Farid Agharbi _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMTE DE FOIX
La seva dansa era meravellosa. No em cansava mai de mirar com feia aquelles formes tan singulars i perfectes a la vegada. Com girava a l’esquerra i després a la dreta… Simplement estava enamorat d’ella. Jo era un full com qualsevol altre, humil, que solament volia conquistar-la. Després de tant patir la vaig invitar que dansés amb mi. Sentia com girava sobre meu fent-me pessigolles i acariciant-me les línies del meu cos fins que una mà humana em va agafar agressivament i em va llançar. La veia allunyar-se mentre queia dintre un forat negre. Tot era obscur no podia veure res. Va ser l’última vegada que la vaig veure.
Mes: desembre de 2012
La mentida
Lara Pantebre _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMPTE DE FOIX
Cada vegada que recordava aquella persona era com si el cor se m’encongís. Al començament sentia odi, impotència, ràbia però ara l’únic que sento és pena i LLÀSTIMA! Llàstima que sigui una persona que enganya la gent i sobretot a si mateixa. Una persona que s’avergonyeix del que és, i d’on ve. Una persona que no té remordiments. És algú que sap actuar molt bé i que té enganyat a tothom. Ningú veu la realitat. Els té tots enganyats menys a mi. No veuen la vertadera persona que és mentidera, hipòcrita, falsa. I ja paro perquè podria passar-m’hi tota la vida. Per culpa d’aquesta persona ja no sóc la d’abans.
Ressorgir
Raül Benet _4t A EA SEGONA ESENYANÇA ORDINO
Sembla que el cel s’ha pintat de gris. Els ocells no surten dels seus nius, i les pedres canten en tons greus. Poques són les fulles que gosen a desenganxar-se, i a volar. Volar amb les ales del vent, sobre un món pintat de gris. Elles intenten desviar la mirada, però pocs paisatges són agradables. El monstre s’ha aixecat, i ha decidit cremar-ho tot. Les seves flames són negres, i la pudor del fum recorda la mort. Llavors, mars i munta-nyes, s’enlairen, desafinats. El monstre, sorprès alça la mirada. La terra s’ha enfadat, i ella i tots els seus fills, han decidit lluitar. El vent s’alça i bufa, fortament les fosques flames. S’ha acabat l’espera. Endavant. No dubtis.
Un sol cop
Clara Naudi_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
El pas del temps és imprevisible, no es pot determinar. De vegades m’aixeco i penso què podria passar demà. El temps pot passar més o menys ràpid, tot depèn del seu desig. És l’eternitat. Tothom vol agafar-lo però ningú no ho aconsegueix. És difícil d’explicar. Pot ser el futur o el passat. Ha traspassat totes les èpoques. L’home n’ha creat una mesura per l’evolució a través dels segles. Tothom vol controlar-lo o escapar-ne. El moviment es realitza en el temps i si s’aturés res es mouria. Amb el temps, els sentiments se’n van, fins i tot els més bells, oblidem les veus i les cares. Amb el pas del temps oblidem les paraules.
El comiat
Daniela Da Silva _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
L’havia de deixar, però com? Com podia dir-li que me n’anava per sempre? Com dir-li que els nostres camins agafaven un rumb diferent? L’hora de la veritat es feia evident. Ell va arribar amb el seu somriure de sempre, la nostra felicitat era immensa, de sobte em vaig parar, el vaig mirar als ulls i li vaig dir que marxava per sempre.
Les seves paraules van ser:
“Però vindràs a visitar-me, oi ? Mantindrem sempre el contacte, no?”
Davant el meu silenci, la seva mirada es va omplir de llàgrimes, es va aixecar i va marxar sense mirar enrere. Quina magnitud el silenci!
Ella va marxar del meu costat
Samantha De Freitas _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
La coneixia des del dia que va nèixer i la vaig criar. Quan tenia 5 anys em va dir:
-Tata t’estimo- i em va donar un petó. Això em va commoure moltíssim. Encara recordo el dia que va néixer, era un 21 de maig de 2005 ja entrada la nit, també recordo el dia que va marxar, el 27 d’ agost de 2012, tornàvem de Portugal, de sobte es va produir el fatídic accident. Sempre la tindré present. No hagués imaginat mai la força del nostre amor. L’adéu va ser dolorós. Amor de tres germanes: VIOTRINSAM.
Espero que siguis el meu angelet de la guarda, mai t’oblidaré!!
