PAULO MATHEUS pereira_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estàvem els dos a l’habitació. Ella, estirada al llit. Jo la mirava assegut a la cadira de l’escriptori. Amb ella sóc la persona més feliç del món pel simple fet de tenir-la al meu costat. Em fa sentir molt estimat, sento quelcom enorme per ella, no ho puc definir amb simples paraules però sí que ho puc demostrar. Em vaig estirar al seu costat. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. Mirant aquells ulls meravellosos, de sobte vaig treure un penjoll que li havia comprat. Es va quedar de pedra. Li va encantar, i a mi veure-la somriure. Els seus ulls brillaven d’alegria. Donar-li tot l’amor d’aquest món és el que em fa més feliç.
Un instant d’intensa felicitat
ESTHER MOLINÉ_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Colors, olors, calor, vida… Tot això m’envolta ara mateix i m’inspira un sentiment de llibertat que només té un nom, felicitat! Sento la brisa tèbia acariciant la meva pell, els rajos de sol fregant-me suaument mentre m’escalfen. Veig les fulles dels arbres moure’s interpretant una dansa que només coneixen elles. La vida, amb tot el significat de la paraula, m’envolta, creixent exuberant i preciosa, però a la vegada amb una placidesa que tan sols mirant i sentint et fa ser feliç. Encara que només sigui un instant. I són aquests instants d’intensa felicitat els que fan que valgui la pena viure la vida que ens ha tocat a cadascú.
Qui domina, tu o els teus pensaments?
Iker Reyes_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El fet de pensar que quan respirem sense adonar-nos-en, és a dir que no pensem en aspirar i expirar, fa que en pensar-ho tinguis la necessitat de pensar en respirar, i és contradictori, ja que si no cal que pensis en respirar, per què en pensar que no cal pensar que respiris has de pensar en respirar? És com si no tinc ganes d’anar al lavabo, però en haver-ho pensat, ara ja en tinc ganes, i ara en escriure aquest microrelat i en dir tot això estic pensant en aspirar i expirar, i ara mateix vaig al lavabo, perquè de cop m’han vingut unes ganes… I tu? Pots respirar inconscientment o tens massa ganes d’anar al lavabo? Pensa-ho.
El següent!
Joel Saura_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
S’asseu. Sap que està preparat, però els nervis el fan dubtar. Se li han posat als dits: li tremolen. Comença sota les imponents mirades dels jutges, que se li claven a l’esquena. Una llum tènue il·lumina la partitura. Les tecles fredes i uniformes cedeixen a la pressió de cada dit. Es concentra i es relaxa. Els sons van transcorrent i la composició finalitza: ell deixa que la nota final desaparegui en aquella sala petita i més aviat freda. Aixeca el cap, mira la partitura i, acostumat a l’aplaudiment, a l’ovació del públic, espera, però no apareixen. Silenci. Es gira, observa, i s’aixeca mentre se sent de fons: -El següent!
La vida
MELINA SARDIHNA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Una vida és com una història que s’escriu a poc a poc: des del primer dia en aquest món, els primers passos, el primer dia d’escola, la primera dent, les primeres decepcions amoroses… i mentre el temps passa, evoluciones i passes d’infant a adolescent i llavors penses que el món en el qual has viscut era tot de fantasia… i que aquest s’ha acabat i t’adones que ara els problemes comencen de debò. Però dels problemes també se n’aprèn i fan que la teva vida no sigui tan simple, ni tan avorrida i que no acabi convertint-se en una rutina. I el millor de tot és l’amistat, descobrir coses, i sobretot emocionar-se constantment.
Infàncies perdudes
DESI TEIXEIRA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
En molts racons del món, uns petits éssers estan condemnats al patiment de tenir de treballar en un treball que no els pertany. Presos d’una vida de la qual mai podran alliberar-se. Uns nens que no podran tenir joguines, i que no podran mostrar un somriure. Nens privats de llibertat, que per haver nascut en circumstàncies difícils i envoltats de persones sense sentiments no podran gaudir d’una infància feliç… Vivim en una societat sense humanitat ni solidaritat. Ningú pensa en aquests petits infants que no tenen cap esperança de poder escapar d’aquest sofriment… i l’únic que els quedarà és el record d’una infància perduda…
Crítiques
Soukayna Abarkane_B. socioed. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL
Quan veiem gent pel carrer com, per exemple, un immigrant africà diem: ‘Mira aquell negre”; quan critiquem algú amb sobrepès, no sabem el que està vivint; o jutgem una nena menor d’edat que està embarassada a causa d’abusos sexuals; fins i tot ens atrevim amb persones que pateixen malalties com el càncer i es tapen amb un mocador perquè no volen que la gent vegi el seu cap sense cabells. Sense conèixer els patiments que passen totes aquestes persones, la crítica no s’atura. Hem de parar-nos a pensar què faríem si estiguéssim al seu lloc? Com ens sentiríem? Per què es critica d’aquesta manera? Quin guany obtenim d’aquestes crítiques?
