Mes: febrer de 2025

LAIA LORENZO_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un dia plujós, no recordo ben bé quina hora era, vaig rebre la notícia que el meu tiet de part de mare havia mort aquell vespre. No sabia com reaccionar, el meu tiet no era del meu gust. Sent honest, cada vegada parlava malament d’ell per diferents problemes del passat amb la meva mare. La resta del dia em vaig sentir culpable. Recordo que es va fer de nit i plovia, em vaig adormir després d’una estona. Estava dormint i, de cop, em va despertar una trucada de telèfon a les quatre de la matinada. Era un número desconegut, però vaig sentir una veu molt coneguda. Vaig deixar de respirar quan vaig sentir la veu del meu tiet…

BIEL CASAS_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Espaordits, rodejats d’aquella multitud d’éssers esquinçats i en plena descomposició, l’Aleix i la Marta corrien abatuts intentant arribar al refugi que hi havia a l’oceanogràfic. Ja no podien córrer més. No tenien les forces suficients per a arribar, però ho havien de fer si no volien acabar com el Joan. Ja tan sols els faltaven 200 metres i podien percebre com els militars obrien les portes i començaven a disparar a alguns d’aquells horribles éssers. L’Aleix va passar, però quan es va girar la Marta no hi era. Aquelles monstruositats s’estaven dinant la Marta. L’Aleix no es podia moure, estava horroritzat pel que estava veient. 

ERIC LARA_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, una llegenda d’un petit poble: la mort. Tothom li tenia por. Aquesta es passejava pel carrer entrant a les cases dels nens petits, fent-los desaparèixer per complet i sense deixar rastre. Els nens li tenien molta por, fins que un dia un nen valent, intel·ligent i molt encuriosit va decidir deixar la porta oberta, ja que a ell no li feia por. Quan la mort va passar per davant seu es va estranyar i es va posar a plorar. Des d’aquell dia els nens van poder sortir al carrer i van començar a passar-s’ho bé. Finalment, el nen va entendre que l’important era no tenir por i acceptar que algun dia arribarà el teu moment. 

ALEXIS POL_3r E EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era una nit d’estiu quan treballava de porter en una discoteca de menors. Quan els veia marxar d’allà, la major part caminaven trontollant, vomitaven per tot arreu i es desmaiaven per l’alt consum d’alcohol. En aquell moment em vaig adonar del descontrol que hi ha en la societat actual dels joves. Aquella mateixa nit em plantejava com els pares ho podien permetre o com pot ser que no ho sàpiguen. Finalment, vaig entendre que el futur del país depenia dels joves i que si ningú posa límits al jovent, tot aniria a més. El que comportarà que aquests no puguin treballar pels efectes negatius i les addiccions a les substàncies.

JÚLIA ZANÓN MAÑAS_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

El cotxe es va aturar al costat d’una carretera buida, on només se sentia el vent bufant suaument. Des del darrere, ell la mirava amb els ulls brillants, il·lusionat, com sempre que sortien junts. Ella va baixar, mirant el seu voltant amb certa tensió, i va obrir la porta del darrere, murmurant unes paraules, com si volgués tranquil·litzar-lo. Ell va saltar a fora, ple de confiança, movent la cua. Però quan es va girar, el cotxe ja s’allunyava. Va córrer rere el cotxe, confós, fins que es va aturar, esbufegant, sense forces. El vent li portava l’última olor de casa, una olor que se’n va anar lentament. El gos començava a sentir por. 

ADA AMIGÓ BOSCH_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Diuen que a l’escola t’ho ensenyen tot, però, on t’ensenyen a estimar? Qui et diu quines són les bones amistats i quines són les dolentes? Qui ens explica el dolor de l’abandonament d’una amistat que creies que era real, el dolor d’un cor trencat o simplement un dolor de soledat. Això no ens ho explica ningú. Si ho hagués sabut no m’hauria quedat, no m’hauria quedat sabent que era la teva última opció, que les teves promeses no eren més que paraules buides, que la nostra amistat mai va ser real. Ara ho entenc, entenc que les amistats no són sempre el que pensem o el que volem, i que la decepció pot venir de qui menys t’ho esperes.

JÚLIA PRAT_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Tothom coneix algú per qui donaria la vida. Aquella persona que, quan ets al seu costat, és com si res tingués més importància que gaudir tots els moments possibles i crear records. Aquella persona que vas a buscar quan tens problemes a casa, a l’escola o amb els amics. Aquella persona que saps que estarà aquí per tu sempre que faci falta, que t’entén quan ningú més ho fa i que t’acompanya quan tens por d’estar sol. Aquella persona que s’ha convertit en el teu suport incondicional, i en qui confiaries passés el que passés. Que sàpigues que et donaria el meu cor, o tot el que et fes falta, gràcies per tot padrí.

