El temps passa volant

per

Laia Capdevila_1ère Compt i Ges. LYCÉE COMTE DE FOIX

El temps em passa molt ràpidament. Jo ho noto, tot i que encara estic en la joventut. Em paro a pensar i recordo tots aquets anys enrere: sembla un tancar i obrir d’ulls. En veritat, això que el temps passi tan ràpidament em fa  por, perquè al dia d’avui tinc 16 anys però demà ja en tindré 30 i m’haurà passat mitja vida sense haver-me’n adonat. Jo crec que has de gaudir dels amics i sobretot de la família, que és la que sempre estarà al teu costat. I per més problemes que tingueu, recordeu que tot té solució i que sempre hem de tenir un somriure i tirar endavant, perquè la vida és molt curta i no està feta per perdre el temps…

Que no s’apagui mai la llum

per

Stephanie Mendes_1ère Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan estàs al límit de l’abisme, quan creus que ja no hi ha solució, arriba algú que, enmig de la foscor, encèn un llum. O potser tot comença en un cotxe camí de la platja, amb un cel blau intens, un sol gegant i una cançó que no oblidaràs mai. Els vidres del cotxe estan oberts, no estem sols, el vent ens fa voleiar els cabells, les nostres mirades es troben pel retrovisor, les nostres mans estan per fora de la finestra com si volguessin parar l’aire, es volen agafar, però la clandestinitat les uneix amb més força. Sense adonar-nos-en, comença una gran història que segurament ens farà volar cada cop que soni la nostra cançó.

La realitat i el somni

per

Laia Gonçalvez_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

Un badall. Un llit. Els ulls tancats. La foscor. La ment en blanc. El meu ésser es trasllada a un món creat per mi mateixa. Allí tot és diferent, les pitjors coses et poden passar, però també les coses més desitjades. Quan et passa alguna cosa que no vols, és mol difícil sortir d’aquest món, sents impotència, frustració. Però quan es tracta d’alguna cosa que t’agradaria que passés de veritat, les coses més inoportunes et desperten i tornes a la realitat. I em pregunto: per què fins i tot quan estàs somiant, la vida és injusta i no et deixa gaudir del teu somni? Per què no se’ns permet poder complir els nostres somnis anhelats?

Cicatrius del passat que tornen a sagnar

per

Nerea Mohedano_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

La persona de qui us parlaré és molt important per a mi. Ha marcat un abans i un després en la meva vida. Moltes nits somio amb ella i no puc parar de plorar. Cada dia falta menys per tornar-la a veure, i desitjo tant tornar a veure la seva cara, amb el seu somriure. La vaig veure créixer, però vaig passar més de quatre anys sense veure-la. Sé que tot i estar molt lluny , sempre estarà aquí, al meu costat, ja que no em deixa mai sola. L’amor que sento per ella és únic, és de debò. Recordo aquells moments inoblidables quan estàvem juntes. Quan estic sense ella tinc un buit al cor, però ara sé que la podré tornar a veure i seré més feliç.

Simplement futbol?

per

Miguel Teixeira_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Què és el futbol? És un simple esport col·lectiu ? Per a mi no és un simple esport, és una forma de vida. Cada vegada que estic al vestuari canviant-me i preparant-me el partit noto pessigolles a la panxa del nerviosisme. Mentre em fico les botes reflexiono sobre la tàctica a seguir. Em trobo al túnel de vestidors abans de saltar al camp. Veus com l’entrenador i els teus companys t’animen. Sents el públic cridar i cantar d’emoció… Mires els contraris i l’àrbitre, i saps que et jugues molt i que has de fer un bon partit. Saltes al camp i trepitges la gesta mullada, en aquell moment, és l’únic moment on et sents futbolista.

Primer dia d’escola

per

Gerard Buenache_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Encara recordo aquell dia, el dia en el qual vaig descobrir aquelles papallones a la panxa. Era el primer dia d’escola, teníem dotze anys, jo començava primer de segona ensenyança. Entrava a classe i ella estava allà asseguda amb les seves amigues. Passen els anys, primer, segon, tercer i ara faig quart de segona ensenyança i, sempre que la veig, encara noto les mateixes papallones del primer dia. Riem, parlem, ens fem bromes. Ella és una noia baixeta, maca i divertida, però encara que ella no senti les mateixes papallones que jo, aquell primer dia d’escola el recordaré durant tota la meva vida.

Experiències del passat

per

Vanessa Ribeiro_4t A INSTITUT ESPANYOL

Em cal alguna cosa que m’ompli, alguna cosa que em faci veure que cada dia compta, que és com una gran aventura. Que em faci veure que no importa quantes vegades la vida s’enfonsi als meus peus, perquè seré capaç de tornar a construir-ho tot de nou. El món és tan fràgil i canvia tan fàcilment que només sigui l’amor el que em pugui mantenir amb cordura i quina pena que just això sigui el que em falti. Han canviat moltes coses des de l’última vegada que vaig pensar en tu, han canviat molts records, han aflorat molts errors que creia oblidats. Oblidem tot el que ens hem dit alguna vegada, abans que es facin malbé fins i tot els records.

