Mes: febrer de 2011

Andrea Espiñeira Forca_1r Batxillerat B_INSTITUT ESPANYOL

Ella habita vora l’Atlàntic, disposa de vistes meravelloses al gran blau. Avui, passeja sense solta ni volta. Evidentment res estava escrit, el destí no avisa prèviament els implicats en el seu joc. Amb la mirada absent i la ment en blanc, perd, o potser aprofita subtilment els seus últims minuts. Decideix acostar-se a la vora del llit dels seus pensaments, al confident durant aquests llargs anys. Ajupida, estira la mà per sentir una vegada més la frescor de les onades, esmola l’oïda per delectar-se amb la dolça melodia que les aigües emeten quan baten contra el penya-segat amb una senzillesa aclaparadora. Arriba l’hora. Silenci.

María Jorge González_1r Batxillerat B_INSTITUT ESPANYOL

Recorria els carrers sense pausa. En la lentitud dels dies, albirava la petita llum d’esperança que em propulsava de manera irremeiable a la continuïtat en la carrera de la vida. En aquells dies pensava, de manera intermitent, en la transcendència de l’art carnal, humà; sense saber-ho m’embriagava una barreja de pena i melancolia. Tenia la certesa que m’aferraria a la glòria de cada segon, sense deixar passar l’essència ni un instant. La vida em mirava d’esquitllentes i em produïa sensació de repòs i una poderosa placidesa; necessitava poder redactar amb la meva ploma maldestra la infinitud i la quietud dels dies de joia.

Daniela da Costa_2n Batxillerat C_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Es miren. La pluja és l’únic testimoni de la parella. Ella ha rebut la notícia sobre la malaltia que pateix i l’hi intenta explicar. Ell diu que l’estima bojament i sembla no entendre la gravetat de la situació. Pensa que ella continuarà sent la noia més bonica del barri, però ella insisteix que la malaltia l’acabarà matant a poc a poc, perdrà la seva cabellera rossa i la joventut. Els successius “t’estimo” comencen a ser buits, frívols. Ell comença a atabalar-se i ella s’adona que viatjarà sola fins a la mort. Ara se sent decebuda i plora. Es mulla i se sent protegida. La lluita comença. Ara caminarà sola sota la pluja.

Marta Villaverde_2n Batxillerat C_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aparcava el seu Mini descapotable davant del pis de la seva àvia. En entrar a la casa s’apropà al llit i aparentment la veié. “Quines orelles més grans t’han sortit”, va dir. “Són per a sentir-te millor”, respongué la dona. A la jove li estranyà aquesta resposta. “I quins ulls!”, li tornà a dir. “Són per a veure’t millor”, li respongué de nou. “I aquestes dents, iaia?” “Són per a menjaaar-te…” i en aquell precís instant en què el llop es treia la disfressa, entrava per la porta la policia. Mentre el detenien, l’animal veié el mòbil d’última generació de la noia. Apareixia en pantalla un missatge, molt ràpid d’escriure: S.O.S.

Pavel NiKolaev_2 Batxillerat B_INSTITUT ESPANYOL

Va sonar el despertador. Altre cop, com cada matí, em vaig aixecar, vaig obrir la finestra i vaig anar a la cuina a preparar el cafè. L’aroma del cafè i el fum del tabac a poc a poc van anar despertant la meva consciència. L’aire fresc anava estimulant el cos per a un dia nou. El rellotge, tan insensible a la peresa típica d’un dilluns, anava restant els preuats minuts de tranquil·litat. Una dutxa d’aigua calenta. Corrents a preparar la motxilla. Cinc minuts més. Pàrquing. Cotxe. Per fi el pis zero. Obrir manualment la porta. La mare… Com de costum hi havia la mateixa cua davant la porta. Començava un dia nou.

Carles García_2 Batxillerat B_INSTITUT ESPANYOL

Arribo a casa, encenc l’ordinador i poso música. Em preparo un got de whisky amb gel i em relaxo escoltant jazz relaxant i magnífic mentre em fumo un bon cigar. Disfruto el moment perquè sé que no tardarà a anar-se’n als collons. Efectivament, truquen al telèfon. Encara no he tingut temps d’acabar-me el whisky i amb prou feines he escoltat els quatre primers temes. -Sí?, pregunto. -Ernest, et necessitem al quiròfan. Acaba d’arribar un pacient que s’ha tallat tres dits amb una serra circular i no hi ha ningú disponible per atendre’l. Penjo. -Merda, penso mentre em fico la jaqueta. Per què collons no podia ser un simple botiguer?

Xavier Rosell_TBAC PRO Restauració_LYCÉE C. FOIX

Hi havia una noia que deia ser la més bonica de tot l’insti, cada dia li preguntava al seu assessor d’imatge si ho era i un dia li va contestar que no. La noia es va cabrejar tant que li va demanar al seu xicot que matés la que li feia la competència. El noi va obeir, la va agafar i la va abandonar en un barri molt perillós. La noia era molt simpàtica i es va ajuntar amb set traficants. Però un dia una vella ionqui li va oferir una poma. La noia va caure en coma i per sort la van portar a l’hospital. Ara els seus pares estan pensant si poden continuar pagant les despeses i estan entre l’opció d’acabar pobres o deixar-la morir.

Tatiana Coelho Rodrigues_TBAC PRO Restauració_LYCÉE C. FOIX

Quan va arribar a casa de l’avi ella només tenia 16 anys. L’avi era molt ric i vivia al lloc més alt de la muntanya suïssa. La pobra nena va haver de marxar de casa perquè la mare passava els dies xatejant al Facebook. Era una nena ben boja, saltava d’aquí cap a allà i no parava quieta. Corria pel gran xalet molestant les cabres que reposaven al garatge. Parlava molt alt i sempre estava contenta. Era tan feliç! Ho tenia tot: wifi a l’habitació, connexió vint-i-quatre hores, fibra òptica, televisor d’última generació, canal + i el més bo: un llit de palla amb llençols de Dior. Als 20 anys va voler fer un curs de pagesa i va marxar.

Yonatán Rodríguez_2 Batxillerat A_INSTITUT ESPANYOL

Un dia, sota el sostre d’un vehicle, mentre feia un viatge amb l’esposa i el fill, em va canviar el món de cop i volta. Sempre havia estat assegut sobre un vehicle de dues rodes, fent l’animal pertot arreu des que tenia catorze anys, però ara ja en tinc trenta-tres i, a part de l’edat, també tinc una família per cuidar. Una dona i un fill. El meu fill és molt llest, però té un problema i és que les motos el tornen boig. Ara ha començat a circular-hi per circuits i és l’únic lloc on un cop assegut a la seva moto s’oblida de tota la resta. Em recorda a mi de petit. Ara jo condueixo un vehicle de quatre rodes i el meu fill, un de dues.

Clara Garrallà i Casal_2 Batxillerat A_INSTITUT ESPANYOL

Mai havia tingut tant temps, i a la vegada tan poc. Tot semblava no tenir cap sentit, però a qui li importava? Les contradiccions, incompatibilitats… sempre havien estat presents en aquells trenta-tres caòtics i desordenats anys als quals anomenava vida. Make no sense, com dirien allà dalt. En l’instant en què aquesta idea se li filtrà entre els seus peculiars pensaments, se li encongí el cor. Es tocà la cara en un intent fracassat de trobar-se a si mateix. Tenia la pell gèlida. Va pensar llavors, buscant una explicació lògica a tot plegat, que estava mort. –No és bo que un mort estigui en el món dels vius–, va dir-se.