Mes: gener de 2016

Miquel Garcia_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Més que una passió és la meva vida, cada vegada que hi ha un entrenament o un partit es produeix una sensació dins meu que em fa gaudir. No solament és amb el club, és sempre, jugui amb qui jugui gaudeixo, gaudeixo com un nen petit quan li dónes un caramel que tant li agrada. És un esport de concentració amb diversió i sobretot joc col·lectiu, i quan fas un error normalment no hi ha cap retret, t’ajuden i t’animen per fer-ho més bé la pròxima vegada. I el millor de tot és quan els teus esforços donen fruits, quan estàs una llarga temporada intentant aconseguir el títol de lliga i al final ho aconsegueixes… Això és la felicitat.

Daniel Fernandes_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ara us explicaré un dia qualsevol al col·legi. Tot comença quan em llevo i em faig l’esmorzar (llet amb cereals) per començar bé el dia. Després, agafo el bus i em deixa al costat del col·legi. Entrem a l’aula i fem classe. Al migdia anem a dinar a la cantina amb els amics. Un altre cop fem classe i acaba el col·legi. Agafo un altre cop el bus per anar a casa. Arribo a casa, em faig el berenar i me’l menjo tranquil·lament. A continuació faig els deures del col·legi i em preparo per al dia següent, per tornar a l’escola novament. Després vaig a dormir i, al dia següent, un altre cop la mateixa rutina un dia darrere l’altre.

Judith Gonçalves_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Per fi el circ va arribar a la ciutat de Califòrnia, un circ que tothom esperava. Nosaltres vam anar a veure’l. Vam veure una noia amb cabells arrissats, rossa, amb els ulls blaus, que destacava al mig de l’escenari. Faltava el mag per començar l’actuació, però no havia arribat. Un senyor que estava al públic es va cansar i va començar a disparar. Semblava d’origen estranger. La gent va començar a sortir i la senyora que estava a l’escenari va resultar ser una de les ajudants de l’home que disparava. De cop i volta va aparèixer el mag, va fer màgia i va fer desaparèixer les armes.

Laia Garcia_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Era de nit i em vaig posar a mirar les estrelles. Estava mirant el cel i de cop vaig veure una llum. Una llum resplendent. A mesura que s’apropava brillava més. No sabia què podia ser. La seva brillantor m’encantava i m’impedia pensar en una altra cosa. Era una mica fora del normal. Què podria ser? Un avió? Un cotxe volador? Un meteorit? Una estrella fugaç? Un planeta que queia del cel? No ho sabia. Cada vegada es veia més gran, i més gran, i més gran. Fins que va aterrar davant meu. Era un animalet verd molt petitó. Era un marcià.

David Landeira_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE STA COLOMA

Aquesta història comença amb uns nens de dotze anys, que un dia anant pel carrer es van trobar un sobre on hi deia que qui seguís les pistes d’aquest sobre tindria una gran recompensa. Els nois van llegir la primera pista, que deia que havien d’anar al parc de Nagol de Sant Julià, sota la font del parc. Els nois van anar-hi a buscar la segona pista, era un cub de Rubik. Quan el fessin, hi quedaria una frase escrita. Era aquesta: “Sota una roca marcada en vermell de les escales dels horts, la recompensa trobareu”. Els nois hi van anar i hi van trobar un ocell ferit, se’l van emportar a casa i al cap de poc el van alliberar.

Adrià Escofet_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA

Un bon dia el David estava xafardejant Facebook quan de sobte va trobar una nena anomenada Sara. Li va cridar molt l’atenció: era preciosa, uns ulls clars, unes cames incomparables, uns cabells preciosos… El David es va quedar sorprès! Tot seguit, va decidir enviar-li una sol·licitud d’amistat. Pocs segons després, li va acceptar la petició. El David tot convençut li va enviar un missatge saludant-la: “Hola! M’agradaria conèixe’t perquè m’has deixat bocabadat!” La nena sorpresa va contestar: “Doncs és clar! Sembles molt maco!”. Passats els dies, després de parlar molt i passar estones divertides, es van enamorar l’un de l’altre.

HERCULANO TORRES_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu esport preferit és el Rugby. Un esport que es juga en equip, on el joc en solitari no existeix. La companyia és molt important per a aquest esport, jugant tot sol no s’arriba gaire lluny. Alguns pensen que és un esport de bojos, per a alguns una forma de vida. En el terreny de joc hi ha trenta jugadors, quinze de cada equip. Al principi de cada partit nacional es canta l’himne dels països que juguen, després del xiulet de l’àrbitre comença el partit. Cada partit dura vuitanta minuts, quaranta cada part. Vuitanta minuts de dolor, de sofriment, el mínim error pot provocar que el marcador augmenti a favor de l’equip rival.

