Mes: gener de 2014

Elisabeth Fernandes _ECP 2 FORMACIÓ PROFESSIONAL

El sol entrava de ple per la finestra, però ella encara no volia despertar-se del tot, es podia permetre uns minuts més al llit. Amb el rostre fos en el llençol mullat d’una aroma inconfusible va notar la seva pell, les mans àgils i una llàgrima rodolant per la cara. Tenia els ulls mig oberts i feia un somriure fals. Uns calfreds li recorrien de cap a peus els cinc sentits. Sentia l’eco de l’última abraçada d’aquell amor sense lligams. Desitjava que la pròxima nit arribés com més aviat millor. Entén per què arriba tard a la quimioteràpia se-nyor doctor? El càncer podria esperar uns minutets més, oi?

Maria Areny_ECP 2n FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estic en un país nou per mi, és un país molt diferent del nostre. He complert el somni de visitar aquest lloc. És un lloc exòtic, amb moltes olors, és un país que li costa sortir de la pobresa, però segur que algun dia ho farà.
Estic complint el somni d’ajudar una altra gent. Estic fent de voluntària en uns espais preciosos. Algun aspecte és semblant al nostre país, la gent és acollidora i molt familiar, contínuament t’ofereixen llar i menjar. M’atrau conèixer una cultura nova i uns costums alimentaris diferents.
Aquest país, l’Índia, m’ha ajudat a obrir els ulls.

Fermín Martija_Tle Pro C LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig arribar puntual al lloc on havíem quedat. Feia molt fred i ja havien passat cinc minuts des que vaig arribar. Començava a sentir por. Aquell lloc era molt obscur i feia sentir-me trist, sol i sense cap objectiu en la vida. De cop i volta tot es va il·luminar i vaig veure un llarg camí al meu davant i vaig començar a córrer sense parar. Fins que arribat a un punt d’aquest camí tot es va tornar a apagar i jo i tot el que tenia al meu entorn va desaparèixer. Encara no sabia per què havia assistit a aquella cita. De cop i volta va aparèixer una explosió i un missatge a la pantalla: GAME OVER.

Rosa Paulo_Tle Pro C LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava caminant tranquil·lament per un carreró i de cop i volta vaig sentir molt fred i una sensació estranya com si algú em perseguís. Miro enrere i només veig una ombra. Espantada començo a córrer i a demanar ajuda però ningú em fa cas. Anava mirant enrere per veure si aquella ombra se m’apropava i ara eren més! No m’explico com pot ser que ara n’hi hagi tantes i ningú m’ajudi… Corro com mai ho he fet. Busco algun lloc on amagar-me, però, tot està tancat. Tinc molta por. Ja no puc més, he perdut les meves forces. Començo a sentir veus, i algú que diu: “L’operació ha anat bé, la podem pujar a l’habitació.”

Daniela Pinto_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell moment quan comences a sentir com la cara se’t mulla. Com comences a sentir els calfreds causats per l’aigua caient sobre el teu cos. L’aigua cau cada vegada més i més ràpid. Intentes buscar recer d’aquestes gotes furioses que baixen en picat fins que col·lideixen contra alguna cosa. Un paraigua, un edifici, un arbre, el que sigui. Busques i rebusques, però no en trobes. És en aquell moment que penses si realment val la pena fugir d’aquesta pluja. I en aquest precís instant, t’adones que et sents bé, que trobes la pau interior. Ets sents pur, realment pur. L’aigua elimina tots els teus dubtes, totes les teves preocupacions.

David Pérez_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella té les formes perfectes, les mesures ideals, qualsevol home la desitja, alguns fins al punt d’estimar-la amb tal voluntat, emoció i eufòria que no es poden deslliurar de l’amor que els té empresonats. Només un grup reduït de privilegiats arriben a conquistar-la. Però no és un camí fàcil, és ple d’entrebancs, l’has de conèixer a la perfecció, avançar-te als moviments dels altres pretendents que són capaços de fer qualsevol cosa per posseir-la. Ella no es deixa fer, també busca la persona perfecta que la faci arribar al punt més àlgid de la seva vida, aquell que d’una revifalla de sentiments sigui capaç de posar la pilota al fons de la porteria.

