Oriol Martínez Sabio_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Tothom l’espera. T’agradi o no t’agradi l’hivern, encara que prefereixis l’estiu, sempre serà bonic veure’l caure. Amb la seva gràcia, la seva fluïdesa, la seva genialitat. I és que només succeeix un cop l’any, però quan arriba, marca un abans i un després. És aleshores quan la gent s’adona que ja toca treure l’anorac de l’armari, posar ben alta la calefacció i buscar el barret i la bufanda de l’any passat. Hi ha gent que l’espera tota la tardor, i que salta d’alegria en veure’l; d’altres a qui fins i tot se’ls escapa una llagrimeta, i fins i tot gent que plora de l’alegria. Sí, això és la caiguda del primer floquet de neu.
L’operació
Claudine Cantor_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
El llum incandescent brillava davant els meus ulls i l’ambient era eixordador. No sabia exactament com em sentia: ni tenia por ni estava còmode. Possiblement era l’última cosa que feia: pensar; perquè el que estaven a punt de fer-me podria costar-me la vida. La dona emmascarada em va subjectar el braç amb delicadesa, va cridar l’home de les ulleres i va agafar l’instrument punxegut. L’home va fer el compte enrere: deu, nou, vuit… La dona em va injectar l’agulla al braç i, a poc a poc, vaig notar com m’entrava el líquid i es dispersava pertot arreu. Quatre, tres, dos… La llum es va tornar completament negra i no vaig poder sentir res.
Una nit com una altra
Manel Pinó_2n B Científic EA BATXILLERAT
En Joan i l’Anna surten del bar. L’estona amb els amics ha estat agradable i s’ho han passat molt bé. El Joan, de sobte, treu el carnet nou i el mostra a l’Anna amb una rialla.
Foscor, mirades en silenci, complicitat, petons vergonyosos, carretera, velocitat… Hores després en Joan veu les llums de l’ambulància arribar a través d’un vidre trencat.
Un altre dia fred més
Albert Garcia_2n B Científic EA BATXILLERAT
Avui el cel està tenyit de color gris fosc, i el sol de la tarda li dóna una tonalitat sangonosa i esglaiant. La gent es refugia a casa observant el paisatge desolador amb una mirada compresa entre la sorpresa i l’horror. Els pocs valents que surten al carrer són joves; surten ràpid, agafen el que necessiten i se’n tornen corrent, amb la mirada al terra i les espatlles encongides. Passen pocs vehicles per la carretera i, els que passen, també passen amb pressa. Ningú vol anar amb la cara al descobert perquè tenen por que ELLA els agafi i els toqui amb la seva fredor. És un altre dia estrany… Avui, simplement, plou.
Sensacions inexplicables
Joao Nuno Da Costa _3r E ESOINSTITUT ESPANYOL
Fa dos anys vaig tenir la millor sensació de la meva vida. Tot començà quan el nostre entrenador ens va dir al vestidor que haver arribat a aquella etapa del torneig ja era un gran premi. Quan el meu equip va sortir al camp, els vaig animar des de la meva porteria. El partit va acabar empatat 4 a 4 i tot es va decidir a la tanda de penals. Els jugadors de l’altre equip m’havien marcat tots els gols fins al cinquè; llavors, vaig mirar els ulls del jugador contrari (no sé com ni per què), sabia que el pararia, i així va passar. Vaig veure els meus companys corrent cap a mi per felicitar-me; va ser la millor sensació de la meva vida.
Decepció
Nerea Roncero_3r E ESO INSTITUT ESPANYOL
Vaig sentir la seva veu, la seva dolça veu. Em vaig girar i em va recórrer un calfred per tot el cos. Em vaig sorprendre, no l’esperava. Em va dir que necessitava parlar amb algú i li vaig dir que podia confiar en mi, que intentaria entendre’l. Em va contar que li agradava molt una noia des de feia un parell de setmanes, pensava que se n’havia enamorat. Jo volia desaparèixer perquè estava enamorada d’ell des que tinc memòria. Li vaig dir que m’estaven esperant i vaig marxar. Quan no podia veure’m, em vaig posar a plorar. El meu somni era impossible. Mai arribaria a ser millor que aquella noia, mai no s’enamoraria d’una noia com jo.
Abandonament
Luis Carlos Ferreira_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Des que vaig veure la llum esperava que algú em vingués a buscar. Amb els meus germans estàvem impacients: volíem una llar. Finalment, el mes de setembre un infant em va acollir. No ens separàvem mai. Em necessitava. Junts fèiem lletres, números, dibuixos, problemes…
El temps no es deté i ha arribat el juliol. Les vacances d’estiu han interromput la meva felicitat. Ara el nen mira la televisió, fa excursions, neda a la piscina i al mar, juga amb els amics…
L’observo enyorat. No m’agafa mai. Estic sol i trist dins un portallapis. Cap línia, cap esbós, cap operació. Recuperaré la identitat en un proper curs?
