Mes: març de 2012

Maria Jorge_2n B INSTITUT ESPANYOL BATXILLERAT
institut espanyol batxillerat
Amb apaivagament, la claror del dia em lleva, i el setial de la memòria  m’arrenca del llit. Les hores fan que deixi de sentir-me contingent, mortal. Em despullo de tota hipocresia i esbravo les tendreses del cor sense miraments ni escrúpols de cap mena, bellesa indefinible la de la vida, suma de sensacions expectants que acaben  creant un edifici ferm i immens de records constants. Emmudim quan pensem en la fragilitat de la vida en comptes d’alçar-nos i continuar. Millor goig de l’ésser humà, adormir-se exhausta i ufana al costat d’una ploma maldestra, que gotejant recorda que encara queden somnis i realitats expectants.

Estefania Esgueva_2n B INSTITUT ESPANYOL BATXILLERAT

El neutre color blanc dels llençols regnava de nou als patis del jardí, una bar­reja del verd de la gespa, el marró de les parets i la suavitat del vent m’endinsaven en un món de tranquil·litat incomparable a qualsevol altra sensació fora d’aquells patis. El pare tornava per dinar a passes gegantines però aquest cop amb un somriure encara més satisfet que de costum, corrent a veure com es trobava la mare. Gairebé no es movia de l’escala, menjava molt i somreia per qualsevol cosa. De vegades es tocava la panxa. El pare passava hores mirant-la. Potser li feia por, igual que a mi, allò que contínuament feia que la panxa creixés.

Nerea Iglesias_2n A BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL
Els curiosos s’aturen, declinen el cap i dibuixen un somriure burlesc; la trobada amorosa entre l’artista i la seva obra sembla meravellar tots i gaudeixen de la seva compenetració. Els dibuixant traça, pel que sembla, línies aleatòries que de tant en tant amoixa i acaricia amb els seus dits i, sovint, coqueteja amb el seu llenç: li regala somriures amb l’esperança que el traçat les torni i accepti la floreta. El pintor intercanvia freqüents mirades entre la tela i jo i, esclata en una rialla d’un instant per continuar submergit en les seves traces. I entre riures i mirades compto els minuts per mirar-me en un improvisat mirall.

Nerea López_2n A BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era el moment. Les cames li tremolaven, la veu s’aturava, els batecs del cor s’acceleraven i a poc a poc s’intensificaven. Sentia les mirades de tota la gent del seu voltant fixes en ella. Això encara la posava més nerviosa. Com havia arribat a aquell punt? Cada cop dubtava més de les seves possibilitats. I si no estava a l’alçada? La inseguretat l’envaïa per dins. No sabia què fer ni com reaccionar. Però llavors, sense saber per què, respirà profundament i es deixà portar. La melodia s’apoderà de tots els seus sentits, deixà de tremolar, els batecs disminuïren i la seva veu sonà per tota la sala.

Andrea Moine_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic en una sala misteriosamente blanca. No es veu cap moble, cap finestra, ni tampoc cap porta. L’única cosa que veig són miralls, molts miralls a tot arreu, i llums encegadores molt blanques. Hi ha també un quadre penjat al mur, davant meu. El miro de lluny, però no veig quina pintura és. Finalment em decideixo a avançar cap a aquest quadre que veig petit. Avenço i cada pas ressona en tota la sala com un soroll sord de sabates brutes. Quan finalment hi arribo davant, no hi veig res. És un quadre totalment negre en una sala totalment blanca.

Laura Navarro_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo que davant de casa de les meves cosines hi havia un prat gran ple de neu, on hi passejava una guineu. Era tan presumida que sempre caminava de peu. Li agradaven les pistes de Soldeu. Anava amb trineu pel Pirineu. Tenia un mestre que es deia Andreu, i sempre deien adéu. També creien en Déu. Un bon dia l’Andreu es va trencar el peu esquiant en aquell prat ple de neu. La guineu entristida va ser breu i li va dir adéu, i va marxar a peu. I des de llavors cada cop que anem a visitar l’Andreu ens diu sense cap dubte “passeu, mengeu i beveu, que aquella guineu m’ha deixat sense veu”.

Alexa Noel_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

Iu Tor, 7 anys. Així em diuen els professors al principi d’any. Si no, em dic Calla. A casa llegeixo El Petit Nicolas, no sé per què però m’hi identifico. Potser perquè té la meva edat, és el pallasso de l’escola, com jo. Aquest nen m’inspira per trobar bestieses a fer. L’última que he llegit: agafa la cartera del mestre i l’amaga a l’armari. No m’hi atreveixo, em fa por. Quan toca la campana, agafo les coses al Pau, i pujo al senyal de davant l’escola que diu “Freneu, escola”. Algú va corrent a l’escola? Avui és l’últim dia de curs, i el mestre es jubila. Per amistat al Pau, he pujat al senyal amb la cartera del mestre. Divertit?

