Majors de 15 anys

Liliana Aguiar_Terminale ES-SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La vaig conèixer en una cantonada d’un carrer per descobrir, enmig de la nit, perduda dins del temps. Els seus peus nus es banyaven dins una bassa d’aigua bruta. En la foscor, els seus ulls de plata en què ja no quedava la joia de viure, només tristor i fred. Una esgarrifança em va recórrer el cos en sentir la seva veu planyívola: era com si l’ànima se li escapés en rumors indesxifrables. Li vaig demanar el nom i em va respondre: Noa. Llavors el seu cos exhaust es va rendir davant meu. Alarmat vaig demanar ajuda i quan vaig tornar la mirada cap a ella, el seu cos magre havia desaparegut, emportat pels rajos d’un nou dia.

Indiara Tossatti_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Vaig obrir els ulls. Em trobava de peu enmig d’un passadís desert, encara amb la bata posada. Al final, des d’una porta oberta es filtrava un raig de llum blanca. Se sentien veus a l’interior. Una dona estava asseguda en una cadira al costat d’un llit, agafant la mà d’algú que no podia sentir-la. De peu, al costat seu, un home amb bata blanca. La dona plorava desconsoladament i aferrava la mà amb força, com si així pogués tornar-li la vida a aquella persona que ja era molt lluny d’ella. Semblava tan jove… Les seves galtes encara estaven rosades per la sang i semblava que s’hagués de despertar en qualsevol moment. Semblava… jo.

Genís Ball_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Una persona passeja pel mig del carrer. És estrany: un carrer ple d’individus, ple de comerços, ple de cartells. En definitiva, un carrer normal. És estrany: la gent passeja, els cotxes circulen, també les motos. En definitiva, tot sembla normal. És estrany: no hi ha núvols, no plou, no fa vent. En definitiva, un temps ben normal. És estrany que amb tantes coses normals tot continuï sent estrany. És estrany i, ara, per molt que ho neguem, en el fons tots sabem que aquest relat és ben estrany.

Maria Zorzano_Terminale ES_Lycée comte de foix

Sovint no fem cas a la gent gran, pensem que són massa vells i que justament per l’edat que tenen no ens poden entendre. Però tot sovint ells tenen més raó que qualsevol. Ells tenen experiència, no perquè hagin estudiat molt, sinó perquè la seva vida va ser així. Ells han viscut amb les coses més simples del món durant la seva adolescència, a la millor han patit gana alguna vegada de la seva vida, ells han treballat molt abans que nosaltres. I no se’n queixen, són feliços quan ens expliquen els seus records. Ells són el nostre patrimoni, és gràcies a ells que ara estem aquí. I nosaltres no els escoltem! Per què tanta indiferència?

Marc Vasquez Obiols_Terminale ES_Lycée comte de foix

Entre serralades i tarters, lo viatger fatigat contempla la vall que s’estén als seus peus. És Jacint Verdaguer, el poeta excursionista; que s’estremeix veient com el paisatge només és un vell record borrós. Astorat, cerca sense parar aquells poblets colpidors, aquelles capelles rústiques, aquella gent senzilla…, però res. Tot ha canviat. Al seu lloc formigó i fum, i uns immensos braços metàl·lics que fan ombra a aqueixes cimes on lo cel reposa. Hom creuria que un monstre ha devorat aquell formós país. Davant aquesta realitat esfereïdora, lo poeta s’acomiada i se’n torna: “no us tornaré pas a veure boscúries andorranes, a reveure”.

Jordi Gasset_1r SA_Lycée Comte de Foix
Tot i que el gat tingui set vides, no es pot escapar d’un cotxe que es dirigeix cap a on és ell si va a cent quaranta km/h: l’enxampa; en canvi, un ocell tot i tenint-ne només una, se’n pot escapar… Conclusió: el simple fet de ser més gran, més voluminós, no significa que per això siguis més intel·ligent o més propici a la supervivència.

Alexandra MOREIRA_1r SA_Lycée Comte de Foix

Feia sol, i jo corria perquè feia tard. Vaig caure i tu em vas venir a ajudar. La teva mirada i la meva es van creuar, però feia tard i les nostres mirades es van haver de separar. Durant tot el dia vaig pensar en aquella mirada que em tenia hipnotitzada i va arribar el moment de tornar a passar pel lloc on ens havíem vist. I allà estaves tu i la teva mirada. Em vaig apropar i em vas dir que feia vuit hores que m’esperaves, les mateixes que feia que no ens havíem vist. Un somriure va néixer dels teus llavis, un somriure que va guanyar. Em vaig enamorar de tu.

