vane

Judith López _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vivim envoltats de records. És molt bonic posar-te a pensar i recordar tots aquells moments que has viscut amb la gent que estimes, i els moments viscuts amb ells. Hi ha dies que t’aixeques i recordes molt una persona, és aquella persona amb qui has rigut, has plorat, t’has divertit i mai l’oblidaràs. Un dia, em vaig aixecar i vaig recordar molt una persona, aquella persona ja no hi era, vaig mirar al cel i em vaig posar a pensar en tots els moments bons que vam viure juntes, tenia ganes d’abraçar-la, escoltar-la, però no podia… No oblidis mai a les persones que estimes i sempre t’ajuden, a vegades marxen abans d’hora.

Nicole Pires _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Com ens emboliquem, oi? Potser sense adonar-nos-en. Com hem de comportar-nos a la vida? Ningú neix sabent  viure, i aprenem la manera de sobreviure. El que ens fa viure són les rialles, mirades, paraules, pensaments, plors, problemes… si ho compartim amb les persones que ens envolten, que volem i estimem. Doncs, per què ens entossudim a buscar la felicitat? Per què ens obsessionem amb la paraula felicitat? No cal, saps? Deixa’t portar, crea la teva vida, al teu propi gust, equivoca’t, rectifica, dubta, sigues tu mateix, que no t’importi el que diguin de tu. Si tu et sents bé, no canviïs, només sigues la millor versió de tu mateix.

Elsa Rosa_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

El teu millor amic és aquella persona que t’acompanya sempre en els bons i mals moments. És la persona a qui li ho expliques tot, però també qui quan menys t’ho esperes t’apunyala per l’esquena i et diu mentides. Això t’entristeix, perquè és una persona a la qual aprecies molt. Arribes a perdonar encara que alguna de les mentides perjudica la vostra relació com a amics. Penses que tot pot acabar aquí però un dia més tard, tot et sembla una ximpleria. Continues creient-hi però en el fons aquestes coses afecten la vostra relació, tot canvia, tots canviem. Sentint-ho molt he de dir adéu a la nostra amistat.

Jesus Rubio_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig encendre el llum de l’habitació no em podia creure el que estava veient. A sobre del meu llit hi havia una caixa de sabatilles, de la marca NIKE. Sabia perfectament que era el meu regal d’aniversari, unes sabates de futbol.
Una setmana abans, li havia dit a la meva mare que les sabates que tenia per jugar ja estaven trencades.
Però, per molt que estiguessin trencades, jo no volia llençar-les a la paperera pel simple fet que aquestes sabatilles eren les que havia portat el meu pare quan jugava a futbol…
Així que… les sabates les guardaré a l’habitació com… un trofeu… Vull dir simplement que, papa, ets el millor.

David Cruz_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un dia em van presentar un noi. Era de la mateixa edat que jo. No era molt sociable. Al cap de poc temps va començar a parlar més, a sortir… es va integrar bé. Vam començar a agafar confiança, érem inseparables. Érem com germans que mai havíem tingut… A l’any de conèixer-nos, vam començar a separar-nos fins que un dia jo vaig marxar del poble. Vaig perdre tota la comunicació amb ell, fins que em vaig assabentar que havia mort. Al dia següent de saber-ho vaig tornar al poble, i quan em vaig veure reflectit al mirall de l’estació vaig observar amb horror que el meu amic s’havia convertit en el meu reflex.

Vicente Alcolea_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

La pluja em mullava els cabells, les gotes recorrien la meva cara i es fonien amb les llàgrimes. Ell havia marxat i m’havia deixat sol a la ciutat sota la pluja. Vaig començar a córrer sense fer cas de la gent del voltant, només volia trobar-lo, encara que sabés que mai no ho aconseguiria, que mai més el tornaria a veure. No volia acceptar aquesta idea. Vaig continuar corrent, ja no sentia ni la pluja caient sobre meu. Era de nit, el meu mòbil no deixava de sonar. Fins que vaig caure. Notava la fredor del terra a la cara i com em sortia sang del cap i allà em vaig quedar, sol, estirat a terra esperant algú que no arribaria mai.

