e_640

DIEGO COLLADO VANEGAS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Ja faltava una setmana per marxar de vacances amb el meu amic, aquell dia es va quedar a dormir a casa meva, a la nit va sortir una porta a la paret de la nostra habitació i vam decidir entrar. No sé com, vam canviar de cos, és a dir, érem nosaltres però més grans i treballàvem per a una màfia italiana, ens van venir a parlar que havíem de robar uns cotxes. Nosaltres al principi ens hi vam negar, però si no ho fèiem ens tallaven les mans, així que vam decidir fer-ho encara que teníem molta por i no volíem. Vam entrar a robar i se’m va caure una mampara que em va tallar les mans.

Ana Calvo Gallego_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Quan em diuen alguna cosa que no m’agrada sento la meva boca plena de foc, he de callar i aguantar el fum que està a punt de sortir disparat, les meves galtes es posen vermelles mentre em premo les mans amb ràbia. Després d’un temps la meva actitud clarament desentona, intento calmar-me encara, he d’imaginar-me el cel blau amb ocells. En tot el conte també apareixen explosions tornant a repetir el que estava intentant oblidar amb tristesa per no poder defensar-me, entenc que les explosions em torturaran i que ells no pararan. Encara defectuosa intento arribar al llum blau amb cada vegada menys energia en tot el cos.

Dani Jui Alcolea_4t A Col·legi Mare Janer
Enmig de la selva. Perdut. Amb dos forats a l’avantbraç per ficar-me on no toca. Faig un torniquet. La ferida empitjora ràpidament. Ja és massa tard. No em fa gaire mal. Però sento com, a poc a poc, em va cremant per dins. Començo a estar marejat. Estic més feble. M’assec. No noto les cames. Van passant els minuts, que semblen hores. Penso en el meu fill i la meva dona. Recordo els bons moments. Intento resistir. Desesperat, miro al cel. Se m’acaba el temps. Provo d’aixecar-me. Fracàs. Ja no puc més. Respiro profundament. El ulls em pesen. L’únic que em queda és esperar. Tot el que he viscut aquests anys s’esborra en pocs segons.

Álvaro Fernández Sáez_ 4t A Col·legi MAre Janer
Els nervis de la pujada. La sensació del vent gelat recorrent el teu cos immòbil. La sensació de tindre papallones a la panxa. La incertesa de no saber el que passarà. Ja has arribat. Tens la visió panoràmica de tota l’atmosfera gèlida. La visió et permet tindre el control de la situació, no obstant, l’angoixa de la baixada està present. Tothom t’està buscant. Fa fred. T’has de treure la jaqueta i començar a escalfar. Ja és el teu torn. Estàs preparat. Baixes fins a la sortida. Arriben els deu segons més llargs del dia. Penses. Memoritzes la baixada. Ja no tens temps. Has de sortir. Estàs baixant. Caus. Quedes desqualificat.

Ian Santos Oliveir_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Un dia, un home amb pocs recursos va trobar una carta a casa seva dient “vine a la meva illa privada si vols diners”. L’home quan va veure la invitació sense dubtar-ho ni un segon va decidir anar-hi (amb tot el transport pagat, evidentment). L’endemà va agafar l’avió i va arribar a l’illa, era plena de gent desconeguda. El líder els va saludar amb una bufetada i els va dir: “Esteu aquí competint per un premi de 10 bilions. Vau rebre una carta especificant què havíeu de fer. Ara no hi ha volta enrere. Ens veiem demà a primera hora.” A l’endemà no va arribar cap participant viu. No t’ho creus veritat? És que tot és mentida.

Ian Moya Drici_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig entrar al vestidor i els nostres cossos es van veure sense roba. L’aigua de la dutxa era gelada, però la nostra pell bullia mentre la por de ser descoberts es revifava. La meva mirada corria pels teus pectorals suats, mentre les meves pulsacions s’acceleraven sense descans. Les nostres ànimes es fusionaven. Ja només n’existia una, ni dos ni tres, una en aquest món solitari sense camí a l’esperança. Notava com els teus músculs es contracturaven sobre la meva llengua avariciosa, despietada per arribar a l’anhelat paradís. Les venes del teu coll es feien cada cop més grans i els nostres llavis no es podien separar. I de cop… s’obre.

