e_640

Alex da Faia_3ème G Lycée Comte de Foix

“Un, dos, tres… Deu! Vinc a buscar-te, iaia!” Era el nostre joc preferit, hi jugàvem diàriament. La major part de les vegades ho fèiem a casa seva, ja que no es podia moure gaire perquè anava en crosses. Després menjàvem i em contava històries de quan ella era petita. En acabat tornava a casa meva per agafar joguines per poder jugar amb ella, normalment agafava cotxes o pistoles. Més tard la meva mare em cridava perquè anés a ajudar-la, però jo sempre m’amagava sota del llit de la meva iaia i la meva mare no em trobava mai. Finalment, me’n tornava a casa meva a sopar i a dormir. Fins a l’endemà no podia tornar a jugar amb ella.

Miquel Colobrans Sanjuan_3r A Col·legi Mare Janer

Cada matí, en Pol es despertava al so dels ocells que piulaven davant de la seva finestra. Vivia sol en un petit apartament ple de llibres i records d’un passat que no volia oblidar. Un dia, mentre passejava pel mercat, va descobrir una caixa antiga de fusta amb gravats intricats. Sense pensar-s’ho, la va comprar. Quan la va obrir, va trobar-hi cartes d’amor plenes de passió. Decidit a saber-ne més, va escriure a l’autora, una dona anomenada Eva. Aviat van intercanviar cartes i, finalment, van decidir conèixer-se en persona. En aquella cafeteria, envoltats de rialles, va adonar-se que les connexions inesperades poden transformar vides.

MARINA RODRÍGUEZ CALVIÑO_3r B COL·lEGI MARE JANER

La Clàudia i jo portàvem dos dies sense veure el pare. La mare semblava preocupada i, durant el dia, no parava de rebre visites de gent amb els ulls plorosos. Ens deia que marxéssim a la nostra habitació i que no sortíssim per a res fins que ens avisés. Alguna cosa estranya estava passant i milions de preguntes rondaven pels nostres caps. Per què el pare no apareixia? Per què hi havia tanta gent dins de casa? Quants dies duraria? Qui era aquella gent? Per què ningú ens deia res? Què era tot allò? Totes aquelles preguntes no obtenien cap resposta. No sabíem ni quan ni on, però teníem molt clar que hi havíem de buscar una solució. 

AAron cabrera_3r B Col·legi Mare Janer

Sempre he estat un nen molt problemàtic. De petit vaig ser adoptat i encara tinc aquella sensació de buit. He passat per moltes cases d’acollida, en totes em deien el mateix: de gran em dirien la veritat. Ja tenia disset anys i era l’últim any que estaria en aquella casa. Els pares se’m van apropar i em van contar la veritat. Els meus pares biològics havien mort en un accident de cotxe. Me’ls van descriure. Tenia pocs records d’ells, però em vaig fer a la idea que viure amb ells hauria estat meravellós. Bé, no em puc queixar dels pares adoptius, sempre han estat amables, els he tingut quan ho he necessitat.  Però a partir d’ara, què?

Bryan Moreira_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

En una partida de Fortnite, en Marc i el seu equip van descobrir un mapa antic darrere d’una cascada. Curiosos, van seguir les pistes fins a un bosc. De cop, un rival els va atacar. En Marc, nerviós, va recordar un lloc del mapa i van córrer a buscar el tresor. En arribar a una clariana, van excavar i van trobar una caixa daurada amb una escopeta de flama. “Això ens ajudarà!”, va pensar en Marc. Enfrontant-se al rival, va disparar i el va eliminar. Llavors, una notificació va aparèixer: “Has revelat el secret de l’illa!” Un portal es va obrir. Sense pensar-ho, van entrar i van descobrir un nou món ple d’aventures. Tot era un somni.

Ayman Malki_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit, vaig sortir a admirar la lluna. Des del balcó, vaig sentir un soroll que venia del pis del costat. Vaig sortir al replà i vaig empènyer la porta entreoberta del veí. Un gat mort, esventrat, sense ulls, jeia al mig de l’estança. Vaig notar que algú em vigilava. En girar-me, em vaig trobar cara a cara amb un home que, ràpidament, em va clavar una xeringa. El líquid injectat em va fer dormir instantàniament i profunda. En despertar, tornava a ser a casa meva. Sense forces, vaig baixar al carrer, aquell mateix home em va empentar dins d’una camioneta. Em va tapar els ulls i vaig perdre la noció del temps. No recordo res més… 

ÏA RIVAS MORÁN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Joan, seixanta anys, viu sol. Cada dia igual, any rere any. Tot canvia quan a l’edifici de davant s’instal·la una dona. Mai parlaven, només se saludaven cada matí. Un somriure, amb la mà… D’alguna manera tornava a sentir papallones a l’estómac, estava enamorat. Li va deixar un missatge a la finestra: “A les sis i mitja, per prendre el te.” Quan va arribar l’hora, es va preparar i va sortir de casa. Es va parar davant de la seva porta. “Toc-toc”, un cop, dos, tres… i res. Va anar al porter de l’edifici, va preguntar per la senyora de la quarta planta. El porter no sabia com dir-li que aquell pis estava abandonat de feia temps.

