e_640

SYASSER CHENNOUFI_3ème D Lycée Comte de Foix

Aquest hivern amb el meu amic Hugo vam anar als Alps francesos, vam decidir anar-hi per pujar el Montblanc. Quan vam arribar, vam pujar al telefèric i vam començar la nostra ruta per a l’ascensió. Abans, però, vam mirar la meteorologia i indicava bon temps. En arribar a dalt no hi vèiem gaire bé per la boira, però vam seguir. Al cap d’una bona estona, el temps es va tornar boig, no podíem fer ni un pas més. Vam trobar una cova i ens vam refugiar, vam passar-hi la nit i quan em vaig llevar, vaig veure l’Hugo mort, devorat per un animal, suposo… tenia por i vaig notar una saliva que m’envoltava el cap i una ombra immensa darrere meu.

JOANA DESIRE LIBERA HERRERA_3r D Lycée Comte de Foix

Avui em faig la pregunta del milió; et trobo a faltar? M’ho vaig preguntar per diferents raons. Avui he començat les classes. Quan vaig entrar a l’aula em va semblar veure’t assegut al costat de l’únic lloc lliure de la sala, però solament era algú amb les mateixes faccions. A la nit em va semblar veure’t a la lluna, però era la meva imaginació traint-me una vegada més amb la teva presència, fent-me creure que era més que un simple pensament. Brindo per tot el que vam ser que ser i que no tornarem a ser, ja que ara som estranys, estranys amb records, però estranys. La meva conclusió és que sí que et trobo a faltar. Ara et demano, eres tu?

SOFÍA CENDÓN DE PEDRO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

El cel ha canviat. Ara es veu molt diferent, els núvols semblen haver estat pintats i la vegetació s’abraça. Quines històries t’inventes, Víctor! Quan jo era jove, era com tu. Els arbres em parlaven. Deien que el món acabaria sent l’escenari d’un teatre. Cada dia, la natura s’assembla més a nosaltres, vol aparentar el que no és. Com a les xarxes socials. El màxim “m’agrada” en una publicació. Esforçar-nos per la persona especial, esperant un tren al mig del desert. Hem de ser la flor acolorida, la més bonica i brillant envoltada del mal, lluitant contra la por, comentaris que volen acabar amb la boleta de llum de la nostra foscor.

NARAN CASAMAJOR ANAYA_3r B Col·legi Sant Ermengol

Saps què? Avui he anat a collir rovellons, com la vegada que ens vam perdre al bosc. Te’n recordes? El sol m’ha tocat a la cara i no se m’ha escapat cap bolet. Com que sé que t’agraden tant, et sembla que els faci per sopar? Sí, ja sé que m’estic mirant massa al mirall, però que sàpigues que ho faig perquè en les arrugues s’hi veuen reflectits tots els moments que he passat amb tu. Cadascú té la seva pròpia història. Una història que hem construït plegats. Tens fred? Jo, una mica. Vull que estiguis més abrigat i que, com a mínim, em miris amb un somriure cada vegada que et parlo. Crec que demà canviaré la teva fotografia del marc.

ADRIANA ROSA SANZ ALEGRIA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte d’estiu, vaig viure una història màgica amb la meva millor amiga i la bola dels desitjos. El dia en concret, a part de ser avorrit i tediós, vaig tenir la idea d’escriure-li perquè anéssim a la pista de bitlles per jugar una estona. Estàvem prenent alguna cosa i quan va ser el meu torn vaig agafar la bola rosa per jugar i, de sobte, va sortir una veu tenor de dintre i ens va alegrar la vida amb molts regals de molts tipus: petits, grans, de diferents colors, embolicats amb paper, mixtos per a mi i la meva amiga. Des de llavors cada dissabte d’estiu hi anem totes dues per veure si tornem a trobar la màgica bola rosa.

Izan Quintero Kutuzava_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

En un món en el qual els nens han d’anar a una presó, han de ser presoners vuit hores al dia i han de fer els deures a casa seva. Els professors solien ser avorrits i amargats, a més, posaven “observacions” i hores extres com a càstig perquè els pares sabessin que els nens es portaven malament i els castiguessin més, a casa. Els alumnes vivien avorrits i aterrits. Però hi havia professors que eren amables, divertits i estrictes al mateix temps, i els alumnes els esperaven impacientment i es posaven contents quan els tocava fer classe amb ells, però un dia el director va expulsar tots els que eren divertits.