JADE ADUASSAR_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

–No sé què posar-me! 

–Tranquil·la, ja trobarem alguna cosa. 

A la nit de les noies, Halloween és l’únic dia de l’any en què podem ser nosaltres mateixes sense que ningú ens digui res. Així que vam decidir disfressar-nos dels cantants més icònics, que són The Weekend, Lana del Rey, Taylor Swift i Billie Eilish. Vam quedar amb la Sabrina, Lionnel, l’Elisabeth i l’Olivia de vestir-nos tots junts per anar tots junts a la superfesta del Jack. Sempre féiem la superfesta de Halloween a casa del Jack, ja que ell sempre contractava els millors DJ del país. Després de la festa vam anar a dormir a casa de la Sabrina.

LIS VIDAL PAMPLIEGA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Cada matí, el silenci de la teva absència a casa s’ha tornat insuportable. S’havia acabat un amor que semblava que era per sempre. Els records de les rialles, les promeses i els somnis que vam compartir em pesen al pit. Cada racó em parla de tu, d’aquelles nits en què les xerrades semblaven no tenir fi i de tots aquells plans que mai es faran realitat. Em miro al mirall i veig una ombra del que era, atrapada en la nostàlgia. M’agradaria cridar el teu nom, però les paraules no surten, ofegades per un dolor que em sobrepassa. I de sobte, en un moment de melancolia, em trobo sola, conscient que he perdut una part de mi… el meu pare.

UNAI SOLÉ GARCIA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Estava ben tranquil. No m’ho esperava. Tot va passar massa ràpid. Vaig tenir temps per preparar-me, però no el vaig aprofitar. Vaig decebre tothom. El meu recorregut ha estat ple d’alts i baixos. Crec que mai he parat atenció al meu entorn. Sempre he fet el que a mi em convenia, quan volia i on volia. Ara soc aquí, sol, en aquesta sala freda, on sento el pes de les decisions preses. Les veus dels que he ferit i he traït ressonen dins la meva ment. No hi ha marxa enrere. L’últim sospir es barreja amb el silenci i l’angoixa. La claror s’apaga lentament. Un record em fa somriure: el dia que em vaig enamorar. I de sobte, el món s’acaba.

POL DA CRUZ MERINO_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El tsunami ningú se l’esperava, però va arribar. És l’hora, tots estaven descansant d’un dia genial de platja i, de sobte, va sonar l’alarma. Tots es van despertar molt espantats, no sabien què fer. De sobte va arribar un noi amb autobusos per a la gent. Se’ls va emportar a un campament i van estar tots junts durant uns mesos mentre arreglaven les cases que va destruir el tsunami. Després de l’esforç de construcció, van tornar a les seves cases i al seu poble, i tots van donar gràcies al senyor que els va ajudar, però el que no sabien és que els va robar els diners durant tot el temps que estaven amb ell. 

NEHUEN CASULLO FORNELL_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Entro. Segueix allà. Dret. Em mira. Crido. Ves-te’n. M’ignora. Ara té una destral. Ves-te’n. Fa un pas. Ves-te’n. Un altre. Ves-te’n. Tinc por. Ves-te’n. El tinc aquí. Ves-te’n. Tot s’acaba. Ves-te’n. No hauria d’haver-ho fet. Ves-te’n. Què vols? Ves-te’n. Ja saps per què soc aquí. Ves-te’n. Jo no el volia matar. Ves-te’n. Va ser un error. Ves-te’n. T’ho juro. Ves-te’n. Em volia matar. Ves-te’n. No sabia que el tret seria mortal. Ves-te’n. Em mira. Ves-te’n. Fa un sospir. Ves-te’n. I crida. Ves-te’n. Ja ho has fet, ara pagaràs pel que has fet. Ves-te’n. El miro a la cara. Ves-te’n. Només dolor, un dolor que no se n’anirà. Ves-te’n.

SAMIA TAOUIL TAOUIL_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja estem al Marroc, com sempre tenim el costum d’anar a esmorzar amb el meu pare a un bar. Per la finestra podem apreciar les onades de la platja que venen i van. Un dia decidim caminar per la platja. Mentre passegem amb el meu pare, ens sorprèn una nena construint un castell de sorra. El vent el destrossa una vegada darrere l’altra, però la nena, somrient, el torna a fer. Ens apropem i li preguntem: “Per què el tornes a construir?” La nena petita ens respon amb aquesta citació d’Elbert Hubbard: “Una mica més de persistència, una mica més d’esforç, i el que semblava un fracàs sense esperança pot convertir-se en un gloriós èxit”.  

