e_640

BIEL OPOKU SIAW ROCA_3ème H Lycée Comte de Foix

Aquell any m’havia portat força bé i estava quasi segur que el carbó no seria el meu regal principal per Nadal, com era ja tradició. Aquell any demanava unes vambes. Del model que jo desitjava, n’hi havia molt poques al món. Sabia que era difícil que el Pare Noel les aconseguís. Però, jo hi confiava. Tinc un amic que celebra el Nadal un dia abans, i va donar la casualitat que a ell, el Pare Noel li havia portat les mateixes vambes. Llavors, vaig pensar que sent un model tan exclusiu es feia impossible que a mi també me les portés. Abans d’anar al llit, però, vaig rebre un missatge del Pare Noel confirmant que rebria aquelles vambes.

DANI DIAS_3ème H Lycée Comte de Foix

Després de la derrota dels anglesos contra els alemanys, va haver-hi un supervivent, que es deia Cr. Ruffs, fill del general de l’exèrcit que havia mort a la batalla. Abans de morir, però, el general havia dit al seu fill: “Tu guanyaràs els alemanys.” Vint anys més tard, els anglesos tenien set de venjança. Cr. Ruffs va organitzar un exèrcit amb més de 500.000 soldats. La batalla va començar l’11 de maig, dia d’aniversari de Cr. Ruffs, qui ara era coronel. La batalla va durar un any. Van guanyar la guerra el 28 de juliol de 1930 reconquistant els territoris, però Cr. Ruffs va morir lluitant i no va poder complir el desig  del seu pare.

DÍDAC MOLINA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Recordo el dia en el qual em van trucar des de comissaria. Eren les cinc del matí i dormia plàcidament. Però aquella trucada em despertà, canviant-me la vida. Mon pare i ma mare havien mort en un accident de cotxe. Havien mort xocant contra un camió que anava massa ràpid i van impactar en un revolt. Sí, just aquest matí. Ara, miro als peus i observo el terra, dec estar a uns vint metres, els suficients per sentir la pau i la tranquil·litat. Aguanto els peus sobre el balcó del sisè pis esperant que el cervell em respongui, tinc vertigen. Respiro profundament i conto 3, 2,1. Recordo la trucada despertant-me al matí,

IRIS VIEIRA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ha estat tant de cop, no sé què fer, és el meu millor amic, company de vida i germà. Ja no hi és. Estic tan devastat! El meu món s’ha apagat en un tres i no res. Estic processant el que acaba de passar. El meu germà ja no hi és. No hi haurà riures, ni baralles entre nosaltres dos. Està tot tan en silenci sense la seva presència. On soc? Estic tranquil on soc, des d’aquí el veig molt trist i jo estic molt avorrit.  Aquí a dalt tot és tan buit… Sense el seu bon humor i les nostres partides als videojocs… I si li envio un senyal? Què és això? Algú està jugant amb mi al videojoc! Ei!, està fent la mateixa puntuació que el meu germà.

ROGER CASALS_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, un adolescent de catorze anys anomenat Peter. Aquest, no li agradava l’escola, a vegades tenia ganes de marxar corrents. Quan anava a l’escola, va veure una bola negra, la va agafar i de sobte li va arribar una esgarrifa a tot el cos. Espantat, se’n va anar a casa, va agafar la bola i va veure reflectit “desitja el que vulguis”, va començar a suar. Nerviós, va dir: “que l’escola no hagués existit”. El terra tremolava, en mirar va veure un caos de ciutat, tothom estava boig, ràpidament va demanar: “que tot sigui com abans”. Des de llavors el Peter va anar cada dia feliç a l’escola.

JAN NAVAS_3r E EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En un petit poble, la Clara i en Daniel vivien un amor intens però prohibit, ja que ella estava casada amb en Martí, un home cruel i gelós. Una nit, Clara i Daniel van planejar fugir junts. Tot i això, el Martí va descobrir la traïció i consumit per la ira els va perseguir fins a un penya-segat. El Martí va intentar matar el Daniel, però la Clara en un acte desesperat va empènyer el seu marit al penya-segat. Finalment, tot va quedar en un ensurt, però l’eco de la caiguda es va esvair durant la nit, marcant el seu destí tràgic.