A la mare
Lorena Augusto_Batx. socioeduc. CENTRE DE FORM- PROFESSIONAL
És meravellós que una persona et doni la vida. I amb més raó si es tracta de la persona que sempre és al teu costat, que sempre t’acompanya en els bons i mals moments, que t’ensenya a triar, que t’ajuda a veure el món de la millor manera possible, que sempre, passi el que passi, t’aconsella de la millor manera que sap, que l’únic que vol és que aconsegueixis les teves metes, que t’admira, dia a dia i s’enorgulleix de tu, facis el que facis, que vetlla pel teu bé i que, independentment del teu comportament, t’estima. L’amor que se sent per una mare no es pot comparar: únic i intransferible. Tant de bo, tu, mare, fossis immortal.
La vida d’un ninot
Sara Martins_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIXx
Estava dormint tan tranquil·lament quan de sobte alguna cosa m’ha despertat a les 5. No sé ben bé què era. Obro els ulls a poc a poc i miro a la dreta, el de sempre. A l’esquerra, l’armari amb la porta mig oberta. Quan decideixo mirar cap al davant, el veig allí, plantat davant meu. Cada cop era més gran, ja feia 1,78 m. Es treu les sabates… quina pudor, els pantalons… i ho deixa tot al terra menys el tabac. Havia sortit de festa, ja era major de edat. Salta al meu costat:
“Com t’he trobat a faltar! Què faria jo sense el meu ninot”, diu mentre m’agafa i es posa al llit.
Confusió
Alba Nova_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIX
La boira del carrer deixava més d’un vianant desorientat. Jo era un d’ells. Anava acompanyat de la meva dona. Per culpa de la poca visibilitat em vaig entrebancar i vaig deixar anar el braç de la meva dona. Per sort la vaig tornar a trobar de seguida. No va ser fins que li vaig preguntar on volia anar a sopar que vaig veure que no era ella. Ella també estava igual de sorpresa que jo. Quan m’havia entrebancat ens ha-
víem intercanviat les parelles! Vam anar a una cafeteria esperant que la boira es dissipés per després anar a buscar les nostres parelles. Em sentia a gust amb la Laura…, no tenia pas cap pressa de trobar la meva dona.
Insignificant
Júlia Sebastià_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA
La retina esdevé roja, i lentament, es forma una lleugera capa líquida que t’impedeix veure-hi clar, i provoca una brillantor especial als ulls. Intentes respirar, però t’és molt complicat, pràcticament impossible. El parpadeig posterior a tot això, deixa lliure una gota d’aigua que expressa més que mil paraules. Un sentiment que pot ser de pena o d’alegria, t’omple totes les parts del cos, i només et deixa fer dues coses; plorar i abraçar. No importa amb qui, on, quan, com o perquè… Només el teu plor i el silenci que l’acompanya. Potser simplement el gest de gent de qui no t’esperes gran cosa, o la facilitat per ignorar petites disputes i venir a consolar-te. Només una llàgrima.
Desaparèixer. Oblidar-ho tot.
Sílvia Graells_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA
Baralles, crits, pèrdua dels nervis… Sensacions que ens han envaït a tots en algun instant de la nostra vida, que hem experimentat alguna vegada, per qualsevol motiu. En aquest cas, creiem que marxar de casa ens permetrà veure les coses clares, sortir d’aquella fosca, fugir lluny dels que et fan la vida insuportable. La qüestió és marxar, sigui com sigui… a les fosques mentre tots dormen, o d’un cop de porta al migdia. Llavors quan ja ets lluny i no sens aquella calentor dels que t’han criat i estimat tota la vida, te’n adones de l’error que has comès, i , a vegades és massa tard per recuperar-ho.
Una mort innecessària
Josep Burgués_2n batx. A INSTITUT ESPANYOL
El Joel sempre va ser un noi molt competitiu, feia qualsevol cosa que li diguessis només afegint les paraules “o no n’ets capaç?”. Un dissabte, el Joel i el seu amic Lluís tornaven a peu d’una festa, anaven beguts. Quan van passar pel costat de l’autopista, al Lluís se li va ocórrer reptar el Joel que no era capaç de creuar corrent, no cal que digui quina va ser la resposta d’aquest. Va ser una moto. El motorista, en intentar esquivar-lo, també va perdre la vida. No sé si va ser la seva imprudència o la seva irresponsabilitat el que va matar en Joel. Sí que sé que el motorista no havia fet res per merèixer aquesta mort.
