Mes: març de 2013

Guillem Rebelo_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES. c. DE FORMACIÓ PROFESSONAL
En aquest moment de la vida no sé com intentar sobreviure a això que li diuen vida perquè la veritat és que naixem, estudiem, treballem i morim: és un cercle pel qual passa tothom, ningú no se n’escapa, d’una manera o d’una altra. La veritat és que aquesta vida ens ofereix una forma de sentir que per sort ens emociona i crec que això és el que fa sentir-nos vius; el que no passa per l’emoció s’oblida fàcilment. Encara que escrigui hi ha una part del que penso que suposo que no arribarà a tothom, perquè és difícil traduir en paraules segons quins pensaments, quedeu-vos amb això; som el que sentim i potser també sentim el que som (?).

Jonathan Ferreira_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Cada dia la mateixa rutina, em llevo a les vuit del matí i com que no tinc res a fer me’n torno al llit. Quan m’he cansat de no fer res, miro al televisor programes de televenda i compro qualsevol cosa que hi presentin. La veritat és que la meva vida és una ruïna, visc sol, no tinc amics i no parlo amb la meva família. El dia més rutinari de tots, se’m va acudir una invenció que podria canviar el món culinari. Ja feia uns dies que hi pensava: vaig inventar una cullera que determina la temperatura i el sabor del menjar. Ara per ara, tots els cuiners del món la utilitzen. I així fou com el dia més rutinari, em va convertir en un home ric.

Clemente Fernández_1r cien. B
ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT
La vida és com un seguit de llibres. Una extensa biblioteca plena de llibres, i cadascun guarda una història diferent. Cada cop que t’endinses en un d’aquests llibres trobes sempre dues coses que no poden faltar: principi i final. Un principi amb el seu pròleg, que t’avisa discretament del que vindrà. Un final amb el seu epíleg que, un cop acabat el relat, et fa seguir llegint com si després d’haver escrit un punt final encara existís. I és que l’ideal d’una història, un llibre o una part de vida no és evitar el final i intentar ignorar-lo, sinó tenir un bon record del desenllaç, que és el que realment li donarà un títol.

Júlia Padreny_1r bat. científic B
ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT
Hi ha un moment a la vida que ens preguntem què volem ser i què tenim a les nostres mans. Alguns companys ho tenen clar, però és una petita porció de la  immensa majoria que no sabem on ens portarà el camí que hem escollit, ni on anirem a parar després d’aquests dos anys. Asseguts davant l’escola, que diuen que és la clau d’un camí ple d’esperances, molts ens qüestionem si hem fet bé escollint aquesta modalitat de batxillerat o si l’examen que tenim aquest matí ens sortirà bé, però el que compta, per sobre de tot, és que hem estat prou valents per tirar endavant, per ser forts davant dels nous reptes i lluitar per un futur millor.

Clàudia Alonso_2n batx C. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Amb el pas del temps he après a riure de la vida, de mi mateixa, de totes les vegades que he caigut i de totes les que m’he aixecat. Somriuré per les meves alegries i les meves desgràcies, deixant enrere allò que els altres pensin. No em cansaré de lluitar, no retiraré tan fàcilment tot el meu exèrcit. No em quedaré parada veient com passa el temps, no penso deixar que res m’afecti, aquesta vegada no serà el destí qui decideixi per mi. Aquesta vegada decideixo jo. Arribaré el més alt possible. Menjar-se la vida, beure’s la por.

Mercè Rodríguez_2n batx C. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ell notava les seves llàgrimes rodolant per la galta. Sentia el cor d’ella bategar a la vora del seu pit, però encara fora d’ell. Volia travessar nedant el blau dels seus ulls, acariciar eternament aquells cabells, volia tastar els seus llavis per descobrir que tenien gust de la sal del mar on s’acabaven de banyar. Però ella  era massa lluny. Sempre hi seria.
Es talla l’abraçada, un breu petó, ni a la galta, al front, bona nit i fins que la casualitat els torni a ajuntar. Un car­rer, una plaça, un vagó: li era igual. Veient-la ell era feliç i sabia que ella també.

Raquel Marques da Costa C D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Senyor,
M’he assabentat de que Govern vol adjudicar la construcció al roc de Patapou d’un heliport. Vull manifestar el meu desacord per: 1. Crec que es tracta d’una zona de risc segons ha especificat el pla d’urbanisme de la parròquia. 2. Els aparells sobrevolarien molts edificis i passarien molt a prop d’un parell d’escoles.
3. No hi ha accés rodat fins la plataforma, fet que suposarà una despesa afegida. Es pretén fer vuit trajectes diaris d’una mitja hora de durada (quatre per cada sentit) a un preu de 190 euros per passatger. Considero que és una ruqueria i una despesa innecessària en el moment que estem.

