e_640

Maria Mallol Jordana_3r B Col·legi Mare Janer
Sempre intentava ajudar els altres. Alegrar el dia als seus amics encara que el d’ella estigués anant pitjor. Mostrar sempre un somriure per no preocupar-los. Es limitava a dir un simple “Estic bé” quan li preguntaven com estava només per no entristir el dia de l’altra persona, per no molestar o senzillament per no fer-los perdre el temps. No parlar mai dels seus problemes ni tan sols amb ella mateixa pensant que ja se n’anirien sols. Fins que explotava i els ulls se li emplenaven de llàgrimes. Així ho feia sempre, mostrar-se feliç per no perdre la gent del seu voltant. Fins que la que es va acabar perdent va ser ella mateixa.

Ariana Martínez_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Aquell dia va ser el més impactant de la meva vida. Vaig arribar de l’escola i no veia el papa per enlloc i veia que la mama estava trista. Em vaig acostar i li vaig demanar pel papa i ella em va respondre: “El papa i jo ens divorciem”. Jo en sentir això em vaig quedar impactada i se’m va partir el cor, vaig pensar que ja no el tornaria a veure més. A partir d’aquell dia la meva vida va canviar per complet i també la meva manera de ser. Em vaig tornar més tímida i amb moltes inseguretats. Només desitjo i espero que en un futur pugui entendre aquesta situació i poder tornar a ser jo mateixa o simplement pensar que tot passa per alguna cosa.

Vidal Figueres_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Aquesta és la història d’un youtuber que es deia Manolo, al qual li agradava molt el món paranormal. Un dia, estava al seu poble i, com que hi havia un hospital abandonat i és un dels llocs amb més moviment paranormal del món, el Manolo va decidir anar-hi i entrar-hi sol, com sempre. L’exploració va començar molt bé, no veia ni sentia ningú, però al cap de 20 minuts va començar a sentir uns sorolls molt estranys al segon pis. Va anar-hi i va trobar-se de cara amb un esperit. Van passar setmanes i setmanes i els seguidors del Manolo van començar a buscar-lo. El van trobar mort amb una nota sota el braç: “Qui busca, sempre acaba trobant”.

Liam Astrié Blanco_3C  Lycée Comte de Foix
Vull avisar-vos que em fa molta mandra escriure un relat, per tant no el faré com espereu. Prefereixo explicar la meva situació. També vull comentar que el premi em sembla pobre comparat a l’esforç dels alumnes. Però, és el que passa avui dia, que les escoles no gasten calés ni per comprar unes mandarines en bon estat. Fins i tot els alumnes ens hem cansat que hi hagi vaga dia sí, dia també: no és just per al nostre aprenentatge adequat. Els qui patim les conseqüències som els actors del futur. Reivindico que alguns sistemes educatius canviïn el mètode per un de més flexible. Si em tracteu com a noi problemàtic, com espereu que actuï?

Martí Sansa_3ème Lycée Comte de Foix
La sang que tenia a les mans no era pas meva. La dona cridava, quasi em suplicava de parar, però jo sabia que encara no era el moment. Aquell objecte punxegut i metàl·lic em servia per anar-li retallant el cos de forma acurada, precisa. Ella cada cop cridava més, deixant escapar la vida. Sense pietat, jo continuava la incisió, curós, gaudint de l’instant. Només quan vaig considerar que era suficient, vaig parar. Aleshores, els xiscles de la dona van donar pas a uns crits aguts i primitius com els d’un nen que acaba de néixer. De seguida, vaig donar el bebè a la mare, i vaig ordenar que ho netegessin tot per a la següent intervenció.

Diego Gerhart_3r  Col·legi Sagrada Família
Es deia, des de feia temps, que pels passadissos del col·legi un senyor d’aspecte misteriós passejava entre les aules de l’ESO mentre xiulava unes cançons molt estranyes que ningú no coneixia. Ja que cap alumne no sabia qui era aquell home, van decidir posar-se a investigar a les hores del pati. Feien torns, primer anaven els cursos de primer i segon de l’ESO, i després, els de tercer i quart als patis del migdia després de dinar. Finalment, van arribar a una conclusió: l’home del passadís era un dels professors. Resultava que era el professor de biologia i també de física i química que passejava pel col·legi durant les seves hores lliures.

