Daniela Martins Almeida_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Tenia els ulls borrosos, plens de llàgrimes, veia la carretera boirosa i vaig sentir el clàxon d’un camió que m’avisava. No vaig tenir temps de reacció. Em vaig adonar que el cotxe estava bolcat i sentia un xiulet molt fort que no em deixava escoltar res. Em deia a mi mateixa que no podia morir, que no tanqués els ulls. Després d’uns minuts, sentia el soroll de les sirenes i moltes veus. Notava com m’intentaven treure del cotxe, però cada vegada que em movia era com si m’estiguessin clavant mil ganivets. Aleshores vaig ser conscient que no tenia ningú, així que vaig decidir deixar-me portar.
Mes: juny de 2022
El vent gelat de les muntanyes
Ribó Cereza Nadia_3ème D Lycée Comte de Foix
El vent gelat de les muntanyes d’hivern, la sensació de tenir les botes mullades per la neu que fan que ni arribi a sentir els meus dits, la sensació de tenir la punta del nas cremant per l’eterna veladura d’hivern. La sensació de veure el paisatge tot blanc, de no veure més enllà del que tinc davant per la dolsa boira d’hivern. La sensació de pensar a arribar al llac tot congelat, beure la sopa amb els fideus enfonsats al fons del soper, quan et trobes en aquest moment, de sobte se’t descongelen els dits dels peus i mans. És quan llavors comences a sentir-te més lliure que mai, respires aire profund d’hivern, i continues pujant.
La dona misteriosa
Gerard Pintado_3ème D Lycée Comte de Foix
Un dia d’estiu anava sol amb moto pel bosc i quan ja portava una bona estona i estava força lluny de casa, vaig veure una dona gran que estava ficada dins del bosc, al costat d’uns arbusts i vaig pensar que devia passejar el seu gos i em vaig parar per no espantar-lo i que no se li escapés. La dona es va quedar quieta i no feia res, així qaue vaig continuar atansant-me molt a poc a poc i va ser quan em vaig espantar perquè la dona anava tota de negre, com si anés a un funeral, portava el cap cot i tenia el color de pell grisós, com si fos una ombra. De cop em va venir un calfred i em vaig girar molt ràpidament i quasi caic a terra.
Oblida’m
Aurora Morales Buendia_3r COl·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Hi ha un lloc que és el preferit de la meva mare. Està ple de pedres i de flors i rodejat d’arbres alts i punxeguts. Ella no en surt mai, per això jo li porto de tot i la visito constantment. Fa fred, acabo de sortir del col·legi i em dirigeixo al lloc de sempre. Em tremolen les dents i les cames em fan figa. Hi arribo i allà està ella, però ja no em mira amb alegria, com de costum, sinó que la seva mirada és trista. M’hi apropo intrigada. I dolçament em demana si us plau que no torni a buscar-la, que no pensi més en ella. Surto del lloc amb un sentiment estrany. Quan em giro ella ja no hi és. Miro la porta i llegeixo –cementiri–.
Només són dues setmanes sense classe
MARTINA NAVARRO_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Por, era la sensació que em causava sortir al carrer i desconèixer què passava al meu voltant. Aquells dies de quarantena sense contacte físic amb ningú. Ni un sol petó ni una sola abraçada. Trobava a faltar estar al parc amb els amics després d’una llarga setmana de classes. En el meu cas, en aquells dies de confinament em sentia desubicada, no entenia què era el que passava a fora, escoltava que cada dia morien milers i milers de persones per culpa d’un virus que desconeixia el món. A les vuit de la tarda s’escoltaven els aplaudiments agraint la duríssima feina dels sanitaris. Sensació de cansament, i no fer res durant dies i dies.
16 de setembre, un per recordar
Naia Olaskoaga_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO
El 16 de setembre a les 11 del matí em trobo al mig de la vall d’Incles amb poca pinta d’excursionista. Estic il·lusionada d’anar a Fontargent i caminar 6 hores seguides un dia festiu. M’endinso al bosc. Com que estem en un país ben pla, no costa res pujar. La típica herba que punxa com mai m’irrita la pell. Ma mare demana: “És aquest el camí?” Com que em diuen que he de ser positiva dic que sí. Arribo a la base d’un pendent molt fort i confirmo a la mare que ens hem perdut. Decidim baixar i en un tronc podrit escriu les nostres inicials. Imagineu-vos en quin estat estava. Si algun dia el veieu, sabreu que no aneu pel bon camí.