Èlia Artigas Bellés_1r AEL_Formació Professional

Me’n recordo, d’aquell dia a les vuit del matí; me’n recordo, del fred, del gran pes de la motxilla preparada per anar tres dies a la muntanya. Me’n recordo, del cansament a meitat de camí, de la sudoració eterna que no marxava mai; me’n recordo, d’aquell prat tan gros ple de neu, per on passava un riuet mig gelat al costat del caminet. Seguim el camí, em giro, m’allunyo, els he perdut, no hi ha ningú, no sé on sóc. Espero i espero, no ve ningú. Començo a caminar, es fa de nit, després de cinc hores amb fred veig un llum, ja són aquí.

Alba Cerdà_1r AEL_Formació Professional

Recordo: un esclat de plors, el primer dia d’escola, els contes que m’explicava la mare abans de dormir, el millor que m’han donat el 12 de setembre del 1996, un germà, quan havíem de caminar agafats de la mà, dies d’esquí tots junts gaudint com la canalla, els menjars únics de la padrina, el regalet que ens portava el pare en tornar d’un viatge, els vells estius a aquella platja, quan em va caure la primera dent, el primer viatge de fi de curs i l’últim, Nadals màgics de la curta infància i, també, quan jugàvem a ser grans i no aixecar un pam de terra.

Rafaela ESTEVES_2 CAP2_LYCÉE COMTE DE FOIX

Després de classe els meus amics i jo vam anar a prendre un cafè com tots els vespres. La Diana va donar la idea d’anar al parc d’atraccions i vam acceptar. Estàvem fent cua i de sobte em va venir a la ment una mena de somni: el seient on anàvem a pujar es desprenia, els tècnics no se n’adonaven, i a la pujada tothom moria. Calia evitar-ho. Quan ens va tocar el torn per pujar, els vaig explicar la meva visió. Alguns no em van creure i van seguir. Els altres des de baix vam veure com el nostres amics deixaven allà la seva vida.

Andreia VERAS_2 CAP2_LYCÉE COMTE DE FOIX

Al Gran Valira l’aigua pujava, gairebé envaïa la carretera. Hi havia tres bussejadors dins l’aigua buscant quin era el problema. Hi havia gent que mirava què feien els bussejadors. De sobte un d’ells va desaparèixer, però el que dirigia l’operació va fer-se acompanyar d’un d’ells fins a portar-lo a una cova subterrània que coneixia. Va ser llavors quan van veure passar la bèstia. Era un tauró, un tauró blanc. Es demanaven què hi feia allà, però no ho sabien. De sobte van cridar Superman i ell va agafar el tauró i el va portar al mar.

Ariadna Gallardo_1r ARTÍSTIC A_E. A. BATXILLERAT

Havíem arribat a l’aeroport. Jo estava asseguda al seu costat i vaig  començar a plorar perquè sabia que era el moment de marxar, de deixar-ho tot… Ara no podia fer-me enrere, havia d’agafar el vol i no sentir-me culpable però… De sobte, ell s’apropà i va xiuxiuejar-me: “tornaràs?” De fons, només el soroll dels motors em feien sentir viva.

Eric Mompel_1r ARTÍSTIC A_ESCOLA ANDORRA DE BATXILLERAT

Recordo que un amic em va explicar que al Delta de l’Ebre ocorren fets sorprenents. De fet, ell mateix, l’estiu passat, un estiu més fred que de costum, va visitar aquelles terres en època de festes majors. La  mare va decidir sortir a veure la revetlla i el meu amic, tot mandrós, va quedar-se escoltant música. En un rampell d’ansietat de nicotina va voler sortir a fumar però se li va tancar la porta i fins que no va tornar la mare no va poder tornar a entrar. M’imagino les pintes que devia fer, mort de fred i en pijama!

Natàlia Costa_Terminale SA_LYCÉE COMTE DE FOIX

La flor més maca del jardí pensava que el sol l’hauria d’il·luminar cada dia per destacar la seva bellesa, però, de tant en tant, un núvol impedia que els rajos del sol la il·luminessin. Empipada va demanar al núvol de no tornar. Però va tornar i va veure la flor amb els pètals secs, amb un color apagat i sense olor. Què t’ha passat? S’havia anat cremant amb els rajos i no tenia res per beure i es va adonar que si abans era tan maca era gràcies al núvol que li portava aigua i la protegia del sol. Hem de procurar no jutjar massa ràpid les persones perquè alguns cops la persona ens fa un bé, del qual no som conscients.

