Mes: febrer de 2016

Emma Juan_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
És impossible que el piano sigui capaç de transportar-me a mons totalment diferents, a fer-me oblidar la vida i els problemes. La música defineix una persona i el fet que jo tingui la capacitat per fer-la, per crear-la, és magnífic. Potser vaig tardar un temps a descobrir aquesta sensació i això, m’ha volgut fer abandonar moltes vegades el camí de l’aprenentatge. Ara veig que val molt la pena, que és aquest camí el que m’ho ha permès. Veig que el temps que he passat, a vegades creient que era temps perdut, s’ha convertit en el temps que no canviaria per res del món. Per això ara veig que sense esforç res és possible.

Júlia Rodríguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Fa quatre anys que ballo. Hi ha gent que diu que no és un esport, d’altres que diuen que sí. Òbviament, sí que és un esport. És un esport on no hi ha normes, on et pots expressar sense por ni angoixa, on ets lliure de fer i pensar el que vulguis. La dansa és una forma d’expressió artística, tant és el tipus de ball que vulguis fer, tant si fas ballet com si fas hip-hop. Quan ballo, el món desapareix, els problemes, les persones… Simplement, sóc jo i la meva música. Des de la primera vegada que vaig començar a ballar de seguida vaig pensar que no ho deixaria mai. M’encanta ballar, és la meva passió des que vaig començar fa quatre anys.

Lucia Watkins_3r A INSTITUT ESPANYOL

Tothom pensava que era tranquil·la i pacífica. Mai no havia pegat a ningú ni per defensar-se. Però aquella tarda de la setmana passada, després de tres anys amb ella, tothom havia començat a dubtar-ho. El començament d’aquest conflicte va ser per un malentès un dia al pati de l’institut. A causa d’això la Maria li havia estat causant dolor durant els últims dos anys. Des que va arribar tot s’havia tornat en contra de la noia, per culpa de la Maria. Aquella tarda, la noia en baixar del bus no es va adonar que algú l’estava esperant. Era la Maria. La pallissa va ser forta, però en aquest cas la Maria també va sortir perjudicada.

Alba Doval_3r A INSTITUT ESPANYOL

Un matí d’hivern a les 10.00 h em trobava al sofà, amb una tassa de te i veient la meva sèrie favorita, Castle. Aquell dia no em trobava gaire bé. No sé perquè però pressentia que passaria alguna cosa dolenta, estava molt nerviosa. Els meus pares havien marxat feia dos dies de viatge per feina i jo estava sola a casa. Avui a les a les 20.00 h tornaven, era un viatge molt llarg, de 12 hores amb avió. Encara em quedava un dia llarg tota sola. Tenia ganes d’abraçar-los. Eren les 19.00 h i estava molt nerviosa. Vaig encendre la tele per escoltar les notícies i llavors vaig sentir que un avió no havia arribat al seu destí. El món em va caure a sobre!

Jessica de sa Franco_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX
La vida d’un estranger pot ser difícil? Doncs no ho sé, perquè mai he passat per això. Vinc d’una família de fora, com molta gent i n’estic orgullosa. Els meus pares van començar de zero. Jo encara no havia nascut. Un dia, els vaig demanar com van ser els seus inicis i em van dir que va ser una experiència única, difícil i em van recomanar que si algun dia hagués de passar pel mateix, mai em desanimés, perquè l’únic que és important és l’esperança de poder avançar. I en aquell moment em vaig adonar de com d’important és no perdre l’esperança per avançar i tirar endavant, i em vaig imaginar, jo, sent estrangera en un altre país.

Alain Plaza_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

M’apassiona la caça i aquí no és com a qualsevol lloc. Es necessita un permís especial. El permís es diu anella. L’anella és com una polsera que s’enganxa a la peça una vegada morta. L’anella és molt estricta; si et toca una anella
mufló mascle, la peça abatuda ha de ser un mufló mascle,
si és un cabirol femella, la peça ha de ser un cabirol femella.
Després d’haver aconseguit abatre l’animal, s’ha de trucar al bander, el
bander ho anotarà tot, si hi ha incidents també, i posarà la data a l’anella. En principi, les anelles es guanyen en un sorteig en què hi participen tots els caçadors. I si algú no li toca també la pot comprar.

Nil Garcia_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Aquest matí m’he despertat en un lloc molt estrany. Tot és blanc, les cases són blanques, les persones són blanques, els animals són blancs, tot és blanc menys jo, jo no sóc de cap color, jo sóc transparent, com invisible. Veig coses molt estranyes, no és només que tot és de color blanc, sinó que també començo a veure animals volant, apareixen muntanyes del terra com si res, desapareixen edificis i cada cop hi ha més persones. De cop, tot es torna verd, verd molt clar que cada cop es fa més fort i de cop tot desapareix. Em desperto i sóc a la meva habitació, tot era un somni, un somni en un lloc molt estrany, un món de fantasia.