Vull marxar de casa
Joan Loan_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO
Em dic Pep i vull marxar de casa. Ja porto uns mesos intentant-ho. Fa unes setmanes he intentat fer signar al papi una autorització per independitzar-me sense dir-li què signava, però m’ha enxampat, ha rigut i m’ha reptat a tornar-ho a provar més endavant. Avui ho he intentat amb la mami. Li he dit: “A veure si et queda clar: ja no soc un nen, soc un adult de 48 anys capaç de prendre les meves pròpies decisions i resoldre per mi mateix els meus propis problemes. Així que mami, fes-me la maleta i algunes carmanyoles de macarrons que jo no puc seguir vivint en aquesta casa!” Fa una setmana que estic castigat a la meva habitació.
Destí
Queralt Pedret Monells_3r B Col·legi Mare Janer
Estimat Bernat, no sé ben bé per què t’escric, però ja no és el mateix. Et semblarà estrany que t’escrigui, però és el que sento. Necessito dir-te que et trobo a faltar, sento que ja no estàs amb mi i em destrossa pensar-ho. Fa dos anys que no rebo els teus missatges ni les teves trucades, ja no tinc els teus petons, les teves abraçades, el teu somriure… I cada nit em paro a pensar què seria de la meva vida si estiguéssim junts, hauria tingut tots els problemes que tinc? Et necessito molt més ara. Crec en el destí i si tot va bé tornaràs, no tinc cap pressa, pren-te el temps que necessitis, jo sempre estaré aquí per a tu. T’espero.
uQueralt Pedret Monells_3r BCol·legi Mare JanerEstimat Bernat, no sé ben bé per què t’escric, però ja no és el mateix. Et semblarà estrany que t’escrigui, però és el que sento. Necessito dir-te que et trobo a faltar, sento que ja no estàs amb mi i em destrossa pensar-ho. Fa dos anys que no rebo els teus missatges ni les teves trucades, ja no tinc els teus petons, les teves abraçades, el teu somriure… I cada nit em paro a pensar què seria de la meva vida si estiguéssim junts, hauria tingut tots els problemes que tinc? Et necessito molt més ara. Crec en el destí i si tot va bé tornaràs, no tinc cap pressa, pren-te el temps que necessitis, jo sempre estaré aquí per a tu. T’espero.
I de sobte tot va canviar
Markel Postius_3r B Col·legi Mare Janer
Recordo quan fèiem el dinar familiar a Lleida. Aquelles sobretaules tan llargues. Recordo quan jugava a futbol amb els cosins. Recordo que quan acabàvem de jugar, anàvem a la piscina. Recordo quan donava el menjar als canaris. Recordo que per pujar a Andorra compràvem el sopar a Artesa. I que ens menjàvem aquella coca de recapte. Recordo que en un instant tot va canviar. Recordo aquells dies a casa, la sensació de por, les estones a la finestra, la sensació de tancament, els aplaudiments a les 8 de la tarda, i aquelles tardes jugant al parxís. Recordo que la meva vida no tenia res a veure amb la d’abans. De cop, tot s’havia acabat.
uMarkel Postius_3r BCol·legi Mare JanerRecordo quan fèiem el dinar familiar a Lleida. Aquelles sobretaules tan llargues. Recordo quan jugava a futbol amb els cosins. Recordo que quan acabàvem de jugar, anàvem a la piscina. Recordo quan donava el menjar als canaris. Recordo que per pujar a Andorra compràvem el sopar a Artesa. I que ens menjàvem aquella coca de recapte. Recordo que en un instant tot va canviar. Recordo aquells dies a casa, la sensació de por, les estones a la finestra, la sensació de tancament, els aplaudiments a les 8 de la tarda, i aquelles tardes jugant al parxís. Recordo que la meva vida no tenia res a veure amb la d’abans. De cop, tot s’havia acabat.
L’escarabat químic
Daniel De Sa Vieira_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Una vegada hi havia un escarabat que era feliç. Un dia se’n va anar a descobrir què tenia al voltant i es va trobar un laboratori. Va decidir entrar-hi i va veure-hi un robot gegant. S’hi va acostar una mica i el va activar sense voler. El robot gegant es va encendre i va començar a destruir-ho tot. L’escarabat, intentant fugir, va topar amb un producte químic que el va convertir en un monstre de gel. Es va enfrontar amb el robot i, després d’una emocionant lluita, el monstre de gel va guanyar. Estava molt adolorit i se’n va anar a la muntanya a descansar en pau. Quan es va adormir va tornar a ser un escarabat un altre cop.
