Dia: 7 de desembre de 2013

Aida Bernal _1r ECP C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Se sentia sola. No veia ningú al seu costat. Tothom la mirava amb indiferència, amb menyspreu… De sobte, un dia va trobar un amic que l’ajudava, la comprenia i l’acompanyava. Ara bé, amb el pas del temps la incitava a fer-se mal. Primer va ser una simple autolesió, però a poc a poc les seves exigències augmentaven, fins arribar a un intent de suïcidi per tal que aquesta persona desaparegués i pogués deixar de sofrir. Van haver de donar-li medicació. Tot i així, el seu amic no desapareixia. Un matí els metges li van explicar que aquesta persona era inexistent i es deia Autisme.

Débora Costa _1r ECP C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vaig arribar a casa després d’un dia molt cansat. Vaig sopar i me’n vaig anar al llit. Vaig posar el despertador a les 06.45 del matí i em vaig adormir. Sempre tenia el mòbil al costat per despertar-me l’endemà. El mòbil sonà. Vaig tenir la sensació que la nit havia passat molt ràpid. Em vaig llevar, dutxar, vestir i vaig anar al menjador. Els meus pares i els meus germans seien al sofà. Els vaig demanar què hi feien allà. Ells em van mirar astorats i em van preguntar:
–“On vas?”
–“A l’escola”, vaig respondre.
– “Són les onze de la nit!”, em van dir.
Algú que s’avorria m’havia trucat. Uff! El mòbil útil i empipador alhora!