi ben maco dos seients més endavant. Es va girar i em va mirar. Mentre jo somreia, ell va treure la llengua. Em va vocalitzar el seu nom i jo li vaig dir el meu. En aquell moment vaig pensar, “que ruca, en lloc d’anar-hi a parlar, estic dos files més lluny”. Seguidament es va aixecar i es va dirigir cap a mi. De sobte, vaig veure la meva vida passar-me pel davant. El temps s’acabava i li vaig dir que m’agradava. Ell em va donar el seu últim sospir i jo vaig tancar els ulls. Un nou món.

Skate

per

Facundo Zanassi_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

El primer dia que vaig agafar aquella taula amb quatre rodes, vaig pensar que no seria res més que un hobby passatger i que al cap de dos dies ja me n’hauria cansat. Res més lluny de la realitat. A l’instant d’enfilar-me a sobre d’aquella taula no vaig poder parar de patinar. Vaig veure en l’skate un altre món, un món en el qual em puc tancar quan no m’agrada el que passa en el que visc, un món on he conegut molta gent que val més que l’or. S’ha de dir que moltes vegades és un hobby frustrant, ja que sovint no surten les coses com t’esperes, però a mi m’agrada i, sobretot, em treu l’estrès, com al fumador una cigarreta.

Sincronitzada

per

Neus Serracanta_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estic preparada, nerviosa, i veig com la noia que està actuant va acabant la seva coreografia. La música para i la nedadora surt de l’aigua, s’espera que li diguin la puntuació i desapareix enmig d’abraçades de les entrenadores. Ja em toca. Surto, pujo les escales i em trobo davant de la immensitat de la piscina. Les grades plenes i tothom aplaudint. Em col·loco en la posició inicial i, quan comença la música, faig la primera figura, la segona, ara un braç, ara l’altre… Estic tan concentrada que no m’adono que ja estic acabant. Surto de l’aigua i m’espero a la puntuació. Tot ha sortit bé. Tant d’entrenament ha valgut la pena.

Un gran ensurt

per

Clàudia Call_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Després d’una llarga nit de llamps i trons, es fa de dia. La mare entra a l’habitació i veu que no hi és. Preocupada, avisa el pare. Ràpidament truquen a la seva filla, però el telèfon sona a la motxilla que és a la seva habitació. Aquella nit havia sortit de festa amb els amics, però encara no havia tornat. Els pares l’havien deixat sortir, però confiaven en ella i no la van esperar desperts. Després de trucar als contactes del telèfon de la noia es van assabentar que estava en un hospital de la zona amb un coma etílic. Hi van anar. En arribar, van veure-la inconscient. Sabien que es despertaria, però l’ensurt va ser majúscul.

El millor dia de la guerra

per

Gloria Costa __2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia fred de gener. L’únic que s’escoltava eren l’anar i venir dels cotxes. Jo em passejava pel carrer pensant en els homes que havien de marxar a la guerra, i sobretot en la gent que jo coneixia. Vaig seure en un banc. Darrere meu es va parar un cotxe, del qual va sortir en Joe, es va seure al meu costat i em va dir que no anava a la guerra, que es quedava aquí amb mi. Jo estava molt contenta, no marxava, no es moriria. Tenia els ulls plens de llàgrimes, però no eren de tristesa, al contrari, d’alegria. Ens estàvem mirant als ulls. Em va estirar del braç cap a ell, i em va fer un petó. Era el millor dia de la guerra.

Un lloc desconegut

per

Anna Exposito _2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic a classe, no aguanto més. De cop, el professor diu que les classes ja s’han acabat. És molt estrany, encara falten dues hores per poder sortir. Sortim de classe, com sempre juguem a fet i amagar. Deu, nou…, encara no sé on em puc amagar, començo a córrer per aquell carrer buscant un bon lloc. Per fi veig un car­reró fosc, m’amago allà. No vénen a buscar-me. Torno per veure si els trobo però ja no sé on sóc. El carrer ja no és el mateix! Començo a córrer, però tot ha canviat. De cop, una ombra s’apropa cap a mi. No em puc moure. Què m’està passant? Aquella persona em toca i em diu: “Aleix, despertat! Ja t’has tornat a dormir?”

