e_640

JÚLIA MÉNDEZ_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava a l’hospital tremolant de fred. Escoltava els meus pares plorar i un doctor parlant amb ells. Vaig notar que em canviaven el sèrum i, al cap d’uns minuts, vaig començar a suar i a plorar dintre meu. De sobte, estava en un camp verd amb molts cavalls corrent al meu costat. Un d’ells se’m va apropar sense cap por. Llavors, vaig pujar-hi i em va portar fins a la llum del final del camí. En obrir els ulls, ma mare estava llagrimejant molt afligida davant meu. Em va mirar bocabadada i em va fer una abraçada tan forta que quasi m’ofega. Després de dir-me tot el que m’havia passat, va anar a buscar al metge cridant: “Està desperta!”

INÉS MARTINS_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

No entenia per què tot passava tan ràpidament: els riures dels familiars, la llum del sol sobre la tauleta, el ronc del meu gat… Jo no em movia, em sentia desconnectada, perduda en un silenci que m’ofegava. Fins que vaig veure-ho clar: el meu fil vermell s’havia trencat. No era la vida la que corria, sinó jo, que havia anat desfent el vincle que m’unia a mi mateixa i als que estimava. En aquells últims set minuts, mentre tot passava a càmera lenta, vaig comprendre que, tot i trencat, el fil encara bategava amb força dins meu. Vaig somriure: tot el que havia estat i estimat continuava teixit en cada instant viscut i gaudit.

Laia Ferriz Figols_3r D LICÉE COMTE DE FOIX

Un dia banal, dinant a la terrassa amb la meva família, vaig veure un petit gat gris tigrat. Des d’aquell dia, el gat va venir tots els dies, i a poc a poc, em va agafar confiança. Era femella, i la vaig batejar Shiba. Li vam posar una caseta a fora, i quan feia molt fred, sense que ningú em veiés, la feia dormir a dins. Sempre que tornava de l’escola m’esperava davant de la finestra. Era molt lleial, es va convertir en la meva millor amiga. A les nits, l’anava a veure a fora. Els meus pares no em deixaven però jo ho feia d’amagat. Cada matí esperava pacientment que vingués davant la finestra, però un dia no va venir, l’havien atropellat.

MURIEL VALDÉS FERNÀNDEZ_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava sola a casa i vaig sentir un soroll d’alguna cosa caient que  provenia de la meva habitació. Jo no hi vaig fer gaire cas pequè segurament havia  caigut algun objecte que jo mateixa havia col·locat malament al seu lloc. Però al cap d’una estona, torna a haver-hi un soroll. Però justament, els meus pares van arribar a casa i vaig haver d’anar a obrir-los la porta. Un cop els pares assabentats dels sorollets, van dirigir-se a l’habitació. Van veure una cosa petita i negra corrent per tot arreu i fent caure objectes. Va intentar escapar per la finestra tancada, va quedar estabornit a terra. Els pares s’hi van apropar… era el meu gat!

IGOR MAIA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ahir vaig entrar al casino per primer cop, amb una moneda que havia trobat al carrer i una mica de sort. Tot va començar bé, ho guanyava tot i no feia res. Però el crupier em mirava estrany, com si ja em conegués. Quan vaig apostar l’última fitxa, em va somriure i va dir: “Ja tornes a jugar?” Em vaig mirar les mans, eren velles, arrugades, com si hagués jugat moltes més partides, i quan va caure el dau vaig veure que la sort no era meva, era seva. Des d’aquell moment no he tornat a jugar al casino, cada moneda que em trobava al carrer em feia pensar com vaig començar a jugar, i tota la història que vaig fer en el meu millor moment. 

JOHN LIMON_3r C EA 2A ENSENYAÇA D’ENCAMP

Una nit, el Jacob es va despertar perquè havia sentit un soroll molt estrany. El Jacob va llevar-se per investigar i en arribar a la cuina es va trobar una persona o alguna cosa que tenia forma de persona. Era un monstre molt fastigós i al Jacob no li va agradar. Va agafar un ganivet i el va apunyalar per tot el cos. Se’n va anar a dormir després de matar-lo, tot cansat i satisfet per haver aconseguit matar un monstre fastigós. En despertar-se, pàl·lid i temorós, va acordar que no vivia sol i que era esquizofrènic.

SIENNA BROWN_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és dimarts 27 de novembre, ahir va ser un dia diferent dels altres dies de col·le. Em vaig despertar a les 7.00, vaig menjar i a les 8.00 i vaig anar amb bus fins al col·le. Arribant al col·le, estava plovent, no en tenia gens de ganes, teníem uns horaris tràgics: francès, física i química, svt… Eren les 10.30, dues hores al col·le i ja no podia més, va ser en aquell moment que vaig decidir que m’escaparia del col·le! Durant l’hora de menjar vaig anar darrere del col·le, on no hi havia ningú, allà és on vaig veure la porta. Aquella porta era l’única manera de sortir del col·le sense que ningú se n’adonés, vaig obrir la porta i vaig marxar.