Joel Figueres_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

M’agradaria tornar a ser petit. M’agradaria jugar. Veure els dibuixos animats. Beure el biberó. Dormir hores i hores. Riure i que els del teu voltant se’n contagiïn. Tornar aprendre a caminar. Que la mama, el papa, la iaia… et diguin: ets el més bonic del món. Cagar-te a sobre, que et canviïn el bolquer… I moltes coses més, perquè la vida s’acaba, i cada dia et fas més gran i no podràs tornar a fer aquelles coses que són de petits.

Brian Moreira_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Aquell dia va ser un dia ben mogudet. Eren les set del matí i vaig notar un mal terrible al coll, no el podia moure i, llavors, ràpidament vaig cridar la meva mare. Em vaig vestir i vam anar directament cap a urgències. Quan vam arribar-hi, em vaig asseure al banc de la sala d’espera amb el cap recolzat a la meva espatlla dreta. La gent em mirava molt, devia semblar una espècie de robocop modern. Llavors em van dir que m’haurien de punxar. No m’agradava gens però, amb resignació, vaig començar a arremangar-me el braç, com normalment faig quan m’han de punxar. Aleshores, la infermera em va dir: “No noi, que t’hem de punxar al cul”.

Ariadna Cerezo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA sANTA COLOMA

El dia va arribar. El cor em bategava molt ràpid. No veia res. Sentia crits i plors. Sang freda que em sortia del pit i el cos se me n’anava. Vaig poder notar com la mare m’agafava la mà i a la vegada sentia les seves llàgrimes al meu braç. Vaig sentir l’última paraula que em va dir: t’estimo. De cop i volta, vaig sentir que el cor em bategava encara més fort. Era conscient que alguna cosa passava. Era la mort que s’apropava? El cor em va deixar de funcionar. No sabia on era! No podia veure res. De cop, vaig veure la mare com deia adéu amb les mans. Jo li vaig respondre amb un petó. Què passava? Era un somni? Era real?

Adrià Martínez_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Estàvem atrapats dins l’edifici. Després de quatre dies va arribar una unitat de quinze homes per rescatar-nos. Però la unitat enemiga els va interceptar. No en va sobreviure cap. Les forces enemigues eren superiors amb número i armament. Les nostres tropes no tenien res a fer contra la superioritat d’aquells enemics. Una setmana més tard, però, van enviar una altra unitat, llavors, de trenta homes. Els enemics els van tornar a aturar. Sortosament, cinc dels nostres havien sobreviscut a l’atac enemic. Van aconseguir treure’ns a tots de l’edifici. Tornàvem cap a la base quan ens vam trobar amb tancs enemics que venien a destruir-la…

Laura Delmas_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell dia plujós omple encara avui el meu cor d’una tristesa profunda. Estava a primària, una dia com els altres, i no vaig entendre per què m’havien vingut a buscar abans d’hora. No sabria explicar com, ni per què em sento tan abatuda, si no tinc cap record d’ell. Però, em sento malament, jo sé que l’estimava i com l’estimo encara… però em sento culpable per no recordar res. Aquell dia plujós, no sé ni si vaig plorar, i per això m’envaeix una tristesa infinita i un sentiment de culpabilitat. Si pogués demanar un desig seria poder recordar, encara que fos un instant o lleugerament, aquells bons i intensos moments compartits.

Júlia Vidal_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Els raigs de l’alba, travessant els forats de les persianes, em desperten. Ràpidament, m’aixeco i miro el rellotge, són les set del matí. Vaig corrent cap a la cuina, per preparar-me un estrepà i no fer tard. Vull contemplar l’esplèndida bellesa del dia que neix. Em poso el banyador i un vestit de flors amb el fons blanc, i també les xancletes. Amb un rampell, agafo les claus, l’entrepà i la càmera per fer fotografies espectaculars. Surto al carrer, travesso la carretera i arribo a la platja, on es comencen a veure els colors del sol ixent. Vaig a les roques i m’hi assec. He arribat a temps. Tot és bell, el mar, la platja i el cel.