Molly Puigcercós Georgi_3r A Col·legi Sant Ermengol

En un món fosc i fred, ell, silenciós i poc conegut, ella, popular i amigable, però no feliç del tot. Veu aquells ulls blaus i brillants com el mar que la miren, en un instant tan enamorats, tan petits i en soledat. “Ets la llum que brilla en aquesta foscor”, li diu mirant-la i somrient. En un flaix tot ha canviat, passen per aquell portal invisible que els porta on estan ara. Els mateixos nens que gaudien, ara obren la porta i veuen el futur que tenen al davant. Volen passar per allà, però al mateix temps, volen tornar a com tot estava abans. Tan simple però tan complicat perquè tot està bé, tant al futur com al passat. 

Sara Martínez Guerrera_3ème F Lycée Comte de Foix

L’Esteve passejava pel llac de Pessons. Feia fresca i es veien milers d’estels brillar. Caminava amb el seu gos Gordi. De sobte, l’Esteve va sentir un soroll que venia del bosc. S’hi va apropar i va veure unes llums blaves que s’enlairaven cap al cel. Es va quedar petrificat! Tremolós, va observar com aquelles llums misterioses desapareixien en el cel. Eren extraterrestres o eines militars? Què guardava aquest bosc misteriós? Pressentia que guardava un secret terrible! Des de llavors, cada estiu a la mateixa data i hora, torna al bosc misteriós amb l’esperança de tornar-les a veure. 

JORDI PARIS MARTÍ_3ème F Lycée Comte de Foix

Recordo quan en aquesta època de l’any se celebra la festa tradicional andorrana de Meritxell. Puges a la basílica de Meritxell, on es fa la missa i veus la talla de la Mare de Déu. Baixes cap a casa teva i seguidament vas a dinar amb els teus familiars, sigui a un restaurant o a casa d’algú proper perquè sigui encara més tradicional. Normalment, acostumen a dinar un pica-pica complet amb bastanta carn per recordar l’essència d’aquesta tradició. Com a segon plat gaudeixes d’una bona carn a la brasa com poden ser costelles, porc o bé també un bon entrecot. Per postres una mica de fruita amb un bon pastís.

MICHAEL RIBEIRO_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, un vell que vivia a Anglaterra, en un àtic. En aquella casa es va trobar una caixa on hi havia un rellotge. El va agafar i va prémer un botó que hi havia al costat. Es va adonar que tot es va parar al seu voltant, aquell rellotge tenia el poder de parar el temps. Un dia en un sopar familiar, la seva tieta Pilar va començar a explicar anècdotes les quals el vell no recordava. Era com si cada vegada que parés el temps, una part d’ell s’esborrés. En un moment donat, el vell ja no recordava ni el seu nom. Finalment, va entendre que si perdia els records valuosos del passat, ell ja no seria ningú, ni tindria cap mena d’identitat. El que feia que l’ésser humà fos algú, eren aquelles petites particularitats que aprenem durant la vida.   

ANDREA PÉREZ GENES_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una noia que es deia Maria i era la millor de la Federació Andorrana de Natació. Un dia, la Maria li va dir al seu entrenador que li havien detectat una malaltia al cor i que no podia fer esforços molt grans, si no moriria. El seu entrenador no li va fer cas i la va obligar a preparar-se per a la competició. La Maria va nedar molt bé els primers cent metres, però encara li quedaven cent metres més. A la tercera volta es va començar a sentir cansada, però per no decebre l’entrenador va decidir continuar. Finalment, en una de les últimes voltes, va sentir que no podia respirar i es va desmaiar dins l’aigua. Per consegüent, la van portar cap a l’hospital, però quan la van intentar estabilitzar, ella ja no reaccionava. Una hora més tard, va morir. 

AMINATA BOUSSO_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tristesa va ser el que vaig sentir quan la professora de matemàtiques em va tornar l’examen que vam fer la setmana passada. Tot i que vaig estar estudiant al voltant de 3 hores, vaig tindre un 2! O sigui, la propera vegada no estudio perquè cada vegada que estudio tinc males notes i això em desespera, així que a partir d’ara no estudio més. Els llestos de la classe diuen que mai estudien, això no s’ho creuen ni ells. Les úniques matèries en què tinc bones notes són història, m’encanta la història! A més, la professora de mates em té mania, i jo no sé per què, però bé, no passa res. Almenys tinc la matèria d’anglès per apujar la mitjana.