LUCIA NOGUER_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un grup d’amigues, una adolescència entre mig. Nois, baralles, interessos, popularitat… s’interposa en l’amistat d’avui en dia. Vaig pel carrer i veig les amistats que semblen inseparables, però sols són per aparentar alguna cosa o interessos i escolto com es critiquen pel darrere. Cada vegada estem normalitzant més aquest tipus d’amistats. Cosa que no entenc, perquè és el començament d’una amistat tòxica. Trobo que ningú es mereix una amistat com aquesta. Es critiquen molt les relacions tòxiques, però no se’n parla prou. En un món així, soc fidel a les amistats amb confiança mútua. Escoltar, ajudar, amistat, comprensió, respecte…

MARC RIART SEGARRA_3r B COL·LEGI MARE JANER

El futbol és la gran passió de la meva vida. Quan entro al camp, cada vegada sento una sensació molt intensa, com si tot el que hi ha fora desaparegués. M’agrada jugar amb els meus amics, passar la pilota, córrer i lluitar per cada jugada. Quan marco un gol, o el fan els meus companys, és com si el cor m’explotés de l’alegria. I quan guanyem un partit, la sensació és increïble: tots cridant, abraçant-nos i rient. Però el millor del futbol no són només els gols, sinó l’amistat i els moments que compartim. Per mi, aquest esport no és simplement un joc, és una part de mi, ja que és quan més gaudeixo dels amics i de situacions úniques.

CHLOÉ MOGNI ROMERO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Una altra vegada.  Amb qui em quedo? Amb qui m’agrada? O perdono l’anterior? Em vaig preguntar a mi mateixa. El meu cor i el meu cap tenien un dilema, un deia que tornés a creure en l’amor. L’altre, que donés una oportunitat a aquell noi. I vaig caure en la temptació del nou amor. I em vaig començar a preguntar: Per què tu? Per què tu? Que ets tan a prop i tan lluny al mateix temps. Per què tu? Que em dones senyals que confonen el meu cor. Per què tu? Que el teu somriure em fa desfer-me de tendresa. Per què tu? Que em fas saltar d’emoció. Per què tu? Que fas que el meu cor s’acceleri. I de cop me’n vaig adonar: M’he enamorat de tu. 

NIL GARAL BARÓ_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre hi ets, de vegades, amb més o menys presència. Sempre apareixes quan ningú s’ho espera: ets un mur pel costat dret. Quan no hi ets, milers de persones et busquen després. Ets l’encert d’un equip que mai perd. La teva capital és París, però ara portes el blaugrana i ets més feliç. T’has enamorat d’una altra capital llunyana a París, d’una ciutat de platja i mar. París ha quedat enrere. Ets velocitat, ets risc, ets un foc viu. Quan t’equivoques et jutgen, quan brilles t’aclamen. Ja no ets fill de París. Ara ets defensor d’un somni més gran: el del Barça. El mur fort és Kounde.

ELLA GEA DOONAN_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Em trobo en una sala fosca, encenc el llum, baixo les escales i no hi ha ningú. Busco per tota la casa, estic sola. Entro a la cuina per agafar un got de llet i veig una nota sobre la taula, diu que han sortit a comprar. Però és impossible, avui és festiu i no hi ha res obert. Llavors els truco, surt el mòbil està fora de servei. Em començo a preocupar. On són els meus pares? Els ha passat alguna cosa? Decideixo esperar una estona, potser ho estic somiant, potser no els ha passat res. Al cap de dues hores s’obre la porta i entren. Al veure’m em pregunten per què no soc a l’escola.

MIAH ESTRELLA PONT_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La Nora es mirava al mirall del passadís cada vegada que passava pel passadís. Un dia, quan es preparava per sortir, es va mirar al mirall i va veure el seu reflex somrient abans que ella ho fes. La noia va pensar que eren coses seves, tot i que va recordar un incident semblant una nit fa molts mesos. L’endemà a la nit, va decidir tancar l’habitació amb clau per sentir-se més segura. El matí següent es va mirar de nou al mirall abans de baixar a esmorzar i, en tornar de la cuina cap a la seva habitació, una ombra va sortir del mirall i se la va endur. De sobte, es va despertar a la seva habitació amb els seus pares mentre li cantaven “feliç aniversari”.

