e_640

Tania Ferreira_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

No és fàcil escoltar el so de la felicitat. Aquesta sensació immensa d’alegria que et dóna ganes de lluitar per la vida pròpia, aquest sentiment meravellós que t’omple el cor i fa que la tristesa desaparegui. Diuen que els més feliços són els nens; pobrets ells, que encara no saben res de la vida… De petits tots som feliços, de grans ja és una altra història. Però, encara que els problemes ens envaeixin, sempre hi ha dues coses que no hem de perdre mai: el somriure i l’esperança, perquè la felicitat existeix per tots, només hem de mirar-la amb bons ulls.

Joan Martínez_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja hi era abans que nosaltres, donant el color als nostres hiverns. Tan perillosa i atractiva a la vegada… Cada any cap al mes de novembre es comença a deixar veure entre nosaltres, però per culpa nostra cada any tarda més a arribar i se’n va abans d’hora. Aquell sentiment de felicitat en despertar-se i veure-ho tot blanc i assossegat ja gairebé no el tenim. Què direm als nostres néts quan ens demanin què és la neu? Per què ja no n’hi ha? La neu anomenada or blanc és molt més que això, és tot un món que s’ha de cuidar i preservar perquè hi ha coses que no tenen preu.

Mònica Castro_Batxillerat SocioEducatiu_Formació Professional

És l’hora… s’apropa… notes la seva escalfor… et trobes indefensa… no t’imagines què pot succeir… no el vols ni mirar… diu el teu nom… el cor et va a mil… estàs sufocada… et sortirà pel pit tot el nerviosisme… ell t’ho explica per no espantar-te… no vols escoltar-lo… vols que acabi ràpid i el puguis veure… però ell continua… i et sents intimidada… penses: Acaba!… dóna-me’l… sents que explotaràs… què és el que hi haurà allà?… continua parlant… però ja està disposat a donar-te’l… va… estàs preparada… agafa’l… puff…. he aprovat!…

Eva M. Montes Rivas_Batx. SocioEducatiu_Formació Professional

Per què cada vegada que estem bé penso en l’amor i, quan realment em penso que estic enamorada, em dónes una desil·lusió i torno a entrar en la confusió; confusió de si continuar o no continuar, de si val la pena esforçar-me per fer-te feliç, si jo no sóc plenament feliç. Què és el que em dónes per perdonar un mal gest, una mala paraula… però quan penso en tu només se m’acudeixen coses bones i records meravellosos que tots dos hem passat junts durant aquest temps i que m’agradaria tornar a reviure perquè ara hi ha dies que no veig que torni a sortir el sol quan abans mai s’amagava.

Raquel Carrasco_Terminal PRO A_lycée comte de foix

Molts cops pensem que els grans no tenen raó, que no saben res. Però ens equivoquem. Saben molt més del que ens pensem. Molts cops ens diuen que no es pot viure només d’il·lusions i tenen raó. Molts cops ens il·lusionem amb algú per com ens parla, per com ens tracta però no ens adonem de la realitat de les coses perquè els sentiments són així, no hi podem fer res contra els nostres sentiments. A vegades pugem tan amunt del cel que al final no ens adonem de com serà la caiguda. Hem de tenir els peus ben plantats a terra i no viure en un núvol, perquè quan menys ho esperem podem caure d’aquest núvol.

Ana Da Silva_Terminal PRO A_lycée comte de foix

Era a Andorra, per fi! Em vaig llevar per a anar a escola. Feia tard. Vaig anar per una carretera en obres, no podia passar… Vaig anar per una altra i, per mala sort, hi havia cua. Obres pertot arreu. La nova ciutat era plena de cases velles, pidolaires i llocs molt lletjos. No podria ser feliç mai en un lloc com aquest! Aleshores, mirant per la finestra vaig veure un noi. Finalment, vaig arribar a classe, asseguda darrere tothom, pensant, vaig escriure “t’estimo”, en aquell moment em vaig adonar que estava enamorada. Era un amor impossible, jo era la nova alumna de l’escola amb la qual ningú no volia ni parlar.

