Mes: març de 2011

Per què marxes? Per què tu!

per

Andrea Aniorte Torres_2n B BATXILLERAT ECO_E. A. BATXILLERAT

L’altre dia caminava cap a casa, amb el meu company de viatge, amb aquella persona que cada dia m’omplia de felicitat i d’orgull. Aquella persona que em feia somriure cada dia, i em donava la seva companyia. Les hores anaven passant i jo no arribava a casa, el camí cada cop era més negre, cada cop més estret, cada cop més llarg. De sobte m’adono que estic sola, que ell ja no hi és. Crido el seu nom i no em contesta. El seu cos hi era, la seva ànima s’alçava entre la boira com l’ombra d’un vaixell enmig de l’oceà. Ho sento, sento com has hagut de marxar, el càncer l’havia de tenir jo. No ho entenc.

La primera vegada

per

Sandra Martínez_2n B BATXILLERAT ECONÒMIC_E. A. BATXILLERAT

Va perdre la virginitat un 4 de juny del 2009 a les 02:46.50 de la matinada, quan tenia quinze anys. Li va passar durant les vacances a casa de l’àvia de la Maria, la seva millor amiga. Mai li’n va dir res, a la Maria. Una nit, l’Enric, un amic de fa temps, l’agafa per anar a casa seva. Recorda que no va sentir res, solament una immensa vergonya per no haver sagnat. Se’n va anar camuflada pel soroll de la cadena del bany que va estirar per dissimular els passos a l’escala. Després de la primera vegada, li va arribar un sentiment de culpabilitat que va intentar oblidar, o gairebé, no repetint l’experiència fins a la majoria d’edat.

Somriu i aprèn a viure

per

Andreina Gonçalves_1r BPRCA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Els savis han dit sovint que el simple fet de somriure pot simplificar notablement la vida. I no es tracta de somriure únicament quan sentim felicitat, alegria, orgull, etc. Es tracta de somriure sobretot quan estem tristos i també quan sentim que el món ens ha caigut a sobre. Els problemes són la font de la nostra força futura, són els mestres de la vida. I és que només aprenem dels nostres errors, i sobretot d’aquells que comporten fortes conseqüències. És llavors quan hem de treure el nostre més gran somriure, per enfrontar amb força i valentia les experiències que ens ensenyaran el que res més no ens podrà ensenyar: a viure!

El temps

per

Miquel García_1r BPRCA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia més i un dia menys. Algunes vegades volem tornar al passat, i en el futur voldrem tornar més vegades al present. El passat està en els passos fets, el present en l’acció i el futur a la cantonada i sobre el mateix camí. El temps és el gran espai entre els nostres records. No creguis en el temps i creu en l’ara, que és l’única cosa que pots valorar amb certesa perquè el temps és passat, present i futur que es recicla a cada instant per ser viscut i reviscut. No donis temps al temps perquè el temps no dóna temps al temps. Sempre intentem matar el temps, però del que no som conscients és que ell acabarà matant- nos. Aprofita’l.

Obro els ulls

per

Àstrid Janer_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Obro els ulls. Estic assegut en un sofà gris fosc. L’únic que dóna color a la sala és un gran ram de flors de tons vius. Pel que sembla, no estic sol. Hi ha molta gent, alguns coneguts i d’altres que ja havia oblidat; fins i tot em sembla veure-hi familiars. La meva germana petita passa per davant meu amb els ulls botits de tant plorar. Vull consolar-la, però ja s’ha ficat en una sala que connecta on em trobo. La segueixo i entro a la sala contigua. No entenc què passa; m’hauré adormit? Em desplaço entre la gent, que ignoren la meva presència. Sóc en un tanatori. Miro l’interior del taüt, fins que entenc que sóc jo qui és a dins.

Les històries d’amor també són dures

per

Mireia Mandicó_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Una vegada, una noia amiga meva estava enamorada d’un noi; bé, no enamorada del tot, però li agradava bastant. A ell, també li agradava ella, però no s’ho deien, com sol passar en molts casos. Aquest noi, també era amic meu, encara que estàvem bastant distanciats. Eren dos amics meus, i jo no volia ficar-me al mig, volia que ells decidissin el que volguessin i jo no volia tenir res a veure-hi. Però inevitablement vaig acabar ficant-m’hi. Al final, va passar com sol passar amb les històries d’amor, que acaben malament, o com tu no vols que acabin. Les úniques històries que acaben bé són les dels contes, i aquesta vida no és un conte.

El retorn

per

Gisela de Carvalho Pintor_3r ESO D_INSTITUT ESPANYOL

Es deia Pep. Era vell i esquerp com aquelles muntanyes. Gairebé mai no sortia del cortal i no hi veia ningú. Un matí van trucar a la porta. Tot obrint-la, un nen rosset, d’uns cinc anys, li aparegué sol al bell mig del no-res. En Pep el deixà passar perquè feia molt fred. Pensava: Qui serà aquest nen? Era de nit. Ningú no el venia a recollir i ja no sabia què fer-ne. A l’hora de dormir, va deixar-li un pijama petit del seu fill i quan va treure-li la roba, va trobar una nota. “Si llegeix això és que he mort. Li confio el meu fill, el seu nét. Cuidi’l tan bé com ho va fer amb mi. Un petó. Pep”. Una llàgrima li recorregué la galta.