Eric Castro_Terminale SA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Em van despertar els rajos de l’albor. Estava preocupat per la feina i ni tan sols vaig ser capaç d’atendre les seves carícies. En acabar la jornada em sorprengué una petita nota dins el meu maletí. Era d’ella. Un “t’estimo”, i un cor preciós que jo, però, vaig ignorar. T’ha agradat la meva nota? Estàs a punt per anar a sopar? La meva cara de sorpresa no li va complaure, havia oblidat el nostre aniversari. Aquella va ser l’última vegada que la vaig veure ja que va tenir un terrible accident als pocs segons d’engegar. Vaig penedir-me la resta de la meva vida de no haver-la estimat amb devoció.

Marc Torrent_1r C BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Els cinc minuts abans d’entrar a l’escola poden ser els minuts més intensos, complicats i excitants de tot el dia. Són els minuts que esperes a fora del recinte escolar els teus companys, amics. I en aquest petit període de temps poden passar mil i una històries que et canviïn els objectius que tens per a aquell dia. Pots anar a classe, et pots saltar la primera hora per estudiar o per plaer, esmorzant en una cafeteria, o simplement pots agafar i marxar a fer temps per anar a casa i no trobar-te els pares. Aquests minuts també deuen afectar els professors. Fer l’últim cigarret, prendre un cafè o acabar de posar algunes notes.

Vanessa Lopes_1r C BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

El Joan era un home que li faltava alguna cosa, però no sabia què era. Quan va començar a tenir certa estabilitat laboral, va pensar que el que li feia falta era un nen. En arribar a casa, ho va comentar a la seva dona. La Maria no va quedar gaire contenta amb la proposta del Joan, perquè ella no podia tenir fills. Però va començar a anar a una clínica especialitzada en fecundació assistida. I va seguir el llarguíssim i costós tractament fins que aconseguí el seu embaràs. I passats els mesos, els bessons van néixer. I aquell dia, el Joan se’ls va mirar a tots dos i va sentir que tampoc era el que volia.

Andrea Aniorte Torres_2n B BATXILLERAT ECO_E. A. BATXILLERAT

L’altre dia caminava cap a casa, amb el meu company de viatge, amb aquella persona que cada dia m’omplia de felicitat i d’orgull. Aquella persona que em feia somriure cada dia, i em donava la seva companyia. Les hores anaven passant i jo no arribava a casa, el camí cada cop era més negre, cada cop més estret, cada cop més llarg. De sobte m’adono que estic sola, que ell ja no hi és. Crido el seu nom i no em contesta. El seu cos hi era, la seva ànima s’alçava entre la boira com l’ombra d’un vaixell enmig de l’oceà. Ho sento, sento com has hagut de marxar, el càncer l’havia de tenir jo. No ho entenc.

Sandra Martínez_2n B BATXILLERAT ECONÒMIC_E. A. BATXILLERAT

Va perdre la virginitat un 4 de juny del 2009 a les 02:46.50 de la matinada, quan tenia quinze anys. Li va passar durant les vacances a casa de l’àvia de la Maria, la seva millor amiga. Mai li’n va dir res, a la Maria. Una nit, l’Enric, un amic de fa temps, l’agafa per anar a casa seva. Recorda que no va sentir res, solament una immensa vergonya per no haver sagnat. Se’n va anar camuflada pel soroll de la cadena del bany que va estirar per dissimular els passos a l’escala. Després de la primera vegada, li va arribar un sentiment de culpabilitat que va intentar oblidar, o gairebé, no repetint l’experiència fins a la majoria d’edat.

Andreina Gonçalves_1r BPRCA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Els savis han dit sovint que el simple fet de somriure pot simplificar notablement la vida. I no es tracta de somriure únicament quan sentim felicitat, alegria, orgull, etc. Es tracta de somriure sobretot quan estem tristos i també quan sentim que el món ens ha caigut a sobre. Els problemes són la font de la nostra força futura, són els mestres de la vida. I és que només aprenem dels nostres errors, i sobretot d’aquells que comporten fortes conseqüències. És llavors quan hem de treure el nostre més gran somriure, per enfrontar amb força i valentia les experiències que ens ensenyaran el que res més no ens podrà ensenyar: a viure!