vane

Sol

per

Adrià Gómez _4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

I així et veus, sol, sense ningú en qui recolzar-te, ningú que et doni la mà i ningú en qui confiar. Tots se’n van, un a un, però els oblides, i cada dia et sents sol. A l’institut malament, moltes vegades sents que no vals per a res, que no te’n surts. Arribes a casa i la història es repeteix. No pots més, i de sobte, apareix aquest somriure preciós que tens, aquest petit raig de llum esperançador que és capaç d’ajudar qualsevol. Apareixen els teus petons i m’alegres la vida, malgrat tot. Tu ets capaç de fer-me sentir el millor i que tot se m’oblidi. Tot i que aquest escrit sigui per a l’E-640, l’escric pensant en tu.

El paradís

per

Zoé Simon_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit o un dia. No ho recordo clarament. No sé tampoc com he arribat aquí, ni quan fa que hi estic ni quan en sortiré. Era molt estrany perquè aquest lloc em recordava alguna cosa familiar. Ja ho havia vist abans. Tot em semblava bonic i jo estava feliç, massa feliç. El més estrany era que estava totalment sola. El sol em tocava en plena cara. Bé, no era el sol, era quelcom diferent però molt semblant a la seva llum tan escalfadora. Em notava molt lleugera, com si hagués fumat substàncies il·legals. Aquest paisatge em recordava la meva infantesa, un moment clau de la meva vida, el meu preferit. Havia mort, estava al paradís.

És tard

per

Desi Teixeira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser ella ja no t’escriu tant com abans. Quan t’escriu no et diu les paraules boniques que et deia ni tampoc et truca. Però… ara l’estimes? Ara ella et fa sentir patètic, oi? Comença a passar pàgina, a somriure, a divertir-se, a estar amb altres nois. I ara tu, t’adones d’allò tan increïble que has perdut. Quina llàstima! Però ja és massa tard, ja l’has perduda. Va existir aquell temps en què eres el seu món i el seu tot. La raó del seu somriure. Ella t’estimava i l’importaves. Però ara no cal que tornis. L’únic que pots fer és deixar-la ser feliç. I tu aniràs aprenent dels errors i aprendràs a apreciar els tresors de davant teu.

Un dia qualsevol a classe

per

Raúl Rodríguez_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot està calculat. L’estupor els envairà en l’intent d’assimilar el nou concepte. El que senten els sonarà ridícul i passarà de ser temut a ser objecte de mofa. Llavors tot seran rialles. Algunes mans s’alçaran i, de fons, el xiuxiueig dels comentaris es perllongarà. El mestre farà un incís per demanar silenci abans de reprendre el seu monòleg. Uns donaran voltes a qüestions sentimentals, d’altres imaginaran una llista de les activitats que faran quan surtin d’aquell lloc de confinament, i la resta parlaran de temes aliens al temari. De sobte, la monotonia serà trencada per un soroll agut i estrident que marcarà el canvi de classe.

Plató

per

Claudine Cantor_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Sobre una roca observa el seu entorn. Diu que les formigues treballen juntes per sobreviure; que són intel·ligents! Ensuma les flors i comenta que és increïble que desprenguin olor. Li dono un panet robat i l’assaboreix. Em pregunta: per què el menjar té gust? Quan vaig a respondre m’assenyala que em calli i que escolti els ocells que canten. Agafa una pedra i em qüestiona per què la pot tocar. Sense deixar-me parlar em pregunta quina cosa ens permet viure. No sé què vol dir. Però li responc que són els sentits els que ens donen forma a la vida. I com sempre fa, Sòcrates em fa una nova pregunta amb l’habitual “què és..?”.
Ho escric tot.

Escultura en moviment

per

Susana Fernández_1ère PRO GA LYCÉE COMTE DE FOIX

És difícil expressar el que sento. M’aïllo per uns instants fent que les emocions em recorrin el cos. Res més no existeix. Arribo al cim de tots els sentiments. Sento que sóc una ploma que fuig pels aires deixant-se emportar pel vent. Faig del que somio una realitat. És profund, intens. A vegades ballo rient, a vegades plorant i en totes les ocasions desperta en mi el desig de descar­regar aquesta passió que neix i mor dins. Ballar és el ritme del cor, expressar-se sense paraules, sacrifici, entrega, disciplina, però sobretot, llibertat. No ballis com si ningú no et veiés, millor balla perquè el món et conegui.

Tot fosc

per

Dúnia Dchar_1er Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No veig res i per més que obro els ulls, continuo sense veure-hi. Camino amb compte, procurant no ensopegar amb res. No tinc el sentit de la vista però em queda el sentit de l’oïda, sento uns passos que a poc a poc es fan més sonors. Els passos són d’una persona que comença a pronunciar el meu nom, repetitivament, com si l’oïda també m’estigués fallant. M’adono que la veu tampoc no la puc controlar, no puc parlar per més que ho intenti. Començo a desesperar-me realment. De sobte, una llum s’encén: per fi recupero el sentit de la vista, m’adono que estic dreta i que tinc la meva mare al davant. Això és el que té ser somnàmbula.

