Mes: gener de 2022

Riiing!!!

per

Daiana Jade_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Anava a tota velocitat. M’estaven perseguint. Estava a l’autopista. Sobrepassava el límit. Quan de sobte… RING! Va sonar el timbre de l’escola. Sí, m’havia adormit. Em vaig aixecar, espantada pel soroll. El primer que vaig veure va ser el professor, tenia cara de restret, i venia cap a mi. Vaig mirar cap als costats resant perquè estigués caminant cap a qui tingués al darrere. Però quan em vaig girar per mirar no hi havia ningú. Efectivament em va començar a cridar exageradament. Mentre ho feia vaig notar la mirada d’un noi que m’observava des de la porta. Un bon inici per a una història perfecta, no creus? Doncs té un final tràgic.

La ruptura

per

Nuno Delgado_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot anava bé, anava sobre rodes. Però va arribar aquell viatge. Després res tornaria a ser igual. Barcelona, hotel, treball i una dona. Era l’únic que feia falta per enganyar la família. Era un dimarts, a les 22.30 h, i ja intuïa què passaria. Estava a punt d’adormir-se, però va escoltar allò que mai hauria volgut sentir. –Me’n vaig de casa! Va dir el pare. Llavors el nen es va aixecar i es va posar a plorar. Va cridar son pare i li va dir: –Pare! No te’n pots anar ara. –Deixa’m! va dir el pare. El nen es va tirar per terra i va començar a plorar. Es preguntava el perquè, però va entendre de seguida que tot aniria millor sense el pare.

Records de la parada del clípol

per

Álvaro PEMARTIN CARRILLO_3r B COL·LEGI ESPANYOL MARIA MOLINER

7 del matí. Tothom està esperant el bus, tots preparats per començar el dia. Cares monòtones omplen el carrer quan, de sobte, arriba ell. La seva presència comença a il·luminar la parada. Els seus ulls nacrats, inquiet, amb emoció per començar el curs. Mans robustes i amb aspecte suau com el cotó, no paren de moure’s. La seva cara es completa amb un somriure visible, amagat darrere de la mascareta. El bus arriba, però el món se me’n va. De cop, estic a terra. Aixeco el cap i no hi ha ningú més excepte ell, està agafant els meus llibres, em dona la mà, m’ajuda a aixecar-me i es presenta:
-Hola! Em dic Felipe, agafes aquest clípol?

La traïció

per

Aitor Wilmer HUACCHA GAMARRA_3r B COL·LEGI ESPANYOL MARIA MOLINER

El Marc i la Noa, policies professionals, havien de resoldre una missió molt important. El Marc no podia renunciar a aquesta feina, tot i la perillositat, perquè havia de mantenir dona i filles. La Noa l’entenia però per a ella aquesta sí que era l’última.
Rebien les ordres per l’auricular. Havien d’entrar per una porta molt antiga que feia molta por. La Noa anava darrere vigilant qualsevol cosa que pogués passar mentre estaven distrets. Van obrir la porta i van veure que no hi havia ningú. El Marc “flipant” pensava que era una broma de mal gust. Parlava per l’auricular però no rebia cap senyal. El Marc i la Noa havien estat traïts.

Les muntanyes

per

Uriel Kokor Galván_3ème E Lycée Comte de Foix

Les muntanyes són molt boniques, la sensació més bonica és quan en puges una i, de mica en mica, et vas cansant, però, quan arribes al pic i sents el vent a la cara, veus altres muntanyes i parròquies, et sents magníficament. Et sents com si haguessis fet l’impossible, com si ningú més hi hagués pujat, una sensació especial que només passa quan ets dalt. El millor és pujar acompanyat per la família, els amics o amb els de les colònies, gaudeixes del pic tot content i cantant, somrius… Permetent millorar i fortificar unions; aquesta sensació és encara millor que la d’abans. Les muntanyes són una manera de fer-te sentir molt millor.

Llibertat

per

Alana Barragan Pascuet_3ème E Lycée Comte de Foix

El vent acariciava les meves galtes i feia ballar el meu cabell. La pols del terra s’aixecava a cada galop del meu cavall blanc. Anàvem pel bosc sense cap destinació fi. De cop, de lluny, es veia un prat d’un color verd viu. El cavall va començar a anar més i més ràpid. A l’arribar en aquell camp, el sol em donava de cara, en el cel no es dibuixava cap núvol, vaig sentir com el cavall relentia el seu pas. De sobte, es va parar en mig del prat. El meu cor bategava de felicitat i els meus pulmons s’omplien de màgia i no d’aire. Vaig inclinar-me cap endavant per abraçarlo i fer-li saber que jo sentia el mateix que ell, la llibertat.

