e_640

LARA FREITAS_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Són les 17.30 h, vaig a entrenament. Allà em desfogaré de tot el que m’ha passat al col·le. A més, d’aquí a una setmana tenim una competició individual i vull guanyar. Sona la música, em concentro i el meu cos comença a moure’s al so del ritme. Pam: mà a l’aire, maluc de costat, aixeco una cama i faig la volta. El meu cabell s’allibera. Rellisco a terra com una serp, m’aixeco i faig el pas final. De cop, s’escolta una ovació. No era un assaig, estava a l’escenari entre el públic veient la meva família orgullosa aplaudint molt. Quina gran sensació sentir que l’esforç ha valgut la pena i poder gaudir d’allò que més t’apassiona: la dansa. 

EDITH FERNÁNDEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANA SANTA COLOMA

Cada dia m’aixeco sabent que em toca la mateixa rutina de sempre: despertar-me amb la maleïda alarma volent estampar-la contra la paret, dutxar-me, vestir-me, esmorzar i, sense adonar-me’n, ja estic al cotxe anant cap a l’escola; sabent que he de sentir la veu d’aquell profe que fa que m’adormi. Sempre el mateix, no canvia res. L’endemà comença de nou i així dia rere dia… fins que, quan resten 5 minuts perquè soni el timbre, només penso a entrenar… la meva passió… Arribo il·lusionada, per fi el millor moment del dia… Em canvio sabent que gaudiré a tope i començo a jugar, pim, pam i, de sobte, un cop fort al genoll ho canvia tot… 

RUBÉN FREITAS RIBEIRO_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Em rento les mans ràpidament, mentre em miro al mirall amb una expressió freda, a diferència del que m’és normal. En Joan i jo ara ja no som amics. Diu que he estat amagant-li “coses”. Vam discutir una estona. Se n’ha adonat massa ràpid. El mateix va passar amb en Pau, la Carla i amb el Marc, ja fa molt temps. Tots diuen el mateix. No entenc per què no poden ignorar-ho i continuar amb la seva vida. Podríem haver sigut amics per tota la vida, però han triat ser amics fins a la mort. No passa res, no tornarem a discutir. Ara que la sang ja ha marxat, puc agafar el cos d’en Joan i afegir-lo a la col·lecció amb els altres amics eterns. 

CARMEN RODRIGUEZ MESAS_3ème F Lycée Comte de Foix

Em dic Lady Llima i pot ser que d’aquí a pocs dies o uns minuts estigui morta, ni tu ni jo ho sabrem mai això; és el futur. Amb mi s’aprèn a viure cada minut i cada segon sense importar el que passi perquè jo vaig néixer així i ni jo ni el futur em canviaran. Crec que vivim en un món materialista. Solament els animals i les flors aprenen a morir i a sobreviure sense pensar el que passarà. Quan era petita vaig aprendre una cosa de ma mare. Tot té solució menys la mort i mai has de deixar coses per a després perquè mai sabràs si hi ha un més-enllà, però una cosa hem d’aprendre i és viure la vida tal com vingui sense preocupar-se.

Lluna Baipaz Luque_3ème F Lycée Comte de Foix

L’esport és molt important per a tothom tant físicament com psicològicament. Et fa mantenir el teu aspecte físic i mentalment t’ajuda a sentir-te bé durant aquella estona que fas qualsevol activitat física, ja que et pot alleujar aquest estrès de tot el dia i tens més energia. Són sovint treballs d’equip, pots socialitzar amb gent i això crea un bon ambient durant aquest temps tant dins com fora. Trobo que entrenar et treu de la teva zona de confort i et fa sortir de casa. Recomano a tothom que està llegint aquest relat que s’animi a practicar algun esport. No creus que ja és hora de sortir del sofà i fer alguna cosa esportiva? 

ADRIANA CAÑADA BARRERA_3r Col·legi sagrada família

Tothom enyora la infantesa. Que eren feliços, asseguren. Jo no ho tinc tan clar. Potser sí que ho era, però és igual perquè no n’era conscient. Per què hem d’estar tristos, ens demanem. Aquesta pot ser la resposta: per ser conscients que som feliços. Si ets pessimista et deprimirà la idea que l’única forma de ser feliç sigui coneixent la veritable tristesa. En canvi, a mi m’agrada. Ningú pot fer res més que interpretar els sentiments dels altres, no es poden mesurar. Encara que pensis que ets feliç, no ho saps, perquè ni tan sols ho pots definir. Llavors et demanes: he arribat a ser feliç? Sabré que ho soc per poder apreciar-ho?

