admin

Carolina Pérez_Terminale LSA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia mesos que volia agafar un descans, la feina l’estava menjant per dintre. Volia marxar al Japó perquè era una societat que admirava per la seva força psíquica. Mentres feia una visita per la costa, desgraciadament, va veure una de les tragèdies més grans de la nostra existència: la natura rebel·lant-se contra l’home. Tot desolat, ciutats senceres      esborrades i milers de persones desaparegudes. Les seves vacances  sí que serien inoblidables, però pel sofriment que va veure. Era conscient que una desgràcia d’aquesta magnitud només la podria superar el poble japonès, pel poder de superació que sempre ha tingut.

Karen Matos_Terminale LSA_lyLYCÉE COMTE DE FOIX

Tenia 6 anys i el meu avi era a l’hospital. Sempre feia bromes perquè passés una bona estona. Però un dia, quan vaig anar a visitar-lo, vaig veure la meva tieta que sortia plorant, aleshores jo i la meva germana vàrem entendre que l’avi havia mort. Vam pujar al llit, com sempre. Li vam parlar, li vam fer bromes, però ell no reia. Llavors vaig abraçar-lo, em vaig acomiadar dient-li que l’estimava molt i, sobretot, li vaig prometre que sempre em recordaria d’ell i per aquest motiu estic avui escrivint sobre el meu avi com si fos un acomiadament més.

Sergi Pérez_1 BPRV_LYCÉE COMTE DE FOIX

Hauríem de valorar més les coses petites, plorar, riure, ser estimat, un somriure i una abraçada són i seran els regals més buscats. Però a la vegada els més difícils d’obtenir… Per aconseguir-los hem d’intentar palpar els nostres barrots interiors, que són els que ens tanquen en una presó interior, una presó que podria ser com un pot de confitura. Qui no ha dit allò que al pot petit hi ha la bona confitura? Demostra que és la bona, demostra que pots regalar aquests petits béns tan preciats. Si no ho fem acabarem tots tancats dins d’un pot que acabarà sent la nostra presó interior.

Cristina Gonçalves_1 BPRV_LYCÉE COMTE DE FOIS

Recordo aquella nit que vaig decidir sortir a fer unes copes. Jo no tenia moltes ganes però vaig acabar acceptant quan les meves amigues em van venir a buscar a casa. Era una nit preciosa, amb una lluna i unes estrelles esplèndides que radiaven llum brillant. En arribar al bar, els meus ulls es van creuar amb els preciosos ulls marrons d’aquell noi. Qui ha dit que només els ulls blaus o verds són bonics? Em vaig quedar bocabadada amb la seva mirada. Em vaig enamorar. De sobte, el despertador. Vaig buscar aquell noi per la meva habitació, però no hi era. Mai tornaria a veure aquells ulls, mai veuria el noi dels meus somnis.

Ot Canturri Llop_1r Batxillerat Científic_ESCOLA ANDORRANA

Avui em trobava especialment feliç. Havia sortit de casa per anar a fer les coses de cada dia. Com sempre, hi havia una gran aglomeració de gent esperant-me al portal. Vaig reconèixer algunes cares: uns coneguts, televisions, periodistes importants del país… Llavors em vaig sentir apuntat, en perill. Deurien ser imaginacions meves. Coses de ser famós. Hauria creuat pel Central Park si, de sobte, no hagués sentit aquell fort i sec soroll. El meu cos havia estat perforat per les bales. Firmat: John Lennon.

Sergi Gispert_1r Batxillerat Científic_ESCOLA ANDORRANA
Aquella frase em va desesperar, “el marge de la pàgina és massa estret perquè hi pugui escriure la demostració”. Una de les últimes línies del teorema de Fermat, el príncep dels aficionats. Aquell teorema havia dut al suïcidi més d’un geni matemàtic, i portava 350 anys des que Fermat l’havia proposat i ningú, absolutament ningú, s’hi havia acostat. Semblava que a mi em portava pel mateix camí que als altres, però abans de fer qualsevol bestiesa vaig reflexionar un moment: com un teorema capaç de ser entès per un nen petit havia estat capaç d’apagar les ments més brillants dels últims tres segles i mig?

