Mes: desembre de 2015

Laia López_3r C INSTITUT ESPANYOL

Em vénen al cap mil maneres de morir però mai se m’hauria ocorregut baixar al soterrani del col·legi. Això és per als valents; de fet, no hi baixo per l’escàndol que s’hi sent. Rialles malèvoles i picar de mans acompassadament. De tot això, el meu company no en feia cap cas i es va entossudir que havia de baixar-hi tant sí com no. Així que hi va baixar i, efectivament, va morir. D’un infernal atac de riure. Els pallassos del soterrani són molt graciosos, amb el nas vermell, els ulls grans, alegres… Quan m’ho va explicar, me’n vaig fer un tip de riure. M’ho he repensat i vull baixar-hi, tinc la sensació que m’ho passaré molt bé.

Esteban Miño_3r C INSTITUT ESPANYOL

Des d’aquí tot es veu petit, els arbres, un riu que passa… La meva mare em diu que algun dia podré volar, sempre que em surtin les plomes a les ales, però jo crec que d’aquí a poc les meves ales m’aixecaran al cel. Tot i així ella em diu que si no em menjo tots els cucs, no creixeré mai. Els cucs…, què sabrà ella! El que faig és solament dormir. Avui, després de quatre mesos tinc les meves ales. Ara solament em queda saber volar. Com es fa això? Puc fer-ho? A poc a poc m’atanso a la vora del niu i, sense pensar-m’ho, em deixo caure. Noto un vent molt suau, les meves ales no m’han fallat i ara podré fer una vida nova.

Martí Mercader _3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Eren les vuit del vespre, la mare encara no havia arribat de treballar i estava molt impacient perquè aquella nit tenia el torneig de bàdminton més important de la meva vida i no me’l podia perdre. Una mica més tard algú va picar a la porta i ja havia arribat la mare. La mare estava una mica estranya, caminava molt a poc a poc, parlava molt lentament i fins i tot no recordava el partit de bàdminton que tenia. Vam anar al garatge a buscar el cotxe per marxar i de sobte vaig sentir un crit molt fort i desesperat en un armari del garatge, vaig obrir l’armari i hi havia la mare lligada amb una cinta. Em vaig girar i la mare estranya ja no hi era.

Tània Prats_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Aquest any li he demanat al pare Noel una Barbie, un poni, una casa per la Barbie, una cuina per a mi sola, d’aquestes que són per a nens grans, i també he demanat pintaungles de color rosa i lila, perquè jo sóc gran, i les noies grans porten pintaungles.
Però l’altre dia a classe, els meus companys van començar a parlar del Nadal i del pare Noel. –Sabíeu que el pare Noel no existeix?– Va dir la Zoe.
–Però què dius, és clar que sí que existeix!– Vaig dir jo.
–No, els meus pares m’han dit que no existeix, que qui porta els regals són els pares. Però a mi no em va importar, un dia vaig veure el pare Noel deixant els regals sota l’arbre.

Sandra Batalla _3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Avui, quan tornàvem del col·legi, m’he trobat un gat sota un cotxe. Una senyora intentava treure’l per poder arrencar el vehicle, però no s’hi atrevia tota sola i l’Ariadna, la meva germana, l’ha ajudat sense dubtar-ho. En veure’l, amb uns ulls blaus com el mar, les potetes petitones, les orelles diminutes i punxegudes, el pèl suau, i la cara arrodonida i mig espantada, el primer que he pensat és: que bufó! I ràpidament l’hem portat a casa. He trucat a la meva mare i li he preguntat: “Ens podem quedar el gat?’’ Nosaltres ja tenim una gata anomenada Andros. El gat és juganer i afectuós. Hem descobert que és mascle. Algú vol un gat?

Marta Moreno_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Marxaria de casa, corrents. Deixaria enrere tots els mals moments al col·legi, a casa, amb els amics… sense haver-hi de pensar mai més. Alliberar llàgrimes, penes, tot. M’allunyaria, sense escoltar ningú, vagant pels car­rers. No hauria de fer més exàmens, estudiar, ni donar explicacions. Fruiria de l’alliberament. Però la vida no és així. Hi ha unes obligacions que has de complir. Guanyar-te el futur. Poder parlar, jugar i gaudir de la família, explicant allò que t’amoïna o allò que et fa feliç. Gaudeix dels que t’estimen, perquè hi ha moltes persones que no tenen la mateixa sort que tu. Aprofita el que tens, i si pot ser, millora-ho.

