vane

Jan Ozaeta Bernat_4t B Col·legi Sagrada Família
Els pingüins són els habitants de l’Antàrtida, són animals molt curiosos, la majoria us donaran la benvinguda i alguns us mossegaran les botes. Per això us explicaré una bonica història d’un pensionista de 71 anys. Un dia, passejant per una platja de la Patagònia, es va trobar un petit pingüí agonitzant, l’home el va portar a casa seva, el va netejar i el va mantenir en vida durant una setmana. Quan el pingüí es va recuperar, el va tornar al mar. Actualment, quan arriba l’època de reproducció, el pingüí neda fins a la platja on el van cuidar per retrobar-se amb l’amic que li va salvar la vida i conviu vuit mesos amb ell.

ÀLEX PÉREZ M._4t B Col·legi Sagrada Família
Com cada dia aquesta passejada era com un ritual. L’Albert anava a les tardes després de les classes a fer un passeig pel parc. Fa unes setmanes van posar al petit llac del parc uns quants ànecs grocs, semblaven de joguina, ell hi anava cada dia a veure’ls. N’hi havia un que era diferent dels altres, era de color negre, a més no el perdia de vista i li va posar un nom, li va dir Lucas. Una tarda com les altres va anar al parc a jugar amb el seu amic Lucas, però va veure unes excavadores que estaven retirant tot el parc per construir uns pisos. Quan va tornar a casa la seva mare l’esperava amb una sorpresa, el seu amic Lucas.

EMMA PINTAT _3ème I Lycée Comte de Foix

Ja no podia més. No entenia què li veien de tan especial, ni perquè ho feia tot millor que jo. Els meus cosins feien pràcticament el mateix que ell! Per què la gent no es cansava de donar-li oportunitats? No entenia per què a ell sí i no a mi. Si a ell tot li era indiferent. Em preguntava això, almenys cinc vegades al dia: “Per què ell? Al principi vaig pensar que feia coses excepcionals, però no vaig tardar a adonar-me que la gent el felicitava pel mínim esforç, per ben poca cosa, per animar-lo, per tal que no fes més errors. El dolor encara ara és present. Però a poc a poc arribes a trobar la manera de calmar-te tu sola.

ELOI MESALLES _3ème I Lycée Comte de Foix

Molts animals van morir durant aquell esgarrifós incendi. Aquell incendi tòxic que generava un fum gris i compacte que anava cremant aquells arbres espectaculars. Segurament, havien tardat anys a regenerar-se. Jo tenia llàgrimes als ulls al saber que el bosc que s’estava cremant produïa el vint per cent de l’oxigen del món. Bastantes ciutats que se situaven per allà la vora van ser afectades pel fum. Des d’aleshores, ja no tornaria mai a ser la mateixa Amazona que tant m’havia agradat. El que desitjo ara és que tornin a créixer aquells arbres, que torni a haver-hi vida en aquell bosc. Encara que sapiguem que serà un procés llarg.

Daniel Araujo Marquínez_3r B EA 2a Ensenyança Encamp
Era un cap de setmana com tots els altres a la Seu d’Urgell, el Joan Pere estava disposat a fer una truita de patates i no tenia oli. Va baixar a la botiga de sota de casa seva a comprar-ne, però no n’hi havia. El Joan Pere va tornar a casa seva sense oli. Quan va entrar a casa va veure una ampolla d’un litre i mig a la taula de fusta del menjador i es va posar a fer la truita. Però llavors va veure que no tenia sal. Va baixar un altre cop a la botiga i el botiguer li va dir que l’últim paquet de sal se l’havia emportat una senyora. Ell va tornar tot trist a casa seva i al moble del rebedor hi va trobar el saler.

Laura Santañes Grebennikova_3r B EA 2a Ensenyança Encamp
Era l’11 de maig del 1981. Ja tenia els bitllets d’avió preparats per marxar ben lluny d’aquí. L’avió es va enlairar. De sobte, però, es van fondre els llums. El viatge es feia etern. Per fi, a la llunyania, vam veure l’aeroport. Quan érem a punt d’aterrar, sonaren unes veus desconegudes: “Aquí torre de control de l’aeroport de Miami.” El pilot respongué: “Vol 105 Barcelona, demano pista per aterrar.” “Avui, dia 7 de març, no hi ha cap vol 105 Barcelona.” “7 de març? Som a dia 11 de maig.” “I tant que som el 7 de març. 7 de març de l’any 2015!” El pilot quedà sense paraules. Vam girar cua i vam desaparèixer enmig del cel.