Vanessa Dias_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar un dia d’hivern passejant pel parc, on vaig trobar-me amb una noia tan bonica com els flocs de neu que queien del cel i es posaven sobre les meves mans. Tenia les galtes vermelles i la pell molt blanca, portava un pintallavis vermell que li definia molt els llavis, i els ulls de color blau turquesa. No podia deixar de mirar-la; quan se’n va adonar va riure, com si ja hi estigués acostumada. Ella era alemanya i jo jueu, però m’era igual, em vaig aturar, li vaig agafar les mans i li vaig dir que m’agradava molt. Vaig tastar aquells llavis, aquell sabor de mel que mai no oblidaré i mai no deixaré de tastar.

Letícia Teixeira_Terminale STG LYCEE COMTE DE FOIX

Recordes quan eres petit que tot era perfecte? Aquelles lletres m. a. p. s (millors amics per sempre) les escrivies pertot arreu on podies. I te les creies! Però quan vas creixent, tot el que has dit, pensat i somiat t’adones que és mentida. Quan creixes has de pensar solament en tu i no en la resta de la gent que diuen ser els teus amics i no ho són, perquè a la mínima, al més petit entrebanc, et deixen de banda, t’abandonen quan més els necessites. Sabeu que en aquesta vida, o t’espaviles i penses solament en tu, o vius amargat per culpa de gent que no et mereix i que no es preocupa per tu i s’oblida de tu sense miraments?

Irene Rossell_Terminale STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’aixeco de bon matí per anar a buscar el pa al forn que hi ha al davant de casa. Quan de sobte una moto de gran cilidranda se m’endú. En aquell moment vaig veure tota la meva vida passar davant meu, tot i així, em sentia molt impotent en veure que no em podia moure, ni parlar. Al cap d’un instant em vaig quedar inconscient, obro els ulls i veig un jove eixerit que em mira fixament, és l’infermer de l’ambulància. En arribar a l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell ja em trobava molt millor, podia enraonar quasi perfectament i podia moure les cames sense cap dificultat, tot i així, el cap em donava voltes. Quin un ensurt!

Andrea Cervera_1r A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Vaig marxar del meu poble i vaig recór­rer milers de quilòmetres travessant deserts, muntanyes, selves…
Fugia d’un món de guerra, de misèria i de por; d’un món que no entenia i que em sorprenia.
Ara viatjo cap a un nou destí, travesso el mar mentre el sol em colra la cara. Aquest paratge em calma i em tranquil·litza i, alhora, em motiva a seguir endavant, a no rendir-me ni aturar-me perquè sé segur que quelcom meravellós està per arribar.

Guillem Gonzalez_1r SBLV2 LYCÉE COMTE DE FOIX

És curiós com a l’hora de reconèixer els errors ningú vol dir res. Ens estimem massa: un acte, que segons nosaltres per poc que sigui ofengui la nostra persona, és un gest que hem de condemnar per tots els mitjans que ens són possibles. Veritablement l’amor propi si ens n’adonem és només una barrera que no ens permet veure més lluny del que volem veure i que ens impedeix qualsevol coneixement de realitats. Però el pitjor sovint és que qui sempre s’ha estimat no es deixarà mai d’estimar, i perquè una situació acusi clarament el nostre error d’amor no deixarem mai d’estimar-nos perquè simplement no tenim res més a estimar.

Joël Lakhani_1r SBLV2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Només faltaven uns cent metres per arribar a la costa, Omar temia que la llanxa patrullera els sorprengués. L’ambient dins la nau rústica era d’ansietat, la desesperació i el presumpte fracàs espantava els immigrants. El vaixell policial els havia percebut, el motor de la nau anava cada cop més lent i la llanxa amb més celeritat. El patró els va avisar que el vaixell els perseguia i que el motor ja no podria subsistir: -Llanceu-vos i nedeu fins la costa, quan arribeu fugiu a corre-cuita! Faltaven deu metres, Omar i el seu pare van ser els primers a llançar-se de l’embarcació, van nedar amb totes les seves forces fins a la costa.

Saskia Medina_4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot va començar quan vam anar a fer les inscripcions per a l’any vinent, però en Mario, se sentia descol·locat perquè no encaixava en cap del mòduls. Era essencial que agafés alguna cosa perquè si no la seva mare el faria fora de casa. Un cop el curs començat, vam col·locar els exàmens sobre la taula dels professors que ens examinaven. Quan vam acabar de dinar, un noi buscava la seva motxilla, que havia desaparegut mentre estàvem fent l’examen. Va culpar el Jordi i ell, descontrolat, li donà un cop de puny. El noi ens va dir que se’n recordaria. Ens van trucar de l’escola per dir-nos que ens volien obrir un expedient. Plens de pànic, vam acordar que faríem bondat.

Enric Moyano_4t C ESO INSTITUT ESPANYOL

Ell era essencial, ho sabia i era discret. Hi havia un fet que mai l’abandonaria. Se sentia molt culpable però formava part del seu passat. Un bon dia sense cap explicació va sortir de casa tot feliç i es va dirigir amb la seva mare al mercat. Mentre comprava la mare, ell es va quedar mirant la màquina de boles plena de regals. De sobte estava sol, la mare ja no hi era. La va buscar. Preguntava a tort i a dret si algú l’havia vista. Sense escoltar les respostes se’n va anar allà on l’havia vista per última vegada. Se sentia perdut, sol i desvalgut. Pensava què seria d’ell, qui l’ajudaria a sobreviure. Va cridar i ple de suor es va despertar.