El capità de la seva ànima

per

Christian Oliveira_Tle Es LYCÉE COMTE DE FOIX

El comparem amb altres figures històriques com Gandhi o Martin Luther King, però ell va lluitar 95 anys. Ni el racisme ni Robben Island van aconseguir silenciar el somni d’una societat basada en la igualtat, el somni on blancs i negres viuen junts. Copa del Món de rugbi del 1995, Ellis Park, Sud-àfrica, tot un país canta i festeja amb una bella i única veu. Ho havia aconseguit. Tota una vida consagrada a la unió de la seva gran família. Quaranta-tres milions de persones es van sentir lligades per primera vegada, contagiades de la generositat del seu dirigent. El perdó, l’arma més útil de què disposa l’home.

No vull un perquè

per

Gemma Calsina _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Jo creia que la meva vida no era gaire interessant, que era normal, el dia de cada dia. Tenia moltes idees sobre què volia fer en la meva vida: havia pensat escriure algun llibre sobre mi, però quan hi pensava res sobre mi no em venia al cap; per què?
Fins que les frases d’algú em van canviar la vida: has de ser el protagonista de la teva pròpia vida, has d’actuar com si tu i només tu fossis l’única. I jo em vaig parar a pensar: “Això és un joc? I si l’única real aquí sóc jo i els altres solament són producte de la meva imaginació?” Encara ara, que sóc vella, no sé la resposta, i millor, perquè el fet de no saber és el que et dóna ganes de viure.

Què vols ser?

per

Ivo Call Guirao _3r C ES 2A ENSENYANÇA ORDINO

Per començar un ha de saber què vol, què és el que li agrada i què vol arribar a ser. En realitat tots volem el mateix: ser rics sense fer res, perquè veiem gent amb diners i tots pensem que deuen viure bé, amb luxes, molts viatges i diners. Però no ens enganyem: ens pensem que això és vida? A la vida has de fer el que t’agrada, però has de saber que mentre tu estàs dormint, segurament hi haurà algú altre estudiant pel mateix que tu vols ser. No siguis realista perquè els grans invents no ho són; per exemple, qui es creu que l’inventor del vaixell, que és un tros de metall flotant que transporta persones, era realista? Sigues feliç.

El millor del pitjor

per

Elena Oliveira _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribo a casa, dia rere dia amb més ganes de conèixer-te, somiant amb tu a les nits sense saber el teu nom, sense conèixer el so de la teva veu ni el tacte de la teva pell.
I de cop arriba el moment perfecte, mentre espero asseguda el metro, seus al costat sense dir res, però amb un somriure innocent de nen petit, i per fi escolto la teva veu, em saludes donant-me un ram de flors, que suposo que has agafat de la plaça que hi ha a cinc minuts de l’estació. Però, el dia que imaginava que seria el millor de tots, resulta que és l’últim, i aquesta foto és l’únic que em queda de tu, després del tret que et va fer aquell maleït lladre.

L’adolescència

per

Brayan Pinto _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

El Pol és un jove de 16 anys que es va il·lusionar amb una noia que definia de perfecta. Es feien promeses impossibles de complir, il·luminant junts un camí sense sortida.
L’adolescència és un regal de la vida: s’ha d’aprofitar fer coses que no podíem fer quan dúiem bolquers ni podrem fer quan tinguem fills.
Per això el Pol ha canviat, pot semblar cregut i prepotent, només les persones que el coneixen de veritat saben com és, i això és el que li importa.
Des que la llum d’aquell camí es va apagar, ha decidit viure el dia a dia, amb familiars i amics, coneixent noves persones, però sense fer promeses que mai es compliran.

Endavant amb l’aventura

per

Ricard De Haro _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com aigua que s’endinsa en una esponja, hem anat adquirint conceptes al llarg de tots aquests anys. Escola, pares i coneguts han col·laborat en aquesta etapa de la vida. Fins ara ha guanyat qui ha estat capaç de plagiar millor uns apunts sobre un full d’examen. Ara, però, això canvia: no obtindrà més fruits qui hagi sabut “copiar” més o menys, sinó qui en el moment precís sàpiga prémer aquesta esponja i doni a conèixer tot el que ha après en realitat. Ara s’acaba aquesta etapa i cal entrar amb bon peu a la que ens està esperant. D’aquesta manera podrem avançar en aquesta aventura que en diem vida.

I encara me n’han sobrat cent…

per

Marina Fernández _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

640 cops de teclat. Són molts o pocs? Qui sap, la qüestió és què es pot expressar amb només aquests espais? Avui en dia, existeix una demagògia, una retòrica excessiva, en definitiva, massa parleria. Camuflem missatges i opinions, els omplim de paràsits ornamentals, tan teatrals com els falsos somriures, els balls de màscares i les reverències. Crido a la senzillesa! Siguem planers, concisos. Ens creiem prestidigitadors de la llengua, però no ho som, som simples parlants. La màgia retòrica per als escriptors; nosaltres, entenguem-nos.

