Mireia Teixeira Castro_3r A COL·LEGI MARE JANER
Vaig despertar en un lloc estrany, en el qual mai havia estat. Era còmode i calent, tenia de menjar i beure. Es preocupaven per mi. Era el millor sentiment que havia experimentat mai, ja que abans vivia als carrers, sense ningú que m’ajudés a sobreviure, sense ningú que m’ajudés a trobar menjar entre les deixalles, sense cap mirada amable dirigida cap a mi quan demanava ajuda. Fins que ella va arribar per acollir-me amb els braços oberts cap a la seva família. Amb el seu amor i bondat em va salvar. Això va ser fa temps. Ara l’observo, la meva mestressa, plorant amb una fotografia nostra a les seves mans xiuxiuejant “el meu bigotis”.