vane

Tània de Sousa_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Un dia com qualsevol estava entretinguda llegint un dels meus llibres favorits. De sobte, vaig sentir alguna cosa molt a prop meu, així que vaig mirar al meu voltant. Aturat davant meu, estava la cosa més bella que havia vist en la meva vida. Els meus ulls van començar a brillar com mai ho havien fet i el meu cor bategava amb totes les seves forces. El vaig mirar directament als ulls, no podia apartar la vista. Els seus ulls eren únics, molt grans i d’un color gris que mai havia vist. Estava molt a prop i podia veure les seves imperfeccions. Vaig veure que tenia molt pèl i que també estava una mica brut. Després d’estar una bona estona mirant-lo, em vaig aixecar i vaig agafar el conill per donar-li una bona dutxa. A partir d’ara aquest conillet serà meu.

Nerea Lamelas_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Obro la finestra, escolto el camió del forner, quina oloreta… Sonen les campanes, les nou en punt, ho sé per què no és difícil contar-les. Tots estaven dormint, menys el meu gos, s’escolten les seves potes tocant el suau parquet marró. Sonen les campanes una altra vegada, les deu, la meva germana em toca l’esquena dos cops, estava desperta. Vaig baixar les escales intentant no fer soroll. No hi havia res per esmorzar, en aquell moment sí que trobava a faltar el soroll del forner. Vaig agafar la corretja del meu gos, se’l sent baixar, com si sabés que no havíem de fer soroll, se’m va escapar el riure. Vaig sortir i justament passà un gat, el meu gos el va veure i va començar a bordar, es van aixecar totes les persianes i vaig dir: tant d’esforç per a res!

Maela Almeida_3ème B Lycée Comte de Foix
No m’importa quan ni a on, jo sempre necessito ballar. Quan ho faig allibero tots els meus sentiments i les meves ansietats. La música m’ensenya el ritme per ballar i per això deixo anar el meu cos i els meus pensaments. Cada dia m’invento un pas diferent i això m’ajuda a crear noves coreografies. Jo sempre estaré dins del món de la dansa, això em permet conèixer persones amb qui puc compartir la meva passió. De gran el meu desig és crear una escola de dansa i poder transmetre aquest art que desperta emocions intenses, als altres. La dansa també pot ser una teràpia per ajudar a millorar la salut perquè permet treure el malestar.

Alba Armenta_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX
Era un dia normal, després de l’escola vaig agafar el bus per anar a gimnàstica artística, vaig deixar les coses de l’escola a casa, vaig berenar i me’n vaig anar cap allà. Quan ja estava acabant l’entrenament, la nostra entrenadora ens va dir que dijous vinent faríem una exhibició al Prat del Roure per lluitar contra l’Alzheimer. Finalment el dia va arribar. Al nostre grup estàvem molt emocionades i amb ganes de fer-ho. Estàvem a punt de començar l’exhibició, vaig tenir molts nervis i emocions. L’exhibició va finalitzar, m’ho vaig passar molt bé, però el més bonic va ser que vam fer una demostració per una bona causa.

ARANTXA APARICIO MARQUÉS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Aaron Barciela Baraut_3r B Col·legi Anna Maria Janer
No soc un simple il·luminat que pensa en bajanades ni escriu per escriure, tinc una feina, soc autor. Autor de novel·les, poemes i contes, jo marco el camí d’un personatge acabat de néixer en la meva ment i que perdura fins al final de la meva vida.
Em sento com si fos una divinitat, un pintor de vides inventades. Però el problema és que no trobo una història que pugui atreure els lectors, no crec que els meus pensaments siguin dolents, però no són d’un caire gaire exquisit, simplement són pensaments. Com ho puc fer per trobar una història amb èxit? Crec que aquest no és el meu camí, simplement no estic destinat a escriure.

Gerard Carreras Mallol_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Per la meva nova feina m’he traslladat a una nova ciutat i visc en un nou habitatge. Un hotel. Petit. Ahir vaig arribar força tard. En entrar-hi, vaig sentir el soroll de talons que baixaven del tercer pis. Era una senyora baixeta que va passar davant meu. No li vaig veure la cara. Va entrar a l’habitació que hi ha al final del meu passadís. La 33. M’hi vaig atansar. Curiós. La porta estava tancada i la llum apagada. Avui he preguntat per la dona i ningú no m’ha donat cap resposta. Una llogatera, la més antiga, m’ha dit que era l’anterior propietària, morta ja fa molts anys. I s’ha acomiadat. I ha entrat a la seva habitació. La 33.