Diogo Ribeiro C D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Tothom coneix el gat amb botes. Però ningú ha sentit parlar de la vaca amb botes. I això que els dos van anar a la mateixa sabateria. El sabater va pensar: aquesta vaca no està acostumada al calçat i caurà cada quatre passes. Al sortir de la sabateria, la vaca va caure. Ui! Va dir sorpresa. Aquestes botes estan mal fetes. Els que estan mal fets són els seus peus, senyora vaca. Què m’ha dit aquest groller! I a més, no són peus: són peülles. La vaca se’n va anar enfadadíssima a denunciar el sabater. Hi va haver judici i el va guanyar. Però no va voler tornar a posar-se les botes, per això només es va fer famós el gat.

Beatriz Figueiredo_2n B. Venda LYCÉE COMTE DE FOIX

T’he escollit a tu, i només a tu… Perquè ets la persona que em fa feliç, ets la persona que sempre està en la meva ment, per tant m’he arriscat a dir-te tot el que sentia i no m’ha importat res. Ets tu la persona que em deixa pensant coses durant tot el dia, em pregunto sempre: què estàs fent, què faràs, on estàs, on estaràs? Ets tu la persona per qui em moro de gelosia si et miren o et diuen alguna cosa. La persona amb la qual seguiria malgrat tot ets tu. No m’importa res, si estàs al meu costat. No et canviaria per res ni per ningú. Ara ja saps que t’estimo i que passi el que passi sempre estaré al teu costat. Tu ets la persona.

Alba Riera_2n Bac Pro Venda LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia molt especial per a mi. Tot canviaria a partir d’aquell dia. Jo sabia que el meu pare em tenia reservada una sorpresa molt agradable. No vaig poder dormir, estava neguitosa. Havia arribat el dia, per fi. El meu pare va arribar a les cinc de la tarda, amb la sorpresa. Vaig al·lucinar. Portava molts anys desitjant tenir aquella cosa tan cobejada. Era la gossa més maca de la gossera, l’anomenada Txula. A partir d’aquell dia ja vaig haver-la de passejar dues vegades al dia. La vaig haver de portar al veterinari. La pentino molt sovint perquè té el pèl molt llarg. Fer-ho tot… jo sola. I jo que pensava que seria tot tan fàcil.

Marina Carriazo_1r DEP Socio. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Era una tarda freda d’hivern. Quan la nit va caure, la meva dona va marxar a un sopar d’empresa. Em vaig quedar sol amb els meus pensaments. Em venien moltes imatges i records dels dies passats al seu costat, ja feia dies que no teníem una trobada; aquella era una ocasió magnífica. A mitja nit vaig fer una trucada, tot va quedar clar. Una hora després, els seus passos es començaven a sentir darrere d’aquella porta que donava entrada al passadís. Decidit, vaig anar obrir-la-hi. El seu perfum era inconfusible, la vaig fer passar. La seva textura em transportava a un altre món. Pels diners que valia, ja podia ser bona… aquella pizza!

Carles Acosta_1r. DEP Sociosan. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Hi ha molts cops en la vida que ens sentim malament amb nosaltres mateixos, ja que pensem que tot el que ens passa de dolent és per culpa nostra. Hi ha molts cops que no sabem valorar el que tenim i el que som per com som. Moltes persones d’avui en dia, i els joves especialment, tenen tendència a tenir l’autoestima baixa i s’autoculpen, fet que provoca que no visquin la vida i els moments al cent per cent. Cal ser conscients que la vida són dos dies i un ja ha passat i que d’un dia a l’endemà, mai podrem saber què passarà, i per aquest fet hem d’aprendre a gaudir de la vida i estimar-nos tal com som, i no per com els agradaria als altres que fóssim.

Maria Sansa_Terminal SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Ho heu sentit mai? Heu tingut mai la impressió de pesar, que el vostre cos us pesa? que l’heu d’arrossegar d’un lloc a un altre? de sentir com us costa avançar, que amb prou feines arribeu a fer un pas, que no podeu amb el vostre cos ni mig quilòmetre més? Sabeu què és? És el cansament. Estem fets pols. Tot ens pesa, i tot ho hem d’aguantar. Hem de lluitar cada instant pel que volem. Ens trobem davant d’infinitat de problemes i hem d’afrontar-los. No podem aturar-nos, hem de continuar el camí. Hem de seguir lluitant i seguir avançant. Hem de trobar forces, voluntat i coratge. Però sabeu? Quan el cos i la ment diuen prou, és prou!

Kyla Serres_Terminale SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic al darrer any de batxillerat, és l’any on tot m’ho jugo, és l’últim any abans de començar una altra etapa, de començar el meu futur. Entre els deures, els exàmens, la família i el xicot, acabo el dia destrossada i encara em demanen què vull fer l’any vinent! La veritat és que no ho sé, tinc idees però canvien sovint. A més a més, hi ha moltes possibilitats, i totes diferents i desconegudes! … ara estic més preocupada per passar l’examen de final de curs que de pensar en car­reres, universitats… Aquest any serà difícil, però espero trobar el meu camí i passar un estiu genial abans de començar la meva nova vida.