Un dia de platja
Flavia Manuela Oliveira_3r A INSTITUT ESPANYOL
Quan era petita, a l’estiu, anàvem uns dies a la costa, al mar Cantàbric. Al matí esmorzàvem i baixàvem a la platja. Els meus dos germans jugaven amb pales i cubells de plàstic. A mi, aquelles joguines em semblaven rudimentàries i de mala qualitat, però ells es divertien força. Mentre l’un anava a buscar aigua, l’altre s’entretenia emplenant el cubell de sorra, i quan l’aigua arribava, la barrejaven amb la sorra i amb els mateixos cubells feien castells. Els feien molt bé, millor que jo mateixa. Mentrestant, els pares paraven el sol i els avis s’entretenien llegint un llibre. Eren dies feliços, dies inoblidables que no tornaran.
Esperit nadalenc
Emma Louise Visser_3r A INSTITUT ESPANYOL
Faltaven solament alguns minuts per acabar l’escola abans de les vacances de Nadal. A la Marta se li estaven fent eterns. A l’hora de sortir hi havia neu per tot el pati, els nens anaven abrigats fins al nas. La Marta va entrar al bus, estava ple de gent perquè ningú volia caminar amb aquell fred. Durant el viatge, la noia mirava per la finestra i veia nens corrent, jugant en la neu, i persones decorant les seves cases per Nadal. A la Marta li encantava el Nadal però no era pels regals com tots els altres nens, era perquè podia estar amb la seva família, podia cantar cançons i perquè tots eren molt més amables i generosos per Nadal.
Felicitat
Judith Fillet_2n Cien. A EA BATXILLERAT
Molta gent es pregunta: què és la felicitat? Tots busquem ser feliços, tots tenim el desig que, algun dia, els nostre somnis es compleixin i es facin realitat. Per alguns, la felicitat no és més que grans esdeveniments, coses que succeeixen tan sols una o dues vegades a la vida. Que què és per a mi la felicitat? Doncs són aquells petits moments que es van sumant a la vida, aquells records que mai es podran oblidar, aquelles alegries que de tant en tant et dóna la vida, els amics, la família, allò pel que realment vols lluitar. Perquè, finalment, per què vivim? Per aquestes petites coses que ens aporten un somriure!
La millor companya d’esmorzars
Joan Josep Comas_2n Cien. A EA BATXILLERAT
Els meus matins són molt monòtons: m’aixeco, em rento, em vesteixo i baixo les escales per anar a esmorzar decidit a tornar a compartir aquest primer àpat del dia amb una mosca negra i petitona que cada dia ronda pel meu voltant fent-me companyia. Encara recordo un dia que després de la litúrgia matinal, la cuina estava en silenci, no veia la mosca per enlloc. De seguida vaig adonar-me que el matamosques no era on havia de ser… A partir de llavors continuo esmorzant sol fins que una altra mosqueta petitona entri a casa.
El mocador
Clàudia Lopes_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL
ELLA asseguda en un racó de la saleta. Va venir la secretària i pronuncià el seu nom:- ‘’ Clara’’?. S’aixecà i la seguí i, després, d’unes passes notà que una càlida i suau carícia recorria el seu braç. Tot seguit, un calfred envaïa el seu cos. Es girà i va veure que era ELL, el noi que la contemplava feia estona amb un rostre ple de dolçor. ELLA envermellí, es posà nerviosíssima, neguitosa. Entrà a la consulta. Quan va sortir, ELL li va oferir el mocador que li havia caigut a terra uns minuts abans. ELLA el va acceptar tímidament. I aquest mocador va ser l’excusa per viure una bonica història d’amor.
Futur incert
Alex Dobarro_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL
La crisi econòmica és aquí i la gent actualment es troba a l’atur i ja ho diuen que qui no té feina, el gat pentina. Aquesta situació provoca que no es pugui cotitzar a la seguretat social i qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. És sabut que quan un home està de pega, fins i tot, amb els collons ensopega… I la veritat de la nostra actualitat és que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Els polítics prometen buscar la solució a la difícil situació econòmica que arrosseguem de fa anys, però, tanmateix, és pitjor el remei que la malaltia. El futur és incert però l’esperança és l’últim que es perd.
Inicis traumàtics
Joan Fonseca_3r A EA SEGONA ENS. STA.COLOMA
Era una nit molt freda. Estava tot en silenci fins que va començar a cridar. Quatre persones estaven dins la sala ajudant perquè tot sortís correctament. La blanquinosa llum del lloc molestava dolorosament els ulls inflats obligant-los a romandre enganxats per les llàgrimes. En el seu interior alguna cosa li roïa . Era com una ferida que mai podria curar. Les vísceres se li compactaven amb aquesta incomoda pressió que oprimeix de fora cap a dins. Una barreja de moc i líquid va sortir a la vegada que va expulsar un gemec que va trencar el silenci de la nit. El metge va dir llavors:
– Hora de naixement: 4:21 de la matinada.
