Sentiment de pare

per

Èric Pastor_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja era divendres. Vaig xiular amb felicitat una vella cançó dels Beatles mentre em dirigia cap al pàrquing. Noto una vibració a la butxaca, un nou missatge, és en Pau, el meu fill: deia que se’n volia anar al cinema amb els seus amics, vaig acceptar. Una vegada al cotxe vaig reflexionar. I si li passava alguna cosa… Només té 14 anys i ja es feia fosc. Em va pujar un sentiment d’angoixa i vaig decidir anar a buscar-lo. Vaig entrar al cinema, vaig mirar per tota la sala; no els veia. Vaig esclafir un crit que va sentir mig món i al fons de la sala algú em va contestar, “papa què fas!?” Era en Pau, els seus amics es van posar a riure.

Tic tac bum bum

per

Marta Valverde_1r C batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Se t’escapa de les mans, aviat ja no el tindràs. No t’ho pensis més, actua o serà massa tard , i no podràs tornar enrere, per tant, intenta no equivocar-te. Tic tac, bum bum, vas massa lent, ja ho hauries de saber, estàs al límit. D’aquí no res ja hi seràs. Si mires al teu voltant i et sents realitzat, sabràs que aquella decisió que havies d’haver pres era la cor­recta. Pel contrari, si mires i estudies el que t’envolta i veus un trencaclosques amb peces perdudes et decebràs en verificar que el futur estava a les teves mans i el vas deixar escapar. Tic tac, bum bum, se t’escapa el temps i amb ell també la vida.

Al cinquè intent

per

Aida Romero_1r C batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ho havia d’admetre. Sí, estava molt nerviosa. Només havia d’esperar 10 minuts. Però passaven tan lents. Vaig provar de distreure’m mirant per la finestra. Mirant sense veure-hi res, ja que al meu cap ressonava insistent el tic-tac del rellotge, i el bum-bum accelerat del meu pols. Semblava que bateguessin alhora. Tenia un sentiment de fracàs que em feia estar neguitosa. La porta s’obrí. No podia creure el que em deien. Van desaparèixer els nervis, la por i els sentiments negatius per donar pas a un de nou: satisfacció. Per fi! Al cinquè intent havia aprovat el carnet de conduir.

Esperança

per

Zaida Borrell_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em dic Neus, tinc quinze anys i visc als Alps. Avui marxo a esquiar amb els meus pares, cosa que em fa feliç, m’encanta esquiar! Ja som a pistes. Fa un fred terrible. Ens posem en marxa, baixem unes quantes pistes, la neu és molt bona. El cel comença a ennuvolar-se amb un toc de boira que no permet que els ulls distingeixin res a més de cinc centímetres. Baixem l’última pista. Em perdo, no veig res. No els trobo i això fa que em posi molt nerviosa. De cop i volta però, veig la meva mare amb un mocador negre a la mà. Paro, hi vaig corrents i els abraço. Aquell dia vaig aprendre que mai s’ha de perdre l’esperança.

A la vostra edat

per

Àlex González_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Des dels set anys estimant-la, aquella preciositat que sempre està amb un somriure a la boca. Mai vaig poder dir-li el que sentia per ella, perquè ella sempre estava sortint amb algú. Ella i jo érem molt amics i no volia que se’ns trenqués la nostra bona amistat. Un dia que ja estàvem a batxillerat, ella va venir a casa meva per mirar una pel·lícula. Vaig aprofitar per dir-li que l’estimava més que a ningú en aquest món. Ella es va quedar perplexa i em va dir que m’estimava des dels set anys. Aquesta és la nostra història d’amor, fills.

Somni fet realitat

per

Renata Santos_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

El 2005, vas néixer. Quan et vaig veure per primera vegada, em vaig emocionar. Eres molt petita, tenia por de deixar-te caure quan t’agafava en braços. A mesura que vas créixer, sempre hem estat juntes. Quan estava trista, sempre anava a parlar amb tu, tu no m’entenies però m’escoltaves apassionadament. Després d’haver-te explica’t el motiu de la meva tristesa em sentia millor. Ens enfadem com tots els germans, però les nostres baralles sempre duren cinc minuts. M’agrada molt la nostra relació. Mai podria dir coses dolentes de tu. Sempre et protegiré i mai et deixaré sola! Tu saps que ets un somni fet realitat, t’estimo molt, petita!

Avui estudiaré

per

Joana Bandeira_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar i com cada matí miro el rellotge. Avui és diumenge i són les 15.30 h. Ostres, demà tinc un examen de mates. Sí, gent, avui hauré d’estudiar. Però abans, menjaré alguna cosa i em connectaré al msn i al Fb. Ja he acabat de menjar. Obro el quadern, quantes lletres! Només entenc: 我什不懂. De sobte, escolto el Fb, algú m’ha parlat. Tinc 4 notificacions. M’agafo un descans per mirar-m’ho, encara que no havia començat, però és igual. Continuo amb les mates fins que ma mare entra i em diu: a sopar! L’observo estranyada i miro el rellotge. Són les 22.40 h., d’aquí a una hora, me n’aniré al llit, i encara no he estudiat res.

