e_640

JUNIOR VIANA CABRAL_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

En un futur voldria ser pilot de F1, GT3 o Le Mans. M’agradaria ser pilot de BMW. Cada dia, a casa, faig els deures el més ràpid possible per conduir amb el meu simulador de carreres. M’he inspirat en el Gran Turismo i el pilot Ayrton Senna. Porto dies esperant aquest moment, vaig fer el millor temps del món en un circuit. Em van convocar per a la GT Aacademy i he guanyat per mil·lèsimes de segons. BMW em volia per córrer en GT3 i Le Mans amb ells. Per arribar a Le Mans havia de fer pòdium en GT3 i després de 10 curses vaig aconseguir-ho. Vaig córrer Le Mans amb BMW i vaig fer pòdium. He aconseguit el meu futur somiat, amb molt esforç.

Iker Lacoste De Sousa_3ème I Lycée Comte de Foix

Un dia estava passejant pel col·le, quan de sobte es va obrir una porta que no havia estat mai allà i, amb por, vaig dir al meu amic si veia la porta, i em va dir: “veure què? Si no hi ha res!”, i jo, que soc un poruc, li vaig dir: “deixa-ho córrer, són imaginacions meves”. El dia següent em vaig decidir i vaig passar la porta, quan de sobte estava sol i tot era vermell. Vaig veure el profe de mates amb el meu examen en una mà suspès i el meu cap a l’altra mà. Quan de sobte vaig escoltar el meu nom, vaig aparèixer al meu llit, amb el meu pare furiós al meu costat, amb la meva pilota de futbol a la mà i el control a l’altra, suspès.

POL AYATS FAURA_3r Col·legi sagrada família

A Barcelona hi ha moltes festes, però cap com aquesta… Una de les festes més maques de tot Barcelona és la festa del Gamper de l’FC Barcelona. És molt bonica, ja que et deixen interaccionar amb els jugadors i sentir-te molt a prop d’ells. Quan va sortir el meu jugador preferit, el cor m’anava al cent per cent de la velocitat, em vaig sentir privilegiat. Sentia una emoció brutal. Després, al cap d’una estona, quan es va acabar, vaig anar al passadís perquè em donessin una samarreta. I sí, me la van donar. Vaig anar a casa, per poder-la enquadernar. L’habitació acabava de guanyar un valor incalculable. El Barça, el club dels somnis! 

Guillem Arribas Nebot_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

El dia arriba, ja comença el fred, al jardí se sacsegen les fulles, mentrestant el sol va sortint per l’horitzó. El menjar t’omple i no tens ganes de res, estàs de vacances, no tens deures… així que decideixes anar a fer una ruta pel costat de casa. Quan estàs passant per la vora d’un llac, et fixes en tot el que tens al voltant, tot és naturalesa. Sents el soroll tranquil de l’aigua, el vent movent les fulles i a la vegada escoltes com canten els ocells; llavors t’asseus al banc i tanques els ulls… En obrir-los de nou, et fixes que ja quasi és de nit, tornes a sopar i veus una pel·lícula amb els teus pares, i després a dormir.

Kyara Calderé Gaiteiro_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan perds algun familiar, et recomanen anar al psicòleg perquè t’ajudi, et reconforti, t’acompanyi i et consoli. Però realment quan tornes a casa, tornes a sentir aquella falta de presència i la solitud t’envaeix. Aleshores, el temps passat en mans d’un professional no s’ajusta a la realitat personal. Aquelles hores que et dediquen només són consells per superar-ho, però, en realitat, l’ensenyament i l’educació no ens preparen per a aquest moment tan cruel de la vida. Sempre recordaré aquells viatges, passejos, dinars, sopars, rialles i estius amb tu. Aquest microrelat va per tu avi, des d’on estiguis, per a mi sempre estaràs present!

Alma Castro Valdés_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Dilluns, vuit del matí, ja estem a punt per començar una setmana més. Comencem amb francès; mentre el professor explica el mateix tema vàries vegades, decideixo imaginar coses, situacions ridícules, poc realistes, però que m’ajuden a passar el temps. A totes les classes segueixo el mateix protocol. L’escola m’avorreix però he de seguir anant-hi si vull tenir un futur assegurat. Actualment, m’estic imaginant que algú entra a classe i així és. Em venen a buscar, estic salvada! Em diuen que m’espera la meva àvia a la porta. Per fi podré imaginar-me el dia següent d’escola. La meva ment no pot parar d’imaginar coses cada cop més ridícules

Carlota Cabezuelo Linares_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

El dia va començar com sempre, ell tot sol al sofà, pensatiu. Aquell dia seria diferent, se n’anava de viatge, però el que ell no sabia era que tot canviaria. La noia que seia al seu costat a l’avió llegia un llibre que a ell també li agradava. Van parlar durant tot el trajecte fins a arribar al seu destí. Un dia, ell caminava pel centre de la ciutat i de sobte va caure a terra. Va fer caure una noia. Va resultar que era la noia de l’avió. Per disculpar-se, va convidar-la a un cafè i van trobar tot el que tenien en comú i van sentir una connexió. Van iniciar una etapa tots dos junts i van recórrer el món sencer de la mà.

