Mes: març de 2011

Jordi Gasset_1r SA_Lycée Comte de Foix
Tot i que el gat tingui set vides, no es pot escapar d’un cotxe que es dirigeix cap a on és ell si va a cent quaranta km/h: l’enxampa; en canvi, un ocell tot i tenint-ne només una, se’n pot escapar… Conclusió: el simple fet de ser més gran, més voluminós, no significa que per això siguis més intel·ligent o més propici a la supervivència.

Alexandra MOREIRA_1r SA_Lycée Comte de Foix

Feia sol, i jo corria perquè feia tard. Vaig caure i tu em vas venir a ajudar. La teva mirada i la meva es van creuar, però feia tard i les nostres mirades es van haver de separar. Durant tot el dia vaig pensar en aquella mirada que em tenia hipnotitzada i va arribar el moment de tornar a passar pel lloc on ens havíem vist. I allà estaves tu i la teva mirada. Em vaig apropar i em vas dir que feia vuit hores que m’esperaves, les mateixes que feia que no ens havíem vist. Un somriure va néixer dels teus llavis, un somriure que va guanyar. Em vaig enamorar de tu.

Èlia Artigas Bellés_1r AEL_Formació Professional

Me’n recordo, d’aquell dia a les vuit del matí; me’n recordo, del fred, del gran pes de la motxilla preparada per anar tres dies a la muntanya. Me’n recordo, del cansament a meitat de camí, de la sudoració eterna que no marxava mai; me’n recordo, d’aquell prat tan gros ple de neu, per on passava un riuet mig gelat al costat del caminet. Seguim el camí, em giro, m’allunyo, els he perdut, no hi ha ningú, no sé on sóc. Espero i espero, no ve ningú. Començo a caminar, es fa de nit, després de cinc hores amb fred veig un llum, ja són aquí.

Alba Cerdà_1r AEL_Formació Professional

Recordo: un esclat de plors, el primer dia d’escola, els contes que m’explicava la mare abans de dormir, el millor que m’han donat el 12 de setembre del 1996, un germà, quan havíem de caminar agafats de la mà, dies d’esquí tots junts gaudint com la canalla, els menjars únics de la padrina, el regalet que ens portava el pare en tornar d’un viatge, els vells estius a aquella platja, quan em va caure la primera dent, el primer viatge de fi de curs i l’últim, Nadals màgics de la curta infància i, també, quan jugàvem a ser grans i no aixecar un pam de terra.

Rafaela ESTEVES_2 CAP2_LYCÉE COMTE DE FOIX

Després de classe els meus amics i jo vam anar a prendre un cafè com tots els vespres. La Diana va donar la idea d’anar al parc d’atraccions i vam acceptar. Estàvem fent cua i de sobte em va venir a la ment una mena de somni: el seient on anàvem a pujar es desprenia, els tècnics no se n’adonaven, i a la pujada tothom moria. Calia evitar-ho. Quan ens va tocar el torn per pujar, els vaig explicar la meva visió. Alguns no em van creure i van seguir. Els altres des de baix vam veure com el nostres amics deixaven allà la seva vida.

Andreia VERAS_2 CAP2_LYCÉE COMTE DE FOIX

Al Gran Valira l’aigua pujava, gairebé envaïa la carretera. Hi havia tres bussejadors dins l’aigua buscant quin era el problema. Hi havia gent que mirava què feien els bussejadors. De sobte un d’ells va desaparèixer, però el que dirigia l’operació va fer-se acompanyar d’un d’ells fins a portar-lo a una cova subterrània que coneixia. Va ser llavors quan van veure passar la bèstia. Era un tauró, un tauró blanc. Es demanaven què hi feia allà, però no ho sabien. De sobte van cridar Superman i ell va agafar el tauró i el va portar al mar.

Ariadna Gallardo_1r ARTÍSTIC A_E. A. BATXILLERAT

Havíem arribat a l’aeroport. Jo estava asseguda al seu costat i vaig  començar a plorar perquè sabia que era el moment de marxar, de deixar-ho tot… Ara no podia fer-me enrere, havia d’agafar el vol i no sentir-me culpable però… De sobte, ell s’apropà i va xiuxiuejar-me: “tornaràs?” De fons, només el soroll dels motors em feien sentir viva.

Eric Mompel_1r ARTÍSTIC A_ESCOLA ANDORRA DE BATXILLERAT

Recordo que un amic em va explicar que al Delta de l’Ebre ocorren fets sorprenents. De fet, ell mateix, l’estiu passat, un estiu més fred que de costum, va visitar aquelles terres en època de festes majors. La  mare va decidir sortir a veure la revetlla i el meu amic, tot mandrós, va quedar-se escoltant música. En un rampell d’ansietat de nicotina va voler sortir a fumar però se li va tancar la porta i fins que no va tornar la mare no va poder tornar a entrar. M’imagino les pintes que devia fer, mort de fred i en pijama!

Natàlia Costa_Terminale SA_LYCÉE COMTE DE FOIX

La flor més maca del jardí pensava que el sol l’hauria d’il·luminar cada dia per destacar la seva bellesa, però, de tant en tant, un núvol impedia que els rajos del sol la il·luminessin. Empipada va demanar al núvol de no tornar. Però va tornar i va veure la flor amb els pètals secs, amb un color apagat i sense olor. Què t’ha passat? S’havia anat cremant amb els rajos i no tenia res per beure i es va adonar que si abans era tan maca era gràcies al núvol que li portava aigua i la protegia del sol. Hem de procurar no jutjar massa ràpid les persones perquè alguns cops la persona ens fa un bé, del qual no som conscients.

Eric Castro_Terminale SA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Em van despertar els rajos de l’albor. Estava preocupat per la feina i ni tan sols vaig ser capaç d’atendre les seves carícies. En acabar la jornada em sorprengué una petita nota dins el meu maletí. Era d’ella. Un “t’estimo”, i un cor preciós que jo, però, vaig ignorar. T’ha agradat la meva nota? Estàs a punt per anar a sopar? La meva cara de sorpresa no li va complaure, havia oblidat el nostre aniversari. Aquella va ser l’última vegada que la vaig veure ja que va tenir un terrible accident als pocs segons d’engegar. Vaig penedir-me la resta de la meva vida de no haver-la estimat amb devoció.

Marc Torrent_1r C BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Els cinc minuts abans d’entrar a l’escola poden ser els minuts més intensos, complicats i excitants de tot el dia. Són els minuts que esperes a fora del recinte escolar els teus companys, amics. I en aquest petit període de temps poden passar mil i una històries que et canviïn els objectius que tens per a aquell dia. Pots anar a classe, et pots saltar la primera hora per estudiar o per plaer, esmorzant en una cafeteria, o simplement pots agafar i marxar a fer temps per anar a casa i no trobar-te els pares. Aquests minuts també deuen afectar els professors. Fer l’últim cigarret, prendre un cafè o acabar de posar algunes notes.

Vanessa Lopes_1r C BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

El Joan era un home que li faltava alguna cosa, però no sabia què era. Quan va començar a tenir certa estabilitat laboral, va pensar que el que li feia falta era un nen. En arribar a casa, ho va comentar a la seva dona. La Maria no va quedar gaire contenta amb la proposta del Joan, perquè ella no podia tenir fills. Però va començar a anar a una clínica especialitzada en fecundació assistida. I va seguir el llarguíssim i costós tractament fins que aconseguí el seu embaràs. I passats els mesos, els bessons van néixer. I aquell dia, el Joan se’ls va mirar a tots dos i va sentir que tampoc era el que volia.