La mort

per

Facundo Zanassi_1r humanístic i lingüístic EA DE BATXILLERAT

Després de tant de temps, m’ho vaig tornar a preguntar: per què sóc aquí? Qui sóc realment? Però aquest cop era diferent dels altres. S’apropava el meu final i quan el final és a prop, els humans traiem de dins els sentiments i records més profunds. La vida és com una pel·lícula i tota pel·lícula ha de tenir un final, sigui trist o feliç. Cada cop el sento més proper, i ja començo a veure tots i cadascun dels meus records passar per davant meu, com els fotogrames o els negatius d’una càmera. Veig els bons i els dolents, somric i, finalment, el silenci cau sobre la meva consciència. I llavors el cicle torna a començar.

La vida

per

Jéssica Freitas_1r humanístic i lingüístic EA DE BATXILLERAT

He après que en aquesta vida tot té un perquè. Que totes les decisions que prenem ara es reflectiran en un futur i que res és per sempre. Que mai hem de dir mai, perquè les persones canvien. Que som joves i tenim tota una vida per endavant per divertir-nos, per equivocar-nos. Perquè en aquesta vida només s’aprèn cometent errors, caient mil cops i aixecant-te mil i un. Perquè estem en l’edat d’enamorar-nos per patir per un amor que, al cap i a la fi, un bon dia marxarà i ens deixarà tal com estàvem abans, i tot tornarà a començar de nou. Un nou amor, un nou somriure, un nou canvi. Un nou sol sortirà després de la tempesta.

El pas dels anys

per

Lourdes Saez_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Cara inexpressiva, mirada perduda, pensativa, asseguda a la seva butaca, passava les llargues hores. De tant en tant somreia, de tant en tant una llàgrima per la seva galta li queia quan afloraven els seus sentiments, quan la seva ment recordava per què era allà. El seu cos es negava a obeir, els peus clavats a terra ja no responien, se li van acabar les dolces passejades. El seu fil de veu era cada vegada més baix, ningú no la sentia, ningú no li feia el mínim cas. Les seves mans seques i tremoloses ja no li servien, ja no podien escriure els seus pensaments. Després de lluitar tota la vida, per què li servia? Maleïda malaltia.

Trobar el sentit

per

Javi Grandvallet_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

No t’oblido. No te’n vas de la meva ment i cada línia que escric fa que et tingui aquí mateix. No et vull veure en aquest paper si no sento la teva mà en la meva pell. Em condemnes a mort, perquè no escoltes el meu cor. No el vols agafar. Em mires constantment i el teu esguard destorba la meva ment amb el seu encant. Escric una cançó per expressar la fractura del meu cor. Fa mal la distància. Parlo d’amors, del camí de margarides i de roses; del car­reró costerut que ens duu a la foscor. Les ferides d’un passat fan que el futur sigui massa dur. És la queixa per la mort que em porta el teu record.

Jo i el meu accident

per

MARILYN DA SILVA_BTS B
LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a l’Esso de Santa Coloma per comprar vodka i poder començar la festa amb els meus amics. Anava amb el meu Audi tranquil·lament passant pel costat de Pyrénées, passant per la plaça de les Arcades i continuava baixant. Quasi arribant a l’encreuament de la Stela encenc una cigarreta i de cop i volta una persona creua la carretera i fa que se’m descontroli el cotxe. Hi ha hagut un mort, jo. Després de l’accident van repintar les línies de la carretera i els va resultar impossible fer-les rectes, sóc jo, vull deixar el meu rastre. Si vols fixa-t’hi, les veuràs a elles i a mi també!

Arrodonit i de color rosa

per

MIKAEL ENES_BTS B
LYCÉE COMTE DE FOIX

La història comença amb un noi que mira per la finestra i veu un porquet volant. No és un porquet normal i cor rent, sinó que és molt arrodonit i de color rosa. Cada vegada se n’anava més lluny i lluny. De cop i volta, apareix una vaca volant que no és una vaca normal i corrent, sinó que és molt arrodonida i de color rosa. De sobte, una ovella volant apareix. No és una ovella normal i corrent, sinó que és molt arrodonida i de color rosa, però aquesta porta un fil. El noi tot entusiasmat obre la finestra i intenta agafar el fil, però cau. El noi surt volant. No és un noi normal i corrent, sinó que és molt arrodonit i de color rosa.

Carpe Diem

per

Raquel Gurí_3r A
EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Tinc 17 anys i m’han d’operar: m’han d’amputar una cama. Quan m’ho van dir vaig perdre la il•lusió de continuar vivint. Faig atletisme i aquesta operació no em deixarà tornar a córrer. Ha arribat el dia, em queden poques hores amb dues cames. No m’ho penso i surto a córrer, saltar i ballar com una boja pel carrer apurant els últims minuts que em queden. Ara sí, ha arribat l’hora d’anar a l’hospital i entrar a quiròfan. Ja no tinc cama. Fa uns anys em van detectar una infecció de la que no sabien i encara avui en desconeixen l’origen i per això han decidit operar. Han passat 2 anys i m’he posat una pròtesi, tiraré endavant.