El meu temps lliure
Víctor Artigas_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Quan tinc un moment el comparteixo amb ella. Al seu costat em sento lliure i m’hi sincero. Surto de classe ràpid perquè m’espera immòbil, estàtica. Dormo al seu costat. Quan surt el sol ens despertem plegats. Desitjo que arribi el cap de setmana per passar totes les hores junts. Al carrer l’escolto atentament, sento el soroll de les seves rodes sobre l’asfalt i faig el primer salt, el qual em motiva per continuar fent-ne més i aprendre trucs nous. Quan estic enmig d’un salt penso d’arribar a terra però a la vegada vull aprofitar-lo i fer-lo el millor possible. BMX!
Aparició
Alexandra pareja_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER
La nit era fosca, sense lluna, l’aire fred xiulava a l’exterior, jo estava pujant les escales quan de sobte un calfred em recorregué tota l’espinada i sacsejà el meu cos bruscament. L’aire es tornà carregat i espès.
Els graons que havia pujat comencen a cruixir, un a un, cada cop més a prop meu, la por no em deixa moure, obro la boca però no em surt cap so… He de reaccionar… Quan només queda un esglaó, l’esgarrifós so es para en sec, una estona em quedo quieta, escoltant atentament, sembla que ja ha passat tot. Un sospir… Em giro i era allà, just al meu darrere, aquell home de mirada gèlida, somriu i desapareix tan ràpid com un alè.
La Clara
Maria Gil_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER
Fa deu hores que estic tancada en una sala d’uns vuit metres quadrats. Vaig obrint i tancant els ulls per pensar en altres coses, però el dolor em supera de tal manera que no puc evitar clavar-li les ungles al meu marit. Per fi arriba el moment, entra el doctor Mateu amb dues infermeres més, m’han dit que el part no serà gaire embrollat; la nena surt de cap. Uns deu minuts després, la sento; se’m para el cor en sec i no puc evitar el lliscar de les llàgrimes, alhora que m’adono que encara tinc les ungles clavades a la seva mà, però ell, emocionat, no se n’adona. 23.09.12 a les 17.23 h, 3.300 g, ha nascut la Clara, la meva filla.
El que jo volia
Ivan Rodrigues_3rD ESO
institut espanyol
El que més desitjava era ser popular. Hi havia un grup format per deu nois que eren els més populars de l’insti. Jo volia pertànyer a aquell grup però corria el rumor que era molt complicat accedir-hi. Un dia, vaig presentar-me davant d’ells i els vaig dir sense embuts que volia formar part de la seva colla. Em van dir que primer havia de passar una prova que consistia a robar la bossa a una dona. Ho vaig fer, però quan estava fugint, un cotxe em va atropellar i vaig acabar a l’hospital. Actualment recordo aquella història. Tinc vuitanta anys i l’explico moltes vegades als meus néts perquè no cometin el mateix error que jo.
La ignorància
Keren Obama_3rD ESO
institut espanyol
Engeguem la televisió i veiem gent desnonada, persones que no tenen ni un mos de pa per dur-se a la boca. I nosaltres diem: pobres!, però ningú fa res al respecte, ignorem aquestes coses. Algú s’atura a pensar què passaria si fóssim nosaltres? Si no tinguéssim menjar, si ens fessin fora de casa nostra? Què faríem si això ens passés a nosaltres? Segurament no ens ho preguntem perquè ho ignorem, ignorem els problemes dels altres. I per entendre el sofriment que ells tenen, l’hauríem de viure i deixar d’estar de braços creuats. El sentir compassió solament no servirà de res. Cal que ens moguem i vetllem per aquelles persones.
La Federica, la Giorgia i la Marta
Laia Monturiol_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Van ser les tres italianes que van viure amb mi aquell estiu tan inoblidable. Teníem el mateix objectiu, millorar la nostra parla en anglès, però va ser molt més que això: una experiència única. Cada nit ens reuníem, explicàvem històries del nostre país, miràvem alguna pel·lícula, fèiem pastissos… fins que va arribar l’hora de marxar, el trist comiat… marxaven cap a la matinada i ens vam quedar despertes fins l’últim moment amb un somriure immens, perquè deien que no es pot plorar després d’haver viscut juntes aquelles fantàstiques tres setmanes. Aquesta frase em va fer entendre que hem de valorar cada moment viscut.
Satisfacció
Judith Alanyà_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Dissabte. Les quatre i mitja. Una tarda, com qualsevol. Uns texans, còmodes. Una camiseta, vermella. Uns talons, a conjunt. Una jaqueta. Maquillatge. Perfum. Una bossa de mà, gran. El mòbil. Diners, bastants.
