e_640

Arnau Sansa Pereira_3r Col·legi Mare Janer

Obro els ulls. Ens trobem en un camp ple de flors. Ella està estirada, amb el cap damunt del meu pit. Li estic acariciant els cabells mentre ella canta una cançó d’amor. Els nostres ulls es troben. La imatge canvia. Ara som a la casa que tenim vora el mar. Contemplem com les onades xoquen contra les roques del precipici. Estem sota la mateixa manta. Ens tornem a mirar als ulls. La imatge canvia. Ens trobem al llit. Ella té la pell d’un color pàl·lid. Ens mirem i tinc la sensació que no ens tornarem a veure. Em desperto amb els ulls plens de llàgrimes. Miro al costat del mateix llit esperant trobar-la, però ella ja no hi és.

Carla de Araujo Martins_3r Col·legi Mare Janer

Estimat avi, recordo els teus cabells arrissats. Recordo que jugaves molt amb la mare i els tiets. Recordo que t’encantava tot el menjar que feia l’àvia, sobretot la sopa. Recordo la primera vegada que et vaig veure la cara. No recordo quan vas dir adeu. Recordo totes les flors que hi havia a casa, perquè t’encantava la natura. Recordo el dia del teu aniversari. Recordo el teu passat. Recordo que sempre volies estar a casa amb la família. Recordo la teva botiga de sabates. Clarament recordo la meravellosa parella que feies amb l’àvia. Recordo que no vas viure amb nosaltres. Però, sobretot, recordo com me’n parlava l’àvia, de tu.

Alba Fernández Betriu_3r A EA Segona Ensenyança d’Encamp

Què entenen per aquest concepte? Són sentiments que no pots controlar. Hi ha dies que estàs bé amb la persona i altres no la vols ni veure, aquelles baralles per mi són  les pitjors. Hi ha  moments que em pregunto què he fet malament perquè l’afectivitat ja no sigui com abans. Aquella sensació de sobre pensar les coses no és bona per a la teva salut mental, i només per a una persona que potser no val la pena. Però sobretot el que més importa són els records que tens amb aquella persona, perquè els bons moments es quedaran sempre al teu cor. I mai perdis l’esperança perquè sempre hi haurà una amistat que es quedi de veritat…

Eva Casanovas da Costa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

I em sentia com una bola de mirall, era brillant, la més brillant entre totes les que es movien al ritme de la música. Tots es fixaven en mi, però estava trencada en mil peces. Òbviament, ningú s’adonava que estava al mig de la pista de ball, intentant brillar pels altres, intentant encaixar davant tothom, donant voltes sense parar com una bola de mirall. Però jo, sincerament, l’únic que feia era intentar, i intentar, saltar del trapezi i deixar de somriure pels altres, deixar la perfecció. Només volia brillar per mi mateixa, no volia que ningú opines si ho estava fent bé, o no. Volia, i desitjava ser jo mateixa davant els altres.

Anton Calvet_3ème E Lycée Comte de Foix

Una tarda vaig anar a la muntanya amb l’Ethane i uns amics. L’Ethane va caure a 200 quilòmetres de nosaltres. Havíem d’esperar un estiu per anar a buscar-lo perquè havia caigut a la Xina. Després de l’estiu vaig anar-hi amb una moto de neu, s’assemblava a un gran bloc de gel tot de color blau, l’havies de llepar per descongelar-lo. Quan vam tornar a casa ja estava descongelat, però no parlava. Dues hores més tard s’havia despertat i podia parlar, però sols podia dir nug nug. I com que estava molt pesat, el vam ficar en un bloc de gel novament i el vam enviar a 200 quilòmetres de nosaltres, de nou a la Xina. Quina tranquil·litat!

Aaron Rouissi_3ème E Lycée Comte de Foix

Un matí, abans del partit de futbol em vaig prometre que havia de fer alguna cosa important pel meu avi i el meu tiet, perquè era el dia del seu aniversari i volia dedicar-los un gol. Però a la posició on jugava no es marcaven gols. Un cop al camp estava molt estressat! Vam escalfar, l’estrès pujava… Arriba l’hora del partit, s’acaba la primera part 0 a 0. Comença la segona i al cap de quinze minuts ens marquen un gol. Queden 10 minuts i per sort faig un gol de mig camp i tres minuts després torno a fer un gol, el de la victòria. El millor de tot això és que el meu avi havia baixat de França per veure el meu partit. Quin orgull!

Laura Agudo Represa_3r B Col·legi Sant Ermengol

Dibuixo espais entre els núvols, m’acompanyen les abraçades del vent. La lleugeresa que em recou des del cap fins als peus… És tan confortant. En quin moment he acabat aquí? No en tinc ni idea, però no me’n vull anar d’aquí. Lluito contra corrent. M’aferro als raigs i creo una harmoniosa dansa amb la pluja. Soc un núvol.
M’estàs escoltant? Una veu em posa els peus a terra. Afirmo, mentint. I continua amb el que m’estava dient, no entenc de què m’està parlant. Només faig gestos com si li estigués prestant atenció. Apa, mira, un ocell. I si li pregunto què estava dient? No, millor no, això sí que seria molt vergonyós, ara que ho penso.