Lorena Gómez Martos_3r C Col·legi Maria Moliner
Als anys cinquanta, en una casa als afores de la ciutat, vivia una família: uns pares i la seva filla petita que es deia Anabelle. El pare es dedicava a fabricar nines de porcellana, i a la seva filla li encantaven. Ella tenia llavors uns deu anys.
Un dia, quan tornaven a casa tot passejant des del poble, de cop i volta, sense gairebé temps per parpellejar, a l’Anabelle, li va caure la seva nina a la carretera, es va ajupir lentament a recollir-la i en un sospir un camió que passava a tota velocitat per allí se la va emportar per davant. Desolador, trist. No quedava res, ni tan sols llàgrimes, només sang suficient per embolicar-la.

Dani Ramos Cunha_3r C Col·legi Maria Moliner
Una tarda d’estiu, la Fabiana va anar a comprar carn i va conèixer en Hamza, amb qui va estar xerrant i van decidir anar a voltar per les piràmides. Quan eren a l’última, es van apropar i la van tocar, llavors es va obrir una porta i van quedar atrapats dins de la piràmide. Van caminar i van sentir sorolls, s’hi van acostar. Van trobar un senyor ben vestit amb un maletí, era una màfia d’òrgans. Llavors la Fabiana va empal·lidir i abans que pogués reaccionar el Hamza l’havia agafat del coll i amb un mocador la va adormir. Quan la Fabiana es va despertar va veure en Hamza, vestit de metge, i li va dir: els teus òrgans valdran milions.

Clàudia Botelho_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
He sortit amb els amics i les amigues. Són les 13 h i hem decidit anar a algun lloc a dinar.
–I si anem al McDonald’s?, pregunta la Maria.
Jo de seguida proposo l’Starbuck’s i ens posem d’acord.
Un cop allà, demanem què volem i ens asseiem a una taula. Entre rialles, se m’escapa el nom del noi que m’agrada. Tothom em mira, i sí, ho confesso. Es queden bocabadats i es forma un silenci incòmode. En Max el trenca traient un altre tema. Després, decidim anar a una festa. Hem arribat, i allà està, el meu noi ideal. Els meus amics em miren, ell s’apropa i em demana per sortir, però… De sobte, obro els ulls i tot ha estat un somni…

Roger Almacellas_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
Era la nit més curta de l’any, la de Sant Joan, amb la qual jo havia somiat des de ben petit. Eren les 12, i de sobte vaig escoltar un soroll a prop meu. No sabia què era, però no em vaig preocupar. Poc després, el vaig apreciar de nou però molt més proper i cada vegada més intens. Llavors, una ombra va aparèixer de la foscor i dels llums dels focs d’artifici, però passats uns minuts, es va dissipar. Vaig pensar que era l’ombra d’algun ocell o animal, però en tornar a casa tenia la sensació que algú em vigilava. No hi havia ningú, només la foscor… fins que de sobte, vaig veure una silueta davant meu i em vaig despertar.

Anabel González _3r Col·legi Sagrada Família
Sí aquella paraula que surt de moltes boques i a la qual un munt de gent jutja. La personalitat defineix què som, què volem ser i el que serem, hi ha gent que la té molt marcada i altres no tant, perquè són persones insegures o a les quals la vida no les ha deixat gaudir, no és fàcil estar segurs de nosaltres mateixos a la nostra edat, l’adolescència, l’etapa en la qual ja comencem a fomentar el nostre caràcter i la manera de ser, però costa arribar-hi, ja que hi ha obstacles a superar: les males influències que només ens portaran pel mal camí si nosaltres mateixos ens deixem arrossegar o malalties causades pels comentaris d’altres persones (bulímia, anorèxia…) Us dono un consell? Sigueu forts i afronteu el que veritablement voleu arribar a ser a la vida, viviu.

Laura Artero _3r Col·legi Sagrada Família
Hola, el meu nom és Laia i vaig a quart d’ESO en una escola de Catalunya i ara mateix som en un hotel de Pequín amb els meus companys de classe preparant-nos els apunts i les llibretes per a la sortida de demà al museu, on hem de fer una visita que ens ajudarà a saber més dels dinosaures i a aprovar l’assignatura d’història. Hola de nou estimat diari, la visita d’avui ha estat tot un èxit, molts dels nostres companys anaven amb la seva parella o grup d’amics. Jo he anat amb el meu xicot, l’Arnau, ben agafats de la mà. A mi m’agraden els dinosaures, i com era esperat, marxem d’aquí a dos dies,  per fer aquest viatge hem guanyat molts diners al llarg del curs, ara que estem a finals, i ara a gaudir de dos dies fent turisme és la primera vegada que l’ escola ve aquí.