Versió de Perseu

per

Cristina Cortés De Jesús_3r ESO D_INSTITUT ESPANYOL

Un nadó va néixer i al poc temps van matar la mare i van posar-la amb el seu fill dins d’un taüt deixant-los a la deriva. Uns navegants els van trobar i els van recollir. Al cap de vint-i-cinc anys una gran ona féu naufragar l’embarcació i els va matar a tots, tret de Perseu. Quan va arribar a una ciutat volien matar-lo perquè era fill d’un déu i temien que això els dugués la mort. Així que el van sotmetre a una prova per veure si se’n podrien alliberar. Consistia a fer-lo anar a l’inframón per impedir l’alliberament del Cràder. No hi confiaven gaire, però Perseu amb l’ajuda secreta de Zeus va superar la prova i tots van sobreviure.

Insaciable

per

David Leal Riadigos_BP Xarxes_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Camino, ensopego, caic; directe al regueró de les obres que sempre són presents al costat de no importa quin clavegueram. Obro els ulls, estic envoltat de terra, m’assec, em miro les mans, em regalimen sorra; un fortuït raig de sol em delimita una lluïssor; una llavor d’or! M’aixeco, vaig a buscar una excavadora. Començo a excavar tota la zona de l’obra, i sí, en trobo més, moltes més! Ja que hi estic, m’emporto pel mig la vorera, la carretera i un tros del parc. Segueixo divisant lluïssors, per tant, també arraso amb la pastisseria, la guarderia i dues botigues de roba.

Final de carrera

per

Juan Manuel Gil Ruiz_BP Xarxes_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Després de sortir de l’aula amb el cap cot, i amb la nota de l’últim examen de carrera; suspès. Va a casa, agafa el telèfon i truca als seus pares. No s’ho poden creure: suspès. Després de cinc anys estudiant, després de treure notes superiors al notable; un únic examen acaba amb els somnis del noi. No disposa de suficients diners per poder pagar un any més de carrera, i això és necessari per poder fer un altre cop l’examen. De sobte, es desperta. Sona el despertador, les cinc del matí; el noi es lleva, es renta la cara i continua estudiant per l’últim examen de la carrera.

I de cop, va desaparèixer

per

Laia Allué_1r BATX A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

La buscava desesperadament, com si la meva vida hi depengués. El cap començava a fer-me mal i el cor m’anava a 100. Vaig obrir tots els calaixos de l’habitació, vaig desfer el llit, vaig rebuscar en la motxilla, però no apareixia. Fins i tot vaig sortir al carrer i vaig recórrer el camí que havia fet per tornar a casa. Semblava que res tornaria a ser el mateix. Probablement el que buscava no tornaria a aparèixer com ho pot fer un mòbil o un llibre. Havia perdut molt més que allò. Havia perdut una clau i no precisament la que necessitava per obrir la porta de casa. Havia perdut la clau que havia de portar-me cap a la felicitat.

Quins pringats!

per

Meri Gonzàlez Campos_1r BATX A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino pels carrers de la ciutat de Barcelona sense saber cap a on dirigir-me. Sento les passes de la gent, precipitada per arribar a l’hora a la feina. Parlen per telèfon, escolten música… i fins i tot algú llegeix un llibre. Els seus rostres em transmeten una immensa tristesa. Deuen pensar que són uns pringats. Una descontrolada ràbia m’envaeix per tot el cos. No valoren la sort que tenen. Pringada sóc jo, que la meva única ocupació és mirar un retall de premsa en busca de fortuna. 4.231.003 persones a Espanya estan com jo.

Ingravidesa

per

Pau Marín_3r A SECUNDÀRIA_E. A. SANTA COLOMA

Sóc un home feliç. Estic casat amb la dona de la meva vida i acabo de ser pare. Em regalo un dia sense responsabilitats ni plors. M’anirà bé desconnectar. Arriba el moment, salto de l’avió i començo el descens. La sensació és inigualable. Em sento com si fos un ocell, com si no pesés res. Com si res fos important, invencible. Arriba el moment d’estirar l’anella i planejar. L’estiro però el paracaigudes no s’obre. Em poso tens, però em calmo recordant que tinc el paracaigudes de reserva. Estiro l’anella però no m’aturo. El sòl s’apropa a gran velocitat. Estic perdut, penso. Provo estirant les anelles una i altra vegada. Caic…

El camí no és la pau, la pau és el camí

per

Xènia Cerqueda_3r A SECUNDÀRIA_E. A. SANTA COLOMA

La gent crida desesperadament. Veig la mare estirada a terra, la crido, no respon. Està immòbil. Què puc fer? Necessito ajuda! Ara estic sola en aquest món. No sé per què ho fan tot això. Per què maten gent innocent, sense cap motiu? La mare em va explicar que d’això se’n diu  guerra. Però no entenc per a què serveix. Fins ara pensava que el món era pau i felicitat, que res d’això no existia. Suposo que aquest és el meu destí. No sé què fer, em trobo en un carreró sense sortida. Tinc por, em vull morir. Intento buscar el meu propi camí, el més lògic, el més eficaç. No puc. Penso que tot és un malson d’on m’acabaré despertant. M’equivoco.