El teu moment
Estíbaliz Sánchez _2n batx. A INSTITUT ESPANYOL
I sents la passió, l’adrenalina cremant-te el cor. Sents que el cap s’embriaga i està a punt d’esclatar. Però ja no pots tornar enrere. No pots parar. És la millor sensació del món. Ja no tens cames, ni braços, ets tot cor. Cremes, bulls enmig de la multitud que et mira. Les seves mirades se’t claven i només sents fervor. Perquè ara és el teu moment. Tothom t’observa i segueixes, no mires enrere. No t’atures. No penses parar, ara ja no. Et sents inquiet, en realitat però, no ets capaç de moure’t. El fervor del moment et supera. Saps que no penses fer res més que continuar fins al final.
Despertar d’un diumenge
Pau Visa_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Diumenge, deu del matí, la meva consciència es desperta, però el meu cos es resisteix a aixecar-se. La calor que emanen les mantes, la suavitat del coixí, l’oportunitat de pensar mentre descanso, relaxat, amb els ulls tancats però alhora conscient. El meu pare em crida, ja són les dotze, el temps passa ràpidament. Contesto amb uns sons indesxifrables que només jo entenc, sembla que la meva veu no té ganes de treballar. Em tornen a cridar, miro el rellotge, dos quarts de dues, la gana va guanyant terreny i el meu pare cada cop és més insistent. Finalment em rendeixo i vaig a menjar el dinar que serà el meu esmorzar.
L’arribada de la tardor
Arnau Calvet_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Estava estirat sota un arbre en un prat d’herba verda com la maragda, contemplant aquell paisatge, i vaig sentir-me molt relaxat. Estava unit a la natura: sentia els ocells piular, la brisa del vent a la meva cara i el sol que m’acaronava. Vaig mirar més enllà del prat, vaig veure unes flors que no eren grandalles, però ja s’estaven morint, era per aquell aire que cada dia es tornava més gèlid i que els feia perdre la vida.
De sobte em va caure una fulla al cap i no va ser fins aleshores que em vaig adonar que estava arribant l’època de l’any que els arbres es desprenen del seu armament per sobreviure. Era la tardor.
L’esport a Andorra
David Calzado CENTRE D’EDUC. BÀSICA D’ADULTS
Fer esport d’elit a Andorra és molt difícil. El país té moltes mancances per poder practicar-lo i el Govern no ajuda.
L’únic esport realment subvencionat és l’esquí i crec que n’hi ha altres que poden aportar el mateix volum de diners i públic al país. Parlem del bàsquet. El BCA està a la segona divisió espanyola i això sense rebre cap ajuda important…, si aconseguís l’ascens a primera, cada partit aportaria un mínim de 1.500 persones. Pel que fa al futbol, no hi ha un estadi nacional digne i sempre que s’ha de jugar un Europeu s’ha de fer fora de casa. En definitiva, crec que l’esport andorrà està a l’alçada d’un país del Tercer Món.
La meva il·lusió
Paquita Rubiol CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Ah! Bona nit, aquest és el moment més preuat per mi. Després d’un dia complicat, amb moltes tensions, arriben els somnis.
Pots ser el que tu vulguis, una reina en un castell, una princesa, una fada o una bruixa en un entorn meravellós. És com ser a l’univers, pots tocar les estrelles, el Sol, la Lluna i els àngels. Però torna el dimoni, que és el despertador.
Ah! Bon dia.
Estic frustrat
Patrick Ferreira_2n Econòmic EA BATXILLERAT
Pantalons, samarreta i vambes. Ja sóc a la pista. Començo a córrer. Em sento lent i cansat. Penso en exàmens, amics, enemics, somriures i plors. Les pulsacions augmenten. Frustració, pressió. Penso en somnis per aconseguir i en oportunitats ja perdudes, en paraules no dites i en petons que no he donat. La respiració se m’accelera, jo també accelero i el vent em fa xiular les orelles. Sento aquella olor que em porta tants records, penso en la innocència perduda i recordo aquelles paraules que em van fer mal. Accelero al màxim. Traïcions, remordiments, ràbia… amb cada esbufegada expulso sentiments negatius i reprimits. No puc més. Paro. Una gota de suor freda em rellisca per la cara però una sensació de calor m’envaeix. Sento cada batec al pit, als bessons, al cap i a la punta dels dits. Estic en pau.
Massa tard, petita
Alba Nadal_2n Batx. Econòmic EA BATXILLERAT
Exposada, la gasela inconscient deambula sota un sol estigi que daura els baobabs. És una criatura de formes esveltes i delicades. Mentre trinxa l’herba i paeix la barreja salivada, la lleona l’observa pacient. El colós de sang en ebullició focalitza tots els sentits en el que serà la seva presa. La depredadora es disposa a emprendre una aproximació progressiva. L’antílop percep el felí, i arrenca a córrer. En un tràgica maniobra, la bèstia africana atrapa la indefensa gasela. Enfonsa els ullals dins el coll de l’agònic herbívor i mentre brota la sang espessa i bombejada, la presa cedeix a l’asfíxia. Massa tard, petita.