La vida passa

per

Aicha Faouzi _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia em vaig sorprendre perquè vaig trobar un antic àlbum de fotos, i vaig pensar com passa el temps! Em vaig posar molt melancòlic quan vaig veure que encara tenia cabells i ben negres, la pell la tenia llisa i se’m veia un home fort i treballador, encara tenia molta vida per endavant. Ara trenta anys més tard, surto al carrer a fer un volt deu minuts i ja em sento amb les cames molt cansades, ja mai serà igual. El temps passa i no ens adonem que mai serà com abans. Quan som joves ens és igual el temps perdut, però quan ja tens el temps comptat penses en cada minut que has perdut. Aprofiteu cada minut de la vostra vida.

L’escola dels nens

per

Patrik Alves _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE LYCÉE

Aquell dia estava bastant nerviós… No sabia com seria el meu curs al nou centre escolar només per a nens. Sempre m’han dit que seria avorrit, només nois, i tinguem l’edat que tinguem, també necessitem la companyia de nenes.
Encara no entenc per què els meus pares em volen en aquesta escola… D’una part em sentiré bé, podré jugar al futbol sense que les nenes ens diguin que molestem amb la pilota, no veurem noies saltant a corda per tots costats i cridant cada vegada que veuen un vídeo de Justin Bieber… Encara que, trobaré a faltar els meus amics de la vella escola, el meus professors (alguns) i el meu pati…

Tresor de llengua ufana

per

Xavier Pérez _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Mai a ningú li deuré més que a ella. No hi ha cap moment en què m’abandoni, sempre és amb mi, sempre m’acompanya. Cada moment del dia visc en el seu alè, en la seva ombra; en el consol d’aixoplugar-me en els meus pensaments sempre expressats en ella, en la seva palpitació i en la d’un poble i una cultura. Cada segon, cada minut, cada hora… Viu en mi, jo l’alimento i ella m’alimenta. La meva mediadora, missatgera preuada. Amb ella entenc, m’entenc i em faig entendre; escolto, m’escolto i em faig escoltar. Amb ella penso, amb ella canto, amb ella em sento… el català, la llengua en què visc, la meva llengua, la del meu cor.

Perspectiva

per

Domingo Perancha _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sentia el vent més fort que de costum al seu rostre. Veia tota la ciutat. Els seus pensaments volaven més ràpid que aquell vent furiós, però no els escoltava. Havia pres una decisió, i no hi havia marxa enrere, així que més valia gaudir d’aquell moment. Era curiós com, en despuntar l’alba, els edificis a contrallum semblaven vius i bells. Era estrany com el típic estrès dels carrers esdevenia una tranquil·litat silenciosa. Després de tant de temps, mai havia imaginat que aquell racó esdevindria acollidor. Tancà els ulls i sentí calma. Una brisa lleu. Una escalfor desconeguda. I un cop sec quan el seu cos impactà contra l’asfalt.

L’amor que comença

per

Fàbia Mendes _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Tot comença amb una il·lusió que va creixent desmesuradament amb el temps. Cada vegada que estàs amb ell tot sembla perfecte, estàs als núvols, et deprimeixes si no el veus, res és més important que ell. L’amor és cec, tant que et fas la sorda quan algú diu que estàs equivocada, que quan et menteix ni te n’adones, que deixes de parlar amb els teus amics. Sents coses que mai no havies sentit, penses que és la teva ànima bessona però, de cop i volta, les coses canvien. El sentiment es refreda i tot s’acaba. Plores molt fins que apareix una altra persona i tot comença de nou.

“Una dosi d’amor”

per

Andreia Almeida _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Quan creus que tot va en el sentit equivocat, que la teva vida està naufragant… de sobte, succeeix. Apareix algú amb el típic ‘’Hola :D‘’, i, sense adonar-te’n, es torna cada vegada més important per a tu, sempre està al teu costat i això t’encanta, t’ajuda en els teus pitjors moments, et fa sentir bé, de fet, amb cada nimietat somrius i així t’adones que t’està injectant una droga potent que et fa dir car­rincloneries i estar com ximple… una dosi d’amor. Sí, aquest sentiment que diuen els adults conèixer més i que a la nostra edat no és un sentiment realment tan conegut. Sincerament, l’edat no hi té res a veure. I estic segura que tu ja has viscut una història.