Alain Pérez_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria ser informàtic, perquè m’agrada treballar amb l’ordinador, fer treballs a l’escola i també poder treballar en alguna cosa relacionada amb el món de les telecomunicacions, o en qualsevol treball en què sigui necessari l’ús de l’ordinador. També m’agrada la  mecànica perquè els cotxes m’apassionen. Des de ben petit que m’hauria agradat treballar en un taller, i poder posar-me entre motors. També, m’agradaria ser venedor de cotxes o de peces de recanvi per a cotxes o motos. Espero tenir sort, estudiar, i poder encarar els meus estudis com a un professional de mecànica o informàtica, ja sigui a Andorra o en un altre lloc.

Marco Pereira_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Els amics de veritat són molt difícils de trobar. Podem dir que tenim molts amics, i no és així; tan sols són coneguts. Els que ho són de veritat podem comptar-los amb els dits de la mà. Quan passes moments difícils, és quan veus quins són els amics que estan al teu costat. Són els que sempre estan amb tu i que t’ajuden en els bons i en els mals moments. En aquesta vida, he passat moments realment difícils i són aquests moments els que m’han fet obrir els ulls. Per sort, sé amb qui puc comptar, són com germans per a mi. Persones com aquestes les hem de mantenir al nostre costat i estar amb elles, també en els bons i mals moments.

Ariadna Planes _3r A EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

Hi ha una veritat universal que hem d’afrontar, ens agradi o no: al final tot s’acaba. I, encara que tots els que estem aquí hem estat esperant aquest moment, a ningú li han agradat mai els finals. El final de l’estiu, el final d’una bona pel·lícula… Arriba l’estiu i, a partir d’avui, tots els que estem aquí ens separarem. Avui, ens acomiadem de tot el que ens era familiar. Passem pàgina, però només perquè ens separem, i això fa mal. Tot i així, tenim els amics que passi el que passi seran la nostra estrella polar. Seran els que mai ens deixaran de costat, mai. Tot i així, avui s’acaba tot. D’aquí a poc començarà una nova etapa.

Sofia Andrade_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella estava de vacances. Quasi mai estava a casa. Però aquell dia feia calor i era impossible estar al carrer. Va anar a Facebook, on va veure que tenia un missatge d’un noi desconegut. Tot va començar amb un “hola ens coneixem?” i des de llavors van parlar. Al principi eren una mica distants però al final va canviar: els hola van donar pas als cari… quan va tornar de vacances van quedar; aquella tarda va ser perfecta. Tot era bonic. Però no per gaire temps. Ella tenia por de perdre’l però mai li ho deia. El veia distant. Temia que les coses canviessin i que ell s’oblidés d’ella. Però això mai se sap fins que s’intenta.

Diana Araujo_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Em poso a pensar com algú pot viure fent mal els altres, perquè se sent superior, quan no ho és… Però com no pot ser-ho, els fa patir. No solament les crítiques fan que els facin sentir malament com també el fet d’assenyar-los amb el dit perquè han errat. Què passa? Aquell algú mai s’ha equivocat? Tothom falla en un moment o un altre, uns més, uns altres menys, però ningú és perfecte…
Som tots iguals, ni jo millor que ells, ni ells millors que jo. Però sí, encara hi ha gent en aquest món que viu de fer patir els altres, que no sap pensar en la seva vida i deixar la dels altres… Potser algun dia canviïn la seva manera de ser…

ALEJANDRO CIAURRIZ _3r C EA 2a ENSENYANÇA ORDINO
Després d’una llarga discussió al sopar me’n vaig anar al llit, i vaig esperar que em vingués a dir perdó. La Carlota em va dir que anés corrent. Jo estava tan enfadat que no estava en condicions d’anar-hi. La Carlota em va dir que hi anés o no podria tornar a veure la meva gossa Lola. En sentir aquelles paraules em vaig aixecar i vaig anar  corrent al menjador. Només arribar vaig veure la mare amb la Lola a les mans i vaig demanar què passava. Ella em va dir que la Lola ja era molt vella. Llavors vaig veure a fora el pare amb el seu cotxe i la mare que marxava dient-nos, acomiadeu-vos de la Lola que no passarà d’aquesta nit.

