Mes: gener de 2026

MARIONA CORTÉS MAS_3r  Col·legi Sagrada Família

A la cavalcada dels Reis de Barcelona, un camell es va acostar al meu germà, l’Arnau. Es va quedar amb la boca oberta, fascinat, perquè mai no n’havia vist cap de debò. Aleshores, des d’aquell dia no va parar de demanar un camell pel seu aniversari; però, com tots sabem, aquest animal no és una mascota: on el posaria? Tot i això, ell hi insistia, així que vam decidir anar a Àfrica aquest estiu, perquè els pogués tornar a veure i pujar a un. Li va agradar molt el viatge i l’excursió que vam fer amb camells pel desert, però vam passar molta calor. Al final, l’Arnau va entrar en raó i es va quedar amb el record i un joguet d’un camell.

Daniel Cortés Farràs_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Tornant de l’escola em vaig trobar un paquet gegant. Entro a casa per obrir-lo. Quan tot just l’anava a desembolicar, penso que no havíem demanat cap paquet. Però jo em faig la idea que algun familiar meu m’havia comprat un joguet, i tot feliç començo a jugar amb el paquet, vaig d’aquí cap allà amb ell. Ja tenia moltes ganes d’obrir-lo, però volia esperar a la família. Ja no aguantava més, l’havia d’obrir de seguida, i llavors vaig veure que hi deia “Per a la Maria”. Em vaig adonar que no era per a mi, era per a la meva veïna. Tot decebut vaig haver d’anar a donar-li aquell paquet tan voluminós que m’havia trobat a la porta de casa meva.

Nil Bertran Catalinas_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Al matí, abans que em desperti, ella ja hi és. Converteix el soroll en pau i el silenci en força. És com una petita espurna de llum enmig d’un món tot fosc. I és per ella que m’aixeco cada dia. Sempre hi és, en els bons i els mals moments. No ho vol reconèixer, però és la meva heroïna. Em fa petons que em curen i abraçades que arreglen el meu món. És una de les persones que més estimo. A vegades s’enfada amb mi, però és pel meu bé. Gràcies a ella no he tingut problemes. Així que per mi, ella és la llum que no s’apaga, la meva mare. 

Marc Ber Martínez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino, em giro, i veig algú. Camino, em torno a girar, està més a prop. Accelera, accelera. Giro, ell gira. El cor em batega, la por em crema. Arribo a un carrer sense sortida. M’aturo, ell també. Faig un pas enrere, ell s’acosta. Miro al voltant, no hi ha ningú. Respiro fort, el silenci em pesa. Camino, em giro, torno a mirar, alguna cosa es mou a l’inici del carrer. Camino més ràpid, ell també. Giro, giro, giro… i de sobte, només foscor. Sento passes darrere meu, una ombra s’estén a terra. Tanco els ulls, respiro i espero.

MARÍA GARCÍA DE OLIVEIRA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Avui passejo pel bosc esperant la mateixa sensació. Una sensació de puresa, neteja i tranquil·litat natural. Em preparo amb il·lusió. Surto de casa i pujo al bus. Em fixo en els carrers d’on vinc: són bruts i tot està fet de plàstic. El món està plastificat. “Ara veuré un canvi, un lloc verd i ple de vida”, penso en baixar del bus. Al final arribo: hi ha trossos colorits i transparents escampats per tot arreu. Quan camino, m’enlluernen quan el sol els il·lumina. No sento res, no sento la vida que abans regnava en aquella zona. Ara està brut, se sent la mort del bosc. Retrocedeixo. El plàstic m’ha arrabassat les ganes de bosc.

CARLA CUITO ROSAS_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Era de nit, ja havíem arribat. Encara no ho assimilava. Podia tornar a començar la meva vida… Molt millor: reconstruir-la. Estava superil·lusionada. Vam arribar. En aquell moment, tots vam córrer cap a terra ferma. Estàvem orgullosos de poder deixar enrere tot el dolor. Hi havia una llum que il·luminava tant que no ens deixava veure. Pensava que era alguna mena de benvinguda d’aquell estrany país. Algú s’apropava. Una silueta negra em va parlar en un idioma estrany que no vaig entendre. Em va donar un cop. Vaig caure. I darrere meu, tots els meus companys. Moments següents, ja tornava a estar al meu país d’origen.

Abril Ortega Boronat_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era l’hora, tenia el tros de paper arrugat, guardat a la butxaca de la dessuadora. Aquell paper on la nit anterior havia escrit tot el que sentia. Amb nervis i vergonya. Jo, recolzada al mur, esperant a veure-la. Fins que per fi vaig veure aquell somriure tan perfecte que tant m’agradava. Ella, quan em va veure, va somriure encara més i es va apropar amb rapidesa cap a mi. Quan estàvem cara a cara, va murmurar un hola i em va abraçar. Quan ens vam separar vaig posar la mà a la butxaca, agafant el paper nerviosa, la vaig mirar i vaig murmurar “t’he de dir una cosa”, ella em va mirar més profundament i mig somrient va dir “jo també”.

