vane

Mireia Fumenal_3r A  COL·LEGI SANT ERMENGOL
El primer dia de la meva vida ja vaig saber que una àvia era una cosa molt especial. És com una segona mare en qui pots confiar tota la teva vida. I de totes les àvies, la meva és la millor. Tota la vida ha sabut com estava, què em passava i com em sentia. M’anima en les coses bones, m’ajuda a superar objectius no aconseguits i em fa somriure com mai ningú altre ho ha pogut fer. Sé que sense ella les coses canviarien. Molts cops no l’he valorat com ho hauria hagut de fer però ella l’únic que vol és que jo sigui feliç. És la millor de totes i sé que quan ja no hi sigui, hi haurà un lloc buit que mai ningú el podrà ocupar.

Martí Torregrosa _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Era fosc i el carrer estava desert, només il·luminat per un parell de fanals. Algú em seguia des de feia estona. Les seves passes eren silencioses. Eren semblants a les meves per no dir idèntiques. Vaig accelerar el pas per intentar sincronitzar els moviments del meu perseguidor. Vaig començar a pujar i baixar de la vorera per si el podia despistar. Inclús em vaig treure les sabates per no fer cap soroll. Era inútil, era allà amb mi… La seva perícia en caminar m’estava començant a irritar. L’ única solució va ser trencar els fanals i seure a la vorera.

Carles Aguareles_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

És un dia espectacular: cap núvol, gens de vent, bona condició de la neu… Els salts em criden. Estic a la sortida concentrat i agafo velocitat per arribar a la barana amb pujada. Vaja! Veig que em falta velocitat, no arribo bé i… caic! Ho veig tot negre, no sento res. Estic mort? Al cap de… no ho sé, he perdut la noció del temps, sento algunes veus. Estic content, reconec una veu. Uf! Sembla que no estic mort. No li puc contestar, no em surten les paraules. M’hauré quedat sense veu? Foscor una altra vegada i més tard molta llum i soroll. Estic volant. No, no estic mort, estic dins d’un helicòpter en direcció a l’hospital.

Blanca Lorenzo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Ningú ens va dir que fóssim. Ningú ens va dir que ho intentéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis, que si no somiem estem morts. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta al desconegut. No mirem els obstacles que hem superat, sinó aquells que anem a superar. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos. No som només corredors, ni alpinistes, ni esquiadors… ni tan sols esportistes… Som persones. No estem segurs d’aconseguir-ho, però d’una cosa sí: estem convençuts que conquerirem la felicitat. Què busquem? Potser viure?

Susanna Fernández _2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Disposada a llevar-me per anar a escola, sento com el cobrellit em xucla a poc a poc i noto com si caigués al buit. M’adono que sóc en un lloc molt estrany, buit, silenciós i molt gran, tan sols tinc una caixa al costat. Decideixo obrir-la, de sobte un monstre verd, d’ulls grossos i nombrosos, surt de dins i em diu que per sortir d’allà, he d’endevinar una sèrie d’enigmes, o això, o passo a ser el seu sopar. “La resposta és acotació” –sento. De sobte, m’adono que sóc a classe de català, corregint l’exercici. Quin ensurt! però quan arribo a casa, trobo un tros d’aquella caixa sobre el llit. No em tornaré a despistar a classe mai més!

Meritxell Font_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sento la pressió. Les papallones envaeixen el meu estómac sense pietat, batent les seves ales amb una força que s’incrementa a mesura que el temps passa. Miro els jutges. Avui és el dia en què haurem de demostrar tot el que hem estat preparant durant tot un any. L’entrenadora ens anuncia que encara falten dos coreografies més i ens toca a nosaltres. Més i més pressió, més papallones. Per què no poden marxar d’una vegada? El temps passa, em mossego les ungles. De cop l’entrenadora agafa aire i diu: “Vinga, preparades que sortiu.” De cop em desperto a la meva habitació, era un somni, avui és el gran dia, la meva primera competició.

Aitana Martínez_3r D ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

Són quasi bé les cinc de la matinada i no puc dormir. Noto una cosa a l’estómac que no em deixa dormir. És una sensació estranya, mai no havia estat igual. No sé explicar-la, no sé definir-la. No trobo les paraules per fer-ho. Dono voltes al llit, canvio de posició, el coixí, passejo per casa i fins i tot reviso si em sé la lliçó… però no hi ha manera. No puc parar de donar-hi voltes. Em supera. Ja passen deu minuts de les cinc i estic completament igual. No entenc res. Aquesta sensació no marxa, em sento segura i això m’agrada. M’agrada notar com em comencen a créixer papallones a l’estómac.