Albert Torres _3r C EA 2a ENSENYANÇA ORDINO
Evidentment no sóc cap heroi, ni pretenc que la gent m’adori. Però tot apareixia en aquell moment al meu cap i al meu cor. Emocions, sentiments, alegria, satisfacció, però en cap moment feblesa. La força que em va transmetre en aquell moment em va ajudar a superar totes les debilitats que la vida m’havia portat. La mirada de la Summer va ser una de les coses més boniques en aquell moment, de fet la vida es basa en aquests petits detalls que et fan superar qualsevol repte; qualsevol desgràcia així com qualsevol desil·lusió. Sé que la vida no serà sempre igual, però us ben asseguro que sóc feliç perquè tinc amor i el puc donar.

Èric Noreña _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era tard. El sol ja s’havia amagat feia estona. Van passar tota la tarda recollint llenya per a aquell moment. Ara tocava sopar alguna cosa i escalfar-se a la vora del foc. Van agafar la llenya més seca que hi havia. Va saltar la primera espurna. El foc ja estava encès i ja començava a consumir  totes les branques. La flama va començar a créixer. Mentre un dels excursionistes agafava el petit fogó i el poc menjar que podrien consumir,  l’altre es va asseure a la roca del costat de la foguera. Va observar el foc i va començar a recordar els seus records més profunds i estimats, com si la flama obrís les capes de l’ànima del noi.

Clara Moreno _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Sentia aquella aigua freda sacsejant el meu cos. No em deixava respirar. El meu cor deixava de funcionar, ofegant-me a poc a poc. Cada vegada tenia els sentits més adormits. Ja no tenia respiració, ni cap mena de sensació. Aquell mar blau, sota el cel clar i el sol brillant, indicava que era una tarda de dissabte perfecta, sense cap incident aparent. El que no imaginava era que uns taurons acabarien bolcant la meva barqueta, i que aquella tarda de dissabte, només amb 15 anys, seria la meva última tarda, serien les meves últimes hores! Allò no s’ho podia imaginar ningú; ni els meus pares, que estaven passant la tarda al cinema.

Carlos Arcila _3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP

Cada dia arribava a casa i deixava les coses tirades a l’entrada, feia passar els meus amics a l’habitació i quan entrava la meva mare després de recollir les meves coses tirades i ens preguntava com havia anat el dia i si teníem gana o set, jo li tancava la porta amb clau i li cridava: “Pesada!” Aquest comportament un dia o dos no passa res però quan és tots els dies així te’n pots penedir. Jo no valorava la meva mare fins… fins que un dia ella va morir i jo em vaig sentir molt culpable. El seu fill no la va tractar bé mai i es mor… això són coses que mai s’obliden… És la responsabilitat tan pesada que et queda tota la vida al cor.

Patrícia Araujo _3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP

Aquell lloc on aprens a créixer, on aprens a fer amistats, on aprens a cuidar-te i a cuidar. On aprens a viure. Aquell lloc on tots els dies aprens coses noves, aquell lloc on tots els dies penses, aquell lloc que tant si com no et fa imaginar, aquell lloc on tots els dies crees, aquell lloc on t’esforces per tenir un futur, aquell lloc on tots els dies seus, aquell lloc on crees el teu futur. És molt evident que no tots passen per aquest lloc així que tots els que hi passen ja ho poden agrair, perquè hi ha molta gent que no té la possibilitat de seure en una cadira d’una escola i crear-se un futur per si mateixa.

Àngela Cervós _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Les agulles del rellotge es movien, passaven els segons i els minuts, cada cop quedava menys temps. El tic-tac de les agulles ressonava al meu cap. El compte enrere havia començat 10, 9, 8… Una gota de suor em lliscava pel front, què havia de fer? 7, 6… estava espantada, tenia por i un calfred em va recórrer tota l’esquena. 5, 4… tantes pel·lícules vistes i no recordava quin cable havia de tallar, això em va paralitzar. 3, 2… blau, vermell, groc, verd, un embolic de colors ocupava el meu pensament, restava immòbil. 1… No quedava temps! Vaig tancar els ulls i en vaig tallar un a l’atzar…

Patrik Pelegrina _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Feia dies que estava nerviosíssim, esperava ansiosament que arribés el dia. Estava preparat, concentrat i situat a la línia de sortida d’aquell camp d’atletisme tan gran. Quan va sonar el tret de sortida va començar la cursa. La primera part de la carrera li va semblar relativament fàcil però, en el segon tram, el favorit es va imposar guanyant finalment la carrera. Abans del lliurament de premis els van extreure sang, un control antidopatge rutinari de resultats sorprenents. El campió va donar positiu, tenia la sang blava, el van desqualificar i… ell va quedar primer!