El pare sempre serà el millor

per

Mònica Barbosa _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan tots érem petits i anàvem de viatge, tots dormien excepte tu i el teu pare. Tu només et fixaves en la carretera i pensaves que el teu pare era el millor. Com podia conduir de nit? Havia de tenir algun poder. Sempre he volgut ser com ell, conduir o caminar en la foscor. I si el nostre pare se’n va? Què farem? Sentir-nos orgullosos i agafar el cotxe amb precaució com feia ell. El nostre pare sempre hi serà, ens protegirà allà on sigui i sempre ens estimarà. Però quan ell marxi una gran part de nosaltres morirà i no sabrem afrontar aquest mal. Tots els que tinguin un pare que el tractin bé perquè de pare només n’hi ha un, no dos.

La felicitat

per

Bruna Gonçalves _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La felicitat és la base de la vida. No tot­hom la veu i la sent de la mateixa manera però tots volem ser feliços. La veritable felicitat no consisteix a tenir-ho tot, sinó a no desitjar res. El que realment ens fa feliços és compartir un moment de la teva vida amb algú que estimes, fer un camí llarg amb un amic i que et sembli curt, que soni la teva cançó preferida, que et diguin, xiuxiuejant, t’estimo, el sabor de la xocolata, caminar o córrer sota la pluja, aquella abraçada en un dia de fred, o aquelles estupideses que fas quan ets amb els amics. Aquestes són les petites coses que ens fan valorar la vida i que ens agraden a tots.

L’oblit

per

Núria Queirós_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Tanco els ulls i començo a pensar. Trobo que la gent d’avui en dia és molt diferent de la d’abans. Ara l’únic que fem és estar davant d’una pantalla i observar-la. No ens adonem que a part de tornar-nos cecs ens estem perdent moltes coses.
Avui en dia només ens preocupem pel que passa a la feina, per comprar-nos un iPhone, un ordinador, unes Timberland… i no valorem les coses. Ara no ho notem, però més tard ens adonarem que hem de canviar. Ja que acabarem per no veure sortir la llum del sol i ens distanciarem de la família i els amics. No els veurem personalment, sinó en una simple imatge que acabarà caient en l’oblit.

El record

per

Sofia Romero_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc a la platja. La sorra és blanca com la neu. Em dirigeixo a la vora de l’aigua per poder-me refrescar i poso els peus dins l’aigua. L’aigua puja per les meves cames, aquella sensació em recorda a la meva infància amb el meu avi. Una sensació de tristesa estranya, que em feia recordar moltes coses. Em poso a plorar, les llàgrimes baixen per les meves galtes i arriben a la meva boca. Tenen un gust salat com l’aigua de la platja.
Després, torno a casa i faig la maleta amb una altra mentalitat: és igual on estiguis i el que pensis, viu la vida a l’extrem i fes la teva, només així aconseguiràs el que et proposes.

L’estació de França

per

Laura Fernández_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig néixer en una família humil, amb divuit anys em van enviar a treballar a la fàbrica de Barcelona. Cada diumenge em dirigia a l’estació de França amb la intenció d’agafar qualsevol tren, solament volia escapar de la meva vida. Un matí allà es trobava ella asseguda tenia la pell daurada i el cabell fosc. Vam trobar-nos durant un mes, però un element impedia el nostre amor, ella estava compromesa. Un diumenge vam agafar el primer tren a l’estació de França. El tren ens va portar fins a Roma, on vam viure deu anys fins que la mort la va sorprendre. Avui, com cada diumenge, porto el nostre fill a l’estació per recordar el meu amor.

Una història de mort

per

Marc Reig_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia vaig viure una experiència terrible i diu així: un dia normal a classe, el professor se’n va anar i no tornava, tot­­­hom estava feliç i de cop un crit esgar­rifós va trencar el silenci, i quan vaig reaccionar tothom va desaparèixer. Vaig sortir per la porta, no hi havia ningú, i a les parets hi havia escriptures amb sang que deien així: “Sé on ets, et buscaré, et trobaré i et mataré.” De cop vaig mirar enrere perquè vaig notar que algú em perseguia i la meva reacció va ser córrer fins al final del passadís però no tenia fi. Vaig caure al fons del passadís i em vaig despertar. Per sort tot era un somni molt real, o potser no…

La persona més maca del món!

per

Marta Rodrigues_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser un vuit de setembre. A les quatre de la tarda. Ho recordo. Tenia moltes ganes de veure’l, estava ansiosa, neguitosa… i per fi a un quart de cinc va entrar per aquella porta acompanyat de la meva mare. Era petit i quasi no obria els ulls. Era tan petit… Els meus ulls miraven per primera vegada la persona més maca que mai havia vist. Vaig començar a plorar però… d’emoció per veure’l per fi. Poder-lo abraçar i tocar… I sí, efectivament estic parlant del meu germà petit. Ara mateix té un any. Diuen que el temps passa volant i és veritat. Sembla que va ser ahir que va néixer i ara està tan gran!