Adrià Baylocq_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia preciós que recordaré tota la meva vida. Quan la vaig conèixer estava a l’estació de trens, de cop i volta va sortir d’un vagó i va venir a preguntar-me on podia trobar el Royal Hotel. La hi vaig portar. Em va invitar a passar. Vam menjar junts i després d’aquella nit no ens vam tornar a separar fins que va esclatar la guerra. Ara l’única cosa que vull és que aquest calvari s’acabi d’una vegada. Estar aquí a les trinxeres no és gens divertit, el meu company ha mort fa menys d’una hora. Jo us envio aquesta carta perquè vegeu que encara estic viu i perquè no us preocupeu. Gràcies per enviar-me’n tantes, m’anima, us estimo.

Aitor Neira_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia com qualsevol vaig veure una llum que em va encegar. Quan vaig recuperar la vista vaig veure algú. Era una noia tan maca com un ram de flors. La vaig veure sortint del lavabo del metro i vaig perdre la mirada. Em vaig quedar mirant aquella dona que aquell dia va ser el millor del món. Va arribar el metro i jo vaig pensar que mai més a la vida la tornaria a veure. Va pujar al meu metro. Vaig dir-li hola i vam començar a parlar. I curiosament arribà el moment màgic. Els seus llavis estaven molt a prop dels meus. I justament quan vam acariciar els nostres llavis el despertador va tocar i vaig veure que tot era un somni.

Mohamed El Mourabit_TSB LYCÉE COMTE DE FOIX

Possible situació. Ens plantegem el problema següent: un monjo, un rei, un ric i un soldat. El soldat té una espasa i el monjo, el ric i el rei volen convèncer el soldat de matar els altres dos salvant-se cadascun respectivament. La resolució és ben fàcil, tot dependrà del jove soldat. Si ens trobem en un regne, la possibilitat de victòria del rei és evident. Si el soldat és creient, el monjo té la possibilitat de guanyar. I si les altres anteriors condicions no es donen, guanyarà per eliminació el ric. Aquí es defineix com es desenvolupa el tipus de poder. Però la pregunta és: si tot depèn del soldat, qui té el poder?

Claudi Bové_TSB LYCÉE COMTE DE FOIX

12 d’octubre, partit de futbol. Andorra-Anglaterra sub-19. Plou. Partit important. Al vestuari, tots callats. Anglater­ra és una gran selecció, són forts però no importa. Al vestuari, ens abracem, fem un crit i sortim. Entrem al camp, sona l’himne, la pell de gallina, ens agafem i cantem. Comença el partit, molta intensitat. Són grans, forts, ràpids… no podem més però seguim. Les cames no aguanten més, però tot i així, seguim lluitant. El cor tira endavant quan les cames no poden més. S’acaba el partit, molt cansats. Hem perdut però hem lluitat. Orgullosos de vestit aquesta samarreta, de representar un país, Andorra.

Carlota Veloso _1r batxillerat A INSTITUT ESPANYOL

T’agafo la mà, està freda com les nits de desembre. Els teus llavis es corben en una ganyota que aspira a ser un somriure. Ja no queda cap rastre de la  teva esplendor. Les forces amb les que encaraves el món, desapareixen. Em sento tan sola! No estic preparada per deixar-te marxar. Què serà de mi si et perdo? Sempre m’has acompanyat en l’aventura de la vida. Em mires als ulls, segueixes sent l’etern nen, el meu heroi. Em dius que m’estimes moltíssim i em deixes. Recordo l’última cosa que em vas dir, les grans persones mai moren, simplement es traslladen a viure eternament dins dels cors de les persones que deixen marcades. Somric.

Daniela Araújo_1r batxillerat A INSTITUT ESPANYOL

T’espero, tots aquests mesos només he pensat en tu, en els teus ulls, en la teva boca… Ja queda poc, però aquesta espera és molt llarga, no sé si aguantaré gaire més temps, però haig de fer-ho. Cada matí penso en tu, cada tarda penso en tu, cada nit penso en tu. Encara no t’he pogut tocar ni veure, però sé que et convertiràs en la persona més especial de la meva vida. Quan et veig a la pantalla se m’il·lumina la mirada, semblo una boja somrient a l’ordinador. Falten dos mesos, dos mesos de molta espera, et vull veure, et vull tocar, vull sentir la teva pell, el teu cor… Encara no has nascut però per mi ja ets la meva princesa.

