vane

Eloy Puigsubirà Luciani_3ème H Lycée comte de foix
Un dia m’estava avorrint amb uns amics a Ordino. Feia molta calor, per això vam decidir de pujar a les cascades de Segudet. Vam arribar-hi i estàvem sols. Vam decidir d’anar a banyar-nos, però al cap d’una estona ens tornàvem a avorrir. Un amic i jo vam pujar més amunt. Els altres es van quedar allí. Des de dalt, vam explorar les cascades. Ens vam adonar que no podíem baixar. Durant trenta minuts vam buscar una sortida. L’única solució era trucar als bombers. Solament el meu amic portava mòbil, però no li quedava gaire bateria. Per sort, va poder acabar la trucada i vam arribar a casa tots sans i estalvis.

Sarah Zago_3ème H Lycée comte de foix
Avui m’he aixecat amb ganes de menjar-me un Yatekomo. He anat a la cuina a buscar-ne un, però no n’hi havia cap. Llavors he baixat al supermercat de sota casa meva i me n’he comprat un. En tornar a casa, me l’he menjat amb delit, però en acabar-lo en volia més. He tornat a baixar al supermercat i, quan ja hi era, m’he adonat que m’havia deixat els diners a casa. He tornat a pujar-hi, he agafat els diners i he tornat a baixar al supermercat. Estava tancat! He començat a plorar perquè desitjava el meu Yatekomo. Finalment he optat per menjar-me una bona pizza de pernil dolç i formatge que estava boníssima.

Lucas Azevedo_3r A Col·legi María Moliner
Hi havia una vegada una parella passejant per un camp. Se’ls apropa un vellet i els diu que aquell camp era històric, hi havia hagut moltes guerres de samurais. Al cim de les muntanyes les espases dels guerrers eren testimonis dels que havien protegit l’illa i salvat moltes famílies. Van voler anar-hi. El senyor no els podia acompanyar, però els va donar totes les indicacions que els calia per arribar-hi. Així comencen el recorregut. Primer hi havia cartells indicadors, després van veure coses rares: rètols trencats, senyals de guerra, tombes… fins arribar al cim. Va ser fantàstic, hi havia el cos de l’últim guerrer de la muntanya.

Rodrigo F. Clemente_3r A  Col·legi María Moliner
Era un dia com els altres dies de vacances a Benidorm, eren tres quarts d’onze del matí, estava esmorzant i a la televisió deien que hi havia un seixanta per cent de probabilitats que hi hagués un tsunami, però jo vaig passar totalment de la notícia. Vaig anar corrent a despertar els meus cosins. De sobte, els socorristes van dir que sortíssim de l’aigua perquè hi havia un tauró i la meva cosina va desaparèixer. Hi havia sang al mar i evidentment el tauró se l’havia menjat… Ens quedava molt poc temps i ens en vam anar a casa. Estàvem marxant i el tsunami ens va agafar, ens vam quedar sense respiració i vam morir…

Ava Lyon Junyent_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

Allà on anava veia plàstic. A l’escola es fixava en el bolígraf o el retolador de pissarra. A casa es fixava en tots els contenidors de plàstic, guardats a la cuina, o en les plantes falses de la seva mare. Fins i tot a la muntanya veia plàstics a terra. Però el pitjor era el supermercat, no podies mirar enlloc sense veure plàstic o alumini.
S’havia convertit en una obsessió, no era capaç d’aguantar la pressió. Un dia va esclatar, i al mig del carrer, va cridar:  “Pareu de malmetre el nostre món!”. No deixava de ser curiós que justament ella vestís una jaqueta de pell de guineu i unes botes de pell de cangur.