Jhon Emerson Durant Bermúdez_3r C EA 2A Ensenyança d’Ordino

La patata, que encara és una planta i a més no és flor, no creix per dalt, creix per baix. Passats uns mesos, la patata per fi és una flor encara no pol·linitzada, però no creix per dalt, creix per baix. Arriba l’estiu, arriba la calor, les abelles necessiten flors. Per sort la patata obre la flor, i l’abella la pol·linitza en un acte d’amor. Passen els dies i la flor es marceix de mica en mica, ja que no creix per dalt, creix per baix. Finalment, la flor mor, però la collita de patates comença, un pagès arrenca les patates i les posa a la venda. Sembla que la patata arriba a un restaurant, comença a ser bullida en aigua calenta, es comença a fer tova per dins, surt de l’aigua i quan és oberta, no és com un tubèrcul normal, és morada, anomenada Ube. I acaba sent un pastís.

Eric Casal Martínez_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

Res, sempre en blanc, sense res a dir en els moments més inoportuns. Busques i busques, però no hi ha manera, trobes coses que no serveixen de cap forma. Enervat, demanes ajuda a algun company o amic, però ells estan tan perduts com tu. El temps es va esgotant a poc a poc, desesperat, intentes trobar alguna cosa fàcil, ràpida i entenedora. Mirant enrere, proves de reutilitzar alguna idea ja creada, però cap funciona. Vas com gos sense cap pensant llocs, moments, històries… mires cap a totes bandes i enlloc al mateix temps. La bombeta s’encén, de sobte la trobes, la teva meravellosa idea, estàs eufòric, ja pots redactar la teva gran pensada i que tothom la sàpiga. Finalment, no et serveix per a res, ja que el temps que tenies ha acabat i et treuen el full del davant.

Thiago Cuartero Venegas_3r B CE Maria Moliner

Un dia, una gota de pluja va caure al terra d’un bosc silenciós. Les altres gotes van riure, dient-li que era massa insignificant. Però la gota no es va rendir. Va unir-se a altres gotes, i juntes van formar un rierol que cantava cançons mentre fluïa cap al riu gran que passava més a prop.

La gota petitona va comprendre que, tot i ser petita, podia fer grans coses quan s’unia amb altres. I així, va voler ensenyar que la unió fa la força, i que fins i tot  les petites coses poden aconseguir fer canviar grans coses.

Natasha McCarthy Rodríguez_3r B CE Maria Moliner

L’alarma va sonar, el meu cos va fer un salt. Els números il·luminats indicaven les tres de la matinada. Al meu voltant hi havia una dotzena de persones. Semblava un ritual… Vaig tancar els ulls amb l’esperança d’adormir-me. Va funcionar, però al cap de poc la meva tranquil·litat va desaparèixer i va ser reemplaçada per un terrible malson. L’alarma va sonar. Indicava les tres. “Que estrany… feia una estona eren les tres”-vaig pensar. De sobte, un munt de crits ensordidors van omplir l’habitació. El soroll de l’alarma intermitent augmentava: pip pip pip… Saltant del meu llit com el Dràcula del seu taüt, em vaig alliberar d’aquell martiri.

Candido Dario Carballar Siveiro_3ème  E LYCÉE COMTE DE FOIX

Els emojis es van inventar el 1999 al Japó, quan intentaven fer una aplicació per al mòbil. En aquell moment, Shigetaka Kurita va idear els primers 176 emojis. Els emojis van esdevenir una nova llengua. Amb tots els emojis que existeixen avui dia, la gent deixa de costat el tema d’escriure, i es faciliten la vida escrivint amb emojis i evitant les paraules. D’aquesta manera l’ortografia va empitjorant. I això no solament es pot observar en l’ortografia dels  missatges, sinó que també es pot veure en els resultats escolars de molts nens. Tot aquest assumpte és preocupant, perquè si no tens bona ortografia la comunicació es perd.

Emma Gallardo Riberaygua_3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent es fa gran i envelleix, i no hi pots fer res. Cada dia té més dificultat per seguir endavant, però lluiten per fer-ho i per no deixar la família enrere. Els avis són el millor que hi ha, i valen or. Són com pares grans, amb més lliçons de vida i molta saviesa. Per a la majoria de nens són les persones més apreciades i estimades. Per tant, quan en alguns casos, t’arriba la notícia més preocupant i dolorosa de la teva vida no saps com reaccionar. En el meu cas va ser quan al meu avi li van detectar Alzheimer amb un nivell molt elevat. I la persona que tant estimava i apreciava ja no em reconeix. I se’m va esfondrar el món.