MIQUEL ALLER FERNÁNDEZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

De petit només vols jugar. D’adolescent, quedar amb els amics i perdre hores davant d’una pantalla. Els pares hi són, però no són importants. De gran, surts de festa i ells encara són allà. Volen compartir moments amb tu, però penses que és una pèrdua de temps. Fins que ja ets madur i et preocupes per ells, passes temps amb ells i ets feliç de compartir moments, però ja no tens temps i un dia t’adones que eren el més important. Però ja és massa tard, ja no hi són i ara ets tu qui vol estar amb ells, però el buit pesa més que qualsevol record. 

Irina Turne_3ème H Lycée Comte de Foix

Buscant per internet van trobar una oferta molt bona d’un apartament perfecte a Marsella. Havien estat estalviant per a unes vacances inoblidables. El gran dia va arribar. A mesura que s’atansaven al seu destí veien unes cases molt luxoses. Quan van arribar-hi van començar a buscar l’apartament, però no el van trobar. Al cap d’uns minuts, continuaven sense trobar-lo i es van començar a preocupar. De tant en tant miraven la ubicació per veure si s’havien equivocat, però estaven al lloc correcte. Una senyora que passava per allí els va dir que no l’havia vist mai, aquell apartament. Es van adonar que els havien estafat. 

Yassin Ben Younes_3ème H Lycée Comte de Foix

Un home va suplicar als déus la immortalitat i el seu desig li fou concedit. Al començament es va sentir afortunat: contemplava guerres i victòries, regnes que sorgien i desapareixien, rostres nous que l’acompanyaven un temps… Però segle rere segle se li afegia la solitud. Les persones que estimava morien, els records esdevenien un pes insuportable i el món canviava fins a ser-li estrany. Desesperat, va provar de morir moltes vegades: es va llançar al foc, al mar,  al buit. Però la mort no el volia. Aleshores va comprendre, amb un amarg somriure, que la immortalitat no és un do, sinó un infern etern, i que viuria per sempre sol. 

Clàudia Balielles Rodríguez_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava corrent cap al final del camp de futbol i em van fer una passada força llarga. Vaig començar a córrer ràpidament; només em fixava en ella, en la pilota, en res més. La vaig controlar, però en aixecar el cap… allà era una altra vegada, a la vora del camp. No recordo res més, només que em vaig desmaiar i vaig obrir els ulls a l’hospital, el mateix de l’última vegada. Tot per culpa de la mateixa vora. Unes setmanes més tard vaig tornar a jugar i, de nou, la vaig veure. Al partit següent, igual. Sempre tornava, sempre repetint-se, atrapant-me en un cercle que no s’acabava. Definitivament, aquella cantonada del camp estava maleïda.

Alèxia Barragan Arroyo_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Els monitors ens van aixecar. Vam tancar motxilles, vam esmorzar i vam agafar el bus. En arribar, ens vam treure la dessuadora i ens vam posar la gorra. Amb les motxilles carregades vam iniciar la pujada. Al principi tenia molta energia, però a poc a poc vaig començar a notar que no podia més. La calor i el pes que duia a sobre em van jugar una mala passada i vaig començar a dubtar de si de veritat podria fer-ho. Em vaig rendir i vaig llençar la motxilla a terra. El meu grup d’amics ho va veure, em van ajudar a aixecar-me i van estar tota l’excursió animant-me. Al pic els ho vaig agrair perquè, sense ells, no ho hagués pogut fer. 

IRATI BOZAL MORENO_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Era la nit del 2020 a França. El cel era de color negre a causa dels violents bombardejos alemanys. Però, per sort, la meva família i jo estàvem amagats en una petita cova que ens refugiava de les bombes. La ràdio del meu pare no funcionava i teníem fred, gana i por, però si sortíem d’aquella fossa per demanar ajuda, l’exèrcit alemany ens afusellaria sense cap mena de remordiment, així que ens hi vam quedar refugiats. Després d’una bona estona d’espera, van prémer el timbre de casa. Era el repartidor de pizza, que s’havia retardat a causa de la feroç tempesta d’aquell dia de primavera.