Júlia Sánchez Cabral_3r E EA 2a Ensenyança d’Encamp

El dolor que sents quan t’esforces molt. És una pressió que no pots suportar; la suporto per no fracassar. Però arriba un moment en què no pots donar més de tu. Mai no ets prou bo per a algú. Quan intento fer alguna cosa, els records em tornen a fer caure. No sé com millorar tot el meu món, ara necessito noves ales que em tornin a fer volar. La meva vida és molt difícil, no m’imagino la dels altres. Encara no he acabat l’escolarització obligatòria i m’estic ofegant amb els meus sentiments. Em queda un llarg camí per recórrer i per afrontar aquells entrebancs, problemes i aquelles lliçons de vida que encara ara han d’arribar.

Sira Lasheras  Riberaygua_3ème C Lycée comte de foix

Sabeu, a 3ème ens pressioneu per preparar el Brevet! Els professors no us adoneu que aquesta pressió ens provoca ansietat, pànic i, fins i tot, en alguns alumnes, escarificacions. El que ens ensenyeu és passat o aritmètica, però no ens ensenyeu els perills de la vida. A la nostra edat, necessitem que ens ensenyeu a canalitzar les emocions i a ser més coherents. Als 14, ens demaneu de comportar-nos com a adults, però ningú no ens n’ha ensenyat. A 18 anys estarem perduts, no sabrem ni els riscos de signar un contracte o, simplement, no sabrem ni com fer gestions a la CASS… Si realment voleu confiar en nosaltres, caldrà donar exemple.

Jana Rodríguez_3ème C Lycée comte de foix

Fa poc vaig viatjar a Belgrad, Sèrbia, per competir en uns campionats escolars mundials d’atletisme. Va ser increïble conèixer tanta gent d’altres països, com Rússia, Namíbia i Mèxic, entre altres. A l’hotel, passàvem estones jugant junts o xerrant. També vam poder fer turisme per Belgrad, ciutat que no ens va agradar gaire, per cert. Els dies de competició, ens vam concentrar a donar el millor de nosaltres i a aprendre dels altres. Vam acabar les jornades de competició amb dues medalles de plata, una en 300 m tanques i l’altra en triple salt, totes dues en la categoria femenina. D’aquest viatge agraeixo, sobretot, els valors que hi he après.

Marc Gríful Lara_3 B Col·legi Sant Ermengol
Una noia de Brooklyn passejava cada dia per davant del llac. Sempre s’aturava a donar pa als ànecs. De petita hi anava sovint amb el seu pare, però ell va morir quan tenia tan sols sis anys. Des de llavors hi anava sola, però notava que ell, el seu pare, sempre anava amb ella. No era mentida, sempre la perseguia un home sospitós, tot i que ella no ho sabia. Que estrany, l’home tenia una jaqueta marró, un barret negre i pantalons texans; la mateixa roba que tenia el seu pare abans de morir.
Un matí, l’home ja no hi era.
Un barret flotava al mig del llac. L’home sospitós surava a l’aigua. Li va treure el barret: era el seu pare.

Gisela Gras Joval_3 B Col·legi Sant Ermengol
Tenia tantes ganes de veure’l… “Tinc ganes de veure’t”, (aquest va ser l’últim missatge enviat per l’Alba).
Amb tota la sabata xopa vaig continuar. Aquella ombra misteriosa anava darrere meu. Portava mesos esperant aquell moment. Per fi veuria l’Alba de nou.
Em posava nerviosa; a cada passa, l’ombra també en feia una. Només volia retrobar-me amb ell. L’Alba sempre era puntual, però jo ja portava mitja hora esperant-la. Per què em perseguia? Em trucava algú. Vaig despenjar i només vaig temps de cridar. Vaig trucar-li. Quan va respondre’m, només vaig sentir un crit seu i em penjà. L’única pregunta que em feia era: la tornaria a veure?

Mar Sousa_3r C EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Els veig, aquí estan rient i abraçant-se com dos adolescents enamorats, vivint la vida i gaudint-la, i jo aquí asseguda a la meva butaca i pensat amb els meus dies de jove gràcies a ells. El primer cop que em vaig enamorar i com em sentia. Quan vaig ser major d’edat, quan vaig marxar i viatjar pel món tot el que vaig voler, quan em van dir que estava embarassada, quan em vaig casar, quan em van dir que seria àvia i sobretot quan va néixer ella, la meva neta. Ara la tinc aquí davant amb setze anys, amb xicot i que ja no vol saber res de mi. La veritat, no em puc queixar, però també us he de dir que ser àvia cada dia cansa més.