Temps

per

Chantal Chueca Buil_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Temps. Què és realment el temps? Sempre em pregunten “Quina hora és?” o “Quin dia som?” Però miris com ho miris el temps està des d’abans del Big Bang. Sempre ha estat allà, i pot ser que en una altra galàxia el temps passa també d’una altra forma, però hi és. I encara que no ho sembli som esclaus del temps, del nostre temps. Si tornem a la pregunta del principi, ens deixa clar de que som esclaus del temps, que realment l’immortal és el temps, que no el podem controlar, que no el podem tocar de forma directa, però si de forma indirecta com ara les estacions, l’envelliment i, sentir el lent “tic tac” del rellotge.

Nervis

per

Tristian Conde Méndez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sabeu el que és estar nerviós? Aquell dia, on jo debutava com a competidor de boxa, em sentia molt sufocat. A mesura que avançava el temps em trobava pitjor, però quan més malament em vaig trobar va ser a l’hora de canviar-me: em tremolava el cos, el cor bategava cada vegada més ràpid, sentia que sortia del pit, no podia posar-me els guants, estava patint molt. De cop, l’àrbitre ens va informar que començaria el combat, no podia sortir, sentia com si m’anés a desmaiar. L’entrenador em va animar tant que de sobte em va envair l’adrenalina que em va donar la suficient força per pujar al ring, i va sonar la campana.

Deutes per sempre

per

Zao Puig Rabasa_3r B Col·legi Sant Ermengol

El funcionari es disposava a entrar al despatx de l’empresari. -Senyor, hem de parlar. -Ah, amic, passa, passa, no vols un glop? -No, no, vinc per parlar-li dels seus deu…
-Insisteixo, begui una mica -va dir apropant-li el got d’alcohol i obligant-lo a beure. El funcionari va caure mort després de beure. L’empresari, sense immutar-se, va agafar el cos amb cara de fàstic. Va apropar-se a la finestra que donava al riu i va llançar el cadàver. Minuts després, el funcionari tornava a estar a la porta com si res hagués passat. L’empresari va obrir un armari amb clau, ple d’ampolles de licor i verí per a cocodrils. -I tornem-hi una altra vegada!

El dia de partit

per

Toni Cornella Marfil_3r B Col·legi Sant Ermengol

M’enfado, em tranquil·litzo, miro tot el que ha passat, reflexiono sobre l’estratègia, m’enfado més pel que ha passat. No comprenc el plantejament, opino sobre el que ha passat. El meu pare s’enfada més que jo, miro pàgines i ningú ho entén, només veig rivals rient.
Passa una setmana, al principi tothom està content. Quan acaba tothom calla, ningú és capaç d’assimilar el ridícul, cada cop ens hi acostumem més. Encara que costi ja no cridem, només observem, ja no ens enfadem, ho assimilem, ja no som bons, ara som perdedors.

Xampú

per

Ada Aran Cirera_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

“Dutxa’t!”, deien a la pobra Pilar. La gent del poble, que la coneixien des de petita, no entenien la fòbia que tenia darrerament, ja que sempre li havia agradat l’aigua i s’hi passava l’estiu. Ara els seus pares havien mort i no tenia fills ni marit, cosa que els semblava completament normal perquè amb aquella olor qui en té? Tot i que hi havia gent que la coneixia molt, feia temps que la Pilar no parlava de la seva vida. Un dia va decidir acabar amb tot allò i va invertir tots els diners que li quedaven a comprar xampú. Tot seguit va anar al riu i es va dutxar, però el riu se la va emportar i ningú va aconseguir veure-la neta.

Aterrar a Andorra

per

Georgina Al Khoury_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

Eren les 12.00 del migdia. Ens van acompanyar a la nostra nova casa. Res a veure amb el paisatge que veia al Líban, on a l’horitzó veia el mar. Aquí, ara només hi havia muntanyes. Tothom em deia que havia d’estar bé, però jo no ho estava: no coneixia ningú i no parlava la llengua. D’això fa 3 anys. Avui conec gent i parlo la llengua del meu nou país. Continuo enyorant el mar i la meva gent, però he entès que puc somiar el meu futur. Vull ser mestra, i explicar als nens que la tristesa passarà i es transformarà en il·lusió per un futur millor. El més important és desitjar que tot estigui bé.

