vane

Ona Arias_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estar estirats al llit, callats, mirant-nos… En aquell moment voldries que el temps es parés, que aquell moment no s’acabés… Perdre’m en la seva mirada, respirar pausadament per no trencar aquell moment fràgil, preciós… De cop i volta començo a riure d’aquell instant, aquell moment m’agradaria que fos etern… Ell em mira, m’observa amb aquells ulls negres com la gola d’un llop, em diu que no em vol perdre, que tot el que té, tot el que és, és per culpa o gràcies a mi, i una petita llàgrima em rellisca per la galta, m’acaricia i l’esborra, me l’estimo però sé que tot té un final… L’abraces i no el deixes anar…

Judit Villaverde _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ella m’utilitza per mantenir el contacte amb els seus, comunicar les bones notícies, així com per a compartir tristeses. També ho fa per a mitigar les penes, inclús per a desfogar-se quan quelcom no és del seu gust. Sóc confident, conec des dels seus secrets més íntims, fins als seus sentiments, pensaments o idees. Sé les seves intencions o fins i tot els vicis que la tempten. A mesura que anem compartint minuts cada dia, vaig estimant-la una mica més fins al punt que em torno tan gelós cada cop que un noi flirteja amb ella que decideixo interrompre el moment per a boicotejar-lo amb la meva aparició estel·lar: riiiiing! riiiing!

Ariadna Rivero_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Jo creia que tenia tot el que volia, fins fa poc, quan vaig perdre algú, no em refereixo que marxés d’aquest món, va marxar del meu món, de la meva vida. Ell havia arribat a significar molt per mi, i en aquests precisos instants l’únic record que me’n quedava era un peluix que decorava el llit. Ara tan sols recordava aquell primer petó que ningú m’havia donat, aquell somriure que mai li havia vist, aquell, aquell… això pertanyia al passat, però sabia que em doldria quan ell somrigués i jo no en fos el motiu. El temps passa, i he canviat amb el temps, gràcies a tu, ara estimo tot el que tinc, i tinc tot el que vull.

Èlia Riba _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Em deien persona dèbil i jo no n’era, jo era una gran lluitadora. Vaig lluitar contra una gran bèstia dins meu durant 7 anys. Pensava que la podria vèncer, ja que tenia una gran arma: la força interior. M’hi enfrontava cada dia, però cada cop ella era més gran. Avui dia 23 de juny ja sóc una víctima més. No tinc cabell, ni pit, ni la meitat del fetge… Però el pitjor és que ja no em queda força. Per aquest motiu, mentre tothom celebrava la revetlla de Sant Joan me n’he anat rere una bengala per a poder fugir d’aquest malson. Ara sóc molt lluny, en un lloc on les bèsties no poden entrar, i qui sap, potser algun dia algú em trobarà.

Gerard Farré _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Durant la funció, ha format part del grup, fonent-se amb la música dels altres instruments, però de sobte la música s’atura i un centenar d’ulls estan posats en ell. Una gota de suor rellisca pel seu front i cau a sobre d’una de les seves mans. És el precís moment en què tanca els ulls, que sap on ha de posar cada cop, i les seves baquetes es mouen a una velocitat vertiginosa, creant un ritme estrany, una barreja de greus i aguts que s’uneixen formant una rítmica melodia. Els altres instruments tonen a tocar, però ell no se n’adona, ell només continua tocant la seva música,  i només para quan sent els aplaudiments del públic.

Clara Solsona_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

Carlota Dubois_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

El pas del temps és imprevisible, no es pot determinar. De vegades m’aixeco i penso què podria passar demà. El temps pot passar més o menys ràpid, tot depèn del seu desig. És l’eternitat. Tothom vol agafar-lo però ningú no ho aconsegueix. És difícil d’explicar. Pot ser el futur o el passat. Ha traspassat totes les èpoques. L’home n’ha creat una mesura per l’evolució a través dels segles. Tothom vol controlar-lo o escapar-ne. El moviment es realitza en el temps i si s’aturés res es mouria. Amb el temps, els sentiments se’n van, fins i tot els més bells, oblidem les veus i les cares. Amb el pas del temps oblidem les paraules.

Adrià Areny_4t C 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un divendres a la nit. Temperatura baixa. Els carrers humits. Ningú: tot buit, tot fosc. Un escenari ideal per a un crim… Sense testimonis, sense rastre… Tot perfectament planificat. Només ens faltava una cosa: la víctima. L’arma ja estava preparada, però no hi havia temps, s’havia d’actuar com més aviat millor. Estava impacient, no trobava res de res i, a més, m’estaven esperant a casa; tota la família. Què els diria ara? Alguna excusa o altra m’hauria d’inventar, però del que n’estava ben segur, és que si no aconseguia res, ja portaríem més d’una setmana sense menjar ni mos. Mira que és dura la feina aquesta de ratolí…

Letícia sánchez_4t C 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La vida és com un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços. Per molts problemes i obstacles que hi hagi a la vida, per moltes ràfegues de vent que tombin l’arbre vell, sempre s’ha de seguir endavant, sempre s’ha de mirar pel futur i utilitzar el passat com a referència per a poder millorar les coses. La vida és com un camí llarg i molt estret per on has de caminar o córrer amb peus de gat, ja que per qualsevol error tot­hom et criticarà o t’exclourà, com si no fossis persona, com si no tinguessis sentiments, ni un cor al qual poguessin ferir… com si de sobte arranquessin totes les fulles d’aquell arbre magnífic.

Deborah Costa CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com qualsevol altre, un noi s’aixecava a les sis del matí per fer l’esmorzar per als seus pares, que treballaven molt. Ell ho agraïa fent les feines de casa. Aquell dia, tornant de l’escola va veure la seva mare plorar perquè havia perdut la feina. L’endemà, el noi, sortint de l’escola va anar a buscar feina per a la seva mare. Finalment li’n va trobar en una granja. Ja a casa, li va donar la notícia a la seva mare, que es va posar molt contenta. A partir d’aquell moment, el noi li va fer la promesa a la seva mare d’estudiar molt per tenir el dia de demà un bon treball i així guanyar molts diners, per ell i els seus pares.