Ylenia Romo_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Diners, això és en el que pensava la Valèria quan sortia per la porta. Què són els diners? S’han convertit en una necessitat de supervivència. Per què volem més diners del compte? Per assegurar-nos de poder viure bé. Si no tinc diners, seré feliç? Què som capaços de fer per diners? Podríem morir per ells? I quan la noia encara anava sortint del banc amb una bossa que portava 3 milions d’euros, li va fallar la cama i no va poder seguir els seus companys. I de cop, un tret, i un altre, i un altre, fins que la noia va caure al terra. Llavors no pensava en diners, pensava en el que podia haver fet per salvar el seu fill amb càncer.

Ruben Freitas_3ème I Lycée comte de foix (Edició 2021-2022)
L’estiu passat estava a la platja amb la meva família i li vaig demanar al meu pare si podíem anar a donar un tomb amb una moto d’aigua. El meu pare em va dir que sí i vam estar uns 15 minuts donant tombs. Vaig veure una illa i li vaig dir al meu pare que si podíem anar-hi. Quan vam arribar ens van envoltar en menys de 5 minuts un grup de taurons molt grossos. Vam tenir por perquè estaven envoltant la moto i no teníem el mòbil per demanar ajuda. Vaig començar a cridar de tanta por i cada vegada apareixien més taurons al voltant de l’illa, on hi havia gavines mortes i tot tipus d’animals… Continuarà like per a la segona part.

Ariadna Monteiro Pinheiro_3ème I Lycée comte de foix (Edició 2021-2022)
La gent diu que el dolor sentimental més fort és quan es mor un ésser estimat. Suposo que tenen raó, però a mi el dolor que més mal em fa és quan una persona que estimo, sense raó, s’allunya. Crec que soc jo el problema i potser sí que ho és, perquè soc massa insegura. No ho sé, però jo sento que quan es mor algú, sé que no se n’ha anat per la seva voluntat, en canvi ,quan la persona és viva i surt de la teva vida, ha estat per alguna raó. Quan estic en aquesta situació, pensaments negatius i milers de preguntes sense resposta, m’envaeixen. Simplement és una sensació que no li desitjo a ningú. La mort és llei de vida, la resta no.

Pilar Segalàs Ebri_3r  Col·legi Sagrada Família (EDICIÓ 2021-2022)
Ahir, en adonar-me que havia malgastat quasi tota la tarda jaient, com un llampec vaig tancar-me a l’habitació amb l’objectiu d’acabar els deures el més ràpid possible. En asseure’m, vaig veure una petita taca negra a la paret i, sense pensar-ho, vaig amorrar-m’hi per distingir què era… i allò era una aranya! No podia perdre temps i li vaig proposar un tracte: “Miri, senyora aranya, vostè no vol acabar escabetxada, i jo, ni ganes ni temps en tinc. Si li sembla bé, serem companyes d’habitació temporalment i respectarem els nostres respectius espais.” I el petit aràcnid s’encaminà lleuger cap a la seva fina i enganyosa teranyina.

Laia Roig Torcuato_3r  Col·legi Sagrada Família (edició 2021-2022)
Hi havia la Maria, era una nena que vivia a Andorra i tenia catorze anys. Era professional amb el telemarc, un esport que requereix molta preparació física. Un dia la Maria va anar a Baqueira a fer una competició i per desgràcia va tenir un accident a la competició, es va trencar el menisc i els metges de pistes la van enviar a l’hospital i la van haver d’operar. Al cap d’una setmana de vigilància li van donar l’alta i la van enviar a Andorra a fer la recuperació i tot això. En arribar a Andorra en tenir la primera cita amb el fisioterapeuta la Maria li va preguntar si podria tornar a esquiar i ell li va dir que ho veia difícil.