Mare, gràcies per ser amb mi !

per

Rui Paulos_4t A INSTITUT ESPANYOL

L’altre dia no podia adormir-me i em vaig posar a pensar què faria sense la meva mare. Si ella no hi fos no sabria què fer en els moments més difícils de la meva vida, seria una vida angoixant. La meva mare és com un GPS que m’indica el camí correcte per on he d’anar. Encara que a vegades em renyi i em cridi jo sé que ella ho fa perquè creu que el que estic fent és incorrecte, tant per a la meva educació com per a la meva salut. A vegades penso d’anar-me’n i que els meus pares no sàpiguen on sóc, ni el que estic fent, però després m’adono que no sabria què fer sense ells. Són les persones més importants a la meva vida.

Hesitar

per

Clàudia Marsal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

La multitud exclamava temorosa mentre el reflex dels meus ulls es tenyia del color robí més intens. Els músculs no em reaccionaven, la ment se m’ennuvolava i l’àvia continuava allà, dessagnant-se i perdent el color de la pell. Tothom mirant-la sense saber què fer. Una silueta es va formar entre empentes. L’home de jove edat i vestir elegant ordenava amb to alt, però serè, cada acció dels presents: aigua, ambulància… els meus ulls perduts miraven com trencava la màniga de la seva jaqueta blanca per parar l’hemor­ràgia. Agrair-li set anys més tard em reconforta, un dolç i agradable somriure, acompanyat de sinceres i amables paraules.

Anhel d’eclipsi

per

Maria Vidal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

Entre la broma blanca, els rajos il·luminen la terra plàcida i adormida. Tenebrosa, misteriosa i captivant. La seva bellesa és incondicional. Sublim. Rere els núvols, no pot admirar la seva esplendor a l’estany. Llum de dia, obstacle en la rutina. Amor incompatible, destí abocat al fracàs. Amants condemnats a un sol i breu instant. Se’n va sigil·losa i transparent. Ell, apareix rogent per l’horitzó llunyà. Moments febles de contemplació secreta. La trobada s’esvaeix vertiginosament. Passió impossible; tràgic destí. És l’etern desig diari i constant. L’arribada de l’eclipsi anhelat. Acaronar-se sense tacte. Estimació tendra i fugaç.

La trista història del noi ofegat

per

Claudio Armada_Tl Pro Electrotec LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquesta és la història d’un noi que temia morir ofegat. Des de petit tenia aquesta obsessió. Trobava que havia de ser una mort infernal, no poder respirar. Sempre havia evitat el contacte amb l’aigua, sempre utilitzava un flotador… Aquell dia, en el funeral de la seva tia, va passar molta por perquè plovia a bots i barrals, i va evitar tots els problemes que podien sorgir-li. Semblava que ja ho tenia tot controlat.
A l’església, quina tristesa. A fora, no parava de ploure; tronava i llampegava. El pobre noi tenia una por increïble de morir per inundació.
Quan va sortir de l’església, es va llevar la vida amb una arma blanca.

La pobresa

per

Rexzon Lustina_Tle Pro Electrotec LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què existeix la pobresa? En són responsables els països poc desenvolupats, on la gent no té on dormir, ni res per menjar o per beure? Jo crec que el problema en realitat ve dels països rics, que roben les riqueses com el petroli i el carbó als països menys desenvolupats que per això mateix no poden desenvolupar-se. I això també causa moltes guerres i morts inútils al nostre món.
Si els països més desenvolupats pensessin una mica en els altres països i no solament en ells mateixos evitaríem moltes guerres, moltes morts, la destrucció del medi ambient i la de les ciutats. Espero que tot això s’acabi algun dia i visquem en pau.

Estimar no és fàcil

per

Andrea Delgado_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La gent em diu que m’oblidi d’ell, però si no ho faig, no és perquè no vulgui; sinó perquè no puc. Cada cop que el veig em sento perduda, confosa… És una sensació indescriptible. En aquells moments no sé si riure, si mirar-lo o si fer veure que no hi és. Cada paraula que surt dels seus llavis, cada mirada que em creua i cada somriure que em dedica fan que em senti la noia més afortunada del món. Sé que m’ha utilitzat, que s’ha rigut de mi i que un dia me’n cansaré; però mentrestant continuo amb l’esperança que s’adonarà de tot el que estic passant i tornarà amb mi, perquè no hi haurà mai ningú que l’estimi tant com l’estimo jo.