Erika Gregorio_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser un dia en què vaig decidir no sortir al carrer. Em vaig quedar amb el meu gos, ell i jo tots sols a casa. De sobte vaig escoltar un soroll, em vaig apropar, i el vaig veure respirant molt fort. Ell tenia una medicació que era justament per això, em vaig posar molt nerviosa. Vaig decidir trucar a la meva mare, i em va dir que ja li havia donat la medicació, havíem de donar-li unes tres pastilles diàries. Total, que va arribar la nit i va millorar una mica. Jo ja estava més tranquil·la i vaig decidir anar a dormir. Al matí em vaig trobar amb una gran sorpresa: es trobava bé del tot. Sigui el que sigui, millor prevenir.

Thelma Dias_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

I és en aquest precís moment on tot perd el sentit i sembla que el món es gira en contra meva, aquells dies que semblen cridats a ser els millors, però que un detall com aquest podria arruïnar-los per complet.
Cada dia em passa exactament el mateix i em pregunto si és que és culpa meva, m’agradaria saber per què no trobo mai res, potser el que em falta és organització, qui sap…
I és en aquest precís moment de tots els dilluns al matí, quan tinc tota, i repeteixo, absolutament tota la pressa del món, i només em queden 5 minuts, i encara no he sigut capaç de trobar la parella del mitjó.

Joel De Miranda_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

No és el fet de saltar murs, tanques i teulats. És el fet del moment que et quedes suspès en l’aire i et sents lliure com si poguessis volar, aquell moment en què et sents capaç de tot i que res et para. I de sobte veus un obstacle, no saps ben bé si el pots saltar, però te la vols jugar, llavors tens aquell moment en què l’adrenalina puja i et veus capaç, però t’agafa por i no saps si saltar, comences a dubtar fins que et deixes emportar pel teu instint i comences a córrer el més ràpid que pots, saltes, ets a l’aire i…

Daniel Vaz_3r A INSTITUT ESPANYOL

Estava fart de les històries de l’escola i volia fer altres coses, com per exemple anar a la muntanya. Me’n vaig anar de l’escola per dirigir-me cap allà. Quan estava arribant, una cosa em va cridar l’atenció: era una cova i vaig decidir entrar-hi. Estava tot fosc i no tenia res per il·luminar el meu camí. De cop i volta, es va produir un soroll que em va espantar, vaig mirar al meu voltant per veure si hi havia algú, però en realitat el meu peu havia trepitjat una branca. Vaig continuar, vaig ensopegar amb alguna cosa que em va fer caure a terra. Em va mossegar, vaig intentar moure’m, però el dolor m’ho va impedir…

Anisa Takhtoukh_3r A INSTITUT ESPANYOL

Sentia cada incisió que el metge feia amb el bisturí, l’anestèsia m’impedia moure’m. El meu cervell, confós, bategava com un segon cor. Ni tan sols podia cridar, per tal que els metges se n’adonessin. De sobte era en una habitació, que em recordava a la que vam ocupar amb la meva esposa la nit de noces. Ella s’estava al costat de la finestra. El seu cabell, llarg i rinxolat, es movia amb el vent. Em va mirar amb els seus ulls verds tendres i em va somriure. A continuació era en un prat al costat de la casa dels pares. La meva mare i el meu pare em feien saltar i era molt feliç. Llavors va morir. Se n’anà feliç, amb tots els records a l’ànima.

Bonaventura Pedescoll _3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

La vida, encara que pot sonar filosòfic i una comparació barata, és una carrera sense pausa. Rectifico, la vida és… Un període de temps, no… Una oportunitat, tampoc. La vida és… La vida és una cosa massa extensa per comparar-la amb una activitat o un objecte, i de fet és un tema massa ampli per ficar-lo en un microrelat. No ha estat gaire bona idea. Bé, el que vull dir són dues coses. Que la vida és curta, molt curta, i que no s’ha de malgastar el temps i menys que algú visqui la teva vida per tu. I la segona, que la vida té un sentit, el qual ensenyaré a tot el món i amb el qual tothom podrà viure millor. El sentit de la vida és…

Àngela Langlais_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Aquell que tothom ha viscut, o ha sentit. El que et fa empassar papallones que es passegen pel teu estómac. El que et fa sentir diferents estats d’ànims a cada instant. El que t’aporta la felicitat o simplement la tristesa. El que et fa fer coses des del punt més baix fins arribar al punt del deliri. El que et fa l’efecte d’ofegar-te, quan veus que s’allunya del teu costat. El que et deixa reflexionant tot el dia. El que et fa il·lusionar, i potser després defraudar-te. El que et transmet forces per caminar juntament, fins arribar a l’eternitat. El que et presenta la bona o la mala cara, però sempre de tots els colors.