Realitat contradictòria

per

Clàudia Valdés Tomàs_4t C SECUNDÀRIA_E. A. ORDINO

Somrius amb llàgrimes als ulls, plores amb un somriure perfilat als llavis, parles amb silencis eterns… Calles mentre ho dius tot. M’agafes de la mà, estàs al meu costat i jo ja no sento res. Tot el que he donat, res que m’has tornat, però no hi ha cap rancor dins del meu cor, ja que jo t’he estimat tant que he estimat pels dos. T’apropes per dir-me adéu i jo allargo el moment, t’agafo de la mà i et faig un petó, senzill, breu i sense il·lusió, és l’últim petó. T’allunyes, ja no et veig, tanco els ulls i et sento a prop mentre recordo tots els moments, tant els bons com els dolents i em pregunto si algun dia oblidaré el teu record.

Una noció abstracta

per

Melanie Flores Bernholz_4t C SECUNDÀRIA_E. A. ORDINO

Un conjunt de qualitats que desperten un delit espiritual, que poden arribar a un plaer satisfactori, un sentiment d’admiració? La bellesa. Què entenem per bellesa? Segons Tomàs d’Aquino és totes aquelles coses agradables a la vista! Forma, aspecte visual, moviments, sorolls, olors, sabors, percepcions… és el que ens transmet la paraula bellesa. Però, la bellesa està en els ulls de l’observador! Molt sovint la menyspreem perquè tendim només a fixar-nos en la part estètica però, i si mirem més enllà? Amabilitat, sensibilitat, tendresa, intel·ligència, creativitat, qualitats emocionals, valors que fan que una persona sigui especial.

Les cendres de Pompeia

per

Sílvia Ribes Sabaté_Terminale SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan la meva filla va arribar de l’escola i em va dir que anirien de viatge de fi de curs a Pompeia, vaig recordar una aventura que ens va passar a uns amics i a mi ja fa molts anys. Vam anar a visitar la ciutat antiga de Pompeia i no sabem per quin motiu, ens vam trobar a l’any 79, és a dir quan el Vesuvi va entrar en erupció. Les persones corrien d’un costat cap a l’altre, cridant, mortes de por. Sabíem que ens quedaven pocs minuts de vida. Vam començar a veure baixar la lava i quan la teníem a pocs metres, vam tancar els ulls i vam pensar que només es tractava d’un somni. Quan els vam tornar a obrir tot havia desaparegut.

Amor trencat

per

Émilie Rodriguez Iglesias_Terminale SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Ester estava a la botiga i el va veure aparèixer, ell va ser com una espurna, una intuïció que va arribar en el moment en què ella ja no creia en l’amor. Van tornar a creuar-se, es van parlar i va ser quan es va adonar que no podien viure l’un sense l’altre. I és que a vegades les coincidències són sorprenents. La vida els va tornar a reunir a classe, mentre ell amb els seus ulls grans i foscos la mirava… L’Àlex la va matar sense remordiments. La pobra mosca va caure a sobre de la taula i ara el xicot atacava el seu company que intentava sobreviure però que finalment va morir de dolor, pel fet d’haver perdut la seva estimada.

Plaça lliure

per

Marta Aguilera_4t B ESO_COL·LEGI JANER

La barrera ja és a dalt. El motor s’escalfa. Llavors és quan l’enemic es transforma en rival; la mandíbula es tensa, les dents pressionen fortament el tiquet. El cap es desplaça cap endavant i entela el vidre. La fúria mou el peu cap a l’accelerador. El cor augmenta la seva pressió quan ens enlluerna l’enemic amb els seus fars a través del retrovisor. Plaça lliure! Ens disposem a atacar abans que el contrari se’ns avanci: el peu fa grunyir l’accelerador, la maniobra és fàcil. Planto la bandera i, amb un sospir alleugerat, apago el motor.

Viceversa

per

Clàudia Alonso Gonzàlez_4t B ESO_COL·LEGI JANER

Som tan idèntics com oposats. Homes ben iguals els uns als altres, amb els mateixos objectius i maldecaps, per als quals cada avui és igual que ahir i que demà; però cadascú amb el seu propi punt de vista, la seva pròpia manera de veure, entendre i interpretar la vida i el món. Éssers insignificants en un univers immens. Un univers proper i llunyà, gran i diminut que deu la seva existència als colossals, transcendents i prodigiosos éssers insignificants.