LUCAS DA SILVA FERNANDES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ens despertem i cau la fatídica notícia. Una guerra sense sentit liderada per gent sense sentiments. Persones deixant les famílies per anar a la guerra. Persones innocents morint per la guerra. Persones que perden llur identitat. Persones passant fred, gana, fugint i patint. Persones com tu i jo… Estem al 2024 i la guerra està més present que mai! Països enfrontats, famílies separades. Ningú recorda la tragèdia d’Hiroshima? De què ens ha servit tanta evolució? De què ens ha servit tanta tecnològia? I el tràgic record del segle XX? Quin record ens han deixat les guerres? On és la reflexió profunda sobre la condició humana? Persones com tu i jo… 

CHLOE CAMINAL PADRÓS_3r A Col·legi Sant Ermengol

17.30. Un altre cop s’escolta el mateix soroll de fons, miro els trens sense parar mentre penso com de ràpid ha passat tot sense tu. El meu germà, la persona a qui més he estimat. Recordo el dia en què et van vindre a buscar, jugàvem i jo era molt petita, tant com per no entendre què estava passant… Amb 16 anys esperava que tornessis de la guerra per recuperar el temps perdut. Ja han passat 70 anys i encara no has tornat. Jo ja he crescut i, sincerament, no crec que tornem mai més a jugar junts, però dintre del meu cor sempre hi seràs. Ara m’adono com de ràpid

Jordi Batalla Julià_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre he viatjat amb l’exprés antic. Quan hi pujo l’olor i els seients em transmeten un munt de records, des que era petit fins a l’actualitat. Les imatges m’arriben com els flaixos d’una màquina de fer fotos antiga. Als cinc anys hi vaig pujar per primera vegada. Encara recordo l’airet que m’acariciava la cara. Quan vaig començar secundària, hi entrava diàriament: amb els amics, amb la família, escoltant música, amb els deures a la mà… Avui estic assegut a l’estació, observo un nen de cinc anys i penso que aquesta història es tornarà a repetir però no seré jo el protagonista. Et trobaré a faltar. Avui me n’he acomiadat. Ens mudem de ciutat.

Diogo Miguel Araujo Alves_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Passàvem jo i el meu pare amb el cotxe pel carrer a les onze de la nit. Vam veure una persona vestida de negre amb un noi que semblava tenir uns deu anys i que plorava. El meu pare va aturar el cotxe i va sortir a preguntar per què estava plorant. L’home de negre era força mal educat i li va respondre que no li interessava. Que no hi feia res, allà. Instants més tard, jo també vaig sortir del cotxe perquè la situació empitjorava per moments. Després d´uns quants minuts discutint vam decidir anar-nos-en i, quan el meu pare anava a entrar al cotxe, l’home de negre va matar el nen de deu anys. Era la viva cara de la mort. 

Jeison Ali Martínez Torres_3r B COL·LEGI MARíA MOLINER

La Marina, cada dia que tenia un dia dur, anava al seu lloc preferit: un racó amb poca llum a la muntanya. Sempre que hi anava ho feia acompanyada del seu millor amic, el seu gos. Ell era l’únic a qui li explicava les seves coses. Aquell dia, especialment difícil, hi havia anat per alegrar-se una mica, i va decidir explicar un parell d’acudits al seu gos. Sabia que ell no l’entenia, però igualment els hi explicava. La seva sorpresa va ser que aquell dia fins i tot la seva mascota va riure perquè l’acudit feia així: “L’altre dia vaig veure el meu gos perseguint una bicicleta. Tant de bo mai l’atrapi, perquè no sé com dimonis la muntarà.” 

HADES LÓPEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Any 2200. Avui li toca sortir a en Pere. Espero que torni. Ha d’anar a buscar provisions com aigua, viandes i defenses. Al passat, els polítics van fer cas omís als científics i la societat va continuar contaminant el planeta cada cop més. L’any 2075, tot va esclatar i un gran efecte papallona va provocar climes extrems, temperatures polars i, el 2110, els corrents de l’Atlàntic van congelar tota la Terra. Per això, hem de sobreviure a la gelada. Sort que els meus pares van trobar un lloc per refugiar-nos. Ara el clima s’està estabilitzant però no sabem com acabarà… El mes passat, va sortir en Miquel però encara no ha tornat…

ISONA LIÑAN_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Era una tarda tranquil·la en un parc i passejava molt engrescada amb els meus pantalons blancs nous. El cel començava a enfosquir i, capficada als meus pensaments, em vaig asseure en un banc a contemplar el paisatge. El sol s’amagava i la gent ja marxava. Em vaig relaxar i, poc després, em vaig aixecar i vaig continuar el meu camí. De cop, vaig notar que una dona em seguia i intentava dir-me quelcom a crits però, com no la coneixia de res, vaig córrer cap a casa. En arribar-hi, em vaig adonar que tenia tots els pantalons blancs nous tacats de pintura verda; no m’havia adonat que, el banc on m’havia assegut, estava acabat de pintar…