vane

Lukas Guillem_1r SB LYCÉE COMTE DE FOIX

La Pepa té dues gates i li agrada molt el suc de llimona. Sovint, surt al carrer per fer judo però la veïna és d’origen australià. Per això, està a favor de la protecció del medi ambient. La Pepa fa sudokus al llarg del dia i també pastissos de maduixa. Tot i així, voldria comprar-se una aspiradora de color taronja a Ikea. Avui fa bon temps, com havia previst el gos del mossèn: quina alegria per a les dones africanes. Finalment, la Pepa sap fer malabars amb taronges madures i no amb ovelles perquè se’n fa samarretes de llana. Quin malson, el president s’ha dutxat: gràcies, Pepa!

Maria Duró_1r SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Els carrers estaven nevats, il·luminats de llums de colors. Tothom era feliç per Nadal. Els nens sortien contents de les botigues de joguines. Però enmig d’aquest ambient, una nena petita, caminava perduda. Mirava les vitrines amb uns ulls plens d’esperança. No tenia on anar, per passar aquesta meravellosa nit. Les persones passaven davant seu sense dedicar-li el mínim interès. La gent, per Nadal, es torna cega per no mirar la injustícia del món i gaudir d’aquesta festa. Però de sobte, algú li va somriure. Era un noi de la seva edat. I només amb aquest signe li va fer entendre que, avui, no estaria sola.

Óscar Gómez_Terminale Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Raquel, una nena petita, va matar la seva mare. Una vegada morta, li va obrir el pit i li va treure el cor. La nena va marxar corrent, va caure i va rodolar per les escales de casa. El cor li va sortir rodolant i, fent bots, va anar a parar al pis de sota. El cor de la seva mare, amb el record invisible del naixement de la filla petita i del cordó umbilical que les unia al seu naixement, va fer un bot, va  vibrar i va dir molt suaument: –T’has fet mal, filla meva? L’amor d’una mare no es perd mai, estigui viva o morta. El sentiment d’amor d’una mare estarà sempre present sigui on sigui.

Sergi Moreno_Terminale Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Dissabte, com de costum, en Jaume va sortir de festa. Després d’una dutxa d’aigua freda s’arregla i agafa el cotxe. Baixant cap a la ciutat es troba una noia que fa autoestop i la recull. De camí la noia li explica que vol sortir de festa i conèixer un noi especial. En Jaume para el cotxe de sobte i li fa un petó, la noia sent un calfred. Entre els dos decideixen ­quedar-se al car­rer ja que per a ells és un lloc molt especial. La noia, que es diu Laura, abraça el Jaume i es juren amor etern. I en aquell carrer va quedar marcat el dia en el qual es van conèixer. Un mesos més tard es van casar.

Toni Pardo_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un altre cop espero el bus, deu minuts, i no passa. Fa un fred que ni a Sibèria. Els cotxes passen, mireu-los, amb la calefacció engegada no s’estaran congelant. Ja era hora, per la cantonada veig el bus apropant-se. M’aixeco, busco el carnet doblegat, únic al món gràcies a la Yoli, aixeco la mà per aturar el bus i NMLC! (No me lo creo!) Fora de servei! Torno a seure i deu minuts després, veig el potent taronja del bus, ploro, no sé si pel fred o per l’aparició del misericordiós bus. S’apropa, l’interior negre, els vidres entelats, s’obre la porta i entro. Déu meu, està ple! Però bé, s’està calent dins.

Anna_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

El got mig ple. O mig buit. Ja no ho sé, però crec que no m’importa gaire. L’únic que sé del cert és que el fons del got és de color blau i és dolç, molt dolç. M’agrada. Sóc al mig del local, em moc amb la música. Hauria de buscar els meus amics, han dit alguna cosa d’una altra ronda, però a mi encara em queda beguda i per ser sincera no sé per on queda la barra. L’únic que sé és que el noi que m’ha invitat a aquest combinat m’està mirant. Uns preciosos ulls blaus em miren. Un somriure li emmarca la cara i avança en la meva direcció, lentament, mesurant els passos. M’abraça i el puc olorar. Somiaré dies aquest perfum.