Anna Llobet_3r A COL·LEGI MARE JANER

Obro els ulls en una habitació blanca, no sé per què però porto una camisa de força. Sí, vaig patir esquizofrènia però quan tenia 10 anys. Ja fa temps que ho vaig deixar enrere. Vaig deixar enrere tots aquells mals moments que m’han fet ser qui soc però que llavors quasi destrueixen la meva vida. Lligada vaig pensant i veig que tot el que he hagut de superar no ha servit de res, perquè si no, què faig lligada amb una camisa de força? De sobte s’encén una pantalla i sona una veu. Em diu que s’ha acabat el temps. No entenc res. S’obre una porta i entra a la sala una dona. Diu que lamentablement no he pogut superar aquest scape room.

Carles Aláez Vidal_3r A Col·legi Sant Ermengol

De petit vaig tenir una idea ben clara: algun dia podria ser corredor de Fórmula 1. Des que era petit, vaig començar a córrer amb cotxes de joguet; després, amb 18 anys ja vaig començar a la Fórmula 2. Em deia que no me’n podria sortir però, com diuen a vegades, quan menys t’ho esperes et passa. I és el que em va passar. En acabar la temporada em van trucar per anar a representar Red Bull en la Fórmula 1. Al cap de dos setmanes tenia el meu primer gran premi, que era a Barcelona. Al començar, vaig tenir la sensació que no havia d’estar on estava, però vaig tancar el ulls i vaig dir: “Soc més que ràpid, més que veloç, soc un llamp.”

Oriol Alís Feliu_3r B EA 2A Ensenyança Encamp

Aquella tarda em disposava a jugar a l’ordinador com cada tarda. Quan tornava de l’escola l’única cosa que feia era jugar, no socialitzava amb ningú. La meva única vida era a l’habitació. Un dia mentre jugava i parlava amb uns amics pel Discord, una xarxa social, la meva mare va entra plorant i em va dir que tenia una malaltia que és molt difícil de curar. En aquell moment em vaig sentir molt trist i em vaig posar a plorar. Em vaig penedir de tot el temps que no havia pogut aprofitar amb ella. El dia que la vaig perdre va ser el dia més trist de la meva vida. I pensar que vaig perdre temps amb ella per culpa de l’ordinador!

Aleks Tsvetanov Dikov_3r B EA 2A Ensenyança Encamp

Els meus pares sempre em despertaven, però aquell dia no em van dir res. Quelcom passava. Tan tranquil me’n vaig anar cap a la cuina. La meva mare només en veure’m em va dir la notícia: la Covid-19 ja estava a Andorra. Van començar tres mesos durs per a tots. Fent classes des de casa, sense aprendre res. A la televisió únicament se sentien noves defuncions i contagis cada dia. La gent desesperada intentava ser forta. La mascareta estava per tot arreu. Després de tres mesos interminables, ja es començava a veure la llum. Finalment vam poder caminar més de cinc passos. Però sabíem que encara ens quedava molt per tornar a la normalitat.

VICTORIA MILLEBORG_3ème D Lycée Comte de Foix
Un dilluns, una dona anava caminant per anar al bany en un tren, però va sentir que algú cridava demanant ajuda, així que va córrer cap a la veu i va veure un gos que bordava molt fort, que estava enganxat en una barra de metall. Va mirar amb atenció el gos i va veure una taca de sang al pelatge, però darrere seu hi havia un gran rastre de sang, de manera que la dona va seguir el rastre de sang i va arribar al final del tren, a fora hi havia una dona morta amb un ganivet al seu cor! El tren es va parar i no va poder entrar ningú més. La dona que va trobar el cos es va quedar traumatitzada per a la resta de la seva vida.
Història real.

ÀFRICA LÓPEZ_3ème D Lycée Comte de Foix
A la llum tènue de la lluna, la ceràmica descobria un escantell. El bol venia d’un passat incert, d’un lloc llunyà. Cèlia ho va desenterrar. Amb ell a les seves mans plenes de terra va córrer entre els arbres. El seu cor bategava tan ràpid com els seus passos, havia trobat el tresor. Ara sabia que la llegenda era certa; aquell era un bol màgic. Sense netejar-se, va entrar a casa. En la seva ment, una obsessió. Esperançada va ser al dormitori i es va agenollar al costat del llit. La seva mare semblava adormida. Va posar el bol al seus llavis. Aquesta vegada tot canviaria, com li va ocórrer a la bruixa que va fetillar el bol.