Generació ni-ni

per

Sara da Silva_2n BPSE FORMACIÓ PROFESSIONAL

El terra del saló és ple de restes de tot allò que he menjat al matí. Les cortines tapen tots els vidres perquè al car­rer fa un dia de sol i no m’interessa passar calor. Engego la televisió. Hi surt una persona asseguda al sofà amb un bol de patates fregides a la dreta i una Coca-cola a l’esquerra. Vaig canviant de canal perquè m’avorreixo però a tots hi veig repetida la mateixa cara demacrada i sense alegria. Decideixo jugar a la Wii per entretenir-me una mica. En aquest moment arriba la mare i em diu: estimat, la televisió s’ha espatllat. De cop, m’adono que tota l’estona he estat mirant el mirall de la meva vida.

Llàgrimes i plors

per

Andrea Cravinho_2n DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Buscar un camí és difícil quan cap llum t’il·lumina, la mentida t’agafa, i la tristor, la ràbia i la impotència t’envaeixen. No poder avançar. No poder canviar. No poder decidir! Acatar les normes dels altres i viure amb aquesta dolça amargor d’un dur camí que no porta enlloc. Seguir endavant envoltat de quelcom que deixa un regust desplaent. Veure que la meva opinió no val per a res i que el dret d’expressió s’esvaeix més ràpidament del que volen aparentar. Ràbia que queda en els racons més profunds dels meus sentiments, amagada en llàgrimes i plors que no afloraran.

Vacances d’estiu

per

Faris Zarioh_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar,el vint-i-u de juliol del dos mil vuit en aquella platja de València. Era un dia molt i molt calorós, la temperatura era de prop de quaranta graus. Aquell dia em va passar una cosa molt misteriosa, al fons del mar em vaig trobar amb un ésser de color daurat, feia deu metres, va obrir la boca i d’una empassada, es va menjar tot un munt de peixos, i canvià de color, i es va fer encara més gros i més gran. I jo vaig fugir d’aquell peix monstruós.

Ni un pensament

per

Erica Mota_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Qui em diria que sempre tinc milers d’històries per explicar sobre tot el què em passa, tota la vida parlant, i ara no em ve cap pensament. Res. Per molt petit que sigui, ja m’ajudaria. Però i si em vénen pensaments i no els puc controlar? Què faria jo, els seguiria? No estaria on sóc ara, això segur. Estaria a Paris o alguna cosa per l’estil, vivint bé la vida perquè això de “je vois la vie en rose’’ em sembla una fantasia. A tots ens canvien les idees, somiar és gratis però fer els somnis realitat ja és una altra cosa ben diferent. Ni un pensament ni una paraula em vénen al cap i, si em vinguessin, tampoc els podria seguir.

L’odi

per

Clàudia Crespo_2nBACPRO com. LYCÉE COMTE DE FOIX

“Odi”. Tothom parla d’aquesta paraula. Una paraula simple, de poques lletres, fàcil de pronunciar. Provocant un sentiment, una emoció, ressentiment. Seguit de l’odi, la venjança. De qui és decisió perdonar o no? Teva. “Odi”, paraula que pronunciada es pot tornar en contra teva, després te’n penedeixes i no pots tornar enrere. “Odi”, sentiment que et queda marcat a la consciència, fàcil de pronunciar-lo, difícil d’oblidar-lo. Amistats, parelles, famílies, desapareixen, causa? “L’odi”. Vigila el que dius, pensa, parla, expressa’t, després “l’odi” es converteix en venjança, llavors el que és irrecuperable és la confiança.

La meva soledat

per

Noelia Bessa_2nBACPRO comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

I aquí estic jo un altre cop, assegut en aquesta plaça amb el meu únic company, el meu estimat Jaco. Torno a prendre un glopet de la meva copa, des que va marxar que no tinc una altra cosa a fer. Vam passar tant de temps aquí, hi ha tants records que no em puc ni moure de la cadira. Cada cop que passa un nen me’n recordo, del nostre Ivan, ara ja és gran i quasi no em ve a veure. Un altre glopet, miro al costat i una nena petita ve corrent a mi, però jo no la conec, es veu feliç. S’atura davant meu, em mira, i sense dir res em fa una abraçada. Feia tant de temps que ningú ho feia que ja no sabia ni el que es sentia.