Joan Farràs Gramunt_3r B Col·legi Mare Janer
Tenia por, estava sol, en aquell espai tancat i fosc. No sabia què pensar. Li hauria agradat corregir el que havia fet, però la temptació, l’enveja, la ràbia el van obligar, en aquell moment, a decidir quelcom que no li hagués agradat induir. Després de dur a terme el que havia instigat no s’atrevia a dirigir-li la paraula a ningú. Es trobava indecís amb aquella angoixa que no el deixava viure tranquil, sent conscient que mai més sortiria d’aquell espai enreixat. I vivint amb la tristesa d’acceptar que no podria veure créixer els seus fills per aquell error. Confiava en el seu advocat. Tot plegat seria llarg però esperançador alhora.

Anna Martín Garí_3r B Col·legi Mare Janer
N’estava tip. Tothom m’ignorava, però el Harry sempre l’aclamaven com si fos molt important. “Tots ho érem! I el verb té més pes en l’oració!”, deia jo. Però ningú opinava el mateix. Així que vaig voler demostrar que jo tenia raó. Llavors la Sara va voler explicar l’acudit: “Van tres i amb el Harry Sonford.” Va ser aleshores que ens van avisar a les paraules elegides per reunir-nos al tobogan. A l’arribar-hi, vaig empènyer-los i van caure. “Tres amb Harry van Sonford i”, va exclamar la Sara. Ningú la va entendre. Ella tampoc. Però jo era feliç. Jo, un article masculí singular, havia sembrat una petita llavor de rebel·lia contra l’ordre.

NIL MANCHADO_3r C EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
El pare i jo estàvem a la muntanya d’excursió passant el dia, teníem la intenció de pujar a l’estany de l’Illa. Durant el camí, vam fer vàries parades per descansar, beure i menjar alguna cosa. Al cap de dues hores ja arribàvem al nostre destí però just abans d’arribar havíem de passar per uns prats d’herba on hi havia un corriol d’aigua, on uns ocells estaven bevent. De sobte, quan ens estàvem endinsant als prats, vaig veure el que semblaven uns gossos jugant, saltant i fent tombarelles. Vaig dir al pare: “Mira uns gossos jugant amb el seu amo!” Els vam està mirant amb prismàtics i vam descobrir que no eren gossos, sinó que eren…

CARLA ISCLA_3r C  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Aquella sensació d’una energia passa pel teu cos i crea moviments a través dels teus braços, cames… La sensació d’estar abans a la pista, amb aquelles papallones a la panxa i nerviosa per saber el resultat. Moure’t per tot l’espai, són coses que per a molta gent no són importants però aquella persona t’estarà transmetent un missatge i inspirant-te. Sortir de la pista i voler tornar per escoltar una altra vegada aquells crits de satisfacció del públic. Vaig sortir d’aquella immensa pista de fusta amb els altaveus a cada punta i sentia una mà freda a la meva espatlla. Vaig mirar enrere, allà hi havia l’ajuda de la gent que estimava…

Maria López_3ème E lycée compte de foix
A l’entrar a la sala tothom em mirava. Estava nerviós, el judici començaria en uns instants. M’assec, miro el jutge, tenia una mirada severa, abaixo el cap i noto com una llàgrima em recorre tota la galta. M’estaven jutjant per un crim que no havia comès! La presó podia ser d’entre 15 i 30 anys. El judici comença:
–És culpable, 25 anys de presó! Va dir el jutge i va donar dos cops per finalitzar el judici. La meva mare s’aixeca i crida, al mateix instant que uns guàrdies se m’emporten… ves a saber on. No podia creure el que estava passant! Jo no era culpable i m’ho repetia una vegada i una altra. Però al final començava a creure-ho!

Aisha Ximenex_3ème E lycée compte de foix
Després d’una setmana, vaig descobrir que unes coses estranyes passaven en aquell apartament. La primera nit que vaig dormir allà em vaig despertar al lavabo, amb una navalla a les mans i un petit tall al coll. La nit següent tenia por de dormir però em vaig adormir perquè estava molt cansada i va ser un gran error. El matí següent em vaig trobar dins de la banyera plena d’aigua i sang del meu canell. No sé què està passant… però porto tres dies sense dormir. No puc fer res. No puc treballar. No tinc diners. No crec que pugui aguantar més…
–Ahir, a les sis de la tarda, es va morir un jove després d’haver saltat del terrat.