Quim Gras_3r C ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

El cos humà, una màquina perfecta diuen alguns, quan encara no en saben ni la meitat. I és que en el nostre cos un malfactor habita amb ganes de fer-nos la guitza en el moment menys indicat. El pes de la nostra ment descansa en ell, amb capacitat de fer-nos equivocar en el moment crucial. Ell sempre ens empipa dia i nit amb preocupacions i males passades i ens deixa exhausts. Molts cops ens pensem que el podem dominar amb total facilitat però en realitat estem ben capficats i perduts. Amb total sigil ell ens manipula dia a dia.

Miguel Teixeira_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Què és el futbol? És un simple esport col·lectiu ? Per a mi no és un simple esport, és una forma de vida. Cada vegada que estic al vestuari canviant-me i preparant-me el partit noto pessigolles a la panxa del nerviosisme. Mentre em fico les botes reflexiono sobre la tàctica a seguir. Em trobo al túnel de vestidors abans de saltar al camp. Veus com l’entrenador i els teus companys t’animen. Sents el públic cridar i cantar d’emoció… Mires els contraris i l’àrbitre, i saps que et jugues molt i que has de fer un bon partit. Saltes al camp i trepitges la gesta mullada, en aquell moment, és l’únic moment on et sents futbolista.

Gerard Buenache_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Encara recordo aquell dia, el dia en el qual vaig descobrir aquelles papallones a la panxa. Era el primer dia d’escola, teníem dotze anys, jo començava primer de segona ensenyança. Entrava a classe i ella estava allà asseguda amb les seves amigues. Passen els anys, primer, segon, tercer i ara faig quart de segona ensenyança i, sempre que la veig, encara noto les mateixes papallones del primer dia. Riem, parlem, ens fem bromes. Ella és una noia baixeta, maca i divertida, però encara que ella no senti les mateixes papallones que jo, aquell primer dia d’escola el recordaré durant tota la meva vida.

Vanessa Ribeiro_4t A INSTITUT ESPANYOL

Em cal alguna cosa que m’ompli, alguna cosa que em faci veure que cada dia compta, que és com una gran aventura. Que em faci veure que no importa quantes vegades la vida s’enfonsi als meus peus, perquè seré capaç de tornar a construir-ho tot de nou. El món és tan fràgil i canvia tan fàcilment que només sigui l’amor el que em pugui mantenir amb cordura i quina pena que just això sigui el que em falti. Han canviat moltes coses des de l’última vegada que vaig pensar en tu, han canviat molts records, han aflorat molts errors que creia oblidats. Oblidem tot el que ens hem dit alguna vegada, abans que es facin malbé fins i tot els records.

Rui Paulos_4t A INSTITUT ESPANYOL

L’altre dia no podia adormir-me i em vaig posar a pensar què faria sense la meva mare. Si ella no hi fos no sabria què fer en els moments més difícils de la meva vida, seria una vida angoixant. La meva mare és com un GPS que m’indica el camí correcte per on he d’anar. Encara que a vegades em renyi i em cridi jo sé que ella ho fa perquè creu que el que estic fent és incorrecte, tant per a la meva educació com per a la meva salut. A vegades penso d’anar-me’n i que els meus pares no sàpiguen on sóc, ni el que estic fent, però després m’adono que no sabria què fer sense ells. Són les persones més importants a la meva vida.

Clàudia Marsal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

La multitud exclamava temorosa mentre el reflex dels meus ulls es tenyia del color robí més intens. Els músculs no em reaccionaven, la ment se m’ennuvolava i l’àvia continuava allà, dessagnant-se i perdent el color de la pell. Tothom mirant-la sense saber què fer. Una silueta es va formar entre empentes. L’home de jove edat i vestir elegant ordenava amb to alt, però serè, cada acció dels presents: aigua, ambulància… els meus ulls perduts miraven com trencava la màniga de la seva jaqueta blanca per parar l’hemor­ràgia. Agrair-li set anys més tard em reconforta, un dolç i agradable somriure, acompanyat de sinceres i amables paraules.