LEIRE DONCEL_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

L’any 2050, la ciutat estava molt diferent, perquè no hi havia cap ésser humà. Els carrers eren transitats per hologrames i drons, i cada conversa semblava mecànica, sense res real. De sobte va aparèixer el Jan, un jove nascut el 2017 que havia estat congelat en  un experiment fallit. Es va despertar desconcertat i va mirar al seu voltant, no hi havia ningú de carn i ossos. Va intentar parlar amb algú, però no entenia res. –On són les persones? (ningú va respondre). Es va adonar que era l’únic humà. La resta eren intel·ligències artificials.

ROC VILA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada nit, el vent xiulava entre els arbres del bosc perdut, portant amb ell històries oblidades. La gent del poble deia que ningú que entrava en aquell bosc tornava a sortir però l’Ot no creia en llegendes. Amb el cor bategant fort, va decidir seguir el camí i, de sobte, un murmuri sortia entre les fulles: “Torna enrere”, deia una veu suau, però l’Ot avançava, espantat. A mesura que es perdia en la densa boira, la seva memòria començava a distreure’s, com si cada pas esborrés records del seu passat. Quan es va girar per sortir, ja no recordava per què havia entrat. Ni qui era. El bosc l’havia fet seu. 

RITA VIZMANOS ALEGRE_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi ha arribat el cap de setmana, això vol dir esquiar amb el club. Ja soc a dalt de tot de la pista on ens entrenarem avui. Preparada, concentrada per fer una molt bona baixada, observo el traçat, 3… 2… 1… JA! Començo la baixada, donant-ho tot i centrada a fer-ho el millor possible. Arribo a baix, cansada, i el meu entrenador m’espera per corregir-me. Em diu que la meva baixada ha estat molt bé, i que està molt satisfet del meu treball. Quan he sentit això, m’he sorprès i m’he alegrat moltíssim. No m’ho esperava, ja que les meves sensacions no havien sigut gaire bones. Segueixo l’entrenament molt més motivada i contenta. 

AINA ROJAS_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tinc por, tinc por que m’ho tornis a fer. De passar-me nits plorant per culpa teva. No t’entenc, fa dos dies sí, i avui no, la confusió m’esgota. T’agrado jo o ella? Em tornes boja. No ho tens prou clar, ni jo tampoc. Som dos desconeguts massa coneguts. Les amigues m’ho deien sense parar. Però amb el pas dels dies m’adono que no estimes a ningú, sinó que necessites algú per poder presumir. Els sentiments no marxaran, només disminuiran i em faran sentir incòmoda al teu costat. No tens paciència, em vas dir, això em va fer tornar a la realitat i arribar a la conclusió que no ets l’indicat ni per a avui ni per a un possible futur demà.

Pau Farré Marín_3r C COL·LEGI MARE JANER

Me’ls vaig trobar. Al costat de les escombraries. Semblaven nous. Vermells i negres. Ràpidament vaig pujar-los al cotxe i vaig posar rumb cap a Grau Roig. Aquell vint-i-tres de desembre feia molt fred. Els vidres estaven entelats. La llum del sol xocava amb l’intens blanc de la neu i m’enlluernava. Vaig arribar a les pistes d’esquí, em vaig posar les botes, els guants i el casc. Vaig agafar-los i vaig córrer cap al telecadira. Un cop vaig arribar-hi, vaig seure a la cadira i vaig començar a agafar altura. Vaig notar lleugeresa als peus. Vaig mirar a un costat i a l’altre. Vaig mirar-me els peus i aquells esquís havien desaparegut.

Sasha Vicente Furmanova_3r C Col·legi Mare Janer

Sortim de casa molt d’hora, armats amb ganivets i un cistell, confiats que avui ens menjarem el món i un bon remenat de bolets. Més ben dit, mon pare i jo tenim l’esperit de boletaires i de gran rivalitat. Ma mare està amb cara d’adormida i amb poques ganes, ni tan sols de caminar. Tot i que aquesta tardor molts boletaires tornen a casa amb cistells buits, el pare i jo no perdem l’esperança. Primera parada, ni un trist bolet ha tret el cap. Segona parada, això no pinta bé. La tercera és la bona? “Què són aquests barrets?”, pregunta ma mare. Apa! A deu passos del cotxe, dos rovellons, grans i sans, la proclamen la guanyadora del dia.

MARIANA ROSA CARNEIRO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’altre dia vaig pensar si el que em passava era una cosa normal de mi o passava a d’altres persones. Quan em passa sempre és al mateix moment i la mateixa situació. No saps si parlar amb aquella persona, perquè no sé com pot actuar. A l’hora de presentar sents com si estiguessin escoltant moltes veus, sents com por i el teu cos reacciona. No parles, et quedes callada amb una cara bastant espantada. Vols sortir corrents d’aquell lloc per estar tranquil·la. Quan estàs segura de tu mateixa de fer una cosa que a tu t’agrada molt, però no ho fas perquè sents que et diran alguna cosa o pensaran malament. Això és la vergonya.