Al galop

per

Briana Touceira Pinto_3ème C lycée comte de foix
Un diumenge al matí vaig anar amb la meva família a casa d’uns amics dels meus pares que tenen cavalls. Jo faig equitació i per això em van donar l’oportunitat de viure allò. Vaig muntar un cavall negre, alt i molt bonic. Era la primera vegada que muntava aquell animal majestuós i noble. Vaig anar a donar un tomb, trotant, i llavors, sense esperar-m’ho va començar a galopar. Al principi em vaig espantar bastant però a mesura que m’anava calmant i em deixava portar, va resultar ser una experiència brutal. Avui dia sé què significa la complicitat entre cavall i humà. Hi ha moments valuosos i preuats que són inoblidables i irrepetibles.

Records

per

Lluïsa Babi Molné_3ème C Lycée Comte de Foix
La vida passa per davant nostre tan de pressa que ni ens n’adonem i llavors, l’únic que ens queda són els records. Aquells esmorzars de bon matí queixant-nos perquè no volíem anar a l’escola, els dinars a casa de l’àvia, les tardes de diumenge jugant amb els cosins, les nits de contes amb els germans. És per això que hem de gaudir de cada moment mentre el vivim i fer que sigui al més especial possible per tenir-ne el millor record. Hem de crear records bonics, que ens dibuixin un somriure a la cara cada cop que hi pensem, que siguin com aquelles cançons o aquelles olors que ens transporten als millors moments de la nostra infància.

Contra rellotge

per

Paula Gonzàlez_4t C Col·legi Mare Janer
Avui és la cursa definitiva. La meva rival va aparèixer un dia qualsevol, quan ningú s’ho esperava. Només tenia un objectiu, desafiar la meva vida en una carrera que jo no estava disposada a perdre. M’he estat entrenant a la pista cada setmana i deixant-me la pell a cada moviment. Ningú t’assegura la victòria però en els moments de dubte, tinc una espatlla on recolzar-me cada vegada que em rendeixo, la meva amiga Mar, que porta en aquesta batalla molt més temps que jo i que si no guanyo la cursa d’avui, possiblement serà l’última vegada que la vegi, ja que la meva pista d’atletisme és l’hospital i la meva infernal rival és la mort.

L’últim petó

per

Pol Badell_4t C Col·legi Mare Janer
Havíem passat els últims dies junts abans d’haver-nos de dir adeu per una llarga temporada. De camí a l’aeroport, cap dels dos deia res. Només ens agafàvem de la mà amb força, i certa por pel futur. Cada vegada ens apropàvem més a la terminal. Els dos ens miràvem amb la mateixa cara. Vam descarregar les maletes del taxi. Vam entrar a l’aeroport. Ens vam dirigir cap a la porta d’embarcament, tot i que cap dels dos ho volia. Vam aturar-nos just davant d’aquesta. Llavors ens vam fer un petó. Un petó que els dos volíem que fos etern, però no va ser així. Era hora. Vam pronunciar aquella paraula que ningú volia pronunciar. Adeu.

Soc diferent

per

Galdric Bertrana_3r C EA 2A Ensenyança Ordino
Jo soc un nen diferent, soc un animal diferent. Estic sol, tinc llibertat, no tinc família, no tinc amics i soc autodidacta. Sobrevisc jo mateix, visc de la natura, nascut al bosc, menjo bé i natural, respiro aire pur (mai la contaminació), la meva vida és molt saludable. Bec aigua del riu, em banyo a l’estany, visc en un món on no hi ha cotxes, motos, fàbriques, etc. M’agrada jugar a atrapar les papallones. No sé què soc. Vesteixo camisa vermella i ratlles blaves, el pantaló color marró i brut, no tinc sabates, però sempre vaig calçat. Tinc un parell de banyes de cérvol d’os dur, soc un nen diferent o soc un animal diferent?

La maduixeta

per

Isona Cerro_3r c EA 2A Ensenyança Ordino
Vaig néixer gràcies a un altre i dia a dia vaig anar creixent sota terra. Un dia vaig sortir a la superfície en forma de fulla, molt petita. Vaig continuar creixent fins que un dia em va sortir una flor blanca com la neu. L’endemà una altra, i així una rere l’altra. Quan va arribar el dia en què em va sortir un fruit em vaig il·lusionar molt. Una maduixa! A la gent li agraden molt aquests fruits. Ara ja se’m podia considerar un arbust, era prou gran. Vaig poder donar maduixes silvestres durant uns 5 anys. El tercer hivern el vaig passar molt malament, feia molt fred, pensava que no sobreviuria. Però aquí estic, feliç.