Iker Álvarez_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Seria el primer a habitar aquell satèl·lit tan proper a nosaltres dins la llunyania de milers de quilòmetres. Començaria a explorar un lloc deshabitat i conegut des de la distància, ple d’ignorància en la proximitat humana, molt propera de nit però ben llunyana de dia. Va esperar hores i hores a l’aeroport, amb ànsia i amb inquietud i alhora amb il·lusió, però, sobretot, amb un nerviosisme que li corrompia la seva forma de ser. Aquell vol tan desitjat no va sortir mai. I es va quedar allà, a terra, sobre la seva terra. No la coneixeria de prop. L’oportunitat i, potser la darrera opció, es van perdre en l’espai enmig d’un somni perdut.

Sara Martínez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em trobo un dia a l’habitació, pensant com tot havia canviat tant en tan poc temps. Els caps de setmana que baixava a Barcelona ja no eren els mateixos que abans. Em podia passar hores a l’hospital veient com la meva àvia ja no era la de sempre, i que la meva família estava tancada en una habitació com si ja no els importés res més que els últims dies que quedaven al seu costat. Va arribar el dia que ja tot això no era el mateix, ella ja ens va marcar el seu punt final.
Mai m’havia imaginat quant la necessitaria quan ella ja no hi fos. Ara, m’he fet gran i començo a ser conscient del que és no tenir-la al costat.

Maria Lliset_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Primer dia d’escola, estic sol… Tinc por a no ser acceptat. Acabo d’entrar a la meva nova classe i la gent em mira i se’ls escapa una rialla dissimulada. Sé que tinc la cara especial, però hauré de viure tota la vida amb ella. Mentre fem una activitat per conèixer-nos millor, al meu torn, tinc una vergonya increïble. Em presento parlant fluix i mirant cap a terra, esperant que no es fixin gaire en mi. En acabar la classe, em dirigeixo al pati esperant que acabi ja el dia. De cop se m’apropa una colla de nens, em comencen a empènyer i a fer burles. Caic a terra.
De cop, sento que el món em cau a sobre. Vull morir.

Vanessa Leitao_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic estirada al meu llit, penso. Penso en la vida, en aquest món on no som res. Tot acaba un dia per ser oblidat. Tanta gent morta que no coneixem. També penso en l’amor. Parlant d’això, què és l’amor? Us diré la meva definició. L’amor només és mentida, no hi crec, no vull creure-hi. Trobo això tan estúpid, acabarem tard o d’hora per ser abandonats. Hem arribat a aquest món sols i en marxarem sols. Arribarà fatalment el moment en què estarem sols… Crec que hi ha algú al món que en aquest moment està pensant la mateixa cosa que jo. I per això m’atreveixo a afirmar: tota persona és única i al mateix temps som tots tan idèntics!

Keanu Rousse_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig quedar amb ella el febrer del 2010 per anar al cinema. Em vaig estar una hora preparant-me per estar guapo per a ella, després, vaig passar per la floristeria i hi vaig comprar un acolorit ram de flors. Em va costar car però valia la pena per aquella joia!
Quan vaig arribar, li vaig donar les flors i a canvi em va regalar un petó als llavis. En aquell moment, jo, ja no sabia on era. Dins de la meva panxa una explosió, hi tenia un no-sé-què, estava tan content! Tot seguit, deixant-me endur pel moment li vaig tornar el petó, i llavors, tots dos vam saber que ens estimàvem molt!
Vam entrar al cinema agafats de la mà com mai ho havíem fet abans.

Joao Coimbra_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Em desperto. Trobo la mare maquillant-se al lavabo. La veig tranquil·la. De sobte, el pare em crida, em demana que em vesteixi i que em prepari per al viatge. Un cop al cotxe anem cap a l’aeroport de Barcelona. De sobte, el pare para per ficar benzina. Surt disparat. Mira el rellotge nerviós. Crec que arribem tard. El pare cada vegada va més i més ràpid. Veig un camió! Sí un camió! De sobte… boom! Em desperto i em trobo dins del cotxe a la mateixa benzinera. El pare surt disparat i mira el rellotge. Però està tranquil, molt tranquil. La mare em diu que perdrem l’avió… però el pare segueix tranquil.

Laia Marijuan_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El meu dia a dia és normal. Em desperto a les set del matí. Em vesteixo, vaig a esmorzar, em rento les dents i a les vuit marxo a l’escola. Començo classes a les 8.30 hores. Faig dues hores de classe, després mitja hora de pati i torno a fer dues hores de classe més. Vaig al pati una hora. Després dues hores més de classe i marxo a casa. Quan arribo em preparo el berenar mentre miro la televisió. Faig deures i després vaig a dutxar-me. Em poso el pijama, vaig a sopar i després vaig a dormir. I l’endemà torno a fer el mateix un altre cop. Cada dia. Aquesta és la meva rutina diària. Algun dia em passarà alguna cosa diferent?