Mes: gener de 2017

Emma Calvet_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Una relació amorosa es pot semblar o no a una altra, menys si el destí fa que no en tinguis una. Aquell noi no sé si no ha volgut conèixer-me com soc o és simplement que jo no li interessava. Alguns diran que és per l’edat i la maduresa de tres anys de diferència, d’altres diran que els somnis i els contes de fades no existeixen, que són per als nens petits. Em diuen d’oblidar-lo, ja ho sé que em faig mal per res, perquè ell no sap ni qui soc, mai hem parlat, mai hem estat cara a cara i quan ho intento em quedo sempre paralitzada. Els seus i els meus amics ho saben però tinc la sensació que no li faig ni fred ni calor.

Elsa Noel_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

El Joanot era un nen petit i pèl-roig, tenia uns 5 anys, era molt maco, però no era com els altres, no creia res de les històries que s’explicaven als petits. Un dia li van explicar que hi havia una illa que es deia l’illa dels monstres i allí hi vivien uns monstres amb quatre ulls, tres braços i eren molt peluts. Ell sabia que no era veritat i durant tot el dia ho va explicar a tothom perquè així els altres tindrien por. Però durant la nit va somiar en uns monstres molt peluts, amb quatre ulls i tres braços, feien molta por, ell volia cridar però no podia. Es volia despertar però tampoc podia, no era un somni i ell ja ho sabia…

Judith Estrada Quinquillà_3r A Col·legi Sant Ermengol

Segons, minuts, hores, dies, anys… per què tanta mesura si en un tancar i obrir d’ulls ja ets vell i estàs amb la teva família sol a casa, per què tanta mesura, si quan estàs davant de la persona que t’agrada se’t paralitza el món. Per què tanta mesura, si només et fa córrer o arribar massa d’hora, per què? Si un segon pot ser decisiu. Per què tanta mesura si sempre acabem fent el mateix sense adonar-nos. Per què tanta mesura si, quan estàs malament el temps se’t fa etern. Per què tanta mesura si al final; la mort, fidel client, ens compra a tots… Per què mesurar una cosa que se’ns escapa de les mans amb tanta facilitat.

Alba Maute Gonzàlez_3r A Col·legi Sant Ermengol

Els teus ulls m’enredaven. Un obrir i tancar em provocava un somriure que es reflectia en la teva boca. Tocar-te, sentir-te, abraçar-te… Sento que tot s’esvaeix. Ho noto… Em pregunto com has pogut oblidar el meu riure, el meu amor pur, els meus petons… Somiar tot plorant… Cartes, poemes, avionetes de paper, no ho saps però jo ho continuo guardant tot al meu cor. M’esforço per aconseguir oblidar-te, per arrencar-te del meu interior. Sé que en un futur ho aconseguiré, al cap i a la fi, ets un bon mestre.

Daniel Rodríguez_2nde PRO Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia qualsevol vaig arribar a casa i vaig veure el meu pare i la meva mare parlant seriosament i amb llàgrimes als ulls. Vaig mirar i el meu pare em va dir que m’havia d’explicar una cosa que m’afectaria molt. Jo estava nerviós pel que m’havia de dir, i de sobte el pare em diu que marxarà per sempre a França. Quan vaig sentir això vaig quedar-me sense paraules i les llàgrimes em van començar a caure. El vaig abraçar fort i no el vaig deixar anar. La meva vida no seria la mateixa sense ell. Per sort ens ve a visitar cada dues setmanes, i ja en fa cinc anys. El trobo molt a faltar. Trobo a faltar que estigui amb nosaltres. Fi.

Carles Baena_2nde PRO Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

El cap de setmana passat va ser una mica mogut. Vaig anar a casa de la meva àvia, on hi havia mitja família: avis, oncles, cosins, pares d’amics i amics meus, en total érem disset persones. Vam passar una bona nit, molt divertida, i vam fer un molt bon sopar. Però per desgràcia ens en vam haver d’anar força aviat. L’endemà al matí, diumenge, em van despertar trucant-me per telèfon. Era un bon amic que em demanava si volia sortir a escalar; vam anar a Lleida, concretament a Camarassa, on hi ha un mur d’escalada natural. Érem el pare, un amic comú i el monitor. Amb tots ells vaig passar un cap de setmana fantàstic. Gràcies a tots.