Joana Besolí_3r ESO B COL·LEGI JANER

La Marta estava trista, creia que ja res tenia sentit. Ja no tenia cap motiu per poder somriure, així que se’n va anar a caminar pel bosc. Es va anar fent fosc i no trobava el camí de tornada. Al cap de poc, va veure una llum, es va pensar que hi havia algú. La va seguir. Després va anar tot molt ràpid. Va sentir com l’aire fred li congelava la cara, i ja no notava el  ter­ra sota els seus peus. Després va sentir l’ambulància i els seus pares i familiars plorant. Es va acostar i va veure el seu cos sense vida a terra, amb un trau al cap i sagnant. Els metges van dir que ja era massa tard per salvar-la. Què li havia passat aquella nit?

Andre Gonzalez_3r ESO B COL·LEGI JANER

Era un dia assolellat, un llebeig suau em fregà el cos mentre m’ajupia enmig del desert, perduda, desesperada, al pensar que era impossible trobar alguna cosa entre aquelles immenses muntanyes de sorra que m’envoltaven. De sobte, una sentor deliciosa em penetrà pel nas, emocionada, amb cara de felicitat em vaig girar, vaig veure un cúmul d’objectes i menjar apilat a la tercera muntanya, més enllà d’on era jo, no sabia què fer. Després d’una nit de lluna plena vaig decidir anar-hi, vaig començar a caminar o millor dit a córrer, em quedava tan sols dos metres aproximadament per tocar aquell munt de delícies, quan vaig obrir els ulls.

Laura Pinson_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

És el moment, l’exposició comença. Estic nerviosa com un flam. Miro les cares dels meus companys, la majoria fan cara de fàstic. A l’última fila puc veure com els quatre creguts estan rient, no sé si de mi o d’una altra cosa. De cop un d’ells em mira, em senyala i es posa a riure. Ignoro les seves rialles i continuo explicant la meva exposició. Canvio de diapositiva. Es bloqueja l’ordinador, i sembla que no es vagi a acabar mai la meva exposició. Intento acabar al més ràpid possible i demano si hi ha dubtes. Quan estic a punt de marxar, un dels que reien aixeca la mà i diu: Jo tinc una pregunta, més o menys, quina hora és?

Alèxia Zamora_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà està. La cosa més bonica que podria haver vist mai. M’hi dirigeixo i passo per davant sense dir-li res, com si no existís, només el miro de reüll. Ja ha passat un dia. Surto de l’escola i aquest cop vaig acompanyada d’una amiga, li indico on és, el veu i es posa a riure. Però jo segueixo impassible. Respiro profundament, tanco els ulls i me n’hi vaig. Tot­hom em mira, però jo segueixo caminant amb un únic objectiu, tenir-lo a les meves mans, que sigui meu per sempre. I de cop hi sóc, just davant. Allargo la mà i l’agafo, una sensació estranya em recorre tot el cos. Veig la caixa i me’n vaig a pagar el mocador que tant m’agrada.

Andrea Méndez_4t A secundària e. andorrana santa coloma

Poca gent ho sap però quan algú com jo sent aquell fred gèlid, sap que és el seu moment. Al principi tens por, és normal, saltaràs al buit i cauràs. T’has passat el dies d’un lloc a l’altre, no has tingut temps d’arreglar-te, estàs cansat però no t’importa. És el teu moment i el gaudiràs. Saltes al buit i caus, comences a veure les coses d’una altra manera. No tot és tan gran com pensaves. Ni tan bo. Però és bonic, especial. Poca gent s’adonarà que estàs caient i et veus invisible, però quan alguna persona se n’adona i la sents cridar: “Mira, mare, neva!”, et fa sentir especial, que ets el record de Nadal perfecte.
Signat: un floc de neu.