POL JAEN_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava sortint de l’enterrament de la meva millor amiga. Mentre caminava pel camí estret, es va enfosquir. Vaig veure  diverses vegades la mateixa furgoneta. Em vaig espantar i vaig començar a córrer. Pels carrers que creuava veia un home. Ell estava encaputxat i no podia veure el seu rostre sota la llum d’un fanal. Semblava que es teletransportés d’un lloc a l’altre. Però de sobte me’l vaig trobar de front. El vaig esquivar carrer avall. Però no tenia sortida. Vaig començar a caminar cap enrere mentre ell s’apropava a mi, quan li notava l’alè damunt meu suplicava que em deixés. No sé com vaig caure de cul. Just en aquell moment…

Sergi Vidal Artigues_3r C COL·LEGI MARE JANER

Era temps de vacances amb la família i vam decidir anar de botigues, prendre uns aperitius i gaudir de l’ambient alegre d’una tarda diferent. Tot semblava perfecte, fins que, de sobte, la felicitat es va trencar. L’àvia va ensopegar i va caure a terra. L’angoixa ens va omplir el cor mentre la portàvem a l’hospital, amb la por que ja no pogués tornar a caminar. Però ella, amb la seva força i valentia innata, va lluitar cada dia fins a recuperar-se. Avui camina amb bon pas i un somriure valent, recordant-nos que cap caiguda és definitiva, només una bona lliçó per aixecar-se amb més força. Ara, cada passeig en família és especial.

Eider Soto Aixàs_3r C COL·LEGI MARE JANER

Necessitava algú, algú que m’ajudés, que m’estimés de veritat. Sabia que tard o d’hora arribaria el moment en què tot canviaria. No pensava que fos tan ràpid, tan dur, tan sec. Tot allò que havíem construït amb esforç es va desfer en un sol instant. En un obrir i tancar d’ulls, tot s’havia acabat. Vam deixar de parlar-nos, com si mai haguéssim existit. Érem desconegudes compartint records trencats, moments que ara fan mal. Encara busco les paraules per explicar-ho, però cap em serveix. L’únic que sé és que et trobo a faltar. I tot i el silenci, encara espero que algun dia tornarem a trobar-nos, només amb la veritat del que vam ser.

ÁLVARO CRUZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El sol brillava sobre el camp i l’emoció se sentia en el públic. En Marc va agafar la pilota de rugbi amb força i es va concentrar. El seu equip el victorejava. Va començar a córrer amb el cor a cent i un jugador rival va intentar aturar-lo; però el va esquivar amb un petit salt. Llavors, va albirar la línia d’assaig, era a prop. De sobte, un cop fort i tot es va tornar fosc. Quan va obrir els ulls, ja no hi havia camp ni crits, només un sostre blanc i un soroll constant de màquina. Una infermera el va somriure i li va dir: “Tranquil, campió. Ha estat només un ensurt”. En Marc va sospirar i es va adormir somiant en el proper partit. 

Martí Bernardo_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Avui al matí, el meu gat, el Patric, ha decidit que volia venir amb mi al col·le. Sense adonar-me’n, s’ha ficat dins de la motxilla. Quan he arribat, he obert la bossa i ha sortit d’un salt i tots han començat a riure. A la professora de mates gairebé li dona un infart. L’animal ha pujat a la seva taula i ha començat a jugar amb els dossiers de la nova unitat. Després, s’ha estirat al mig de classe com si fos el rei del món i ha començat a miolar sense parar. La docent ha preguntat qui era el propietari d’aquella bèstia. Jo he fet veure que no el coneixia de res, però, llavors, el Patric m’ha mirat com dient: “No siguis poca-solta”. 

Un dia més 

Ona Calmauta Molina_3ème G Lycée Comte de Foix

Ho he de dir: soc un noi de setze anys a qui li agrada la vida que té i no es queixa. És a dir, tinc amics, els meus pares estan pendents de mi, estic en bona forma física i m’encanta esquiar. Però hi ha un problema i són els meus amics… No és que me’n faltin sinó que me’n sobren: el seu comportament, les seves accions, tot el que fan per divertir-se no encaixa amb mi. Abans no em jutgeu, he de dir que no em puc quedar sol, això em convertiria en un rarito per sempre, així que aquesta no és una opció. Entro a classe i ho faig tot amb la màscara que porto, una màscara que ningú pot veure, tothom menys 

JOAN CABALLOL LASSO_3ème G Lycée Comte de Foix

Estàvem desil·lusionats, sense esperança, però amb ganes de fer història, d’entrar als llibres d’història del futbol. Tothom pensava què es podria fer per aconseguir aquell acte històric. L’estadi era ple a vessar, gairebé cent mil persones pendents del que passava aquell dia. Tothom estava nerviós, impacient, sobretot els jugadors. Els jugadors van entrar al terreny de joc morts de por. Els minuts passaven molt lentament, semblava etern, com si no s’acabés mai. Però, per què tants nervis, tanta tensió i desil·lusió, si al final vam guanyar sis a un?