Un centre comercial. Gent. Molta gent. Alguns coneguts. Altres no tant. Un passeig. Una cafeteria. Un cafè, amb llet. Botigues. Roba. Molta roba. Un vestit, perfecte. Unes sabates, precioses. Una jaqueta, a conjunt. Uns collars. Polseres. Un rellotge, ideal. Desig. Molt desig. Targeta. SATISFACCIÓ.
Records…
Reynante Tenorio_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL
Tot s’havia acabat, mai més tornaries al meu costat. Et trobava tant a faltar. M’agradaria que tot tornés a ser com abans. Els dies passen. El record de la teva veu encara ressona dins del meu pensament, viatja al fons del meu cor, no puc oblidar-te. La teva mirada plena de llum, aquell somriure que sempre m’agradava, l’olor que deixaves en mi després d’hores de carícies. Mai s’oblidarà, és el nostre passat. Ara tan sols recordo els bons moments. Quin va ser l’error? Per què em vas deixar ? Però ja no ets la meva “mitja taronja”, no penso esperar més , mentre arriba la meva “mitja taronja”’… Em menjaré mandarines!
La violinista
Marc Terrones_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL
La vaig veure per primer cop al Schönbrunn de Viena. Era la violinista concertino, interpretaria juntament amb els altres components de l’orquestra Dies Iraes, de Verdi. Ella era alta, prima, rossa, amb els cabells llargs i s’intuïen uns ulls verds maragda. Els seus moviments eren encisadors, la coordinació amb l’orquestra era perfecta. Va passar temps fins que vaig tornar-la a veure, aquest cop a Itàlia. Aquells ulls ja no desprenien la llum captivadora del primer cop, tampoc els moviments propis d’una divinitat que abans li corresponien, havien desaparegut per sempre. Havia estat tot culpa del títol de la primera obra?
L’avi d’en Pep
Pol Auderset_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX
El Pep després d’una nit de festa i d’excessos, va arribar a casa a dos quarts de quatre de la matinada. En obrir la porta va veure que algú l’esperava, el mirava fixament. L’home tenia la cara pàl·lida i marcada per unes arrugues molt profundes, la seva mirada era penetrant ja que els seus ulls negres eren capaços de tornar boig a qualsevol. De sobte el Pep li va dir a l’home que encara el mirava fixament:
–Bona nit avi! Què fas aquí?
L’avi amb un somriure que alegrava el seu rostre pàl·lid li va respondre amb una veu greu:
–A dormir Pep, que ja és tard i no vull haver de dir-li res a ta mare.
El Pep respongué:
–Moltes gràcies avi, bona nit.
El temps
Bruno A. Ribeiro_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX
Entre l’espai i el temps el més important és el temps, ja que ho governa tot. El temps representa les hores, els dies, els anys i una vida. La gent té por del temps ja que passa massa ràpid però el temps mai s’atura, no té pietat de ningú i quan menys t’ho esperes arriba la teva hora. Ull! És hora d’acabar el meu microrelat! Veieu el que us deia, el temps és curt. Una prova seria quan estàs quatre hores amb una persona que estimes més que qualsevol altra cosa i tens la sensació que només ha passat mitja hora. Però ara sí que s’ha acabat l’hora de classe.
M’han abandonat
Àngela Wyllie_1r bat. artística EA BATXILLERAT
És de nit, gela, sento un calfred que, de mica en mica, es va traslladant fins als punts més íntims del meu cos. Neva. Tinc por. Estic sola dins un immens boscatge ple d’eminents arbres i plantes mai vistes abans. Percebo que estic lluny de la meva llar, de la meva família. Estic trista, Tinc el pelatge sòrdid, xop, i la neu fa que tingui les potes brutes, mullades. Estic desorientada. No sé on anar. Camino fins que em canso. M’amago entre els arbres i busco l’escalfor del meu cos. M’aixoplugo com puc. Sento estranys sorolls que surten d’arreu. M’espanten. Ploro. Abaixo el cap i una llàgrima cau a terra. M’han abandonat.
1 de desembre
Bryan Tolentino_1r bat. artística EA BATXILLERAT
Vaig passar pàgina, és veritat, però m’adono que al cap i a la fi segueixo en el mateix llibre. Fa exactament un any vaig trobar la calidesa del teu refugi, però em vaig perdre. Vaig intentar trobar-ne una altra i ara que torna l’hivern m’adono que no n’hi ha cap més que el teu. Deixes de plorar i comences a somriure, però escolto el meu mòbil sonar i encara espero trobar-te a l’altre costat de la línia. Deixes de plorar i comences a somriure, però s’apropa el fred d’un 1 de desembre, que et fa treure aquesta màscara i et recorda que la trobes a faltar, que el sentiment segueix sent el mateix, que encara l’estimes.