Laura Ribó_2n A_lycée comte de foix

Mai hauria imaginat que en un instant ho podria perdre tot: els meus somnis s’esvairien com el fum. Sempre havia estat molt dur, aquesta passió requeria un esforç constant. Havia vist noies que queien, que abandonaven, descobrint que les ganes no sempre ho són tot. Sempre havia anhelat arribar a la cima. Vaig ser-hi tan a prop. Sentia l’escalfor del públic, que em mirava extasiat. Els meus moviments eren perfectes, havia preparat tant aquell salt. En el moment que els patins es van separar del gel, tot va trontollar. No era capaç d’aguantar. El públic aplaudia i el meu món donava voltes. El meu cos va caure violentament sobre el gel.

Elena PINSON_2n A_lycée comte de foix

Entra a classe, seu, ningú sembla adonar-se de la seva presència. Està sola; sempre ho està. Mentre els altres es saluden eufòricament i s’expliquen el cap de setmana, ella treu un full i dibuixa. Dibuixa una nena asseguda al terra, sola, i més lluny, un grup de nenes juguen. És la seva realitat, una realitat que dia a dia es fa més insuportable. Se sent culpable d’aquella disputa de què ja no coneix ni les causes; amb aquella que considerava la seva amiga, amiga que ara l’ha deixada de costat i li fa la vida impossible. Ara s’odia. I ha pensat en una solució per posar fi a aquesta situació: acabar amb tot allò que l’envolta.

Olga Frigola_2n Batxillerat Científic A_ESCOLA ANDORRANA

Aquella matinada la nit semblava més tranquil·la del que era habitual, com si augurés el que havia de passar o, com a mínim, això li va semblar mentre mirava des de la finestra el carreró mal il·luminat. Potser tot era imaginació seva o potser era la humitat, quasi palpable des del dormitori, que anunciava la tempesta que estava per arribar. No obstant, no va ser fins que una ràfega d’aire fresc va acariciar-li la cara que en va estar segura. Ho faria aquesta nit. Va mirar com dormia per última vegada i, a poc a poc, va dirigir-se cap a la porta per endinsar-se en la profunditat de la nit, amb aquell dolorós nus a la panxa.

Carolina Bonnin Abad_2n Batxillerat Científic A_ESCOLA ANDORRANA

Tornava a sentir-la. Era aquella sensació que alguna cosa dins seu anava a explotar, alguna cosa que li pujava per la gola com un vòmit de paraules. Sentia que li tremolaven les mans i començava a tensar les mandíbules. Intentava distreure’s de tot amb qualsevol element estúpid que pogués atreure la seva atenció. Per sort, aquell maleït record només es repetia de tant en tant… Però no podia pensar en res més i el sentiment s’anava fent més gran.

Tamara Gutiérrez Parras_2n DEP Sanitari Social_FORMACIÓ PROF.

Records que forgen diamants humits. Records que s’engendren amb el sentiment més dolorós i trist de l’ànima i deixen un regust amarg; a voltes una espurna d’una felicitat anterior, càlida i dolça, n’és l’autora. Records creadors de diamants humits des del dia que creuàvem el car­rer més enllumenat i em vas dir el teu últim adéu i tot es va tornar tenebrós amb el corrent de la teva veu. Humits diamants portadors de negres vestimentes. Diamants humits forts i indestructibles que reflecteixen la realitat d’un passat.

Andrea Cravinho Sánchez_1r DEP Estètica_FORMACIÓ PROFESSIO.

Dia 1: La Sara és la meva millor amiga. L’estimo molt. Dia 3: La Sara avui portava els mateixos pantalons que jo. S’ha enfadat amb mi. L’odio. Dia 7: La Sara i jo hem tornat a coincidir amb els pantalons. M’ha dit que em quedaven molt bé. És la meva millor amiga. L’estimo. Dia 10: Ens han posat juntes al mateix grup. No volia anar amb ella perquè em distreia. Ens hem enfadat. És egoista. L’odio. Dia 14: La Sara i jo volem fer el treball juntes. Ens trobem a faltar. Me l’estimo massa. 10 anys després: No sé res de la Sara. No sé on és i ella no sap on sóc jo.