e_640

Alexa Noel_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

Iu Tor, 7 anys. Així em diuen els professors al principi d’any. Si no, em dic Calla. A casa llegeixo El Petit Nicolas, no sé per què però m’hi identifico. Potser perquè té la meva edat, és el pallasso de l’escola, com jo. Aquest nen m’inspira per trobar bestieses a fer. L’última que he llegit: agafa la cartera del mestre i l’amaga a l’armari. No m’hi atreveixo, em fa por. Quan toca la campana, agafo les coses al Pau, i pujo al senyal de davant l’escola que diu “Freneu, escola”. Algú va corrent a l’escola? Avui és l’últim dia de curs, i el mestre es jubila. Per amistat al Pau, he pujat al senyal amb la cartera del mestre. Divertit?

Vanessa Dias_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar un dia d’hivern passejant pel parc, on vaig trobar-me amb una noia tan bonica com els flocs de neu que queien del cel i es posaven sobre les meves mans. Tenia les galtes vermelles i la pell molt blanca, portava un pintallavis vermell que li definia molt els llavis, i els ulls de color blau turquesa. No podia deixar de mirar-la; quan se’n va adonar va riure, com si ja hi estigués acostumada. Ella era alemanya i jo jueu, però m’era igual, em vaig aturar, li vaig agafar les mans i li vaig dir que m’agradava molt. Vaig tastar aquells llavis, aquell sabor de mel que mai no oblidaré i mai no deixaré de tastar.

Letícia Teixeira_Terminale STG LYCEE COMTE DE FOIX

Recordes quan eres petit que tot era perfecte? Aquelles lletres m. a. p. s (millors amics per sempre) les escrivies pertot arreu on podies. I te les creies! Però quan vas creixent, tot el que has dit, pensat i somiat t’adones que és mentida. Quan creixes has de pensar solament en tu i no en la resta de la gent que diuen ser els teus amics i no ho són, perquè a la mínima, al més petit entrebanc, et deixen de banda, t’abandonen quan més els necessites. Sabeu que en aquesta vida, o t’espaviles i penses solament en tu, o vius amargat per culpa de gent que no et mereix i que no es preocupa per tu i s’oblida de tu sense miraments?

Irene Rossell_Terminale STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’aixeco de bon matí per anar a buscar el pa al forn que hi ha al davant de casa. Quan de sobte una moto de gran cilidranda se m’endú. En aquell moment vaig veure tota la meva vida passar davant meu, tot i així, em sentia molt impotent en veure que no em podia moure, ni parlar. Al cap d’un instant em vaig quedar inconscient, obro els ulls i veig un jove eixerit que em mira fixament, és l’infermer de l’ambulància. En arribar a l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell ja em trobava molt millor, podia enraonar quasi perfectament i podia moure les cames sense cap dificultat, tot i així, el cap em donava voltes. Quin un ensurt!

Andrea Cervera_1r A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Vaig marxar del meu poble i vaig recór­rer milers de quilòmetres travessant deserts, muntanyes, selves…
Fugia d’un món de guerra, de misèria i de por; d’un món que no entenia i que em sorprenia.
Ara viatjo cap a un nou destí, travesso el mar mentre el sol em colra la cara. Aquest paratge em calma i em tranquil·litza i, alhora, em motiva a seguir endavant, a no rendir-me ni aturar-me perquè sé segur que quelcom meravellós està per arribar.

Guillem Gonzalez_1r SBLV2 LYCÉE COMTE DE FOIX

És curiós com a l’hora de reconèixer els errors ningú vol dir res. Ens estimem massa: un acte, que segons nosaltres per poc que sigui ofengui la nostra persona, és un gest que hem de condemnar per tots els mitjans que ens són possibles. Veritablement l’amor propi si ens n’adonem és només una barrera que no ens permet veure més lluny del que volem veure i que ens impedeix qualsevol coneixement de realitats. Però el pitjor sovint és que qui sempre s’ha estimat no es deixarà mai d’estimar, i perquè una situació acusi clarament el nostre error d’amor no deixarem mai d’estimar-nos perquè simplement no tenim res més a estimar.

Joël Lakhani_1r SBLV2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Només faltaven uns cent metres per arribar a la costa, Omar temia que la llanxa patrullera els sorprengués. L’ambient dins la nau rústica era d’ansietat, la desesperació i el presumpte fracàs espantava els immigrants. El vaixell policial els havia percebut, el motor de la nau anava cada cop més lent i la llanxa amb més celeritat. El patró els va avisar que el vaixell els perseguia i que el motor ja no podria subsistir: -Llanceu-vos i nedeu fins la costa, quan arribeu fugiu a corre-cuita! Faltaven deu metres, Omar i el seu pare van ser els primers a llançar-se de l’embarcació, van nedar amb totes les seves forces fins a la costa.