Sincerament

per

NORA JAATIT AL BANYAHATI_4t C ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Sempre he sentit gent que diu “ho sento”, però com poden sentir-ho si no ho han viscut? Saben què és perdre una persona? El que és viure sense ella el que et queda de vida? Saber que mai podràs tornar-la a veure? Veure imatges seves i sentir el buit que   t’ha deixat? Saber que t’assembles a ella, però ara quasi ningú ho sap? Arribar a casa i no trobar-la? Saber que ja no pot mimar-te? Que aquella persona que sempre et treia rialles ja no hi és? Tenir fills i que no puguin conèixer algú tan important per a tu? Que et preguntin per ella i respondre que ja no hi és? Un sentiment se sent quan l’has viscut i no quan te l’imagines.

Un petó

per

Matias Vargas_4t C secundària ESCOLA ANDORRANA ORDINO

La suau carícia d’uns llavis tocant els teus, la bendició de Déu, et fa sentir la persona més feliç de la terra, és meravellós! Els seus ulls són brillants, la seva pupil·la sembla un forat d’incertesa enmig d’un mar blau i tan bast com l’univers, el seu cabell és llarg, tant com l’alegria que omple el teu cos en aquell moment, suau com la carícia d’una mare al seu nadó. Les cares s’apropen lentament, la seva pell és molt fina i delicada, els seus llavis besen els teus, són esponjosos, semblen un núvol de sucre, la sensació és dolça, és preciosa, simplement és una carícia divina.

Invasió de records

per

Meritxell Bravo_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

M’assec sobre el meu llit i penso, em vénen un munt de records seus al cap, tota una vida junts no és precisament poca cosa. El recordo somrient, parlant enjogassat de les seves experiències de quan era jove, del seu dia a dia. Però a poc a poc el començo a recordar malalt, exhaurint els seus darrers moments de vida, sense poder somriure’m i ni tal sols poder parlar-me. Ara ja tan sols obre els ulls vagament, m’agafa  la cara com si fos l’única manera de poder representar el meu rostre. M’he d’acomiadar i una cosa em diu que no el tornaré a veure. “Posa’t bé, vull tornar-te a veure”, li dic, i afegeixo “Adéu, avi”.

La caixa

per

Maria Santa Sosa_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

El meu cos es troba estirat dins d’una mena d’habitació fosca on no entra ni un petit raig de llum. Una habitació humida, amb olor de terra mullada, minúscula i on no arribo a moure’m. Cada cop noto que em falta més l’aire i que respiro amb dificultat. No sé on sóc, em fa mal el cap i els ulls se’m tanquen sols. Amb molt d’esforç arribo a treure l’encenedor, l’encenc i descobreixo que estic dintre d’una mena de caixa de fusta, totalment tancada. Començo a picar la part de dalt amb totes les forces però em canso ràpidament i no obtinc cap resultat, la caixa no s’obre. De cop, tot és encara més fosc, ja no tinc els ulls oberts, ja no hi penso, ja no hi sóc.

Any Nou

per

Askia Medina_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot va començar quan vam baixar a la Seu. Vam anar a fer les inscripcions per l’any vinent, però en Mario, es sentia descol·locat perquè no encaixava en cap del mòduls que li oferien. Finalment va triar una de les opcions. Passat un temps, ens van trucar de l’institut i ens van dir que estàvem acceptats. Nosaltres, plens de felicitat, vam acordar que faríem bondat i que no ens posaríem en cap problema. Vam arribar el primer dia i  els professors ens van atabalar amb preguntes i explicacions respecte al robatori d’una motxilla el dia de la inscripció; resulta que era del director. No deixarien de controlar-nos durant tot el curs…

Sospitós

per

Ivan López_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Fa una nit càlida. Decideixo tornar a casa donant una volta per refrescar la memòria, però a la vorera d’un carrer fosc i fred escolto un tret, vaig corrent per descobrir què havia succeït. A l’ar­ribar veig el cos d’un home ferit. Truco a l’ambulància perquè vinguin a buscar-lo. Aquest seria el segon crim que investigaria encara que el general Karl em diu que no estic preparat per tornar a portar una investigació, que la recent depressió causada per la mort de la meva filla m’havia deixat massa dèbil. A partir d’aquí me’n vaig al bar i començo a beure fins que perdo la noció de la realitat. Butxaquejo i em trobo una pistola…

Penediment

per

Jordi Vilaró_2n DEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Encara me’n recordo, farà cosa d’un any i mig del meu primer amor. Me’n recordo d’aquells moments especials. Me’n recordo d’aquell dia que la vaig veure per primer cop amb aquella cara tan minyona i amb aquella simpatia única. Des d’aquell dia ja vaig pensar que era única. Era per a mi una persona molt especial. Me’n recordo d’aquelles tardes de ple estiu i de ple hivern al parc, úniques i inoblidables. Però encara me’n recordo d’aquell dia en què la vaig errar i per culpa meva em va deixar, i després d’un any i mig encara me’n penedeixo del que vaig fer i de tot el que la vaig fer patir. Ara mai més la tornaré a tenir.