IZAN CORTÉS AZORÍN_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un dia anava pel parc amb la bicicleta. A prop hi havia un altre parc però no em deixaven anar-hi perquè havia de creuar la carretera; per això aquell dia vaig anar el més ràpid possible des del restaurant passant pel passeig fins la carretera. Vaig començar a córrer i vaig voler passar per un lloc molt estret, però vaig acabar a terra perquè sense voler gairebé vaig xocar amb un home que escombrava el carrer i de sobte… Pum! Quan em vaig despertar, em vaig adonar que hi havia una ambulància i la meva mare perquè sense adonar-me havia caigut i m’havia desmaiat. Per sort no em va passar res, només em feia mal el cap i anava una mica coix.

CLARA CONDAL PONS_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Em vaig posar nerviosa buscant la sortida, però no la trobava. És horrible aquesta sensació d’angoixa, de no poder escapar. Fa anys que intento trobar una sortida. L’habitació no està malament, té totes les comoditats imaginables, però m’agradaria sortir i veure el món real. La porta s’obre, però res del que m’esperava és a l’exterior. Ja aquí soc conscient de tots els problemes: el clima, la pobresa, la tristesa, no hi ha colors ni alegria. Ara veig que estava millor abans. Mentre estiguem dins la bombolla de comoditat no farem res per solucionar els problemes de fora, però el privilegi durarà poc i no estarem preparats per quan s’acabi.

NOA ANTUNES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una persona que treballa sense repòs és una persona que no té vida. Aquesta és la moral de la història que explico. Willow escrivia relats amb una màquina d’escriure antiga, però vivia en un forat sense fi, flotant entre fulles de paper que ella mateixa havia escrit. Sempre tenia idees noves i originals, però un dia es va quedar sense cap idea. Desesperada, va mirar al seu voltant, però no hi havia res d’especial: tot era negre, sense llum ni amunt ni avall. Va tancar els ulls plens d’esperança i es va rendir. Tot es va aturar al seu voltant  fins que, de sobte, va caure al fons del fons d’aquell forat fosc. Com pot tenir fons un forat? 

BRANDO BATISTA_3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, jo estava menjant un gelat quan una persona d’uns 70 anys em va dir que em donaria el millor gelat del món si només guanyava un concurs de tir amb arc. Jo tenia molts dubtes, no sabia si em volia robar, segrestar, pegar o moltes coses que ni vull imaginar… O potser no, perquè ell només era un jubilat avorrit que feia bromes a la gent. Deia la veritat? Em va costar respondre uns vint segons abans de dir alguna cosa, però ell em va comentar que si guanyava, la meva família estaria molt orgullosa de mi i també tindria un gelat. Al final li vaig dir que no, però em vaig quedar amb el dubte tota la vida, si era real o no.

SOFIA FERNÁNDEZ ACEVEDO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

No m’ho podia creure, tot el meu voltant s’havia paralitzar, només érem jo i el meu pensament rumiant en el pitjor que podia passar. Jo estava de peu tremolant, les llàgrimes s’apoderaven dels meus ulls, mentre sentia la notícia que va canviar la meva vida. Només podia pensar en el meu avi, la meva persona preferida, en tot el que hauria de lluitar per guanyar aquella maleïda malaltia. Volia estar al seu costat i fer-li sentir que estaria amb ell fins al final. Desitjava que tot sortís bé i que el càncer no guanyés. No podia parar de sobrepensar-ho tot, però el que més por em feia era perdre’l per sempre.

NICOLÁS ESCUDERO ÁLVAREZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic adormit al cotxe… Sento els meus pares parlar i la vibració d’un camí de terra. A l’última corba em desperto. Veig casa meva, o millor dit, la casa dels meus records: on tantes hores he jugat, rigut i gaudit, on tant d’amor he rebut i on tant he après. Els cosins grans ja no hi venen, jo tampoc hi vaig gaire i els avis es fan més grans. Em venen ganes de tornar-hi, però penso que no ho he de forçar: no vull espatllar el record. Observo el jardí i m’assalten milers de records passats. Em juro que tots aquests records continuaran amb mi, i penso que potser no es tracta de tornar-hi, sinó de recordar-ho de la millor manera.