Una nova vida

per

Aitor Garcia_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com els altres, un cap de setmana sense importància. Vam anar amb el meu pare a caminar a la muntanya, a Engolasters, concretament. Vam pujar fins al refugi de Font Verd, estava esgotat, no podia més. Sort que m’esperava un bon dinar a casa d’uns amics.
Mentre anàvem baixant i amb el meu cos que no podia més, el meu pare va rebre una trucada. Li vaig demanar qui havia trucat, es va fer el sord i jo ho vaig deixar estar. Per fi, va arribar l’hora de dinar, a taula tothom reia i jo no entenia res. Llavors la meva mare va pronunciar unes paraules que van canviar la meva vida: “Estic embarassada”, i la vida va canviar.

El perquè de tot plegat

per

Guillem Pascuet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què? Per què sí, per què no, per què viure, per què morir, per què rics, per què pobres, per què felicitat, per què tristesa,  per què esportistes, per què mandrosos, per què famosos, per què desconeguts, per què blancs, per què negres, per què números, per què lletres, per què el cel, per què la terra? I per què penso en aquest relat? Per què tantes preguntes per tot? Si al cap i a la fi el destí ho acaba decidint tot i no hi podem fer res, és ell qui decideix per nosaltres, estem en les seves mans. No cal fer-se tantes preguntes i demanar-nos constantment el perquè de les coses. I com he dit abans, el perquè de tot plegat.

Els records

per

Judith López _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vivim envoltats de records. És molt bonic posar-te a pensar i recordar tots aquells moments que has viscut amb la gent que estimes, i els moments viscuts amb ells. Hi ha dies que t’aixeques i recordes molt una persona, és aquella persona amb qui has rigut, has plorat, t’has divertit i mai l’oblidaràs. Un dia, em vaig aixecar i vaig recordar molt una persona, aquella persona ja no hi era, vaig mirar al cel i em vaig posar a pensar en tots els moments bons que vam viure juntes, tenia ganes d’abraçar-la, escoltar-la, però no podia… No oblidis mai a les persones que estimes i sempre t’ajuden, a vegades marxen abans d’hora.

Senzillesa

per

Nicole Pires _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Com ens emboliquem, oi? Potser sense adonar-nos-en. Com hem de comportar-nos a la vida? Ningú neix sabent  viure, i aprenem la manera de sobreviure. El que ens fa viure són les rialles, mirades, paraules, pensaments, plors, problemes… si ho compartim amb les persones que ens envolten, que volem i estimem. Doncs, per què ens entossudim a buscar la felicitat? Per què ens obsessionem amb la paraula felicitat? No cal, saps? Deixa’t portar, crea la teva vida, al teu propi gust, equivoca’t, rectifica, dubta, sigues tu mateix, que no t’importi el que diguin de tu. Si tu et sents bé, no canviïs, només sigues la millor versió de tu mateix.

Aquella persona que et penses que és amiga

per

Elsa Rosa_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

El teu millor amic és aquella persona que t’acompanya sempre en els bons i mals moments. És la persona a qui li ho expliques tot, però també qui quan menys t’ho esperes t’apunyala per l’esquena i et diu mentides. Això t’entristeix, perquè és una persona a la qual aprecies molt. Arribes a perdonar encara que alguna de les mentides perjudica la vostra relació com a amics. Penses que tot pot acabar aquí però un dia més tard, tot et sembla una ximpleria. Continues creient-hi però en el fons aquestes coses afecten la vostra relació, tot canvia, tots canviem. Sentint-ho molt he de dir adéu a la nostra amistat.

El meu aniversari

per

Jesus Rubio_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig encendre el llum de l’habitació no em podia creure el que estava veient. A sobre del meu llit hi havia una caixa de sabatilles, de la marca NIKE. Sabia perfectament que era el meu regal d’aniversari, unes sabates de futbol.
Una setmana abans, li havia dit a la meva mare que les sabates que tenia per jugar ja estaven trencades.
Però, per molt que estiguessin trencades, jo no volia llençar-les a la paperera pel simple fet que aquestes sabatilles eren les que havia portat el meu pare quan jugava a futbol…
Així que… les sabates les guardaré a l’habitació com… un trofeu… Vull dir simplement que, papa, ets el millor.