Thalia Ferreira do Rego_3r Col·legi Sagrada Família
La nit passada vaig sortir amb unes amigues. Els meus pares estaven de vacances i les vaig portar a sopar; així després ja anàvem juntes. Vam quedar a la tarda per planejar-ho i fer un berenar. Al capvespre vam anar a casa de cada una a buscar roba per sortir. Vam arribar a casa i jo vaig començar a fer el sopar, hi havia fideus. Quan ja estàvem preparades vam sopar. Com que les convidava, jo agafava la cassola, repartia el menjar i ho recollia tot. Després vam anar de festa. Quan vaig tornar a casa, hi havia els bombers. Ho vaig trobar estrany, vaig entrar i no es veia res. Oh, la casa… M’havia deixat el fogó encès! L’endemà…

Mia Flaqué_3r E EA 2a Ensenyança d’Ordino

La Marta i el David estaven passejant quan uns nois amb màscara els van agafar i els van tancar en una habitació. Els nois de la màscara només els van deixar una carta que deia “heu de sortir d’aquí”. Els nois van escorcollar tota l’habitació per veure si hi trobaven alguna pista i van veure un botó, el van prémer. Hi havia 2 sa-les, en una posava la inicial   D i a l’altra una M: es van col·locar cadascú a sota    de la seva inicial. Les sales es van   tancar, el David va prémer un botó
i la Marta va poder passar a una al-  tra sala, cada vegada els nivells de     les sales s’anaven complicant. Han
de decidir qui anuncia la mort de
l’altre.

Joel Ferreira_3r E EA 2A Ensenyança Ordino

Fa unes setmanes estava amb uns amics xerrant al pati de l’escola sobre les xarxes socials, aleshores un d’ells va dir que va veure que hi havia un nou repte que consistia a robar una moto del carrer per fer-se viral, tots li vam dir que era una estupidesa. A pesar d’això, ell va insistir a fer-lo, al final no li vam fer cas. L’endemà aquest amic no va vindre a classe, quan vaig arribar a casa vaig tenir una terrible sorpresa, a la premsa s’estava dient que un nen de 12 anys sense carnet havia robat una moto de gran cilindrada i que l’aventura va acabar en un accident. Ara el meu amic fa tres setmanes que està en coma “gràcies” al repte.

Joan Gilabert_3ème J Lycée comte de foix
Tres amics van decidir anar d’acampada a l’Angonella. En arribar a la collada del Cataperdís van poder admirar les impressionants vistes que hi havia cap al tercer estany. Baixant durant uns quinze minuts més ja es podia començar a apreciar el segon estany. Quedaven aproximadament uns 20 minuts més de baixada. Quan van arribar a baix a vora de l’estany varen al·lucinar de com era de cristal·lina l’aigua. Però un cop va arribar la nit les coses ja no es veien de color de rosa. Dintre de la tenda hi havia la impressió que a fora feia molt de vent. Intentaven dormir però no podien, armats de valor i valentia van decidir sortir.

Hedi Guizzi_3ème J Lycée comte de foix
Era el 18 de desembre, el dia on el món del futbol es podia paralitzar, després de la final del mundial de futbol. El partit seria entre Portugal, liderat per Cristiano Ronaldo, contra l’etern rival, l’Argentina de Messi. Aquest partit era molt important, tant per a Messi, que no té cap Mundial, com per a Cristiano, que tampoc en té, però també per a la seva selecció, ja que Portugal mai no n’havia guanyat cap. El partit era a les nou de la nit. Ara mateix eren les vuit de la tarda i totes les notícies no paraven de parlar del partit, si anaves a un quiosc la gent et parlava del gran partit. Estava frisós de veure aquest esdeveniment.

Jana Rodríguez-Escalona Castro_3r A Col·legi sant ermengol
Quina és la teva època de l’any preferida? L’estiu és quan fa calor, això fa que hi hagi gent a qui li agrada i gent que no. Tots volem anar de vacances a algun lloc de platja, a visitar ciutats… La tardor és de colors ataronjats, grocs, marrons… Cauen les fulles dels arbres, fa fred i calor i no saps què posar-te de l’armari. A l’hivern fa fred, ens hem d’abrigar per no agafar un refredat, hi ha gent que va a esquiar i uns altres es queden a casa. La primavera els camps emplena de flors i fa una bona temperatura mitjana, però si tens al·lèrgies ja no és tan agradable de gaudir-la. Cadascuna de les estacions és especial tal com és.

Laia de la Fuente Morros_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Què faig si el vull curar però ell no col·labora?
No t’ha passat mai que intentes ajudar algú però saps que si ell no posa de la seva part no ho podràs fer? Jo ho intento, i per molt que ho provi, mai deixa que l’ajudi. És estrany, però sé que faig el millor per a ell encara que hi ha alguna cosa que fa que ell mateix no vegi el que li passa, potser el que passa és que no ho vol veure. Però això no és el pitjor, el pitjor és que sembla que jo sigui qui no el vol ajudar, i jo m’ho crec, i em sento culpable quan soc la persona menys culpable en aquesta situació.