CARLA BABOT DA COSTA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és el gran dia! Aquest dia que espero des de fa dies, mesos, anys! Aquest dia que tant he somiat, que he imaginat des del moment en el qual em desperto fins al moment en què m’adormo. Aquest dia ja ha arribat, és avui! No m’agrada despertar-me aviat, però ho faig sense cap queixa quan és per viatjar. Aquest matí, em desperto feliç per aquest motiu: viatjar! Em desperto amb ganes, aquestes ganes que només sents quan marxes a descobrir una nova ciutat. Avui marxem a Londres. Londres, aquesta ciutat meravellosa. Aquesta ciutat calmosa, aquesta ciutat on pots passar de la tranquil·litat a una multitud de gent. Aquest dia és avui! 

LIA PUIGDEMASA NADAL_3r B  COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ha arribat el moment, l’ou ja s’ha esquerdat, la mare inquieta no sap com reaccionar. La fràgil closca s’ha trencat del tot, unes potetes comencen a caminar sense direcció. Passen els dies i ja és l’hora de fer-se gran. La mare emocionada els comença a ensenyar a volar. Tots els ocellets surten del niu i comencen a provar, cap d’ells tenia por, estaven feliços sentint l’aire en les seves plomes. Tots menys un. Aquest estava apartat, observant els altres volar; no estava preparat per tirar-se, perquè sentia que no ho aconseguiria. Ell sabia que les tortugues no poden volar, però s’havia criat amb ocells i volia ser com ells.

PAU PERIS VILADROSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’altre dia em vaig creuar amb una vella amiga, ella té el pitjor treball del món. Cada dia quan va a la feina està trista i vesteix amb roba negra i amb una caputxa que li tapa el rostre. Hi ha gent que diu que el seu ofici és el millor, però una vegada l’has provat i el coneixes bé, t’adones que és el pitjor que algú podria tenir. Jo estava una mica enfadat amb ella, ja que mai m’havia vingut a visitar, havia visitat el meu pare, la meva mare, però mai a mi. Quan per fi va arribar el dia, me’n vaig penedir; ja no la volia veure. Aquella era la primera i l’última vegada que la

Guanyadora del curs 2024/2025

Laia Rogel Caldas_3r  Col·legi Sagrada Família

La pluja cau, com les meves llàgrimes desconsolades. La teva foto a la pantalla, somrius com sempre. Potser per això no ens en vam adonar, o perquè estàvem tan centrats en nosaltres que no escoltàvem com demanaves ajuda a crits. Tant de bo seguissis aquí. Encara vaig a la casa de l’arbre i veig les nostres fotos, sé que una part de tu està amb mi. La visito sovint perquè et vull tornar a veure, bé, el que vull és veure’t tornar, per impossible que sigui. Potser si ens n’haguéssim adonat, potser… Amb tantes coses que podrien haver passat i vas triar una solució eterna per a problemes temporals. No et guardo rancor, sinó al meu cor. 

Guanyador curs 2024/2025

Eden Revert_3ème I Lycée Comte de Foix

Vaig deixar el Marc tot sol al parc després que insistís perquè em quedés amb ell. Era un noi molt tímid i reservat a qui li costava fer amics. No era alegre ni xerraire, i sempre s’aïllava. Ens vam fer amics perquè la professora l’havia fet seure al meu costat a classe i compartíem moltes hores junts. A la tarda, en el trajecte cap a casa, vaig pensar que era ben estrany: mai no convidava ningú a casa seva i sempre estava sol. Tampoc ningú havia vist mai els seus pares o els seus germans. De cop, em vaig adonar d’un detall flagrant: devia viure en aquell orfenat proper a la zona! Llavors, em vaig aturar en sec i vaig fer mitja volta.

MILAN BACHRATY BARTLETT_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Dos amics i un dia solejat, un hivern amb brisa i neu pols, esquís encerats i amb ganes d’esquiar. Vam pujar al telecadira i ens vam menjar una barreta de cereals de xocolata. Era el dia perfecte per fer el salt, una pedra que volíem saltar des que érem petits, però mai ens hi havíem atrevit. Gràcies a la neu pols, tova i profunda, era el moment de saltar. El batec del meu cor s’accelerava, en aquell moment vaig deixar de pensar, vaig remar cap al buit i em vaig sentir lleuger com una ploma, els braços es van convertir en ales i em vaig sentir lliure, un somni fet realitat. Prou d’imaginar, prou de pensar, ara és hora de saltar!

JAN RIBÓ CEREZA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vegada vaig sentir el timbre de casa i vaig rebre unes roses, no sabia si era per la desgràcia que algun familiar hagués mort o per l’alegria que la persona de la qual estic enamorat me les hagués enviat. Vaig decidir alegrar-me i pensar que era aquella noia de la qual estava enamorat, ja que l’últim cop que ens vam veure vam parlar junts de floristeries. Dies després, vaig rebre la notícia que el meu cosí havia mort feia alguns dies. Anant cap a la cerimònia, i amb un ram de flors per al meu cosí, vaig veure aquella noia rossa d’ulls blaus de la qual estava enamorat, que em van comunicar que era la meva cosina llunyana.