e_640

Clàudia Pons_2n A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo una tarda en una xocolateria del carrer Petritxol. Jo contemplava els quadres d’un pintor de Figueres i tu menjaves xurros. La nata del suís se t’havia quedat suspesa al llavi, vas riure i em vas dir aquelles coses maques, mentre amb el tovalló m’eixugaves el dolç. I repeties que aniríem a ciutats que jo no coneixia, que tindríem una casa amb porxo per llegir-hi als vespres d’estiu, que ens compraríem un ciclomotor per a recórrer la costa i que cada dimarts aniríem al teatre. I jo, fascinada per l’encant del moment m’ho vaig creure sense pensar que les paraules no són més que paraules que s’emporta el vent.

Isabel Ratón Llegaspi_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Era a Galícia, portant les vaques a un prat perquè pasturessin. Hi havia moltes flors boniques, de color groc. Aquell lloc em va impactar: el cel era serè i el sol encenia tot el prat de manera enlluernadora. Les vaques es van posar a córrer contentes. Una mica de vent feia que l’herba es mogués d’un costat  a l’altre… De sobte, una d’elles va saltar al camp del costat i començà a menjar-se el blat. Quan me’n vaig adonar, vaig posar-me a córrer però vaig trepitjar uns excrements i vaig caure al terra. Vaig continuar el meu camí i amb un bastó, li vaig donar uns copets perquè tornés al prat…

Evangelina Gallego_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

La tardor és l’estació de l’any que més m’agrada. Els colors de les capçades dels arbres: verds, grocs, vermells… semblen un preciós arc de Sant Martí. Gaudeixo passejant i trepitjant les fulles, que cauen lentament, al terra de fang del parc del costat de casa meva. Asseguda en aquest banc solitari, contemplo feliç el meravellós paisatge i deixo volar la meva imaginació. De vegades, penso que arribarà un home molt interessant i ben plantat: alt, guapo, simpàtic… que em demanarà que em casi amb ell; d’altres, només tanco els ulls i em deixo portar pels somnis.

Daisy Gomes_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

Les fulles ja no cauen, ara ja no és tot tan acolorit com abans, les fulles han desaparegut. I els arbres? Pobres arbres! Ja no tenen fullatge i amb el fred que deuen passar, es poden refredar. Aquesta cristal·lina d’aigua que es diu neu, quan et rosega la pell, et transmet una sensació gèlida per tot el cos i després et deixa marcada una goteta d’aigua. La neu ho ha recobert gairebé tot: muntanyes, arbres, cases, i fins i tot els rius, que s’han tornat gèlids del fred. Que blanc està tot ara. Les nevades són calmes i això, amics, és l’hivern, l’estació més quieta de la qual s’ha de gaudir en companyia i cantar cançons nadalenques.

Dènia de Araujo_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

En no poder dormir vaig anar-me’n al jardí; vaig sentir sorolls i, aterrida, em vaig girar però no vaig veure res. Va sortir el sol i, somnolenta, vaig tornar a casa amb la sensació que no estava sola. Lentament va anar passant el dia, i va tornar a caure la nit i va tornar la meva inquietud. Vaig sentir la immensa necessitat d’anar-me’n al més lluny possible d’aquella casa i vaig anar a preparar-me un got de llet calenta però no va servir de res. Me’n vaig anar a casa de la meva germana. Vàrem veure les notícies: havien atrapat un psicòpata boig en una casa que per sort estava buida. Vaig mirar l’adreça i era casa meva.

Andrea De Carvalho_Terminale L LYCÉE COMTE DE FOIX

Em mira. Ja feia molt temps que no em mirava amb aquests ulls, una mirada juganera i innocent. Però ell ja no és pas el mateix, el miris com el miris ha canviat.
Encara recordo tot el temps que hem passat junts, jugant, rient. La seva cara em diu que ell també se’n recorda. Però de sobte sento una musiqueta aguda i curta, que surt d’una capsa amb una pantalla lluminosa. I la seva mirada canvia, ja no em mira a mi, sinó la capsa. Em porta amb ell fins a l’instrument, l’agafa amb l’altra mà, i comença a tocar la pantalla lluminosa. Sense tornar-me a mirar em tira dins d’un sac on hi trobo antics companys. Ja sé que no tornaré a sortir d’aquí.