Noa Rodríguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Només puc escoltar un silenci inquietant, em decideixo a obrir els ulls i puc veure a la meva mare plorant desconsoladament. Mentre em diu: “desperta, desperta!” Jo sense entendre res li dic: “tranquil·la estic desperta”, però no m’escolta, nerviosa li torno a contestar: “estic bé”, però segueix sense escoltar. De sobte m’envaeix el fred i començo a cridar a totes les persones que comencen a apropar-se amb cara de preocupació però no responen. De cop xoco amb alguna cosa, em giro i veig el meu cos tirat a terra envoltat de sang. Una sensació d’angoixa m’emplena ràpidament, a poc a poc m’adono què passa, m’ha arribat l’hora. 

Aiden Grard _3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el Marcos i uns amics van anar a un llac de peixos a nedar i a passar el dia allí. De cop i volta, al Marcos li van mossegar als peus dos peixos i ell va començar a cridar molt fort i va demanar al Tomàs que l’ajudés a sortir de l’aigua per tal de veure què tenia als peus. Quan van sortir de l’aigua, en Marcos tenia dos peixos enganxats als dits dels peus, va cridar de tot contra els peixos i  els meus amics i jo vam riure molt al veure aquella imatge còmica. El Marcos se’ls va treure dels dits i es va venjar d’aquells peixos, se’ls va cruspir. Va matar els peixos, els va netejar i se’ls va menjar. Estan molt bons, va dir!

Neyzan Tomas Sanchez_3ème D Lycée Comte de Foix

En un dels molts viatges que vaig fer, vaig haver de matinar molt per una suposada sorpresa fantàstica, després d’uns quants minuts al cotxe estava cansat i més encara ja que no havia esmorzat i no sabia quina sorpresa era tan important per matinar tant. Havia passat una hora des que havíem sortit de casa i després de molt temps al cotxe vam parar perquè hi havia molta gent, seguia sense saber què fèiem allí perquè era un terreny sense res, però la mare em va dir que la famosa sorpresa era un coet, després d’uns llargs minuts d’espera, el famós coet per fi es va enlairar i vaig quedar-me amb un record inoblidable.

ALEJANDRO SORIA_3r C EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que es deia Miquel. Era un fanàtic del basquetbol i jugava cada matí a la pista. Aquest era l’últim moment de la seva vida que anava a jugar a causa de la seva malaltia. En un moment tens del partit, va llençar la pilota. En Miquel va sentir que tot el món va desaparèixer. Era la gran oportunitat per guanyar el partit de la seva vida, tot depenia d’aquell precís moment. Des d’avui, encara podem recordar aquell últim moment, aquell últim partit on es va convertir en una victòria i va esdevenir una estrella del basquetbol.

Marcos Montagut_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA de SANTA COLOMA

En un petit poble a la costa catalana, es podia veure com en Joan passava les tardes en un banc. Una nit, uns polítics acudiren a casa seva amb un full de deportació. En Joan no entenia res, ja que ja havien passat una trentena d’anys des d’aquell país llunyà que va haver de deixar enrere, on fugia de la guerra. Amb una maleta vella a la mà i el cor trencat, agafà el tren cap a la frontera. Finalment, durant la trajectòria contemplà per darrera vegada els camps de vinyes i les masies que tant estimava. Llavors va comprendre que encara que marxés, Catalunya sempre seria casa seva.

Jordi Dorca Carbonell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era el segle XIX. Tot semblava normal a la taverna, però es comentava que uns lladres havien entrat a robar a casa del carnisser. Vaig sortir sorprès perquè ell no era un senyor adinerat. Em van dir que no s’havien endut diners, sinó una relíquia familiar. Quan anava cap a casa, dos individus armats fins a les dents em van demanar, tot cridant, que els donés, no pas els diners sinó les relíquies que tenia, les de la meva família! A contracor, els vaig donar un gerro familiar. Després els vaig seguir i vaig veure que ho desaven al museu i que els lladres eren l’alcalde i un amic. Ho vaig denunciar i ho van haver de tornar tot a tothom.

Martina Domingo Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sento com la por em puja per les venes, el cap em retruny com un timbal per tots els sorolls escoltats a la casa amb temor que es fessin realitat. El meu cor s’accelera, veig amb els meus ulls ombres desplaçant-se que porten una suau brisa, que em fa basarda. Hi ha un buit al meu interior que està omplert pels nervis que quelcom pot passar. Noto com una gota de suor cau pel meu rostre lentament. Sento com breument el llençol es recolza sobre mi, em giro i veig la meva mare, em fa un petó i noto com tota la tranquil·litat i seguretat s’estenen pel meu cos i finalment aconsegueixo tancar els ulls i dormir sense témer res.

Caracteres: 700 | Palabras: 131 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1