DAVID NOREÑA FERNÁNDEZ_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Hi ha vegades que no es pot criticar la gent, ja que amb els meus amics, un dia ens va passar una desagradable situació. Estàvem parlant una mica inadequadament i donant la nostra humil opinió sobre una de les cuineres de l’escola que no ens cau gaire bé perquè és molt agressiva amb tothom, quan, de sobte, ella estava al costat nostre escoltant-ho tot recolzada en una taula i no ho sabíem, i vam acabar tots castigats sense pati. Allà vam aprendre la meravellosa lliçó que no hem de donar la nostra humil opinió de tothom sempre, ja que ens vam quedar sense esbarjo durant uns quants dies per aquell succés tan precipitat i no desitjat.

CARLOTA MARTÍNEZ_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era el 22 de desembre, una nit tempestuosa, la qual provocava que aquella lluminosa ciutat disfressada de Nadal s’apagués després d’un llamp, tenia por? Pot ser, però estava segura que no era de la pluja. El que temia era aquella estranya figura humana al fons del passadís que a poc a poc s’apropava, fins que en qüestió de segons la tenia a escassos centímetres de la meva cara, la seva olor m’era familiar, però no tenia temps a pensar de qui era i, pocs segons després, tot es va acabar tan ràpid com la foscor que s’havia produït segons abans… O això era el que pensava. “Alex, ets ruc” vaig dir sobresaltada i pensant com tornar-li.

Zoe Vidal Lasuen_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Des de petita sempre he tingut el somni de ser ballarina. Sempre he fet classes de ball i sempre he admirat el meu professor, fins que als 13 anys vaig tindre un accident de cotxe. Estàvem creuant una rotonda i se’ns va emportar un camió. El nostre cotxe va quedar destrossat, tant la meva mare i jo ens vam fer molt mal. Jo em vaig trencar una cama i tenia rascades pel cos. Em va destrossar per complet, però per dins, ja no podria ballar més. El ball per mi era una cura. Quan ballava m’oblidava de tots els problemes. Ja no vaig poder ballar més, ni admirar tant el meu professor de ball peruà, que era el meu pare, mort en l’accident.

Pau de Tomàs Fonseca_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Jo soc un nen de setze anys, d’Andorra i aficionat del Barça.

Un dia estava jugant una final de “Champions” amb el Barça i vaig sortir a jugar al minut 57 perquè un company meu es va trencar la cama. Quan l’entrenador em va dir que escalfés no m’ho creia, estava superil·lusionat. Només entrar al camp, l’altre equip va fer un contraatac i van marcar un golàs i ens van empatar el partit. Però al minut 90 vaig marcar un golàs de xilena. Vaig plorar de l’emoció, no creia el que estava passant. L’àrbitre va xiular el final del partit i després ho vam celebrar amb el meu equip, el Barça. I de sobte… Riiiiiing! Havia estat un somni.

Xinyi Zhang_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc astronauta per vocació i passió, i porto amb mi la responsabilitat del somni de tota la humanitat: explorar espais més enllà del sistema solar. Ara, des de fa molta estona, he perdut tot contacte amb la nau espacial. Estic a la deriva per l’univers, sola i envoltada del no-res. L’oxigen que em manté amb vida gairebé s’ha acabat i soc conscient que s’acosta la meva fi. L’última reflexió que faig és per què els humans depenem de l’oxigen per a respirar i viure? Al meu parer, és una forma esclava de tenir-nos confinats a la terra… de no deixar-nos-en sortir lliurement. “El joc s’ha acabat! Premeu la tecla F per a sortir del joc”.

Jaime Sesmil_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

A l’albada, quan encara fa fred i el sol despunta, ja he sentit la seva escalfor. Volia mirar-lo però no ho he aconseguit fins que el meu cor ha començat a bategar. Podia notar-me les ales, començava a tenir el control del meu cos! Per fi he pogut sortir d’aquest lloc tan obscur. Quan he esquerdat la gàbia que m’empresonava, he vist la lluor del sol. Jo era preciós, ben vermell. Volia tocar-lo, aproximar-m’hi. M’hi estava atansant, però llavors, les ales m’han començat a fer mal. He seguit volant cap a la calor. No volia abandonar el meu objectiu. Aleshores, patia, em mirava i no em reconeixia. Era negre i ja sense ales, era cendra.

Maria Quer_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

És un dia qualsevol: arribo a casa i em preparo per sortir a córrer amb els gossos i marxo. En  tornar a casa veig un sobre negre enganxat a la porta. Dins del sobre hi ha un paper amb un número de telèfon (molt llarg) escrit. Crec que és d’un número estranger. Com que no em queda saldo al mòbil vaig a una cabina telefònica. Quan entro veig un altre sobre enganxat al telèfon. Em començo a espantar: no el vull agafar. Faig mitja volta per marxar, però en intentar obrir no puc. Estic molt espantada. Sento l’impuls d’obrir el sobre: té uns altres números. Truco sense pensar-ho. No respon ningú. Així, m’adono que és una broma pesada.