Catalina Piovani_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Tots els dies la mateixa rutina, cada dia la mateixa història, llevar-se a les sis o set de la matinada, estar mitja hora al llit donant voltes i dient “una estoneta més”. Al final després de donar moltes voltes et lleves, mires el rellotge i t’adones que només tens deu minuts per sortir de casa i anar a l’escola o al treball. Després has de suportar a tothom que et diu “que estàs cansat?” i tu que estàs de mal humor perquè no has dormit prou. Estàs tot el dia cansat, t’arrossegues i no fas el que has de fer, i mentrestant durant tot el dia et dius “quan arribi a casa aniré a dormir d’hora”. Sí home! això no t’ho creus ni tu!

NEUS MUÑOZ_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic esperant, esperant que la meva mare em vingui a buscar; quan la miro a la cara, li veig les llàgrimes als ulls, està inconsolable. M’explica que sempre va amb massa presses a causa de la feina, que no té temps per dedicar a ningú… Un estimat company seu estava impacient, no podia contenir el què li volia explicar i ella va ajornar el moment. Van quedar per a aquell mateix dia al matí, llavors es podrien veure, però quan hi arribà, el seu company ja no hi era i ja no hi seria mai més… un malaurat esdeveniment els havia separat per sempre més. Dedica temps als qui estimes, escolta’ls, perquè algun dia et poden faltar.

Alèxia Galbay_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Aquella sensació que segur que tothom ha tingut en algun moment, alguns en diuen por, altres nervis i alguna vegada he sentit com deien pessigolles a la panxa.
Aquella sensació que tens abans de fer alguna cosa i que realment estàs dubtant si fer-ho o no. Realment a mi més d’un cop m’ha passat i potser no he acabat fent allò que volia fer de tant nerviosa que estava i que em feia una mica de por. I no les he acabat fent per tonteries com què pensarà la gent o si no ho faig bé i em bloquejo… Realment el millor és tirar endavant i que passi el que hagi que passar, si caus et pots tornar a aixecar i sempre pot sortir bé.

Stella Fernandes_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Avui és la meva primera excursió amb l’escola. Estic nerviós, ja que és el primer cop que passo una nit sense els pares. Però, tot i això, estic emocionat per estar en plena natura. Un cop arribo a l’escola me’n vaig immediatament a l’autocar. Al final del bus hi ha els xulos, al contrari que el Jack i jo que seiem a davant de tot. Arribem al bosc on hem de muntar les tendes de campanya. Ens posem mans a l’obra i ho deixem tot enllestit per a la nit.
Anem a donar un tomb pel bosc. Estem molt contents, el Jack i jo. Seguidament ens posem a les tendes a dormir!

Andrea Gonzàlez_3r B ANNA M. JANER

Estava acabant el llibre quan, de sobte, em vaig quedar en blanc, no se m’acudia res de res. Sempre, quan em posava davant d’un full en blanc, la inspiració fluïa pel meu cap i passava als dits.
No m’havia passat mai res semblant i no sabia com arreglar-ho.
Em vaig aixecar per beure un glop d’aigua i estirar les cames. Res, seguia en blanc. Vaig neguitejar-me perquè l’editorial me’l reclamava i no el tenia acabat.
Passant davant de la finestra, vaig descobrir un paisatge acolorit que contrastava amb el meu full en blanc i, de sobte, arribà la inspiració. Em vaig asseure davant el full i vaig poder acabar-lo i respirar tranquil·la.

Alba Bernal_3r B ANNA M. jANER

Quan era petita, amagava els braços dins les mànigues del jersei i deia que els havia perdut. Tenia un bolígraf de quatre colors, els quals premia tots alhora per veure si sortien tots junts. Dormia amb tots els peluixos, perquè cap no se sentís sol. Pensava que la lluna em seguia quan la veia a través de la finestra del cotxe. El mateix em passava amb el sol. M’amagava per espantar la gent, però sempre acabava de nou apareixent perquè trigava massa a arribar. Em quedava mirant les gotes de pluja de la finestra pensant que feien carreres entre elles. Recordo quan era petita que només pensava a créixer. En què estava pensant?