L’amor
Laura Tarifa_3r A EA SEGONA ENS. STA. COLOMA
Diuen que les persones humanes necessitem amor. ¿Però què és l’amor? Suposadament, volem que la persona la qual estimem sigui feliç… però no ens enganyem!, l’únic que volem és que aquest algú ens faci feliços a nosaltres mateixos. L’amor és un sentiment molt egoista: realment, el que busquem és quelcom que ens faci feliços. Quan dues persones aconsegueixen estar juntes és perquè el seu egoisme és comú, un vol a l’altre i l’altre vol a un mateix. Però no sempre és així: moltes vegades aquest amor, aquest egoisme, no és correspost… Quina sensació més desagradable!
Barcelona
Clàudia Pons_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
De tant en tant desitjaria tornar a aquells temps quan, un matí de primavera ens sorpreníem passejant pels jardinets de Gràcia. Jo parlava pels descosits. Tu assenties i rumiaves un lloc per dinar. En una colada de metro érem a la Vila Olímpica degustant un bacallà fresc i, per si m’havia quedat amb gana, m’obries les portes de la Boqueria.
Et demanava descansar però tu ja enfilaves els búnquers i vèiem com la ciutat enfosquia. Ja entrada la nit, gaudíem fent de “guiris” a la Sagrada Família, entrant als bars del carrer Marina i cantant al vell ”pub” irlandès.
Ben mirat potser només ens unia l’amor per Barcelona.
Ella
Raquel Balboa _1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
D’enemigues moltes, però com ella cap. Tothom en parla. Segurament tu també l’has nombrada algun cop. No sé com és, però me la puc imaginar: alta, rossa, prepotent i poderosa. A casa meva s’ha tornat més important que jo, m’ha pres el protagonisme. Fins i tot, ha captivat el meu estimat, ara dóna més prioritat a ella que a les meves carícies. Les meves amigues ja no comparteixen amb mi tardes de cinema i sopars divertits, ella ha ocupat aquests moments. Ningú ja no pensa en mi, estic gelosa i contra ella no puc lluitar. No té cara ni ulls, no és humana. Però m’he pogut assabentar del seu nom: CRISI, MALEÏDA CRISI!
Foscor
Lara de Sousa_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
És de nit. Tot és fosc. No hi ha cap llum. No m’hi puc veure, no hi ha res. Estic sola. Tot és buit. Busco la llum, alguna cosa, algú. No serveix de res, no he trobat res, ni tampoc a ningú. La foscor és amarga, solitària, freda, desconeguda, terrible, inexplorada, temuda per tothom. La foscor és l’absència de llum, felicitat, escalfor, tranquil•litat, seguretat, noblesa, amor, sentiments. Quan estàs sol enmig de la foscor, els cinc sentits no serveixen de res; són inútils. Tot ho és. No hi ha part més clara o més fosca, tot és igual, a tot arreu, per tothom; no hi ha res a fer. Només podem encendre una llum que ens pugui guiar fins a un món millor i feliç.
Endevina endevina
Aleix Rabasa_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Sóc una persona inestable i intranquil•la. Quan fa fred tothom m’estima. Sóc calorós; a vegades, escandalós i, també, silenciós. Sóc l’home més perfumat, la meva olor canvia segons el que hagis menjat. El meu plat preferit són faves i embotits. Amagat estic dintre teu i quan surto d’imprevist, al del costat assenyales amb el dit. Senyor Pet.
Llums
Liliana Oliveira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX
Quines llums! Tot és tan bonic! Quines estrelles i lluna més grans. El mar va i ve rítmicament portant la seva peculiar olor relaxant. La llum de la lluna es reflecteix al mar. Veig un estel passar. M’estiro damunt la sorra. Sento com a poc a poc m’enfonso. Vull alliberar-me però no puc. Lluito amb la foscor i la sensació d’ofec s’apodera de mi. Vull mirar el cel, vull tornar a mirar aquelles estrelles que tant havia admirat. Vull tornar a aquella sensació de llibertat i felicitat incomparable. No puc respirar, m’estic morint? És això el que se sent? Obro els ulls i un senyor vestit de blau, exclama: –és aquí, per fi ha despertat!
Un mort a l’ascensor
Raquel Rizos_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX
En obrir el meu frigorífic, em vaig adonar que era molt dur viure sol. Feia setmanes que no anava a comprar, això ho feia ella, la meva dona. Des del divorci, res no era com abans. Era urgent i vaig anar a comprar. Les bosses pesaven molt. Obrint l’ascensor, les bosses em van caure a terra, vaig sentir com el pot de confitura es trencava. Les meves mans tremolaven. Hi havia un home mort. Hi havia bosses al seu voltant. Em vaig apropar, era molt semblant a mi. Era jo! Tot es va tornar molt fosc. Vaig sentir la veu de la meva veïna, cridava. Tot continuava fosc i tenia molta son. M’adormia per última vegada.