Ona Poy_Terminale L LYCÉE COMPTE DE FOIX

Recordar. Pensar en moments d’infantesa i adolescència. En instants que marquen un abans i un després. Reproduir mentalment les èpoques més difícils. Fer reviure els riures compartits. Meditar sobre una conversació passada. Compartir anècdotes. Evocar moments de felicitat. Rememorar els coneixements bàsics. Saber què vols dir al moment que parles. No oblidar el final de la teva frase. Identificar la teva gent. Reconèixer els indrets. O casa teva. Recordar la teva feina. Conèixer-te. Distingir les teves febleses i virtuts. Saber qui ets. I com et dius. No tenir Alzheimer. Recordar, tan senzill per a alguns i tan difícil per a altres.

Yaiza Martínez_1ère Pro R LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquesta història transcorria durant una guerra a Espanya. Les classes de l’escola estaven separades segons el gènere dels nens. Un dia, fent classe, i fora de classe, se sentien trets i bombardejos. Una bala va travessar la paret i va impactar contra un nen. Aquell pobre nen va morir el 9 d’octubre del 1923. Aquell dia tot va canviar.
Aquell nen era molt eixerit entre els seus companys i professors, no era un alumne exemplar però es feia estimar per tots. Aquell accident va fer que comencés una revolució anarquista, perquè la guerra va començar per la política i van matar un nen innocent.
Aquella guerra va durar 3 anys.

Pol Audersert_1ère Pro R LYCÉE COMTE DE FOIX

Joan arribà a l’estació de la Plaça Catalunya i s’assegué al costat d’una noia extravagant. El Joan li demanà a quina hora passava el tren cap a Sants, la noia li digué a les 8.30 h, de cop i volta la noia s’aixecà i comença a caminar cap endavant sense mirar enrere, Joan mirà el rellotge i veié que eren les 8.55 h,  ja no arribava a treballar, frustrat, entrà en un bar i demanà un cafè, el telenotícies matí acabava de començar i el segon titular anuncià: noia de 19 anys aixafada per un tren a les 8.31 h del matí a Sants, Joan s’esgarrifà en veure aquell rostre, era el de la noia que acabava de veure, s’aixecà, tot havia estat un somni.

Josep Farré_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

La tempesta, aquella brisa que et recor­re la cara. Aquell airet fred i picant que sents quan els flocs de neu s’envolen i piquen contra la teva cara freda i vermellosa. T’intentes tapar la cara però aquells flocs congelats sempre aconsegueixen traspassar qualsevol cosa. I finalment t’arriben de nou a la cara, tan freds, tan picants i calents a la vegada, com petites brases cremant que et fan sentir viu enmig d’aquesta tempesta. Quan el vent passa i la tempesta se’n va, els núvols s’amaguen. Veus sortir el sol entre les valls nevades. Els flocs brillants suspesos en l’aire, aquell instant màgic i irrepetible quan el món fa un sospir.

Maxime Bony_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Quin és realment el sentit de la vida? Assolir els objectius d’una societat dia rere dia, més viciosa i més contaminada pels costums de la vida moderna. Què hem de fer? Seguir un camí predisposat sense cap altre objectiu? Aquí és on la gent, tossuda, veu el sentit de la vida. Però no, no hem de seguir aquest camí, ens diuen que allà ens espera la felicitat, però mai estarem feliços si no fem el que realment ens faci sentir bé. Hi ha gent procreada per dirigir, però tothom no ho pot fer i no podem obligar aquesta gent a intentar-ho. Aquesta gent que els veu inferiors perquè no tenen les mateixes ambicions que ells, són uns idiotes.