Anna Berenguer Navarro_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Les meves cames no paraven de córrer, estava cansada, però si m’aturava aniria a l’infern o alguna cosa pitjor. M’anava girant per mirar on era, i vaig comprovar que el tenia més lluny. Vaig continuar corrent i, al mig del camí, vaig decidir parar i em vaig amagar darrere d’un arbust. Mirava per tot arreu, vigilant que ell no vingués, però no veia a ningú. Pensava que ja havia marxat o que s’havia cansat de buscar-me. Per si de cas, vaig decidir continuar, però en el moment en què les meves cames van tornar a arrencar, una mà em va agafar per l’esquena.
–T’he atrapat! –va dir–. Avui et toca parar a tu la taula, la mama t’espera.

Victoria Betancurt Deus_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Després de preparar-me durant una bona estona –el maquillatge, la roba, que si massa senzilla, que si molt cridanera– per fi estic preparada. Sospiro i entro. Música i música. Ballo i ballo. Miro a l’esquerra, a la dreta… Em torno més i més petita. Sento punxades. Totes les mirades clavades en mi. Tots els ulls presents en aquella festa estan dirigits al meu cos, als meus moviments. Per què tots em miren? La màscara, la màscara! La maleïda màscara! Me l’he deixat a casa. Ja he trencat la norma, això de les màscares és el pitjor. Però de fet la màscara la tinc posada. Sempre. Maleïda societat. Maleït el fet de no poder ser qui ets.

Iker Bravo García_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Avui he quedat amb el popular del col·legi, es diu Sowyer i jo em dic Àlex. Quan ja era l’hora d’anar-nos-en, el Sowyer m’ha dit d’anar al cementiri i jo he acceptat la seva proposta. Quan hi hem arribat, el Sowyer i jo hem trobat una església al fons i hem decidit entrar-hi per veure què hi havia. Tot just entrar, hem vist un botó i he decidit pressionar-lo per veure què passava i, de sobte, els morts han començat a sortir de terra i s’han convertit en “no morts”. Han començat a córrer i jo de fons sentia: –ÀLEX! Tens el microrelat? –mentrestant els meus companys llegien el seus microrelats i jo m’imaginava el meu.

Diego Sa Lopes_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

La Sandra, mare de la Sara, era una persona molt delicada i es preocupava molt per la nena.
La filla, tot el contrari, era molt extravertida i molt animada.
Però eren les millors amigues, s’ajudaven mútuament. La Sandra, que treballava molt i no dormia suficient, va anar a la feina, però a poc a poc va començar a tenir un mal a l’estómac que augmentava cada vegada més.
De cop i volta, va sentir un soroll dels frens d’un cotxe. Semblava un accident. Es va imaginar la vida sense la seva filla però…
Només va ser una al·lucinació degut al cansament físic i mental i d’un desmai per no menjar gaire.

Alan Mitjana Paramá_ 3ème H Lycée Comte de Foix

Una nit, quan tenia 5 anys i me n’anava a dormir, vaig tenir la sensació que hi havia algú a la meva habitació; però no hi havia ningú. Vaig ignorar-ho. Al llarg de la nit, vaig tenir un fred constant. Em sentia espantat. Em va costar adormir-me. Quan ho vaig aconseguir, em vaig despertar sense poder-me moure i estava suant. Vaig observar la porta i vaig veure una família sencera destrossada. No vaig poder tornar a dormir. Des d’aquell dia, vaig tenir por de la meva habitació i els meus pares me la van haver de canviar. Uns quants anys després, vaig descobrir que una família havia mort al costat de casa en un accident de cotxe.

Adriana Jean Gamble Valles_3ème H Lycée Comte de Foix

S’adorm plorant cada nit. No menja. Es passa el dia amb el mòbil, mirant les xarxes socials i envejant els seus companys de l’escola que passen el cap de setmana amb amics, mentre ella se’l passa al llit estirada i esperant el dilluns per tornar a començar la rutina. Els seus pares pensen que està trista. Ella sap molt bé que no és normal sentir-se així. Per alleujar el cansament mental que pateix, comença a fer-se mal físic. Esdevé una addicció per a ella. Perquè ningú vegi el seu braç, porta dessuadores o samarretes de màniga llarga i suporta comentaris del tipus: “No tens calor?”, “Estem a l’estiu”, “Podries somriure”…

Bruna Planas Ponsa_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

El timbre acabava de sonar, els alumnes van començar a sortir amb rapidesa per la gran porta principal causant un enrenou insuportable. Vaig sortir de la classe estressat, aquella darrera hora havia estat terrible, un dels alumnes m’havia fet emprenyar de valent, mentrestant la resta tirava enlaire papers i llapis. Les mans em tremolaven i unes gotes de suor em lliscaven front avall. L’aire fresc de l’exterior va ajudar a calmar-me, vaig mirar cap a l’horitzó arrufant les celles, demà serà un nou dia, vaig pensar animant-me. De cop, una punxada al pit va fer que el meu cos es desplomés.

Nekal Gomes González_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Surto de sota de la taula disposada a intentar salvar la meva classe del que semblava un monstre alt, amb molt pèl i que feia por. M’espanto, però no tinc la capacitat d’entrar a la classe, surto corrents pel passadís, m’adono que el monstre ve darrere meu per atrapar-me. Corro, però les portes són tancades, torno a córrer ara amb la intenció de tornar a la meva classe, em giro i el veig darrere, penso que és el final, el monstre em mira, sent la meva por, i per art de màgia desapareix. Obro els ulls, no sé què pensar. Sento la mestra cridant, miro al voltant i soc a terra. Sento la mestra dir-me que m’he desmaiat. Ha estat tot la meva imaginació?