Guillem Aymà Altimir_3r C EA Segona Ensenyança Ordino

Tanco els ulls. Imagino que estic estirat sobre la tovallola. Noto tots els granets de sorra clavant-se’m a l’esquena. Estic en una platja d’aigua blava cristal·lina, amb poca gent passejant, sota el para-sol per a no cremar-me. Però obro els ulls i veig molta gent. Criden a l’uníson, sembla un galliner, sense el para-sol, cremant-me la cara; l’aigua bruta, plena d’algues, i les onades que, quan cauen, m’arriben fins als peus i me’ls embruten d’algues. La gent m’esquitxa mentre juga a vòlei o amb les raquetes de fusta. En aquest moment sento unes veus que no provenen de la platja. Llavors la meva mare em desperta. Era un somni.

Ty Mauro Acosta_3r C EA Segona Ensenyança Ordino

Va arribar el dia, estava molt nerviós. Em vaig quedar mirant la porta d’entrada. Vaig entrar i tothom em mirava. Era com si fos un nou alumne. Em vaig asseure a la cadira del final de tot i vaig treure un boli i el típex. El professor va repartir fulls i va començar a parlar. Jo quasi no el vaig ni mirar perquè estava molt concentrat. De cop i volta ens va donar un temps i vaig començar a escriure, vaig contestar a totes les preguntes. El sacrifici que vaig fer estudiant havia sigut molt gran i va valdre la pena perquè l’endemà el professor em va mirar i va somriure amb cara de felicitat. La porta d’entrada ja no feia por.

Caroline Herbin-Morèze_1ère PRO GA Lycée Comte de Foix

I si tot ja fos escrit? I si fos obvi que no havíem de tornar a veure’ns, a riure i a dir-nos tot el que ens dèiem? No et mentiré, et trobo moltíssim a faltar, a tu, i a les teves ximpleries. Em feies sentir única i especial quan estàvem junts; els riures, les nits parlant i també les enganxades, això tampoc no ho oblido, tot i que no duraven gens. Penso que el temps ho cura tot, però com podria curar això si eres tu qui em curaves de tot? Sí, amb tu m’oblidava de tot i no m’hauria importat passar la resta de la meva vida al teu costat, perquè amb tu ho tenia tot. Però la vida és així, ens treu la gent que més estimem. T’estimo.

Maria Garcia Lopes_1ère Pro. GA Lycée Comte de Foix

Em dic Noa Pal i vaig néixer un dia sense importància d’un any sense glòria. I si tot fos una casualitat? Creus que tot estava escrit? Vaig tenir la sort de néixer en una família de la qual no podia queixar-me, si no fos pel fet que no coneixia el meu pare, fins un dia que per fi…  ha aparegut. Ara que per fi ja sé qui ets, pare, no vull que marxis. Vull que et quedis aquí amb mi, al meu costat, recolzant-me en totes les meves decisions. Ara que ja tinc algú més per escoltar-me, per mirar-me i per aconsellar-me, no vull que tornis a anar-te’n. Ara que per fi estem junts, pare, ara que per fi ens coneixem, no vull pas que tornis a marxar.

Manoli Muñoz_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma

La pobresa sempre està present; a tots els continents, a totes hores. A ella, li manca aliment, habitatge, aigua potable, roba, educació i drets, d’entre moltes altres coses essencials per viure. La pobresa engloba milions de persones que estan patint. I nosaltres no fem res. Comentem, mirem, però, i els actes on són? Llencem menjar inconscientment mentre que ella donaria qualsevol cosa per les restes d’un plat. El món de la pobresa és molt dur; no és el mateix contemplar-lo que viure’l. A més, hi ha gent que la ignora, que cada vegada que la veu pel carrer li gira la cara. I, a vegades, la tracten com si fos un animal o pitjor.

Judith Avilés_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Cada dia em despertava amb el fascinant cant de les gavines que volaven sobre el mar, just abans de l’alba. Ja se sentia l’aroma del cafè que venia de la cuina i que feia que la mandra desaparegués. Com cada matí, abans que es despertés el meu poble mariner i sentint la brisa acaronar la meva pell, em vaig dirigir al port, on m’esperava el meu vell amic. Vam salpar sentint com brogia el motor. Tan acostumat a aquell viatge familiar, vaig notar que alguna cosa anava diferent. No sentia l’impuls ni la remor de les onades. En sortir fora i arribar fins la barana de la coberta, vaig descobrir que el meu vell amic havia decidit volar.

Ruben Fernández Esteves_4t A Anna Maria Janer

Un dia som petits i, sense adonar-nos, som grans, i en dos dies vells. No vivim en el mateix lloc tota la vida, no estudiem sempre el mateix, anem avançant pel món de la saviesa i l’experiència. Caiem, ens aixequem i tornem a caure fins a superar l’escarment. I arribem a vells havent passat pels dies adults. Havent rebut i havent donat. Mirar i ser mirats, perquè som vells. I en un nen ens veiem. Veiem la infantesa del nostre passat, les tardes de futbol marcant gols al parc. Ara juguem al domino i, des de la taula, podem observar per la finestra els nois jugant a la nostra antiga passió. Al mateix parc, i amb la mateixa il·lusió.

