vane

Albert Grau_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Faltava poc. El moment desitjat s’acostava i cada vegada estava més nerviós per jugar aquell partit decisiu. No era un partit com els altres, sinó que aquest ens podia donar la victòria i fer-nos campions de tot un any de bons i mals moments. Al vestidor hi havia un silenci mai vist, tothom estava concentrat amb el que havia de fer durant aquells noranta minuts. Tenia un nus a la gola que no em deixava ni empassar-me saliva, el cor m’anava a una velocitat vertiginosa, s’atansava el moment de sortir al terreny de joc, les cames em feien figa. Quan vam sortir al camp i l’àrbitre va xiular l’inici del partit, totes aquelles sensacions es van esvair …

Sara Brid_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Tot era de color, sempre duia un somriure, sempre tenia forces per continuar, tenia molts amics. I en aquell moment per mi eren els millors que ningú podia tenir. Però els colors van començar a apagar-se, el somriure a disminuir, i les meves forces a esgotar-se a poc a poc. Fa anys que no sé d’aquella gent que ho era tot per a mi. Van anar allu-nyant-se, tant… Fins quedar-me sola. En el moment que més els necessitava. Ara només em queden els records esvaïts, que van envellint a poc a poc amb el pas del temps. Mai tornarà a ser el que era abans. No es pot viure en el passat, però a vegades és l’única manera de poder seguir.

Laura Figuera_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Quan érem petits, a la parada del bus escolar, quan ens posàvem malalts… quan no teníem a ningú més, eren ells, els avis qui s’ocupaven i vetllaven per nosaltres, amb qui hem passat molt temps escoltant històries passades, i aprenent molt sobre la vida. Però ens hem anat fent grans i cada vegada volem estar més temps connectats a les xarxes socials pendents dels amics i coneguts, en comptes d’estar més estones amb ells i aprofitar el poc temps que els queda per saber-ne més, i donar-los el que necessiten. És trist però és així, ells que ens han donat tant… no és hora de tornar-los tot el que han fet pels seus néts?

Nerea Isabel de Sousa_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Quan la pobresa arriba als que abans vivien sense problemes ni preocupacions, quan els que tenien un lloc per dormir ara viuen als carrers, quan això arriba, ens adonem que ja no hi ha persones que treballen, van a buscar els seus fills a l’escola i arriben a casa sense haver de pensar que els donaran l’endemà per esmorzar. Ara només hi ha els que viuen sense cap problema, monarques, polítics, empresaris; tots aquests viuen del poble, dels diners que els confien i no els tornen a veure, però no tenen cap problema, ja que ara l’únic delicte és no tindre diners i robar un tros de pa per sobreviure en aquesta societat.

Alba Font_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Mirar el temps enrere i pensar que fa res érem tan feliços, innocents; no ens preocupàvem pel que fèiem ni ens adonàvem del que passava al nostre voltant. Sense saber a quin dia de la setmana estàvem i sense tenir cap responsabilitat a sobre, aquella il·lusió que teníem el dia de Nadal en veure els regals… Era la millor època, però quan l’estàvem vivint no ens adonàvem que era magnífica i la volíem passar ràpidament, volíem créixer, volíem entrar al món dels grans, però quin pensament més absurd! Ara és quan volem tornar allà i ser tan lliures com ocells al cel, però no hi podem fer res: ara ja són temps perduts.

Maria Arqués_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

És molt dur, inexplicable, ningú en té la resposta i això ens fa sentir cada vegada més impotents i melancòlics, anem caient en un pou profund, negre, i creiem que no en sortirem mai més. Però hi ha persones que se’n van, que es desprenen de les nostres vides i no podem evitar-ho. Tots els records, totes les il·lusions, les rialles, no tornaran mai més, però hem d’aprendre a omplir aquella part del nostre cor que s’ha buidat. Hem de deixar temps al temps perquè aquests sentiments es puguin tornar a recuperar. Recorda sempre que hi ha persones que se’n van però també n’hi ha d’altres que apareixen en les nostres vides.

Irene Gómez_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Què passaria si quan tanquéssim els ulls ho veiéssim tot molt més clar i quan els obríssim tot s’enfosquís? Què passaria si mai ningú no s’hagués atrevit a mirar amb el cor i deixar de banda l’aspecte exterior? Tots hem volgut viure en un somni i dormir en una realitat. A qui no li agradaria caure adormit amb la primera llum del dia escolant-se entre les cortines? Qui no ha mirat el sostre de la seva habitació i ha imaginat milers d’històries improbables? Cal saber que mai no val la pena anar a dormir sense un somni.

Beatriz Pousa_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

No puc parar de riure. Estic eufòrica. La felicitat envaeix el meu cos. Sóc pura adrenalina. Ets la meva addicció. Et necessito i ja no puc viure sense tu. El meu cor batega cada cop més de pressa quan ets a prop. Estic com en un altre món. Aquest món és de color rosa. Ho veig tot diferent quan ets amb mi. Tot és meravellós ara. La meva ment, els meus pensaments han canviat des que et conec. No puc parar de pensar en tu. Però de cop i volta m’imagino moltes coses. Coses que no m’agraden. I em posen molt trista. Penso que et puc perdre. Però no vull perdre’t perquè estic enamorada. Sí, de tu, perquè ets una persona molt especial.

Guillaume Clos_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Vull parlar de la falta de son i les seves conseqüències. Crec que dormir poc pot explicar que alguns alumnes estiguin de mal humor als matins. Així mateix, també justificaria algunes contestacions envers els professors, canvis d’humor i moltes més coses. Molts culpabilitzen els altres de la falta de son que tenen. Ho sé perquè en sóc testimoni i de vegades víctima. Un matí vaig veure un dels meus amics dormint a classe, de debò. Així que us diria que dormíssiu les hores que us fan falta. I si teniu problemes familiars o altres per dormir les hores que us calen que feu tot el possible per arreglar-ho. Us desitjo uns bons somnis!

Thaïs Moraguez_4t B EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo, quan era petita, no entenia que certes persones majors, per instants, perdessin la memòria. Per això, un dia vaig demanar-li a la meva àvia que com era que l’avi a vegades no recordava qui era, entre altres coses. Em va costar d’entendre. Més endavant, un dia vam quedar per anar tots dos al parc a passar la tarda després d’haver berenat, però llavors, en aquell moment, va ser quan va començar tot: es va oblidar de mi i de la tarda que havíem decidit passar junts. No deixo de pensar en aquell dia, en què l’avi ens va deixar. La malaltia se’l va endur.

Rita Gamito_4t B EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo sempre he pensat que formava part de la meva família, fins al meu 16è aniversari, que em van sorprendre amb un regal horrible. Els que jo pensava que eren els meus pares em van explicar que als tres mesos d’haver nascut, els meus pares biològics m’havien deixat a la porta d’aquella casa. Els meus pares actuals van sortir de casa i es van trobar un nadó amb una carta. Quan me la van donar vaig veure un sobre on hi posava “Rita”. Vaig obrir-la i hi vaig llegir una sèrie de motius que vaig trobar molt raonables i, al final de tot, hi havia escrit: “Rita, sempre t’estimarem.”