Elba Vidal Balcol _3r B Col·legi María Moliner
Hi ha tantes coses dins meu que ni recordo, tants sentiments que han fet bola al costat del llit i ja ni es desperten. Ja no sé ni quina cara fer quan em pregunten com estic, ni sé com relaxar el nus que tinc a la gola. L’ansietat de marxar i no mirar enrere pot amb mi, però l’anestèsia de les teves mans amb les meves aconsegueix calmar-ho tot, però a la nit es torna a apoderar de mi. Ni els sentiments se’m desperten ni el cap es recupera de la seva última desconnexió. No sé ni el que sento, només sé que et sento a tu, tan clavada dins meu que fins i tot fas mal. Ara tan sols em tinc a mi, i la veritat és que no sé què collons faré.
Mes: desembre de 2019
Toc-toc
Gemma Lluch Camin_3r B Col·legi María Moliner
Podria colar-me de puntetes sense fer el més mínim soroll, perquè no t’adonessis de tots els plans que tinc amb tu, al meu cap; de tots els viatges que vull fer pel teu cos, tan bonics, tan aventurers; d’avorrir-me de comptar estrelles i perdre’m comptant les teves atractives pigues i tornar a començar-te, un i mil cops, sense por als canvis, sense por que tornis a marxar…
–Toc-toc.
–Qui és?
–Soc jo!
Al cap i a la fi no vull colar-me, vull que sàpigues que vinc a quedar-me amb tu, i vull explicar-te tot el que tinc planejat, des dels viatges que tinc pensats pel teu centre, per nosaltres, fins al dia que decideixis tornar a marxar.
11 de Setembre del 2001
Romà Taur _3ème E Lycée Comte de Foix
Eren les 8 i l’Albert acabava d’arribar al despatx. S’havia pres un cafè i uns dònuts. Seia a la cadira, desplegava la seva maleta de cuir on tenia tot de documents. Era un dia normal. Havia agafat l’ascensor número 10 de la torre nord. Però es va adonar que no era un dia normal quan a les 8.45 un soroll espantós es va sentir uns pisos més amunt, era una explosió. Immediatament la gent va cridar i entrava un fum espès, no es veia res. L’Albert es protegí sota la taula, s’estava ofegant. A les 9 el mateix soroll molt més llunyà… la torre sud. Aquell dia l’Albert sabia que no tornaria a casa mai més, com les 2.750 altres persones…
Accident
Noel Titouan_3ème E Lycée Comte de Foix
Em sentia bé, la calor m’embolcallava completament el cos, tenia una sensació que mai havia sentit, dolça i pura. D’on venia? Ni idea. Però volia que es quedés. M’agradava, però de sobte em va envair un dolor, vaig sentir aquest dolor per tot arreu. Però el dolç sentiment va tornar. Vaig obrir lleugerament els ulls per veure què passava. Vaig veure cotxes destruïts, però estava sol a terra. Els llums blaus i vermells em van enlluernar, vaig tancar els ulls immediatament. Sabia què volia dir. L’altre conductor estava begut i conduïa en sentit contrari, el nostre cotxe es va estavellar contra un altre. El meu cor va deixar de bategar.
El Somni Somnífer
Denis Lopez _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma
És un noi en un avió. Aquest noi es mareja molt –Homes, dones estiguin preparats que d’aquí a poc comencem l’enlairament. El noi estava tan nerviós que es va prendre la pastilla per adormir-se abans de temps, i al final no van poder enlairar-se. Ell es va quedar adormit sense adornar-se que tots se’n van anar. Es va despertar, va sortir tot adormit però es va adonar que tot era diferent, no hi havia ningú a l’aeroport. –Però que està passant aquí!? Apareix una persona desconeguda –Che, però qui sou vosaltres!? –Perdoni, què diu? Li va dir tot confús –Ah! vostè parla català? –Sí, obvi. Es van parar i li va explicar el que passava.
Bullying
Shirel Altimir _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma
A l’escola se’n riuen de mi. Diuen que camino malament, tremolo sense parar i sempre estic sola. Sempre m’he relacionat millor amb els adults, suposo que és perquè mai m’he relacionat amb gent de la meva edat. Però avui és el dia en el qual dic a tothom per què camino així de malament, per què tremolo d’aquesta manera, per què ric amb una rialla torta… Totes aquestes coses són perquè tinc una malaltia. No és una malaltia comuna, tampoc és una malaltia contagiosa, ja que la meva família ha estat sempre al meu costat a tot hora. Van ser ells els que em van donar la força per superar-ho. Un dia vaig deixar de respirar, i llavors…
La caputxeta i el príncep dorment
Lia Gil Rabadà_3r A Col·legi Sant Ermengol
Dormia en un llit, profundament; romania amb els ulls tancats i tots preocupats no paraven de parlar sobre aquella situació. Ella anava a casa de l’àvia i en arribar al camí que el llop li havia recomanat, va canviar d’idea. Mentre avançava es va trobar un grup de gent que observava en la mateixa direcció. Sentia curiositat, es va apropar per veure què passava: llavors el va veure. Recordo una olor que em va impressionar, m’hauria agradat estar conscient per veure d’on provenia, però l’últim que recordo són els seus llavis sobre els meus. Podeu imaginar-vos el final. Què hauria passat si la Caputxeta hagués seguit el camí del llop?