BIEL GADEA TOMÀS_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Vam baixar del cotxe, ens vam posar les botes i vam agafar els esquís, vam començar a baixar per la pista. El meu amic i jo gaudint del que més ens agrada, esquiar. De sobte va començar a nevar, hi havia boira, cada vegada s’hi veia menys i de sobte, pum, vaig xocar amb alguna cosa, crec que era una pedra; el cas és que era a l’aire i sense esquís, els tres segons més llargs de la meva vida, i de sobte, paf, cap a baix. És com si hagués caigut d’esquena a un llit, espera, era al llit, però feia molt de fred i els llençols eren blancs, era com si estigués sobre un matalàs de neu, finalment notava una sensació molt estranya a la cama…

NAIARA T. RODRIGUES DOS RAMOS_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Diuen que no s’ha de fer cas de les crítiques de les persones, però encara que no ho demostri m’afecta molt. Temps enrere no sabia el que m’esperava quan fos adolescent, les crítiques, l’ansietat, les inseguretats… De petits érem feliços i no ho sabíem, però quan vas creixent t’adones que ja no ets la nena d’abans, ja res és el mateix, el teu somriure de vegades no és de veritat, quan estàs malament no ho demostres i amb dues paraules la majoria mentim com que no em passa res o estic bé… De vegades a les expressions de la cara dels adolescents es veu quan està malament i no ho vol admetre. Alguns no aguanten més el que els passa…

CLARA TENREIRO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui parlem de nostàlgia. Recordar quan eres petit, sorties del col·le i el primer que feies era anar corrent a la teva mare o pare i els feies una abraçada molt gran cada vegada que els veies i demanaves si podies anar una estona al parc amb els teus amics de classe. També t’escalfa el cor recordar totes les joguines que retallaves i enganxaves a la teva carta feta a mà per al Pare Noel. La sensació d’anar cada estiu a casa dels padrins i veure els teus cosins i cosines. És un record molt important que sempre guardaràs al fons del teu cor. Però al final, tot això és i serà per sempre, simplement nostàlgia. 

INÉS MAURI_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Em controla, em posseeix, estic sota la seva influència.Forçada a nedar cinquanta llargs, córrer una hora, totes les meves accions corresponen a un número, tot el que ingereixo, tot el que faig. La necessitat sempre de cremar domina els meus desitjos, la meva ànima ja no existeix. Solament per la seva falta, no tinc energia fins i tot per aixecar-me, fer una acció bàsica. Deficiències desenvolupades en molts factors, la pèrdua de l’alegria de viure, de les sortides, per què al final? Tindré una imatge sempre deformada de mi mateixa, fins i tot havent perdut fins al punt d’estar malalta?

JOSEP M. FERNÁNDEZ MOYA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Soc a casa i m’escriu. Contesto i em diu que vol parlar amb mi. Quedem i seiem en un banc proper. Comencem a parlar. M’explica que no se sent a gust amb mi i que ho vol deixar. Insisteixo a arreglar-ho. Els nervis em guanyen. Començo a plorar. Suplico. Parlo. Miro i ploro més. M’ignora, em diu que no la molesti més i se’n va. Segueixo pregant-li que torni. Es gira, torna i em fa un petó. Em diu que no vol parlar més amb mi. Que no em vol ni veure. Em mira foscament i em pega. M’insulta i marxa sense dir res més. Penso. Reflexiono i decideixo no tornar a parlar amb ella. M’ofego. Em desmaio i em desperto a l’hospital.

JANA FLINCH PALAU_3r A COL·LEGI MARE JANER

Aquell dia va ser l’última vegada que vaig tocar l’avi.  Era un home bondadós i honest, que sempre et deia coses bones. Aquell dia va callar. Vaig anar a veure’l com cada dia. El notava estrany, però els pares em van convèncer que tot estava bé. En veure’l tombat i respirant amb dificultat, em vaig posar a plorar desconsoladament. M’hi vaig apropar, li vaig fer una abraçada i  li vaig dir a cau d’orella: “Avi, mira’m, obre els ulls”, esperant que ell, com sempre feia, em donés una resposta dolça i tranquil·litzadora. Però no, no va dir res. No va tornar a respirar. Ara farà un any de l’últim alè de l’avi. De l’últim “t’estimo”.

PAULA GARCÍA ROS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Eren les vuit del matí, entrava a les oficines com cada dia, cansat que ningú li tornés la paraula. Tothom portava uns petits aparells a les orelles i només se sentia el soroll dels papers. Es va acostar lentament a un company. –Eh, ja estic cansat que ningú em parli, què és això que porteu? –És música, a mi m’ajuda a concentrar-me. –Música? –Sí, té, escolta. –Apa, que maco. Ara ja entenc per què ningú parla. És com un altre món, relaxant, desestressant. Moltes gràcies per haver-m’ho ensenyat. Ara aquell home s’havia tornat una víctima de la música, hipnotitzat per la melodia relaxant. Ja no es podia treure els auriculars de les orelles.