Saskia Medina_4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot va començar quan vam anar a fer les inscripcions per a l’any vinent, però en Mario, se sentia descol·locat perquè no encaixava en cap del mòduls. Era essencial que agafés alguna cosa perquè si no la seva mare el faria fora de casa. Un cop el curs començat, vam col·locar els exàmens sobre la taula dels professors que ens examinaven. Quan vam acabar de dinar, un noi buscava la seva motxilla, que havia desaparegut mentre estàvem fent l’examen. Va culpar el Jordi i ell, descontrolat, li donà un cop de puny. El noi ens va dir que se’n recordaria. Ens van trucar de l’escola per dir-nos que ens volien obrir un expedient. Plens de pànic, vam acordar que faríem bondat.

Enric Moyano_4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Ell era essencial, ho sabia i era discret. Hi havia un fet que mai l’abandonaria. Se sentia molt culpable però formava part del seu passat. Un bon dia sense cap explicació va sortir de casa tot feliç i es va dirigir amb la seva mare al mercat. Mentre comprava la mare, ell es va quedar mirant la màquina de boles plena de regals. De sobte estava sol, la mare ja no hi era. La va buscar. Preguntava a tort i a dret si algú l’havia vista. Sense escoltar les respostes se’n va anar allà on l’havia vista per última vegada. Se sentia perdut, sol i desvalgut. Pensava què seria d’ell, qui l’ajudaria a sobreviure. Va cridar i ple de suor es va despertar.

Jan Benet_1r LINGÜÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Avui, com cada dia, m’han despertat a dos quarts de sis del matí amb l’estrident i habitual soroll de la campana. La porta s’ha aixecat i l’home vestit de verd m’ha colpejat amablement amb un pal perquè sortís a l’exterior. A fora tot seguia igual que cada dia, m’han alimentat amb un tros de carn rància i durant tot el dia m’he resignat a morir-me de fàstic a la llum del sol mentre grups del que anomenem “persones” es divertien mirant-me i gaudint, inconscientment, de la seva situació respecte a la meva. I, com cada dia, ningú s’ha parat a pensar que no només les “persones” tenen el dret de ser lliures.

Clàudia Valdés_1r LINGÜÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Mira l’horitzó, no pensa en res, només en les vistes fantàstiques de la Costa Brava. Es demana per què no s’ha parat abans a respirar i deixar-ho tot enrere, en tot cas, durant uns minuts. Una ràfega de vent despentina el seu recollit i deixa caure un ble de cabells sobre el seu rostre, lliure durant uns instants d’aquella goma que l’oprimia i l’obligava a estar endreçat. Així, deixa un moment les preocupacions, comença a cantar sense donar importància a les notes desafinades o a les paraules inventades. Com en un somni, amb el cor ple de llibertat, sembla que no s’adona de com n’és de bonica.

Cristian Sanchez_2 BAC PRO E LYCÉE COMTE DE FOIX

En el món hi ha molta crisi! L’economia ens afecta a tots, hi ha molta gent a l’atur i no hi ha treball. Hauríem de pensar-hi clarament, i ser optimistes. Tots sabem que el món està molt malament però els problemes solament són situacions difícils sense resoldre! Si intentem resoldre els nostres tràngols i pensem en les conseqüències dels nostres actes, podrem viure en un món millor tots units. Resolent els nostres problemes i una vegada alliberats d’ells podrem crear un món nou! El món està fatal, assumim-ho, però no per aquesta raó ens hem de frustrar, hem de ser optimistes.

Cristovao Albino_2 BAC PRO E LYCÉE COMTE DE FOIX

La platja i els carrers plens de gent,  tot­hom prenent el sol bonic com una estrella. Amb una calor asfixiant, la gent gran era a l’ombra prenent gelats i els nens petits jugant a l’aigua mentre els joves prenien el sol escoltant música. Enmig de tanta gent, un noi d’uns disset anys estava tot sol amb l’esperança de trobar aquella noia tan bonica a qui ell estimava. Va arribar la nit, el noi era a la platja, assegut sobre la sorra i esperant, esperant… Entre la foscor aparegué algú, una noia molt bonica, i de sobte el noi s’emocionà i digué que mai havia vist una noia tan bonica. Per fi trobà l’amor de la seva vida.

