Dia: 18 de febrer de 2024

Daniella Helena Mejías Pontones_3r E COLEGIO MARÍA MOLINER

El meu pare era un home de bona ànima. A l’estiu ens agradava anar amb la família al riu. Un dia en concret vam anar a un mirador d’Andorra i, poc després, ja érem al riu, de la calor que feia. El paisatge tenia molts colors verds i era agradable. Vam menjar allà: entrepà de truita de patates, i no era especialment bo. Mira que ens havia quedat dolent, l’entrepà, tot i que amb la gana que portava me’l vaig menjar sencer, quin remei! Va ser un dia espectacular, malgrat els contratemps culinaris. Ara, cada vegada que torno al riu sense el meu pare, sento que una part seva és allà, cuidant-me i pendent de mi tota l’estona.

Diogo da Silva Ferreira_3R A COLEGIO MARÍA MOLINER

En sentir el xiulet, vaig xutar el penal. D’un moment a l’altre es va tornar fosc, tot l’estadi va caure en un profund silenci; semblava com si la vida avancés a càmera lenta. Ho veia, la pilota se n’anava cap amunt. Fora! Sentir aquelles paraules em va apunyalar el cor, vaig abaixar el cap sense dir ni una sola paraula. Només pensava en una cosa: per què a mi? Al meu darrere veia els meus rivals alçant-se cap a la victòria. Mentre vessaven de felicitat, a mi m’estaven ofegant en els meus pensaments. Havia incomplert la promesa que un dia li vaig fer al meu pare: guanyar el que ell no va aconseguir. Un trofeu mundial. On deu ser?