Mes: febrer de 2025

Martim Marinho_3ème L Lycée Comte de Foix

Hi havia una vegada un home a qui li encantava el pa amb tomàquet. Un dia va anar al restaurant i va demanar pa amb tomàquet i va marxar sense pagar. Els treballadors van córrer darrere d’ell per agafar-lo. Van buscar per molts  llocs i al final el van trobar. L’home es va defensar llençant una pedra. Per fi el van atrapar i el van portar a la policia per denunciar-lo. L’home esperant, va poder preparar-se pa amb tomàquet. Al final els policies li van posar una multa i van deixar-lo lliure. De fet havia comès un delicte menor. L’home, el dia següent va cometre el mateix delicte i llavors el van tancar a  la presó. No va servir-li la lliçó.

LUCAS MAKSYMCZUK_3ème L Lycée Comte de Foix

Vull anar a París el 2024 per veure el  Parc des Princes, la Tour Eiffel, conèixer nova gent, fer fotos i guardar els records. Vull veure  la Monna Lisa al Museu del Louvre. Espero que el viatge serà lleu i no patiré. M’agradaria comprar roba, menjar en bons restaurants i conèixer molts llocs nous. A l’hotel intentaré descansar i passar-m’ho bé amb els amics. Vull compartir habitació amb els amics més pròxims. Faré fotos per després presentar-les a la classe de català. M’agradaria caminar de nit amb els amics. Estaria molt bé que ens trobéssim pel carrer els jugadors del Paris Saint-Germain. Espero poder veure tots els monuments i els llocs més emblemàtics. Estic desitjant anar-hi! 

ISAAC IGLESIAS_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

La pilota volava alta, quasi suspesa en el temps. En Jordi la va veure arribar com si el món s’hagués aturat per uns instants. Amb un control magistral al pit, va fer que la bola caigués als seus peus. Dos defenses contraris es van llençar sobre ell però, amb un gir ràpid i un toc subtil, els va deixar enrere. Va córrer cap a l’àrea, sentint el crit de l’afició creixent amb cada pas. Quan va arribar a prop, va estirar la cama i va xutar amb tota la força que tenia. El porter es va estirar en un vol desesperat, però era massa tard. La pilota va fregar la xarxa amb suavitat. Gol. L’estadi va esclatar en crits eufòrics. Havien guanyat. 

ANDREU LÓPEZ_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Cada dia, al pati de l’escola fem alguna cosa diferent. Avui ha plogut però hem sortit al terreny un cop ha parat la pluja. Tots els nois teníem clar a què volíem jugar: hem preparat el material, col·locat la xarxa i hem començat amb el partit de vòlei. Tot anava bé, com sempre, però, de cop, ha aparegut la boira que s’ha anat intensificant fins a tal punt que no es veia res, ignoràvem on estava la resta del grup… Llavors, s’ha sentit com si algú fes explotar la pilota; després, un crit, un altre, uns passos al meu darrere, pànic. De cop, silenci, ha tornat a ploure i quelcom m’ha tocat…Tanco els ulls i quan els torno a obrir, veig…

JOAQUIM FARIA RIBEIRO_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

El clima a fora és perfecte, les gotes d’aigua cauen lentament. Al vestidor, la tensió se sent, tots preguntant-se què passarà. Quan trepitjo la gespa, desconnecto de tots els meus problemes, i l’únic que penso ara és: “Què passarà”. Les gotes d’aigua recorren el meu cos amb una sensació de plaer i de fred. Tots estem preparats per començar. De sobte, un soroll intens sona: és el xiulet. El partit comença, l’esfèrica roda de peu a peu, els jugadors es mouen amb rapidesa. No notes res, el fred se’n va, la grada, intrigada. 1-0, el resultat final. De fons, gent eufòrica celebrant la victòria. Això és la felicitat, hem guanyat.

POL DOMÍNGUEZ_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tothom era al voltant d’aquell homicidi. La gent, farta de fer fotos, trucava a la televisió. La població estava desconcertada. Què havia passat? De cop, la policia havia arribat. La gent estava alterada. No sabia on era. A la consulta d’un psicòleg? D’un psiquiatra? Per què era allà? La gent passava, però jo no els coneixia. On anem després de la mort? Els teus actes es reflecteixen en el futur? Els filòsofs no ho saben, ni jo. No crec en la reencarnació. Què passarà quan mori? Com reaccionaria la meva família? No temo la mort, però si l’ésser humà neix per morir, néixer és l’acte més suïcida.

MARINA BARRUFET CAÑADAS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un migdia d’agost, feia excessivament calor. Em dirigia cap al treball: soc periodista al diari La Veu Laurediana. Vaig començar a suar. De cop i volta, vaig sentir enrenou: arribaven policies armats perquè havien atracat un banc. Dins, hi havia tres terroristes armats. La gent en sortia molt espantada. Tothom corria en totes direccions. Vaig anar cap al banc i tot seguit vaig començar a demanar què havia passat. Els tres assaltants encara eren dintre. Llavors, els agents ho van solucionar. Tot seguit els van enxampar. Immediatament, vaig sentir l’ambulància. M’havia desmaiat, havia patit un col·lapse, tot havia estat un malson.

EDEN REVERT_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig deixar el Marc tot sol al parc després que insistís perquè em quedés amb ell. Era un noi molt tímid i reservat a qui li costava fer amics. No era alegre ni xerraire, i sempre s’aïllava. Ens vam fer amics perquè la professora l’havia fet seure al meu costat a classe i compartíem moltes hores junts. A la tarda, en el trajecte cap a casa, vaig pensar que era ben estrany: mai no convidava ningú a casa seva i sempre estava sol. Tampoc ningú havia vist mai els seus pares o els seus germans. De cop, em vaig adonar d’un detall flagrant: devia viure en aquell orfenat proper a la zona! Llavors, em vaig aturar en sec i vaig fer mitja volta. 

POL SERRANO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Tanco per últim cop la porta de casa meva i un sentiment fred em glaça el cos de dalt a baix. Dic adeu al meu carrer, dic adeu al forn on la meva mare em comprava un entrepà cada matí, dic adeu al veí que em va ajudar en tot. No vull haver de dir adeu al parc on tant havia jugat. Escolto per una última vegada el soroll del riu. També he dir adeu a l’escola on vaig anar. Dic adeu als esquirols que escalen els arbres, m’acomiado del gos que passeja pel carrer. Finalment admiro la ciutat que m’ha vist créixer. No em dirigeixo pas a l’aeroport, ja que no agafo pas cap vol, em dirigeixo a l’hospital preparat per dir adeu a aquest món. 

ELOI GIL PERIÓ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Maria, fa ja més de dos anys que no et veig. Des d’aquella tarda de divendres, no he pogut parar de pensar en la teva bellesa i la teva meravellosa figura. Estic desesperat, perquè la memòria em comença a fallar. Recordo els teus cabells… eren rossos o castanys? El teu somriure… era dolç o sarcàstic? La teva imatge es transforma en una nebulosa i em pregunto si aquella tarda va existir realment o si va ser un somni. Ara només em queda la teva ombra i, amb ella, la irònica certesa que, per més que pensi en tu, el temps s’ha encarregat d’embellir les meves recordances, deixant enrere la realitat que, potser, no era tan perfecta.