MIREIA VALLS_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

A la matinada, una dona s’aixeca amb un soroll. El timbre del telèfon. Tot seguit, agafa la trucada. De sobte, una veu greu d’home li diu: “T’estic veient, portes un pijama negre.” S’espanta, però no fa cas, ja que pensa que és una broma de mal gust. Tot i això, no aconsegueix tornar-se a dormir, així que decideix agafar el mòbil per mirar les xarxes socials. Passa una estona fins que li arriba un missatge. Amb el cor accelerat, el llegeix. De cop i volta, una llàgrima seva cau. Una foto seva d’aquell mateix instant es reflecteix a la pantalla. S’espanta. “Estic sola a casa, avui”, pensa. S’escolten passos, algú obre la seva porta i es comença a apropar.

UNAI PINTO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

A la muntanya, habitualment, trobàvem cabirols, esquirols, ovelles i algunes serps. Però vam sentir sorolls molt estranys, com d’un animal enorme. Quan vam arribar al llac, ens vam separar per pescar tranquil·lament sense molestar-nos. Vaig tornar a sentir sorolls, vaig pensar que podia tractar-se d’un os però no estava a prop nostre, ni el vèiem. Llavors, el meu amic i jo vam decidir fer la volta al llac i vam trobar cadàvers d’alguns animals. Generalment, no hi ha cabirols a 2.300 metres i ens va semblar estranyíssim trobar-ne de morts. Ja de baixada, van començar a caure pedres i branques d’arbre. Vaig sentir calma en arribar a casa.

LARA MACHADO PINTO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el dia del meu aniversari, tot estava preparat per a l’ocasió. Estava asseguda, emocionada perquè arribessin els meus amics, quan de sobte vaig sentir uns cops a la porta. Vaig obrir, eren tots els meus amics ja preparats per a la festa! Estàvem tots gaudint ben feliços… De cop i volta, la finestra es va obrir, i una carta va posar-se a sobre la taula, vaig ser l’única que se’n va adonar. Em vaig allunyar una mica per llegir-la… La cara se’m va transformar quan vaig començar a llegir “Aniversari fatal”. Vaig llegir ràpidament “Aquesta mitjanit, passarà alguna cosa”. La llum es va apagar i només jo sabia que no era una casualitat.

ERIC MENDEZ SERRANO_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Com cada dia estava tancat entre les quatre parets, esperant que fossin exactament dos quarts de sis i passessin a donar-me menjar. Notava que aquell era un dia diferent. Feia més sol, les parets estaven més netes i des de la finestra es veien uns ocells cantant. Van acabar sonant dos quarts de sis i no hi havia ningú present. En aquell moment em van passar moltes coses pel cap, com que ja era lliure, que arribaria al mar… Al final es van fer dos quarts de vuit i ja em trobava panxa enlaire, mort flotant a l’aigua. Així és la miserable vida d’un peix.

LUCIA LOURENÇO HEREDIA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Vaig arribar a casa i em vaig quedar paralitzada. El sofà estava ple d’un líquid vermell fosc, tot escampat per terra i per la paret. Les plomes del coixí flotaven a l’aire, i la finestra estava trencada, amb els vidres repartits per terra. L’aire fresc em tocava la cara mentre jo ho mirava tot amb por. Vaig intentar recollir una mica abans que algú arribés i em veiés així, com si m’hagués tornat boja. De sobte, el meu gos va passar corrent davant meu… amb un pot de pintura enganxat a la pota. Em vaig calmar, però llavors la cortina es va moure i tot allò va ser real. 

NATÀLIA ROSILLO COSTA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Una porta s’ha obert. El record de petita i de gran continua sent el mateix. Et veig dins meu, et sento dins meu. Ho expresso a través del moviment, la dedicació, la tècnica, l’esforç, tot gràcies a tu. Quan pujo a l’escenari et veig com una llum mentre em moc i em guies pel camí. Cada pas que dono em fa continuar estant viva i avançant en el meu recorregut. Saber que em veus, que em cuides i em protegeixes, em fa tindre més energia i poder avançar com a persona, assemblant-me més a tu. El teu record no s’apaga, es converteix en el foc que em fa continuar brillant i ballant en tot moment. Gràcies per estar sempre al meu costat. 

AGUSTÍ ALBAREDA VILARÓ_3r C COL·LEGI MARE JANER

És un dia normal, passejant com sempre i pel mateix lloc de sempre, per escampar l’aire, no em sento bé, estic estrany. Alguna cosa no va bé. No li dono importància. Arribo i me’l trobo davant la porta amb un somriure de punta a punta. Llest per jugar, però caic de patac a terra, no em puc despertar. Me’n vaig sense acomiadar-me, però no sé on he anat a parar. Veig coses, més aviat, records inoblidables en què m’ho passo molt bé, però no puc tornar, ho veig tot fosc. Començo a notar que els records se me’n van, es van esborrant, van desapareixent. El mateix va passar-li al meu avi, però no en sabia l’experiència.