Dia: 10 de març de 2014

Paula Camps_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER
Ara que no hi és últimament les coses han estat canviant molt. Les primeres setmanes després del comiat em sentia absent. Més tard vaig entendre que era ell qui no hi era. Se’n va anar i he hagut d’aprendre a viure cada dia amb aquest buit. Un buit que mai ningú no podrà reemplaçar. El temps passa molt de pressa i ens adonem que hem perdut algú quan ja és massa tard. Com m’acostumaré ara a aixecar-me cada matí i veure que no hi és? Si alguna cosa he après aquests darrers mesos és que s’ha de viure la vida, no com si fos l’últim dia, o el primer, sinó com si tinguéssim tot el temps que desitgéssim per fer allò.

JosÉ A. GonzÁlez_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER
Són les cinc del matí i no aconsegueixo dormir després del que he viscut avui. Aquesta tarda, en sortir de l’escola, he anat a la parada del bus. M’he assegut al banc verd que hi ha al davant, i he tret els cascos de la motxilla. Quan me’ls anava a posar, he sentit una veu que se’m dirigia: “Noia, sí, tu, la del vestit blau”. Intrigada, aixeco el cap i veig un home d’uns quaranta anys amb un mòbil a la mà. El miro fixament als ulls, i veig uns ulls plorosos, com si em volguessin dir alguna cosa. De cop, recordo l’accident que va tenir en Pau la setmana passada i intento fugir desesperada d’aquesta situació sense pensar-m’hi dos cops.