Mes: desembre de 2019

Aina Soldevila Busquets_3r A Col·legi Anna Maria Janer

Recordo quan et vaig veure, allà, al departament de llengua, entre llibres d’anglès i de català. Em vaig fixar molt en tu, ho reconec. Crec que tu també te’n vas adonar, però vas dissimular, fullejant el llibre que duies a les mans. No m’importava semblar descarada, així que vaig continuar observant-te, amb molta atenció (jo diria que massa). Les mans, els ulls, els cabells… cada detall et feia únic, irrepetible.
Sempre em quedarà el dubte de què hauria passat si hagués reunit el valor d’intercanviar unes paraules amb tu. Per això, ara, cada dia t’espero al departament de llengua, llegint el llibre que duies a les mans.

Alex Barbado Carpi_3r A Col·legi Anna Maria Janer

Va sonar el despertador. Eren les sis. Va anar a esmorzar. En acabar es va canviar i va preparar tota la feina per aquell dia. Es va recordar que portava uns dies que arribava tard i no podia seguir més així. A més, tenia una feina molt important per entregar, cosa que no havia fet quan tocava. Sabia que si no arribava a temps i amb els informes li traurien la feina. Així que va anar a buscar els informes. Tan sols va trobar una pàgina de les quatre. Mentre buscava les altres li va caure el got de cafè sobre l’informe. Arribava tard i a més sense informe. Estressat, va agafar el mòbil, però en obrir-lo… era diumenge.

Judith Font_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Quan el duia em recordava a ella, era com si fos al meu costat en tot moment. Tant en els bons com en els dolents, ella sempre era present. En cap moment me’l treia, tenia por que si no el tenia amb mi, quan fos gran no me’n recordés d’ella i això no m’ho podia permetre. A més a més el penjoll era preciós, això augmentava les ganes que tenia de portar-lo. Tenia molta por per si se’m trencava. El penjoll era de la meva àvia, ella va marxar i això és trist. Potser ella ja no hi és físicament amb nosaltres, però perdurarà per sempre. De petita, la xocolata era sinònim d’àvia, per això aquella massa marró seria la seva presència.

Enric Fernández_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Avui dia està molt generalitzat insultar els amics de maneres respectiva. Però la pregunta és: tothom sap per què les persones insultem? És clar que no. La immensa majoria de la població pensa que els insults serveixen per agredir verbalment algú. Però en realitat no, els insults serveixen perquè l’altra persona reflexioni. També depèn de quin insult utilitzis i de la manera en què els diguis. Els insults són alguna cosa que l’ésser humà té vist des dels principis dels temps. Alguns estudis han demostrat que les persones que insulten la gent ho fan per una raó, perquè de manera normal no es poden relacionar amb altra gent.

Isidora Politte_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La mort és curiosa i realment misteriosa. Ningú no en sap gran cosa, només que a tothom li arriba en algun moment donat. Hi ha gent que creu que hi ha una altra vida després de la mort, i d’altra que creu que caiem en un somni profund del qual no despertarem mai més. És increïble com ens afecta la mort d’un ésser estimat. Sofrim tant que ens deixa un buit que no es tornarà a omplir mai més… La mort és com un lladre: ens roba el que més estimem al món i no ens ho torna mai. Com la superem? Per a mi és l’experiència més dura que existeix. És molt difícil acceptar que no tornaràs a abraçar, ni tocar, ni besar aquella persona.

Perrine DETCHEVERRY_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic aquí asseguda sota un gran arbre, amb aquesta calor no ens permet exposar-nos al sol. Al meu costat hi ha asseguda la persona que ho és tot per a mi al món: el meu pare, que tant estimo. Estem menjant els entrepans que hem preparat junts i ara anem a passejar. Sentim els ocells que canten. De sobte, sento un soroll diferent i em desperto. La porta de la meva habitació s’està obrint. És la meva mare, que ve a despertar-me. Se m’atansa i em pregunta com he dormit. Li demano on és el meu pare, però em mira de manera estranya i em demana què estic dient. Ràpidament m’adono del meu error i li responc: “He somniat…”

Joao Pedro Gomes Ferreira Bandeira_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Un divendres al matí, quasi a l’hora del pati i a l’assignatura de català, catorze nens i una profe es preparaven per a una aventura superemocionant. Aquella aventura els conduïa a una llarga i profunda selva de lletres, paraules, signes de puntuació, ortografia, gramàtica i tot tipus d’eines literàries pensades i reconegudes. Els innombrables premis i recompenses eren impressionants i impensables per a tots els nens. Ells estaven molt concentrats i amb ganes de derrotar tots els enemics que es posessin al mig. Se sentien poderosos per aconseguir el número més gloriós de la literatura catalana a Andorra i 3r A el tindria segur.

Nuno Miguel Gomes Duarte_3r A Col·legi María Moliner

Mai em vaig imaginar estar en un lloc tan tranquil com en el que soc ara i amb la millor companyia que podria tenir, els meus millors amics i amigues. Mai vaig pensar estar tota la vida amb ells. Doncs sí, ara encara estem junts i soc molt feliç. Mai vaig pensar a separar-me d’ells i continuem estant, com quan érem petits, recordant tots els moments viscuts, les coses que fèiem, les festes, els jocs, l’escola, els enamoraments, les penes… Van ser els millors anys de la meva vida. Espero poder continuar així sense separar-me mai d’ells i seguir vivint i gaudint junts dels millors moments de la nostra relació. Junts per sempre!

Andrea Màrquez Adran_4rt C Col·legi Anna Maria Janer

Em desperto, esmorzo i surto cap a la feina. Treballo tot el dia. I arriba l’hora de dormir.
Em desperto, esmorzo, i no surto. No vaig a treballar. Algú a la porta m’ho impedeix. És aquell home gran que veig cada dia, a totes hores, però a qui mai no faig gaire atenció.
Passa el temps i l’home cada dia es fa més proper. Se’m desperta una certa curiositat que fa que l’investigui.
S’acosta el meu aniversari i aquella mateixa vigília trobo el sospitós individu assegut a la meva butaca, amb un regal a la falda, amb el meu nom com a destinatari.
I ara me n’adono. Em miro al mirall i jo també sóc una dona gran, i aquell home és el meu marit!

Pol Estany Obiols_4rt C Col·legi Anna Maria Janer

Ningú coneixia les causes d’aquella malaltia. El que més m’angoixava era el fet de no saber les conseqüències. Fos el que fos, l’únic que sabia era que el meu millor amic restava immòbil en un llit, connectat a una infinitat de màquines. En aquella sala, el patiment i el dolor s’apoderaven del meu cos a un ritme frenètic i vertiginós. La meva vida no tenia cap mena de sentit. I de sobte aquella màquina va deixar d’emetre aquell so i va traçar una línia ben recta. Llàgrimes glaçades. En Joan ho era tot, i ara m’abandonava. I jo només pensava a tornar-lo a veure. I seria aviat. La vida és curta i fugaç com un obrir i tancar d’ulls.