Confiança

per

Naiara Escabies_3r A
EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

No sé si ho hauria de dir però estic embarassada i tan sols tinc quinze anys. No sé què fer. Els meus pares encara no ho saben. Només ho he pogut explicar a la meva millor amiga. Ella m’aconsella que els digui i que avorti però jo no ho tinc tan clar. Per molt que em costi he de parlar amb els pares; necessito la seva opinió. Faig el pas i m’hi llenço: “Estic embarassada”. Els meus pares es queden parats en un silenci que se’m fa llarguíssim. Va ser la millor decisió que vaig prendre. Aquesta i tenir el meu fill amb el suport de la meva família. Malgrat les mirades i els comentaris de la gent sóc la dona més feliç del món.

La vida, la millor de les lliçons

per

AITANA YAÑEZ_3ème F
LYCÉE COMTE DE FOIX

No busquis entendre-la, només viu-la. No et deixis guiar ni influenciar per ningú, ser tu mateix, només així aconseguiràs el que vols, potser seràs la persona més important del món, qui sap? Fes el que et faci feliç. No miris endarrere perquè no podràs canviar res, tampoc miris endavant perquè no saps el que t’espera. Estimaràs, perdràs i retrobaràs gent important. Quan la teva vida arribi a la fi i pensis en ella te n’adonaràs que a la fi, l’únic que et queda és l’amor de la família. I potser recordaràs allò que et van inculcar des de la infància, ”els diners no fan la felicitat” i pensaràs: efectivament, els pares tenien raó.

El temps passa

per

ÈRIC CERVÓS_3ème F
LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabeu vosaltres lectors el difícil que és escriure un relat? No! I encara més si és de 640 caràcters. Un relat ha de ser molt ric en lèxic, en expressions. Sempre amb adjectius i complements del nom… A mi m’agrada perdre el temps així. Però a vosaltres, ara us demano que deixeu de llegir. Marxeu! Aneu amb la família, amb els amics i sortiu a passejar o a fer esport o a gaudir de l’art, de la música … Però sobretot, no us quedeu perdent el temps davant d’un televisor o d’un videojoc. Us semblarà estrany el que us dic però, no us imagineu com de ràpid passa el temps! Fins que no sigueu més grans no us n’adonareu. Sortiu, us anirà bé!

Llibertat

per

CARLA MOIX_1r batxillerat B
INSTITUT ESPANYOL
Les gotes d’aigua queien amb fluïdesa i li mullaven els cabells. Era un dia fosc, el cel semblava trist. Mirava l’horitzó. Portava tots els dies de la seva vida escoltant el mateix discurs, però aquell dia era diferent. Tenia ganes de canviar, provar de ser feliç, sentir-se lliure. S’havia guanyat aquest dret. Sabia que els pares volien el millor per a ella, però el millor d’uns és el pitjor d’altres. I ara, sentia el maleït soroll d’una última esperança per salvar la seva vida. Cinquanta metres semblaven deu mil metres i cinc minuts de vida semblaven dos segons per reconèixer que no hi havia lloc per a la llibertat en la seva vida.

Una notícia

per

CLÀUDIA ACHÉ_1r batxillerat B
INSTITUT ESPANYOL
Les nou del matí. La claror lletosa que entra per la finestra m’ha fet obrir els ulls. Sense llevar-me del llit miro fora. És un dia fred, ennuvolat. Aviat començarà a ploure. Decideixo aixecar-me i, abans de posar els peus a terra, miro on són les espardenyes. Encara mig adormida, vaig a la dutxa. Em fico dintre, obro l’aigua calenta i m’hi estic una bona estona. Em vesteixo i vaig a l’estació d’autobusos a recollir la Júlia, la meva germana. Quan la veig, vaig corrents cap a ella a fer-li una forta abraçada, feia mesos que no la veia. Em diu que m’ha de donar una notícia. Està embarassada de quatre mesos i es dirà Pol. Fa sol.

No volem jugar a ser soldats

per

Marc Crespo _1r DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Em dic Marc, tinc 16 anys i visc i sóc d’un país petit. Mai a la meva vida m’imaginaria a mi i als meus amics matar els nostres familiars, destruint ciutats o simplement amb una AK-47 entre les mans. Per què ells ho han de fer? Com és que existeixen més de 300.000 nens soldat arreu del món? Nens robats, segrestats o arrancats de les seves famílies per convertir-se en assassins sense sentiments. Obligats a drogar-se, a sofrir i a renunciar a les seves vides sense cap tipus de motiu. Per què nosaltres vivim amb 3 àpats diaris, aigua potable, menjar, llit, sostre i escola, i seguim queixant-nos perquè no tenim el nou joc de la PlayStation?