Sheila González_2n A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquella mirada li resultava inquietant, aquella mirada misteriosa i penetrant la pertorbava, sentia que tenia la capacitat de despullar-la i de deixar a la vista tot allò que l’atemoria, tot allò que rondava pel seu cap, tots els secrets que ella havia estat guardant amb tanta cura des de feia anys, secrets inconfessables, secrets negres. Aquell home, tres taules més enllà, la podia entendre, ell també protegia un gran secret. Quan li diria que era ell l’home que buscava? Quan es disposaria a dir-li que era ell, el seu germà?

Clàudia Pons_2n A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo una tarda en una xocolateria del carrer Petritxol. Jo contemplava els quadres d’un pintor de Figueres i tu menjaves xurros. La nata del suís se t’havia quedat suspesa al llavi, vas riure i em vas dir aquelles coses maques, mentre amb el tovalló m’eixugaves el dolç. I repeties que aniríem a ciutats que jo no coneixia, que tindríem una casa amb porxo per llegir-hi als vespres d’estiu, que ens compraríem un ciclomotor per a recórrer la costa i que cada dimarts aniríem al teatre. I jo, fascinada per l’encant del moment m’ho vaig creure sense pensar que les paraules no són més que paraules que s’emporta el vent.

Isabel Ratón Llegaspi_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Era a Galícia, portant les vaques a un prat perquè pasturessin. Hi havia moltes flors boniques, de color groc. Aquell lloc em va impactar: el cel era serè i el sol encenia tot el prat de manera enlluernadora. Les vaques es van posar a córrer contentes. Una mica de vent feia que l’herba es mogués d’un costat  a l’altre… De sobte, una d’elles va saltar al camp del costat i començà a menjar-se el blat. Quan me’n vaig adonar, vaig posar-me a córrer però vaig trepitjar uns excrements i vaig caure al terra. Vaig continuar el meu camí i amb un bastó, li vaig donar uns copets perquè tornés al prat…

Evangelina Gallego_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

La tardor és l’estació de l’any que més m’agrada. Els colors de les capçades dels arbres: verds, grocs, vermells… semblen un preciós arc de Sant Martí. Gaudeixo passejant i trepitjant les fulles, que cauen lentament, al terra de fang del parc del costat de casa meva. Asseguda en aquest banc solitari, contemplo feliç el meravellós paisatge i deixo volar la meva imaginació. De vegades, penso que arribarà un home molt interessant i ben plantat: alt, guapo, simpàtic… que em demanarà que em casi amb ell; d’altres, només tanco els ulls i em deixo portar pels somnis.

Daisy Gomes_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

Les fulles ja no cauen, ara ja no és tot tan acolorit com abans, les fulles han desaparegut. I els arbres? Pobres arbres! Ja no tenen fullatge i amb el fred que deuen passar, es poden refredar. Aquesta cristal·lina d’aigua que es diu neu, quan et rosega la pell, et transmet una sensació gèlida per tot el cos i després et deixa marcada una goteta d’aigua. La neu ho ha recobert gairebé tot: muntanyes, arbres, cases, i fins i tot els rius, que s’han tornat gèlids del fred. Que blanc està tot ara. Les nevades són calmes i això, amics, és l’hivern, l’estació més quieta de la qual s’ha de gaudir en companyia i cantar cançons nadalenques.

Dènia de Araujo_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

En no poder dormir vaig anar-me’n al jardí; vaig sentir sorolls i, aterrida, em vaig girar però no vaig veure res. Va sortir el sol i, somnolenta, vaig tornar a casa amb la sensació que no estava sola. Lentament va anar passant el dia, i va tornar a caure la nit i va tornar la meva inquietud. Vaig sentir la immensa necessitat d’anar-me’n al més lluny possible d’aquella casa i vaig anar a preparar-me un got de llet calenta però no va servir de res. Me’n vaig anar a casa de la meva germana. Vàrem veure les notícies: havien atrapat un psicòpata boig en una casa que per sort estava buida. Vaig mirar l’adreça i era casa meva.