Natàlia Lima_3ème Lycée comte de foix
Estava al jardí del parc amb la meva cosina. De sobte va aparèixer el noi que m’agradava. Era un noi molt guapo amb ulls marrons i cabell castany. No era alt ni baix, però per a mi era molt atractiu. Se’m va apropar i em vaig ficar nerviosa. Em va dir que volia parlar amb mi, però jo soc molt tímida. Vaig girar el cap i la meva cosina ja no hi era. Em vaig espantar perquè no sabia com reaccionar. El noi també va desaparèixer i no vaig poder parlar amb ell. Era l’única oportunitat i una experiència única! De sobte vaig despertar-me d’aquell somni totalment desorientada pel mal de cap que tenia. L’endemà el vaig conèixer!

Oscar Freitas_3ème Lycée comte de foix
Un dia a un noi li va aparèixer un àngel mentre dormia i el va despertar. El noi es va espantar. L’àngel li va dir:
–Noi tranquil! Vinc del teu cap, no estic aquí per fer-te mal, sinó per ajudar-te! Soc producte de la teva imaginació!
Havia deixat enrere la seva solitud, la felicitat omplia els seus dies. Al dia següent tenia un partit de futbol. El noi es va adormir i l’àngel va començar a estudiar el contrincant.
A les 11 del matí va començar el partit. L’equip del noi va començar a perdre per 5 a 0! L’arribada de l’àngel va ser decisòria. El noi va marcar 6 gols que li van donar la victòria. Quin somni tan victoriós!

MARIA TOMÀS FREUDE_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Com un mot tan senzill pot resumir tants sentiments alhora? Durant la vida utilitzarem aquesta paraula moltes vegades amb gent que es quedarà per sempre o amb altra gent que es quedarà un temps però al final acabarà marxant cap a un altre camí. Per això en aquesta edat que anomenem adolescència, encara no sabem interpretar els nostres sentiments i utilitzem aquesta paraula per descriure el desconegut, fins que arriba una persona especial a la teva vida que et fa realment entendre la raó d’aquest mot. Us asseguro que ja us arribarà aquesta persona que us farà sentir estimats i aleshores entendreu aquesta màgica paraula: T’ESTIMO.

ALEIX ALBÀ_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Estava mirant la televisió. 79.556 era el número del guanyador. Era jo. Ja era multimilionari, tenia Ferraris, Bugattis, Lamborghinis, Mercedes… i cases enormes a primera línia del mar al centre de la ciutat. Sopava als restaurants dels millors xefs del món i amb els millors vins. Viatjava tot el dia als millors hotels. Portava una vida luxosa i de somni. Tothom em demanava fotos. Era famós. Era el presentador de la gala dels Oscar, vestit d’Armani i Gucci, amb l’smartphone més nou del mercat. I el millor, una nòvia, Miss Univers. Era la vida que volia tothom i justament quan anava cap a casa meva… Vaig despertar de la migdiada.

Alexandra Ventura_3r B Col·legi Sant Ermengol
Edificis. Gent. Edificis. Soroll. Llum. Més gent. Més edificis. Més de tot, era plena nit i la llum que desprenia la ciutat era tan intensa que semblava que fos de dia. Milers de persones passejaven pels carrers i els cotxes feien cua al mig de la car­retera. Mentre que jo només sentia el soroll dels clàxons i de la gent. Semblava que la ciutat mai dormia i jo al mig de tot allò sense saber què fer o cap a on anar. Vaig començar a caminar sense cap direcció, fins que sense adonar-me’n vaig acabar al mig de la carretera i dos llums es van apropar a mi amb molta rapidesa. De sobte, tot començava a fer voltes i més voltes, fins que es va tornar tot negre, vaig deixar de sentir el soroll, ja no sentia ni veia res, ja no notava ni el meu cos.

Joan Garcia_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
“Copiaràs això 100 vegades!” No em tornaré a fer el graciós. No sé si estava més enfadat que adolorit. M’havia fet copiar amb el braç trencat! Ja en portava cinquanta-dos i no podia escriure ni una paraula més. Una idea em va vindre al cap, li demanaria a un conegut que acabés les còpies per mi. Però aquella idea va ser substituïda a l’instant per la d’escriure amb la mà esquerra… Quan les vaig acabar, les hi vaig presentar i encara em va mirar malament en veure la lletra! Més li valia acceptar-les! Bé, havia de ser sincer amb mi mateix si m’exigia que les repetís ho faria sense badar, li tenia autèntica por. Suposo que devia percebre el penediment perquè finalment les va acceptar. Un àngel de professora.