Tempesta inesperada

per

Emma Palacios_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Vaig mirar per la finestra i plovia. L’aigua queia pel vidre. El meu alè produïa la condensació de les petites gotetes provocant l’embafament del vidre. Vaig començar a dibuixar-hi, però no em venien idees, només pensava en tu. Em semblava massa estúpid escriure un cor amb el teu nom, però els dits tremolosos, per reflex instantani, van dibuixar-lo. Vaig plorar, em vaig enfadar i vaig recordar que mai series al meu costat. Vaig seure en un racó de l’habitació buscant una manera de sortir de l’embolic, d’escapar dels pensaments. Però vaig tornar a veure el meu dibuix, tan petit i, desgraciadament de tan gran sentiment.

Tu i jo

per

Clàudia Riera_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Em sedueixes, em parles, em beses. Ho vols, ho desitges. M’espies, em provoques… ho intueixo. Em despulles, em mossegues, m’esgarrapes, em fas mal. No et serà tan fàcil. Em lligues a tot, crido. Em cremes, em talles… segueixes dins meu. Em tibes, em sacseges… por. T’allunyes, marxes i somric. Però com sempre, menteixes: tornes i t’imposes. T’imploro, et provoco… Ho intueixes. Em despulles, mossegues, esgarrapes… ens fas mal, no m’és fàcil, no ens és fàcil. Et lligo, t’obro, crides, però tu em tornes a cremar, a tallar-me… segueixes dins meu. Et tibo, et sacsejo… No tens força i no penso deixar de lluitar, càncer!

Red Bull

per

Raimon Costas_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les sis. És de dia, fa fred. He passat deu anys entrenant amb forces, voluntat, actitud i sacrifici. Em preparen. Equipatge, menjar. Tres segons. Un, dos, tres… Pujo, m’enlairo. És la primera vegada que veig aquestes vistes, i potser, qui sap, sigui l’última vegada. Estic a trenta-nou mil metres de la meva família, dels meus amics, de tots. Estic dins una càpsula. Comprovo que tot estigui bé. Penso que sóc capaç, que ho puc fer. Surto, a l’espai, m’agafo ben fort. Saludo les càmeres i m’hi llenço… El món està pendent de mi. Un minut, dos, tres, quatre… Estic tocant terra. Félix Baumgartner. Sóc mundialment conegut.

Pensaments

per

Guillem Rebelo_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES. c. DE FORMACIÓ PROFESSONAL
En aquest moment de la vida no sé com intentar sobreviure a això que li diuen vida perquè la veritat és que naixem, estudiem, treballem i morim: és un cercle pel qual passa tothom, ningú no se n’escapa, d’una manera o d’una altra. La veritat és que aquesta vida ens ofereix una forma de sentir que per sort ens emociona i crec que això és el que fa sentir-nos vius; el que no passa per l’emoció s’oblida fàcilment. Encara que escrigui hi ha una part del que penso que suposo que no arribarà a tothom, perquè és difícil traduir en paraules segons quins pensaments, quedeu-vos amb això; som el que sentim i potser també sentim el que som (?).

Cullerada

per

Jonathan Ferreira_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Cada dia la mateixa rutina, em llevo a les vuit del matí i com que no tinc res a fer me’n torno al llit. Quan m’he cansat de no fer res, miro al televisor programes de televenda i compro qualsevol cosa que hi presentin. La veritat és que la meva vida és una ruïna, visc sol, no tinc amics i no parlo amb la meva família. El dia més rutinari de tots, se’m va acudir una invenció que podria canviar el món culinari. Ja feia uns dies que hi pensava: vaig inventar una cullera que determina la temperatura i el sabor del menjar. Ara per ara, tots els cuiners del món la utilitzen. I així fou com el dia més rutinari, em va convertir en un home ric.

Els llibres de la vida

per

Clemente Fernández_1r cien. B
ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT
La vida és com un seguit de llibres. Una extensa biblioteca plena de llibres, i cadascun guarda una història diferent. Cada cop que t’endinses en un d’aquests llibres trobes sempre dues coses que no poden faltar: principi i final. Un principi amb el seu pròleg, que t’avisa discretament del que vindrà. Un final amb el seu epíleg que, un cop acabat el relat, et fa seguir llegint com si després d’haver escrit un punt final encara existís. I és que l’ideal d’una història, un llibre o una part de vida no és evitar el final i intentar ignorar-lo, sinó tenir un bon record del desenllaç, que és el que realment li donarà un títol.

El futur és a les nostres mans

per

Júlia Padreny_1r bat. científic B
ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT
Hi ha un moment a la vida que ens preguntem què volem ser i què tenim a les nostres mans. Alguns companys ho tenen clar, però és una petita porció de la  immensa majoria que no sabem on ens portarà el camí que hem escollit, ni on anirem a parar després d’aquests dos anys. Asseguts davant l’escola, que diuen que és la clau d’un camí ple d’esperances, molts ens qüestionem si hem fet bé escollint aquesta modalitat de batxillerat o si l’examen que tenim aquest matí ens sortirà bé, però el que compta, per sobre de tot, és que hem estat prou valents per tirar endavant, per ser forts davant dels nous reptes i lluitar per un futur millor.