HELGA ARMENGOL DABAN_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sento un soroll de fons, però de sobte s’afluixa i no sento res. Miro el despertador. Em desperto. Vaig a l’armari i no trobo el parell del meu mitjó, així que me n’he de posar un de cada color. Plou a bots i barrals. Els pantalons que em volia posar s’estan rentant. Quan ja soc a fora anant cap al bus, m’adono que m’he descuidat les claus a dins. Què faig? Decideixo tornar cap a casa a agafar-les. Ja tinc les claus. Estic a baix, i just quan em giro cap a la parada, veig que l’autobús passa. Decideixo trucar a una amiga, a veure si ella també ha perdut el bus. En parlar-hi, em diu que la professora està absen

PABLO VIEITEZ LAREO_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Arribo i els saludo. Comencem a caminar i parlar. Arribem a un centre comercial i canviem de direcció per anar cap al parc. Mentrestant, hi ha bromes, riures, somriures. Fins que arriba l’hora i cadascú se’n va a casa seva, però amb un somriure i records. Quan arribo a casa, saludo els meus pares i em vaig a dutxar. En acabar, em fico el pijama, sopo i parlo amb la meva família per veure com ens ha anat el dia i què hem fet. En acabar, em toca fregar els plats. Acabo i vaig a dir bona nit als meus pares per així anar al llit a estirar-me i pensar en les rialles i records que m’han quedat sobre aquest dia gràcies als meus amics.

VALENTINA RODRÍGUEZ ELIAS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Entro a la sala. He tingut un mal dia. La veig. Se’m fa un nus a la gola. Tinc por. Em tremolen les cames, ara els braços. Em marejo. Tanco els ulls. Em preparo. Veig purpurina. Sento sorolls i els ignoro. Sento una pressió al pit. Escolto la veu del meu cap: “Tu pots”, “tu pots”. Em concentro. Tinc el cor a mil. Estic a punt, vinga… Ho faig, ho he aconseguit! Em sento superada. Ho torno a intentar, vaig decidida. Estic segura. Vinga… Ja hi som un altre cop. Em tornen a tremolar les cames, amb més força. Veig tota la sala donant voltes. El cor em comença a anar més ràpid. Em cauen les llàgrimes. No puc. NO PUC. 

KELLI DI LIMA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

De petita, anava a veure jugar el meu germà gran a futbol. Em va començar a agradar i li vaig dir a la meva mare que també hi volia jugar, però ella no hi va estar d’acord. Deia que podia provar altres coses com el ball, perquè pensava que el futbol era per a nens. El meu germà em va ajudar a convèncer-la. Finalment, m’hi van apuntar. Era complicat perquè jugàvem amb nens, però amb esforç vaig aprendre a no rendir-me. Amb el temps, el futbol femení ha evolucionat, i hem format un equip de noies. Recordo el meu primer partit, quan sense voler vaig agafar la pilota amb la mà. Ara jugo a l’Enfaf i jugo amb la selecció nacional de futbol.

IU BLASI ALMEYDA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa menys d’un any, va passar un fet que va provocar que em fessin fora del club on entrenava. Des d’aquell moment he entrenat sol, i això m’ha fet sentir malament fins al punt de pensar que no tinc companys en el món del meu esport. Àdhuc, vaig passar per una etapa bloquejat mentalment i estancat pel que fa a joc. M’ha costat molt sortir d’aquest bucle. Obstinat a oblidar el passat i centrant-me en el present, ja he pogut superar i deixar enrere aquell període. I des de fa dos mesos estic començant a jugar més tranquil. És una etapa que m’ha fet més fort mentalment, i avui dia, puc dedicar-me, exclusivament, a millorar en l’esport.

MELÀNIA FERREIRA DE BARROS_3r A COL·LEGI MARE JANER

Tot s’ha acabat. Tot enfosqueix. La veu de ma mare ressona dins meu. Perdo la mobilitat de tot el meu cos. No veig res. Al cap d’una estona, els ulls se m’obren sols. Estic en un passadís, un passadís negre. Només es veu una llum tènue al final. M’hi apropo. Hi ha un ferrocarril, fet d’un or prodigiós. Tinc la sensació que arribarà algú. M’espero. Penso en tot, en especial amb el tret. La gent no sap que he estat una de les primeres víctimes. De cop i volta, arriba un tren. És un tren diferent, d’un altre món. Decideixo pujar-hi. El tren arrenca. Per la finestra veig un fons blau cel. Aleshores entenc que la vida segueix més enllà. 

JÚLIA ESPINOSA TORRALBA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Vam començar a nedar en un mar calmat i d’aigües cristal·lines. Era molt bonic, perfecte. Nedàvem i es va començar a veure l’aigua més opaca. Al fons s’alçaven petites onades. Van ser fàcils de superar. Nedàvem i, de cop, sense cap explicació, l’aigua es va tornar fosca com la nit i amb onades molt més grans. Volíem seguir nedant, amb l’esperança de tornar a la calma i aquell primer color. Però les onades ens separaven cada cop que tancaven. Ens tornàvem a trobar per seguir nedant. Nedàvem buscant allò que ens havia fet començar, però no era enlloc. Aquell record no tornaria. Ja no vèiem l’oceà, era massa tard. Vam deixar de nedar.