Kevin Castelló_Terminale SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Parella? Avui en dia tothom en vol tenir una, descobrir l’amor i les seves sensacions. Sincerament ja n’estic ben fart d’aquestes relacions, al principi tot comença bé. Et sents lliure ets sents lleuger. La busques, te la imagines i la trobes, és aleshores quan ja no la veus com aquella noia ideal, la trobes superficial, no és aquella noia amb la qual sempre t’hauries vist. Ja ho sé, és molt trist, et sents incòmode al seu costat, entre tu i ella tot s’ha distanciat. Suposo que el millor és esperar que aquella noia aparegui i quan hi sigui que no t’ofegui. Sembla estúpid però és veritat, que t’expliqui això dins d’aquest microrelat.

Elena Jover_Terminale SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan pensem en el que volem fer de la nostra vida, no podem evitar dir-nos que volem ser rics. Però en cap moment ens plantegem per què volem que ens surtin els diners per les orelles. Creieu que es troba la felicitat fent explotar cotxes amb un tanc? Hi ha gent que ho fa i creu ser feliç fent-ho. No és més fàcil ser feliç sense haver de carregar-se un cotxe per poder divertir-se? Potser no sabrem mai el que vol dir la felicitat, potser no trobarem mai la felicitat en si. Però la nostra existència no ha d’estar bolcada a fer-nos rics sinó a trobar la felicitat i a gaudir de cada instant que passem amb la gent que estimem.

Lidia Padial_Batx. Anim. Socio. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estic malalta. Tinc febre, mocs, angines, mal de cap, de peus, de nas, en definitiva, em sento com un drap brut. Avui és dilluns. Sona el despertador. La meva mare entra sigil·losament a la meva habitació i l’apaga. Al cap d’una estona ve de nou, encén el llum de la làmpada, baixa la intensitat perquè no em molesti als ulls. A una mà duu un got de suc de taronja i, a l’altra, un d’aigua amb una aspirina. El suc està deliciós. El medicament me’l prenc d’un glop. Em fa un petó i em diu que descansi. Tinc 20 anys però m’encanta que quan estic malalta la meva mare em tracti com una nena de tres anys. T’estimo, mama!

David Borràs_Batx. Anim. Socio. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Un noi està assegut capcot al mig del parc. Es troba sol. No pot deixar de pensar en una persona especial que el fa sentir viu i recordar-la l’ajuda a seguir endavant. Contínuament té en els seus pensaments tot el seu cos. La figura esvelta. El caràcter eixerit i jovial. El cabell sedós, llarg i rinxolat. El somriure radiant i seductor. En canvi, què pensa ella del noi? El troba atractiu, cepat, madur? Cada cop que se li atansa se sent confós, la ment li queda en blanc, no és capaç de mantenir-hi una conversa per por que ella s’adoni que n’està bojament enamorat. En totes aquestes ocasions es retira discretament i se’n va.

Cristian Malé_Terminale BPR Co LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà estava jo, al costat del camí que porta a la muntanya, sempre que el sol acalorava la gent que passava pel meu costat. Jo estava allà per fer ombra a la gent que passava per aquell camí, però els temps canvien i una carretera va aparèixer al meu costat. Al cap d’un temps molts cotxes van començar a circular-hi, cotxes de molts colors i formes. Un dia em vaig començar a trobar malament. Les meves fulles queien a poc a poc i canviaven de color fins que em vaig trobar completament nu. Jo ja sabia que el dia que tots temem ja m’havia arribat. La meva última primavera, la mort lenta i agonitzant a causa de la contaminació.

Andreina Gonçalves_Tle BPR Co LYCÉE COMTE DE FOIX

De sobte, veiem la llum. La nostra caixa és oberta, per fi. Davant la llum, uns ulls il·lusionats ens miren amb atenció.  Un “si us plau, papa compra-me-les”, un somriure i acabem a les mans d’una adolescent obsessionada per la moda. Ens agafa sigil·losament, ens neteja i ens prepara per treballar. És veritat, som a l’estiu. El sol brilla ben d’hora i aguanta fins a altes hores de la tarda: és el nostre moment de glòria. La caixa està ben guardada al calaix fins que un dia trist ens hi tornen a tancar. És veritat, avui és dia de pluja. Ja s’acaba el nostre moment de glòria i ens adormim amb l’esperança que la moda no ens eliminarà l’any que ve.