Oliver Masschelein Contreras_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Un dia com qualsevol altre vaig anar a dormir; feia fred, em vaig tapar amb la flassada. Quan em vaig despertar, tot era molt estrany, estava en una piscina termal i cada no sé quant temps m’arribava menjar. Em vaig tornar a adormir. Quan em vaig llevar un altre cop, vaig anar a fer una volta per la casa. Un cop vista sencera, vaig voler sortir al carrer. Vaig intentar sortir per la porta, però no podia, estava bloquejada. Vaig començar a donar puntades i cops. De sobte, la porta va començar a trencar-se i una llum em va enlluernar. Era molt forta. Unes mans em van empènyer cap a fora i vaig sortir del ventre de la meva mare.

Cristian Arrufat Mas_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Ella se sentia sola i aïllada de la societat. Allà, en aquella habitació groga, asseguda en una cadira mirant a través de la finestra, observava atentament famílies que passejaven pels carrers acolorits de Nadal. Semblaven felices. Ella també volia viure, volia sortir al carrer a relacionar-se amb la gent, volia respirar natura. No quedava gaire per sortir d’aquell hospital. Era hora de realitzar l’última químio. Els metges van acompanyar-la a aquella sala on li injectaven la medicina. Només quedava un dia… Ja per fi anava de la mà de Déu. L’habitació va quedar buida en una bufada de vent fred d’hivern. Ella volia viure una mica més.

Jordi Tomàs Murugo_3ème D Lycée comte de foix
Una tarda, sol a casa, estava mirant la televisió al costat de la llar del foc, quan se’m va passar pel cap que havia d’anar a jugar a futbol. Feia 7 graus sota zero. Al jardí de casa meva, el terra estava gelat amb una capa de rosada. I van arribar els meus pares, i em van dir, què feia allà amb aquell fred. Vaig relliscar i caure a terra, jo tot avergonyit, vaig pujar cap a dalt a casa. I vaig tenir sort, la taula ja estava parada i només em vaig haver de dutxar i sopar. Després, vaig tornar a mirar la televisió, hi havia els meus pares al sofà i jo em vaig ficar entre ells dos i em vaig adormir mirant una pel·lícula avorrida.

Greta Garcia_3ème D Lycée comte de foix
Des que tinc set anys, tinc un gran somni. Que és estudiar als Estats Units, ja que el meu pare va estudiar allà i el que em va explicar em va apassionar. A més a més, sempre que veia les pel·lícules i les sèries americanes feien que encara tingués més ganes d’anar-hi. De moment m’agradaria anar a la universitat d’UCLA, que és considerada una de les millors universitats públiques del món i per tant és bastant difícil d’entrar-hi. La veritat, estaria bastant lluny de casa, però crec que per realitzar un somni cal passar fronteres. Sens dubte per assolir-ho cal esforçar-se molt, però això no vol dir que no pugui realitzar-se.

Serni Ribera_4t C col·legi mare janer
Entro a la sala i ja està tothom assegut, es respira tensió, són tres quarts i mig de quatre, falten cinc minuts perquè l’àrbitre doni per començada la competició més esperada. Estic pensatiu i molt concentrat en la meva preparació. Tot desapareix al meu voltant i en el meu món únicament existim el meu adversari i jo. Al cronòmetre de la pantalla arbitral s’indica que resten cinquanta-quatre segons per l’inici. Em poso les mans al cap per concentrar-me, intercanviem mirades fredament i se sent una veu que crida: “Podeu començar!” El meu oponent i jo encaixem la mà, ell pitja el botó del rellotge digital i comença la partida d’escacs.

Aroa Andaluz_4t C Col·legi Mare janer
Em llevo, esmorzo i aleshores arriba el moment en què em pregunto: qui soc jo? Aquesta és una pregunta una mica complicada per a alguns. En el meu cas, algunes vegades em veig amb certs adjectius i d’altres amb uns de diferents. Quan estic feliç potser penso en adjectius que em descriuen més o menys positivament, encara que igualment m’hi afegeixo alguns defectes. Però, i en cas contrari? Quan no estic animada crec que em centro més en els errors, encara que no m’agradi tenir-ne. Així que, traient una conclusió d’això, crec que ni jo mateixa sé ben bé qui soc, perquè si ho sabés, sempre em descriuria igual i no tindria dubtes.