Noemí Rossell_2n Batxillerat Eco. EA BATXILLERAT

El planeta blau. El cel és blau, el mar blau i els ulls blaus. Duc pantalons blaus, camisa blava, corbata blava, mitjons blaus i cinturó blau. Gent amb cabells blaus, a qui li han fet blaus que se senten blaus. Barrufets de color blau, gossos amb la llengua blava, xarxes socials amb icones blaves i partits polítics de color blau. Senyals blaus al carrer, agents vestits de blau. Blau marí, blau cel, blau turquesa i blau de Prússia també dit blau Milori o blau de Turnbull. Claríssimament el món és blau, tot té blau, tot sembla blau. Però jo… Jo encara estic molt verd.

Pascal Mesina_2n Batxillerat Eco.  EA BATXILLERAT

Els anys… Unitats de temps tan llargues i curtes alhora. Curtes quan riem, curtes quan parlem. Llargues quan no hi ets. Llargues quan ets amb ell. Si el temps tingués un valor mesurable, quantitatiu, sospesable, podries callar-me ensenyant-me quant me n’has dedicat. Però l’afecte i el temps són independents. El frec pot fer l’afecte, però això no vol dir res. Qui va ser el pobre geni que barrejà amor i temps? Les melodies complicades, les meves composicions, han donat pas a versos simples i vans acords. Ambdós sabem que no em pertanys. Acabaràs marxant tu, com han marxat els anys.

Marc Andorrà_Ter. Restauration LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia qualsevol, en Rodolfo va anar treballar al restaurant del seu pare. Va arribar a la mateixa hora de sempre, a les 12.30 h, i començà la rutina, doblegar tovallons… Va començar a rebre els clients, fer-los seure, servir els plats. Quan de sobte, entrà una noia preciosa rossa, la va anar a atendre, ella estava amb el seu xicot. La noia s’interessà de seguida pel Rodolfo. Ell no li va fer gaire cas al principi però de mica en mica li va anar interessant cada cop més, tant que li va demanar que es coneguessin en un lloc a soles, ella no li va contestar fins al final però li va dir que sí i s’acomiadà amb un pe

Andre dos Santos_TBPR LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’escola com tots els altres, tornava el mateix de sempre, la rutina. Avui a aquesta hora estava a classe de ciències, una mica a la lluna, després d’haver vist per primera vegada i conegut la meva nova companya de classe i  que de casualitat, seu al meu costat a classe. Ni més ni menys m’imaginava històries boniques de com podria ser la vida amb ella. Em sentia deu anys més gran, pensava si podria fer realitat els meus pensaments o bé que mai no passaria res d’això amb la nena dels meus pensaments, sentia un petit malestar dins meu, em feia més fort que les imatges retroprojectades al meu cervell.

Adrià Ortun _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Abans que torni el pare a rescatar-me quan vegi que no estic fora com tots els altres, que encara segueixo al meu llit mentre la casa s’enfonsa sotraguejada pel tremolor, em despertaré i sortiré al carrer. Així no haurà d’arriscar la seva vida venint-me a buscar.
Vaig pensar amb força per tal de poder calibrar la màquina mentre posava una moneda dins la clivella. La cabina, llavors, va començar a fer sorolls estranys. Els llums s’encenien i s’apagaven. Em vaig transportar, però en acabar el viatge res havia canviat, només jo. Ara duc a la cara un somriure. A sota hi ha pressa. Un altre nen espera per pujar a l’avionet de joguina.

Mireia Martorell _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Davant la finestra, la neu cau tranquil·lament. Em vesteixo, esmorzo i   decideixo sortir. Abriga’t bé! –sento que crida la mare–. L’entrenador em saluda amb el fil de veu del matí, està content. La música ressona per tot l’automòbil, està molt forta, m’agrada. Cantem animadament cada paraula de la cançó i ens mirem amb un gran somriure. Revolt a dreta, a l’esquerra i ja hi som! Freno de mà i em fico les botes, el casc… Obro la porta i surto. Un bon escalfament i estiraments. Em calço els esquís, estic preparada, entusiasmada, per fi ha arribat el moment. Agafo amb força els bastons i deixo lliscar els esquís per agafar velocitat.