Mmers
Ivone González Vázquez _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
La quantitat d’experiències que he viscut en catorze anys empal·lideixen davant la felicitat que he trobat en un de sol. La satisfacció que m’han regalat dues persones és més del que mil em podrien oferir. La seguretat, l’autoestima, les amistats… Als deu anys vau començar a canviar vides, i les que encara us resten per canviar! Gràcies a vosaltres em sento part d’una gran família, la vostra família.
Els sentiments…
Diana LIMA_1ère COM Lycée Comte de Foix
Fa tres anys vaig conèixer un noi, un noi que amb el temps va anar ocupant part del meu cor. Vam començar amb una relació amistosa i de sobte començaren a aflorar sentiments envers la seva persona. Un dia vaig decidir dir-li el que sentia per ell, estava molt nerviosa perquè no sabia com reaccionaria. La meva sorpresa va ser emocionant en veure que ell també tenia sentiments per mi, però durant la relació vam viure moments de tot. Vam riure i plorar, gaudir i patir, treballar i descansar. La relació va tenir molts alts i baixos però sempre vam lluitar pel nostre amor. Sincerament vaig aprendre a saber el que realment volia. Amor.
Amb el temps vaig aprendre…
Erik Vieira_1ère COM Lycée Comte de Foix
Que hem de creure en fets, no en paraules…
Que grans amics es poden convertir en grans desconeguts…
Que aprendre a estar enamorat és la bogeria més bonica…
Que quan les paraules fallen, la música parla…
Que la força no és important però sí els sentiments…
Que tots en algun moment necessitem una abraçada…
Que qui t’estima, pensa en tu, i t’ho demostra…
Que no hi ha arma més forta que les paraules…
Vaig aprendre que els amics es poden comptar amb els dits de la mà, i sobretot… He après que a la vida no es tracta de ser perfecte, es tracta de ser feliç!
Més enllà
Nahir Medina Gonzalez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp
Per fi, per fi vaig poder pujar al tren. Un tren que anava a tota velocitat per una via sense fi. Ja ningú em podia parar. M’havia costat molt arribar fins allà, i malgrat totes les lluites contra els meus pitjors monstres, del més petit i emmurriat fins al més gran de tots, cap em va poder aturar. Després de tot el patiment i les penes passades, vaig aconseguir volar…
Volar molt més enllà del que mai hauria pogut imaginar… Em sentia com una nova Lady Gaga, extravagant, única i capaç, capaç de complir els meus somnis, sense importar el que pensés la resta de la gent.
El despertar
Oriol Cerdà Cassi_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Li tocava cavar envoltat d’alemanys armats que el miraven fixament. En aquell moment va pensar què havia fet per acabar en aquell infern. Després es va posar al llit, que compartia amb tres persones més. Des d’on ell dormia podia veure com un soldat maltractava un jueu. En aquell moment d’impotència va recordar els seus 12 anys amb el seu germà que tant estimava i que en començar la guerra havia perdut de vista. L’endemà els van anar cridant, un per un, per escollir qui havia de ser executat. Aquella veu no li era desconeguda. Quan va escoltar “Eran” va veure el seu germà i de sobte el seu cor va deixar de bategar.
Tota fortuna té un passat
Miquel Català Gascón_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Andorra 1890.
Tot va començar quan un company ens va proposar una idea, era molt agosarada, però era dur-la a terme o morir aviat de gana. Consistia a pujar a la muntanya dels contrabandistes, buscar-ne un i apoderar-nos del que transportava, després, vendre-les i amb els diners podríem alimentar la nostra família durant temps. El primer dia va ser molt dur, però ho havia de fer i vaig treure forces no sé d’on. Al final vaig acumular un munt de diners, una petita fortuna. Vaig comprar terres per deixar als meus fills, però per gaudir dels beneficis jo ja era massa vell i vaig morir sense haver aprofitat aquella riquesa per a mi.
Punt de vista
JOEL BOSMA JORGE_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Tot començà un dia fosc amb un plantejament amarg que planejava tossut pel cap d’en Manel turmentant-lo per dins, no saber si el que es disposava a fer estaria bé o acabaria sent el pitjor de la seva avorrida vida. La por el va fer dubtar uns segons, però al final ho decidí i ja era massa tard per fer-se enrere. Mentre es preparava mentalment, pensà en la seva vida i les emocions que l’havien acompanyat fins llavors: ràbia, fúria, pena, oblit… Fent un acte de valentia, anà al traster. El cor li bategava cada cop més però ell seguia sentint una estranya calma. Posà l’escala al seu lloc, es penjà a la soga i d’una puntada la retirà.
