Dia: 19 de desembre de 2012

Aida Bernal _4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Sentir com ningú és al teu costat, que tots a qui tu deies amics s’han convertit en una realitat plena d’angoixa i de falsedat. T’adones de com és el món i com són algunes persones, i saps, que potser algun dia comprendràs la veritat de tot plegat. Veus com el món s’enfosqueix a poc a poc, i tu no pots fer-hi res, testimoni mut de la realitat. Si fas alguna cosa que “no s’ha de fer”, vas contra la llei; no pensis que tot és negatiu, em deien, però prens consciència de com el món es transforma en una crua realitat on tothom resta empresonat. Petits tocs que enforteixen la persona.

Gabriel Fernandes _4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Ha arribat el dia, m’emporto les coses del lloc on tants moments vam compartir, mentre les llàgrimes regalimen pel meu rostre, m’abraces. Una abraçada amb sabor d’amistat. Em demanes temps, quan els dos sabem que la paraula temps és un “adéu”. Necessito escoltar la maleïda paraula, sense por. Només el temps guarirà les ferides que em faràs en pronunciar-la. Te’n vas, m’abandones, sol, trist i amb l’ànima esberlada. Tot marxa, aquells petons dolços, aquelles mirades captivadores, les teves mans suaus com la seda. I jo? Què sóc jo? Un trencaclosques mancat de la peça més important, tu. Foscor, els llums s’apaguen. Torna!