Urgell Comes Ubach_4t A Anna Maria Janer

Per què? Jo busco la resposta de per què vas marxar. T’estranyo tant…ho  saps? Els dies no són com abans, cada cap de setmana et veia, ara, on ets? Et veiem berenar. Aquells petons calents a la galta eren la nostra energia per continuar dia rere dia, però ara ja no els sento. Vas marxar sense dir adéu, sense l’últim petó, i això va trencar-nos el cor. Ara ja no et puc veure i trobo a faltar les teves carícies, i ens deies: “les nenes més maques del món”, sempre ens miraves amb aquells ulls tan verds plens de tendresa. Però ja no te’ls podrem veure, sé que no has marxat, que encara ets a la teva cadira. Encara busco el perquè.

Diana Da Costa Barrionuevo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Com cada dia, em vaig despertar i vaig anar a l’escola. Aquell dia, però, seria un dels més importants per a mi. A mi m’agradava molt cantar i ballar. La setmana passada, a l’escola, ens havien dit que ens donarien una notícia que segurament a la majoria de les noies ens agradaria. A l’hora de tutoria ens van dir que l’escola organitzava un concurs de ball i de cant. El premi seria una beca per entrar a l’escola d’arts de Londres, la Royal Academy of Arts. Aquest era el meu gran somni i aquesta era la meva oportunitat de fer-ho realitat. Volia aconseguir la beca. Em vaig inscriure al concurs i es va acomplir el meu somni.

Brayan Gonçalves Neves_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Estava esperant l’autobús per anar amb uns amics a dinar a un restaurant. Ja portava una estona esperant i no havia passat cap autobús. Vaig trucar als meus amics per avisar-los que arribaria una mica tard. Els vaig demanar si els pares d’algun d’ells em podia anar a buscar però estaven tots ocupats. M’estava posant nerviós i es feia bastant tard. Em va trucar un amic per saber on m’havia posat i li vaig tornar a explicar. Li vaig preguntar on era el restaurant perquè no me’n recordava i resulta que estava al meu costat. Hi vaig anar caminant.

Marco LOPES_3ème C LYCÉE CONTE DE FOIX

Tothom té un dia a la vida que és inoblidable, potser feliç, potser trist, però en tot cas, és un dia diferent dels altres. Aquest era el meu cas. Això va passar quan tenia 10 anys, estàvem al Canadà passant les vacances de Nadal en una gran ciutat anomenada Toronto que està situada al costat de l’oceà Pacífic. Estava en un parc vora de l’hotel, assegut tranquil·lament, quan de sobte va caure un home davant meu, al cap de 2 minuts va morir a l’acte. Malgrat això no recordo res més, però vaig quedar commogut durant totes les vacances. Avui, encara hi penso, ho vull oblidar però roman sempre en els meus pensaments.

Manon DESERT_3ème C LYCÉE CONTE DE FOIX

L’amor és un sentiment que es manifesta quan ens agrada una persona. Hi ha diversos tipus d’amor: l’amor envers la teva família o els teus amics i l’amor envers una persona especial. Amb aquest dar­rer pots fer moltes coses increïbles per aquesta persona. Encara no he viscut el veritable amor però puc suposar que és un sentiment molt fort. L’amor d’una mare és un amor incondicional. Respecte als teus amics, parlem més d’amistat, però si no tens amics, no tens vida. Hi ha persones que poden morir pels seus amics o que moren per l’absència d’amistat. L’amor és la cosa més important per viure, atès que l’amor és vida. Visca l’amor!

Gisela de Haro_3r D EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Ara espereu que jo us expliqui una història, però precisament espero que me l’expliqueu vosaltres. Us dono cinc minuts, o el temps que necessiteu, per pensar en allò que us ha passat en algun moment precís del dia; és a dir, a pensar en nosaltres mateixos. Molts cops ens parem a pensar en coses que en veritat no tenen tanta importància com la que li donem.

Àlex Silva_3r D EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Quan era petit i em feia mal alguna cosa, la mare em demanava de l’u al deu quant mal tenia. Jo pràcticament sempre li responia cinc, perquè no sabia realment quant mal em feia. Després la mare em deia que havia de ser valent. El pare deia que era millor no ficar tiretes, perquè si la ferida li tocava l’aire se’m curaria més ràpid. Per això després anava al parc a jugar a la pilota, ens passàvem la pilota d’un costat a l’altre, i ens divertíem tant que el temps passava volant. En tornar a casa la mare ens preparava el sopar per recuperar l’energia. L’endemà ja no em feia gens de mal.