Karina Alves_Terminal STG_lycée comte de foix

Tots els dies vas comprovant que la gent és molt falsa. Tens persones en les quals confies i t’adones que et traeixen en un detall inimaginable per tu. Això em va passar a mi. Tenia una amiga en la qual confiava i ella confiava en mi, li ho explicava gairebé tot i ella a mi també. Era una d’aquelles persones que m’ajudava quan tenia problemes, però al final va ser la que més em va trair. A partir d’ara mai serà el mateix. He comès errors, però de tots n’he après alguna cosa i és el que diuen, la confiança fa fàstic. Mai esperis res de ningú, perquè serà la millor manera de no patir.

Estefania Teruel_Terminal STG_lycée comte de foix

Desobeeixes i a sobre els demanes diners i un munt de coses més. En canvi ells t’ho donen tot, sense pensar-ho dos cops. Què reben ells a canvi? Res perquè a tu tant te fa el que els pot passar per donar-te a tu el que vols, o potser sí que t’importa però quan ho demanes, no. Només penses en tu, passen els anys i cada cop ets pitjor, el teu comportament no és el d’un noi de 18 anys, fins que arriba un moment on ells ja no podem més, ja tant els en fot. Però tu continues. Ara fa 5 anys que no els veus. Ja no són aquells pares alegres que tu coneixies. Poc després marxen, mai més tornaran i a tu et continua sent indiferent.

Keila Ferrer Bosch_1r Batxillerat C_COL·LEGI sant ermengol

Vuit anys, filla única, amb una immensa por al cos, plorant desconsoladament, desitjant que tot fos un altre malson. No, no ha estat un malson, tornen a discutir més fort que mai. Ell crida, ella plora, no sé què fer, em sento impotent, em poso entremig de tots dos. Prou! Crido. Ell se’n va de casa. Seria l’última vegada que estàvem els tres junts. Corro cap a ella, l’abraço, noto que es fa la forta, els ulls se m’inunden de llàgrimes, quan ja està més calmada em diu que tot s’ha acabat. Espera que ho entengui. El món em cau a sobre. Avui, després de set anys és impossible que oblidi com es van separar els pares.

Pau Riera_1r Batxillerat C_COL·LEGI sant ermengol

En un segon passo d’estar ben segura a les teves mans a volar per l’aire. Quina sensació! Durant la meva jornada laboral m’elevo sovint per sobre els caps de tothom, però cada cop és com el primer. Estic pujant. Ho veig tot i cada cop puc mirar més lluny. Em sento lliure, lleugera com una papallona. Oh! Ha nevat! Quan arribo al punt més alt puc veure el cim de la muntanya enfarinat. Ai! Ai! Que caic! Ho perdo tot de vista: el sol, els núvols, la neu, els arbres. Entro a la cistella i veig la cara somrient del meu tirador. Ja només em queda recordar la sensació de llibertat mentre miro el terra on pròximament tornaré a botar.

Àlex Pérez_1r Batxillerat Econòmic B_escola andorrana

Era un vespre d’estiu, d’aquells que s’engalanen amb un cel taronja i la il·lusió de córrer en llibertat. Es respirava ambient de festa i hi havia gent arreu: gent beguda, baralles, gent fent gresca, gent trista… de tot.
Ja havíem pujat. Allò era vida, adrenalina en estat pur. Ho van veure, ho van sentir. Brillaven fent bon soroll, d’aquell que agrada.
Tots els esquemes fets merda, tots, fets merda.

Helena Vilà_1r Batxillerat Econòmic B_escola andorrana

Parlen, critiquen… Tots ho fan, tots ho fem.
I digues tu, amb quina finalitat?
Tot és ben fàcil però busquem la seva complexitat. Encara que… si tan simple és, per què escollir la dificultat?