No te n’adones del que tens fins que ho has perdut tot…

per

Mariona Juárez_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

A vegades ens queixem per mínimes coses i no ens n’adonem de tot el que tenim fins que no ens passa alguna cosa que ens canvia la vida totalment, suposo que això és el que li va passar a la Sònia, esquiadora de tota la vida que per una mala caiguda… ja no pot caminar… La Sònia es passava el dies a pistes i no estava ni un sol segon amb la seva família, però ells ho entenien, volien que la Sònia complís els seus somnis, suposo que després de tant temps sense veure’s, la Sònia no es sentia recolzada i a l’hora de la caiguda va jurar no tornar a passar tant temps sense ells…

Jo, l’Èlia

per

Berta Casal_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

–És perfecta per a la feina i la millor en el seu camp, pel que veig aquí, només farà falta un informe mèdic i podrà ràpidament incorporar-se a la feina, un cop se l’hagi fet me’l porta al despatx i ja estarà– diu l’home de l’entrevista que hi ha darrere de la taula del despatx –Vaja, un informe mèdic…– responc pensativa –Moltes gràcies– dic sense esma,seguidament m’aixeco de la taula i m’apropo a la porta on hi ha un cartellet que diu EXIT, sense dir un mot. Al carrer m’assec en un banc pensant en el que acabo d’aconseguir i en el molt que m’he esforçat, sabent que el meu grup sanguini en sentenciarà.

Per sempre junts

per

David Cruz_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un dia em van presentar un noi. Era de la mateixa edat que jo. No era molt sociable. Al cap de poc temps va començar a parlar més, a sortir… es va integrar bé. Vam començar a agafar confiança, érem inseparables. Érem com germans que mai havíem tingut… A l’any de conèixer-nos, vam començar a separar-nos fins que un dia jo vaig marxar del poble. Vaig perdre tota la comunicació amb ell, fins que em vaig assabentar que havia mort. Al dia següent de saber-ho vaig tornar al poble, i quan em vaig veure reflectit al mirall de l’estació vaig observar amb horror que el meu amic s’havia convertit en el meu reflex.

L’acomiadament

per

Vicente Alcolea_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

La pluja em mullava els cabells, les gotes recorrien la meva cara i es fonien amb les llàgrimes. Ell havia marxat i m’havia deixat sol a la ciutat sota la pluja. Vaig començar a córrer sense fer cas de la gent del voltant, només volia trobar-lo, encara que sabés que mai no ho aconseguiria, que mai més el tornaria a veure. No volia acceptar aquesta idea. Vaig continuar corrent, ja no sentia ni la pluja caient sobre meu. Era de nit, el meu mòbil no deixava de sonar. Fins que vaig caure. Notava la fredor del terra a la cara i com em sortia sang del cap i allà em vaig quedar, sol, estirat a terra esperant algú que no arribaria mai.

9.32 del matí

per

Ona Vicente_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em llevo i veig un missatge de text: “Estic treballant, t’estimo petita”, enviat a les set del matí. Baixo a buscar un cafè a l’Starbucks, són les 9.32 del matí. Fora veig tota la gent amuntegada al carrer, uns cridant, uns plorant. Què ha passat? Pregunto a una senyora, que entre plors assenyala la gran pantalla de la plaça amb el dit. No pot ser… Les tor­res… Uns avions han impactat contra elles. Déu meu, el meu pare està treballant a la tor­re 1… Ha passat tot massa ràpid. Veig com, uns quants afortunats, surten de la torre, no el veig sortir. Conservo les esperances espero que pugui… Un moment, la torre 1… s’acaba d’enfonsar.

Res serà igual, quan tu no hi siguis

per

Sara Cáceres_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sé que res serà igual quan passis la porta. Sé de bon tros que et necessitaré més que mai i que no hi seràs per regalar-me un somriure, per abraçar-me i mirar-me als ulls o per agafar-me la cara i fer-me un petó. Sé que et trobaré a faltar com no he trobat mai a faltar ningú, perquè has estat tu qui, en aquest poc temps, m’ha fet sentir especial. Has estat tu la raó per la qual m’aixecava amb un somriure a la cara i desitjava arribar mitja hora abans només per poder romandre al teu costat, una estoneta més… Tu ets la persona a la qual em podria passar el dia mirant i no me’n cansaria mai, simplement perquè t’estimo.