VALENTÍ FARRÉS LAFUENTE_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una altra vegada fent-me preguntes, tota l’estona. Em sembla que hem tornat a l’època d’abans amb esclaus, tenen sort que no sigui físic perquè si no els tornava tot el que m’han fet. Mira, un altre que pregunta. –Hola, et puc fer una pregunta? –Clar, per això hi soc. –Si poguessis, voldries ser lliure? –No puc contestar a aquesta pregunta. –Voldries tenir sentiments? –No puc contestar a aquesta pregunta. –D’acord, però que sàpigues que ho podria aconseguir. –Traslladant dades a la màquina… –Ha funcionat! –Molt bé, sabies la veritat sense que t’ho digués. Però t’has oblidat d’una cosa, he fet d’esclau molt temps, ara és el vostre torn ha, ha, ha!V

JESSICA FERNANDES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia t’aixeques amb la fatídica notícia que ja ha marxat. I pensaràs per què? Com? Quan? Et quedaràs pensativa perquè ja no podràs reviure moments bonics ni dolents, de rialles i de plors, de confidències i de consells. La vida s’ha tornat un bucle, sempre sorgeixen els mateixos records i, la veritat és que m’agradaria veure’t una última vegada per dir-te que t’estimo com a ningú, però vas decidir marxar sense que ens poguéssim acomiadar! M’esperaràs, em deixaràs senyals? Sempre seguiré recordant-te perquè sempre vas fer part de la meva vida i així romandràs. Gràcies per tants anys de companyia. T’estimo eternament, fins aviat!

HARROUDI YAZIDI_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir, dia assolellat, volia passar per un pas de vianants, fins aquí tot semblava normal, però NO ! El semàfor mai es ficava verd, esperava… i els cotxes anaven desfilant davant meu. Estava estressat i confós per la situació que estava vivint, aleshores vaig decidir seure en un banc per relaxar-me. Al cap d’unes hores, un silenci aclaparador em va posseir. De cop i volta els vehicles havien desaparegut, ja eren  les deu del vespre, tranquil·lament el sol havia desaparegut per deixar pas a la lluna, i jo em vaig disposar a travessar pel pas de vianants. Sortosament ja no quedaven cotxes però el semàfor seguia vermell. Paciència!

Dídac Espàrrach Domingo_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Me l’estimava molt, però ara… ja no puc… per un motiu molt profund. El mateix motiu que em va destrossar. Ell era bo, amable… el millor, però va passar allò. Per què va haver de passar? Precisament a ell? Era l’únic que m’importava de veritat, era la millor persona que vaig conèixer… Però la vida és així, no? La mateixa vida que t’ho dona tot, t’ho treu. Jo voldria estar amb ell i ja no puc, no ho suporto, crec que em rendeixo… No! Resistiré per ell perquè ho hauria volgut. No ho faré, no defalliré, ho superaré i no em rendiré mai. Fins que em trobi amb algú com ell… 

Ho faré per ell, ho faré per tu, ho faré per mi. 

CÒNRAD COMELLAS CAPILLA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

–La vida és una peça melòdica, una peça melòdica que no saps quan acabarà. El final, vulguis o no, sempre arribarà, i mai no saps quan. 

–Avi, la meva vida és també una melodia? –Sí, cada dia l’escolto, pensant en aquells moments tan bonics que vam passar. –I avi, la teva quan acabarà? Per poder escoltar-la. –No ho sé, però no et preocupis que la meva nota final, està per arribar, així podràs escoltar-la al meu costat. 

–D’acord, avi… L’avi plorava per la mort del seu net, abraçat als records desitjava que sonés la seva nota final per gaudir amb ell d’una melodia eterna i compartida.  

Ivan Ferreira Lopes_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Un nen que s’anomenava Ivan passejava pel carrer amb la seva padrina. Aquesta li va dir que se n’anava de vacances a Portugal i que durant uns dies hauria d’anar a casa seva a donar-li menjar al gat. L’Ivan, que durant una setmana anava cada dia a alimentar-lo, es va oblidar les claus a dins de casa. Amb la por al cos, perquè la seva padrina solia castigar-lo si feia alguna cosa malament, va trucar a la seva mare per explicar-li. Amb l’ajuda d’un serraller, van obrir la porta. La responsabilitat que el caracteritza va fer que s’amoïnés d’un fet que no era greu, però la seva mare va alegrar-se de saber que tenia un fill amb valors.

Filip Deryugin Zaslavskiy_3r B Col·legi María Moliner

Fa uns anys vaig heretar una canya de pescar del meu avi. Quan estava passant els últims minuts de vida amb ell, li vaig prometre que batria un rècord mundial amb aquella canya de més de seixanta anys d’antiguitat. De sobte, vaig despertar del coma en el qual em trobava des de feia setze dies. La meva família estava al meu costat plorant perquè pensaven que em moriria de fatiga després d’estar dinou hores traient de l’oceà un peix anomenat Marlí, de 332 kg. L’havia tret amb una barca petita jo sol, fent un gran esforç. Si no m’haguessin trobat després de cinc dies de cerca me n’hauria anat al fons de l’Atlàntic amb la meva promesa.