‘The object’
Pau Mortés Trullà_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Les armes i la guerra, totes dues les culpables de les desgràcies del món. El guerrer de la mort va existir fa molts anys, a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Era un guerrer molt conegut i a la vegada temut per la mort, molt valent i a la vegada molt humil amb el seu país. Es va allistar a l’exèrcit perquè el seu germà també s’hi havia allistat. L’home era molt religiós i molt lleial als deu manaments. El dia del desembarcament, ell, més els altres militars, va acarnissar-se amb els nazis, però, per a sorpresa de tothom, no va voler portar cap arma, només la seva farmaciola caqui per encarregar-se dels ferits.
L’amic imaginari
Gaizka Marcianes Pazos_3r C Col·legi María Moliner
Un dia el José va començar a jugar i parlar sol, la mare molt preocupada per la situació va portar el José al psicòleg que coneixia. Aquest professional li va dir que el nen tenia un amic imaginari. Dies després el nen va arribar molt tard a casa. El José li va dir a la seva mare que havia passat el dia al bosc amb el seu amic i que havien fet moltes coses. La mare es va quedar de pedra quan va escoltar la descripció del seu “amic”: cabells negres, ulls marrons, molt alt, prim, simpàtic, juganer, i el seu nom era… Teo. La mare va recordar que el nen que havia descrit era el seu fill que havia mort feia dotze anys.
Un amor familiar
Sofia Pemartin Carrillo_3r C Col·legi MarÍa Moliner
Avui era el dia, sabia que el veuria i que aquest amor prohibit era el problema de tot. Ell se’n va anar molt lluny i ella es va quedar amb la mare, però no li importava perquè només es veien un cop l’any, per Nadal. Com cada Nadal, portava el vestit que ell li havia regalat i que anava bé amb el color dels seus ulls. –M’agrada, preciós!– Aquest any era més complicat ja que legalment era delicte, però els era igual, la seva connexió feia que tota la resta es quedés enrere. Tots a la taula, han de ser molt discrets, només estableixen una petita conversa:
–És difícil tenir un amor prohibit amb la teva germana petita, veritat? –Sí.
L’escola
Ignasi Armengol Ribas_3ème F Lycée Comte de Foix
Per què venim a l’escola? L’escola és un lloc públic o privat on hi va gent d’arreu del món. En aquest lloc, els professors t’ensenyen coses noves. L’escolaritat és obligatòria fins als 16 anys, després hi ha gent que segueix amb els seus estudis i gent que no. La gent que continua a l’escola, pot optar a fer una carrera universitària en canvi els que acaben als 16 anys han d’anar a treballar. Anar a l’escola, també serveix perquè el món tingui un millor futur. Estudiar t’enriqueix culturalment, pel dia de demà poder conversar amb gent. També hi vas per conèixer i conversar amb altra gent i no passar-te el dia tancat a casa teva.
Diari d’un innocent
Eulàlia Gallardo_3ème F Lycée Comte de Foix
Eixerit diari, són dos quarts de nou del matí, passo la porta de l’escola. Tinc la sensació que les mirades estan clavades en mi. Ara ve la pitjor part, travessar el pati per anar a la meva fila. Estic atent mirant què fa la gent, m’observen? Per què m’assenyalen? Es burlen de mi? Mil preguntes em persegueixen fins que hi arribo. Llavors veig que ja s’apropen, no tinc temps de fugir, ja són aquí. Quan m’acaben d’apallissar, em diuen que soc un desgraciat i que la meva presència sobra en aquest món. Tot allò va durar dos anys, jo vaig ser testimoni de tot allò i ho estic explicant jo perquè ell ja no hi és.
Un somni més
Ana Paula Rivas_3r C EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Em desperto feliç, contenta, puc escoltar els ocells que passen volant per sobre meu, la brisa de l’aire fred i els raigs de sol cremant la meva cara. Entro a casa meva, però no veig a ningú a primer cop d’ull i busco els meus pares a la seva habitació, però no els trobo. Vaig a l’habitació del costat, la del meu germà petit, i tampoc hi són. Em pregunto on estaran? Fins que recordo que estan al costat del llit de l’hospital esperant que desperti del coma que m’ha atrapat fa dos anys.
El guanyador
Rafel Prados_3r C EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Una vegada hi havia un col·legi que estava a Albacete i es deia Fontaubella. Hi havia un noi que es deia Inestia i volia ser conductor de MotoGP. Un dia al matí abans d’anar al col·legi amb la seva moto va escoltar una veu que li cridava. Va anar a veure qui era i només va veure una imatge d’un noi més gran amb la seva moto i recollint el primer premi de MotoGP. Però la seva mare no tenia diners i va decidir vendre la seva moto de segona mà per poder comprar-ne una de competició. Uns anys després a la portada del diari va aparèixer aquell guanyador de la MotoGP.