El viatge al Japó
ADRIÀ PUJOL BOSA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Arribem al temple; sembla petit però l’aparença enganya. Comencem a pujar escales, està ple de gent. Fa molta calor i per si fos poc l’ambient és humit. A mesura que anem pujant, observem que és més gran del que sembla. Resulta que hi ha un pelegrinatge que ens fa anar molt lents. Sort que després, a l’hora de dinar, per postres he menjat un gelat i m’he refrescat. Més que un gelat eren unes boletes de suc de fruita gelades. Després de dinar hem anat a passejar al costat del temple fins arribar a l’estació per tornar cap a l’hotel, per tal de descansar de tot l’esforç que hem fet a l’haver de pujar fins a dalt i tornar a baixar.
L’expressió
ALBA SOLER VIDAL_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Com expressar-te? En aquest món hi ha molta gent que no sap com explicar el que sent. Jo, escrivint soc nul·la. No puc explicar allò que sento. L’ única manera que tinc d’expressar els meus sentiments és a través de l’art. Quan dibuixo o pinto em sento realitzada. Estic en pau amb mi mateixa. Però no solament pintant, també cantant i tocant la guitarra, que m’apassiona; és allò que se’m dona bé. I llavors la gent entén allò que vull dir. Soc incapaç de pensar en un món sense música o pintura. No considero que escriure sigui negatiu, però és un do que tens o no tens. I malauradament, jo vaig néixer per pintar i no per escriure.
L’inici d’una nova era
Edgar Alves_3r A EA 2a ensenyança d’ordino
Tot va començar en un llarg i fosc bosc. Estava galopant amb el meu cavall i em vaig trobar un elf perdut, estava trist perquè no trobava la seva família. En aquell moment, em vaig recordar que jo un dia vaig perdre també algú que estimava i seguia buscant-la per tot el món. L’elf em va explicar perquè estava preocupat, estàvem en perill, la lluna esclafaria aviat el nostre món. Així que vam decidir unir les nostres forces i anar a derrotar-la. Vam recórrer els boscos, les muntanyes i els rius i per fi la vam trobar.
Unint els nostres poders, la vam guanyar. Finalment, l’elf va trobar la seva família i jo vaig seguir el meu camí.
Silenci etern
Júlia Aran Font_3r A EA 2a ensenyança d’ordino
Avui és el dia, ja fa un any que em vas abandonar. Em vas deixar sola, dins d’aquesta casa buida i plena de pols. Encara no sé el perquè, érem feliços, eres feliç, ja teníem la vida feta, tot anava sobre rodes. Però va arribar el dia en què em vas explicar tot allò que no m’havies explicat anys abans. Em vaig quedar impactada i, sense controlar les meves emocions, vaig explotar. Vas marxar de la meva vida com si fossis un desconegut. Les nostres mirades es creuaven, però ni una paraula es va pronunciar. I fins que Ella no va arribar no vaig poder descobrir tot el que t’estimava. Ara t’explico això, però ja no em pots escoltar.
Seixanta segons
Abril Herce Casanovas_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Mai no m’hauria imaginat que la meva vida canviés en tan sols un minut. Només en seixanta segons. Estava disposada a respirar i adaptar-me a la nova situació, a la meva nova vida sense queixar-me ni posar cap inconvenient. I potser, tard o d’hora, ho aconseguiria, això sí, de moment m’era impossible.
Però, qui estaria per mi ara? Qui m’abraçaria quan em sentís sola una altra vegada?
No podia fer-hi res, no hi havia marxa enrere. Els meus ulls es van posar vermellosos i un núvol de llàgrimes d’emoció em dificultava la visió.
Vaig entrar en aquella habitació, tot i que era freda i blanca, el meu germà va obrir els ulls. Benvingut al món.
Crepuscle
Andrea Arnal Gutiérrez_4t A Col·legi Anna Maria Janer
El sol queia i el cel s’inundava de rogenc. Tu absort, contemplaves el paisatge com només tu ho saps fer. No hi havia res més. Un res més en el que hi era tot: tu, jo i l’oceà immens. Et deixaves captivar per les onades suaus que restaven en l’aigua mentre jo em deixava seduir per la teva senzillesa. L’oceà ens va mirar i ens va commoure. La meva mà va buscar la teva. Se’t va escapar aquell mig somriure que tant m’agrada i, per un instant, els nostres ulls es van trobar. La nostra mirada es va perdre en l’horitzó, i jo, esbalaïda com la brisa suau, acariciava el teu rostre i jugava amb els teus cabells rossos.
No desitjava res més.